Vilassar de Mar - Dosrius - Castell de Dosrius- Vilassar de Mar
Trail photos
Author
Trail stats
- Distance
- 20.16 mi
- Elevation gain
- 1,171 ft
- Technical difficulty
- Moderate
- Elevation loss
- 1,152 ft
- Max elevation
- 980 ft
- TrailRank
- 51
- Min elevation
- 980 ft
- Trail type
- One Way
- Moving time
- 2 hours 23 minutes
- Time
- 3 hours 13 minutes
- Coordinates
- 4655
- Uploaded
- February 12, 2023
- Recorded
- February 2023
near Vilassar de Mar, Catalunya (España)
Viewed 139 times, downloaded 6 times
Trail photos
Itinerary description
Iniciem la ruta tot dirigint-nos cap a la sortida de Vilasar de Mar per l'Avinguda Arquitecte Eduard Farrès pasant per davant Camp de Futbol i piscina Municipal, al arribar a la rotonda (KM 0,8) enfilem per la carretera B-502 direcció Cabrera de Mar fins arribar a la següent rotonda on agafarem per la primera sortida, enfilant el camí de sorra (Antic Camí del Mig) fins a arribar a conectar amb el ramal de sortida de la C-31D a camí del Mig. Al KM 3.4 de la nostra ruta , hem de pasar per sota de la C-31D al waypoint 1 hem hem de embocar el pas que acompayem a la foto , deixant l'antic Camí del Mig abans que arribi a la Riera d'Argentona. Aquest pas ens permet pasar per sota la C-31D, i ens deixa al Poligon Industrial del Cros, deixant la Masia de Can Vallescà Vell a l'esquerra tot sortint del petit tunel per el que ens hem desviat. Anem a buscar el Camí del Mig (Nou) que ens portarà a la rotonda del Cros (KM 4,2), a on sortint per tercera sortida, tot just al pas cebra, ens desviem per una petita rampa de sorra que ens porta a la pasarel·a que creua la Riera d'Argentona a l'alçada del barri del Cros (Km 4,3) Waypoint 2, on agafarem el camí que s'inicia en aquest punt i que ens portarà rodejant l'empresa d'àrids que trobarem , fins a agafar el cami de les antigues vies del Tranvia d'Argentona a Mataró (km 6,3) Waypoint 3. Seguirem per aquest cami tot seguint el Marge dret de la Riera, arribarem al pont que creua la riera cap a la nostra esquerra a l'alçada de l'entrada a Argentona (Km 6,7) , Waypoint 4. Seguirem el camí del marge dret, o sigui seguirem recte sense creuar el pont. Seguint aquest camí del marge dret de la Riera d'Argentona , a on anirem vadejant diversos passos de la mateixa però sense abandonar el camí fins que al arribar al Km 9,6 ens situarem sota el viaducte d'accès al túnel de Parpers, que coincideix on la Riera de Dosrius desemboca a la d'Argentona Waypoint 5. En aquest punt agafarem la pista asfaltada que ens ve de la dreta tot seguint direcció Dosrius , fins que uns 200 mts més endavant ens trobem amb una bifurcació de tres vies , Km 9,9 Waypoint 6, hem d'agafar la de més cap a l'esquerra que ens entra a la llera de la riera de Dosrius on tot just situar-nos-hi agafarem el corriolet que la va ressegint per la seva dreta tot pujant cap a Dosrius. Seguirem per el corriol fins arriabar al polígon del Alocs, a on anirem a buscar la rotonda que ens conecta amb la B-510 direcció Dosrius. El corriol segueix , pero degut al seu estat actual optem per arribar per la carretera a Dosrius. Seguim per la carretera B-510 o carretera de Llinars fins a la tercera rotonda comptant la que hem fet servir per accedir-hi , on ens situem en el Km 13,1 Waypoint 7, on a la part baixa de la rotonda trobem una Creu de Terme . Seguim direcció Dosrius fins que al Km 13,3 Waypoint 8 trobem l'inici del Pont de Dosrius que ens dona accès al poble tot travessant el Torrent dels Rials. Un cop a Dosrius anem a visitar l'Església Parroquial de Sant Iscle i Santa Victória , toti que per poder-hi accedir , correctament , accedint-t'hi amb bici donem un volt. S´hi ha d'accedir per davant de l'Ajuntament Nou i el carrer Sant Antoni, fins a l'alçada del Ajuntament Vell on ens situen a la part de darrera de l'Església Parroquial de Sant Iscle i Santa Victória, que tot just en aquest punt veiem un "pont" que comunica a l'alçada del 1er pis l'Església i l'Ajuntament vell. Pase també a la part de la façana principal de l'Església. Un cop acabada la visita i recollit testimoni de la mateixa agafem davant l'Església el carrer Sant Isidre que ens permet arribar al carrer de Lluís Moret a l'alçada del safreig municipal i la Plaça del Comú. Seguint el Carrer Lluís Moret en direcció a la Plaça d'Espanya de on sortim per el Carrer del Marqués del Castell de Dosrius que ens desembocarà al carrer de Mossèn Jacint Verdaguer o Carretera de Llinars , que seguim en direcció Llinars del Vallès fins que al Km 14,7 de la nostra ruta trobem una cruïlla a la nostra dreta que agafem en direcció Canyamars tot seguint l'anomenada Ronda de Dalt de Dosrius, fins arribar al Km 15 Waypoint 11 on girant a l'esquerra trobem l'entrada de l'urbanització El Castell, on agafem el Carrer Camí del Castell fins a empalmar amb el carrer Mil Pins Km 15, 1, que seguirem durant tot el seu curs fins al Km 15,9 on s'acaba el carrer i el paviment i comença una pista de sorra tot situant-nos al Waypoint 12. Agafem la pista de sorra que va pujant fins que arribem al Km 16,2 Waypoint 13 on a la nostra dreta comença un corriol que puja al Castell de Dosrius on arribem, fent l'últim tram carregant la bici , i arribant al Castell deDosrius al Km 16,4 Waypoints 14 i 15. Admirem les vistes recollim testimoni de la visita i tornem a baixar per on hem vingut retornant a Dosrius i agafant altre cop la carretera de LLinars en direcció Argentona tot sortint de Dosrius per el mateix pont per on hi hem entrat i tot reseguint el camí de l'anada tornem a Vilassar de Mar.
Waypoints
Tunnel
95 ft
KM 3,4 - Waypoint 1 - Pas/Tunel per sota C-31d, del antic Camí del Mig.
Pas sota la C-31d que permet passar de l'Antic Camí del Mig a davant de Can Vallescà Vell per anar a buscar el carrer d'Antoni Gaudí del Polígon Industrial Camí del Mig i per aquest accedir al Camí del Mig (Nou).
Bridge
85 ft
KM 4,3 - Waypoint 2 - Passarel·la per vianants sobre la Riera d'Argentona.
Passarel·la per vianants sobre la Riera d'Argentona a l'alçada del Polígon Industrial del Cros i que ens permet passar a l'altre banda de la Riera d'Argentona per agafar el camí que transcorre per el marge dret de la Riera d'Argentona entre aquesta i la C-60.
Waypoint
171 ft
Km 6,3 - Waypoint 3 - Passeig de les Vies del Tranvia Argentona- Mataró
Passeig vorejat de Plataners que segueix el curs del traçat de les vies de l'antic Tranvía d'Argentona a Mataró. El tramvia de Mataró-Argentona va ser un mitjà de transport que connectava les dues poblacions actiu des del 1928 al 1966. Utilitzava unitats fabricades pel constructor Lladró i Cunyat d'Almàssera (País Valencià). Aquest tramvia es va crear el 1926, però no es va posar en funcionament fins al 27 de maig de 1928. Història El 5 de desembre del 1917, Antonio Gaillard i Clouchier va demanar una sol·licitud per a la creació d'una línia de tramvies. La companyia del tramvia va ser creada el 3 d'agost de 1926 amb el nom de "Companyia Anònima del Tramvia de Mataró a Argentona". Les obres de construcció van començar el 13 de setembre de 1926 amb molta polèmica per la instal·lació del fil elèctric de contacte aeri pels carrers de la ciutat, tot aprofitant els pals de l'enllumenat. L’Ajuntament va aprofitar per introduir la reurbanització de la Plaça Santa Anna que havia sigut rebutjada anteriorment pels mataronins amb estructura de bulevard. Finalment, la inauguració del tramvia Mataró-Argentona de 5,8 km i 1m d'amplada de via, es va celebrar com un gran esdeveniment el diumenge 27 de maig de 1928, amb centenars de mataronins, la benedicció dels 3 cotxes inicials i la participació d’autoritats polítiques i militars, fidels a la dictadura de Primo de Rivera. Aquesta línia oferia un tram directe entre la ciutat i la vila. En aquells moments hi havia un servei de tres tramvies, el Núm. 1, Núm. 2 i el Núm. 3. A Argentona hi havia un gran nombre d'estiuejants i això va provocar que la companyia creés el 1929 un nou tramvia, el més gran i luxós dels quatre. Aquests tramvies tenien uns serveis de mitja hora cadascun per a facilitar els horaris dels treballadors. Durant el transcurs de la guerra civil el tramvia funcionava íntegrament i sense interrupció. A Cerdanyola, un barri de Mataró, va haver-hi un gran augment de població immigrant. Aquests utilitzaven amb major freqüència la línia de tramvies per a facilitar el desplaçament entre Mataró i Argentona i els punts intermedi per a poder anar a treballar. Als anys 50 van augmentar els passatgers, ampliant també el nombre de tramvies fins al Núm. 6. El 1962, en veure la gran multitud de gent que usava aquests serveis, es va decidir comprar dos tramvies més. Els quals no van arribar al seu funcionament per les freqüents avaries i els mals resultats. A partir del 1962 els serveis i l'ús dels tramvies van anar disminuint realitzant un servei cada hora, però afegint un autobús cada trenta minuts per a mantenir la freqüència establerta fins al moment. Finalment, el 9 d'octubre de 1965 es va produir el tancament i es va clausurar oficialment el 1966. Els motius del tancament van ser: Continus conflictes entre l'Ajuntament de Mataró i la companyia propietària del Tramvia a causa del creixement del parc automobilístic. Fortes rierades van danyar el pont de la riera d'Argentona i van inundar també a Mataró la subcentral elèctrica inutilitzant tot el sistema. Els costos de reparació eren molt elevats per a aquesta època. Dates A la Vila d'Argentona va haver-hi moltes celebracions populars quan la línia va complir, el 31 de maig de 1953, el seu 25è Aniversari. Aquesta celebració es va realitzar amb una missa a la parròquia de Sant Josep amb actes commemoratius per la mort d'accionistes, consellers i treballadors. Seguidament, les autoritats i convidats van agafar el tramvia per a desplaçar-se a Argentona on l'alcalde Josep Fortí Ros en nom de la corporació va proclamar al seu pare com a fill predilecte d'Argentona. Esdeveniments Aquesta línia de tramvies va tenir diversos sinistres, entre ells dos mortals. El primer va ocórrer el divendres 11 de juliol de 1952 al carrer d'Argentona, quan un empleat de l'oficina de contribucions va intentar pujar al tramvia quan aquest estava en marxa, Va relliscar i per desgràcia va anar a parar sota les rodes, morint hores més tard. El segon va ser l'1 d'octubre del 1961. Va haver-hi una gran acumulació de sorra en la via a causa de les intenses pluges ocorregudes la nit anterior. Aquestes van provocar el descarrilament i bolcada del Núm. 3 provocant 40 ferits, alguns greus. Llegat La Trinca, grup de música de la mateixa comarca, li va dedicar una cançó titulada "El tramvia de Mataró" amb la següent lletra: "Allà a Mataró n'hi havia un tramvia que n'és de cartró i va per la via. Tralarà, la, la, carai quin tramvia. Tralarà, la, la, que bé que s'hi va. El primer vagó se'n surt de la via i a prendre un vermut la gent i el tramvia. Tralarà, la, la, carai quin tramvia. Tralarà, la, la, que bé que s'hi va. El segon vagó se'n surt de la ruta per què el conductor n'és fill de Calcuta. Tralarà, la, la, carai quin tramvia. Tralarà, la, la, que bé que s'hi va." Actualment, també, es conserven tres dels tramvies: un està exposat en la Plaça Nova d'Argentona, un altre a la Plaça de Granollers de Mataró, i un altre en el Museu del Ferrocarril de Catalunya. En certes zones d'Argentona encara hi ha les vies.
Bridge
187 ft
Km 6,7 - Waypoint 4 - Pont de la Riera d'Argentona
Pont sobre la Riera d'Argentona a Argentona que comunica el Passeig de la ruta del Tranvia amb l'Avinguda de les Mateves que és l'entrada sud d'Argentona venint de Mataró per el vessant esquerra de la Riera d'Argentona des de el Polígon del Cros.
Bridge
348 ft
Km 9,6 - Waypoint 5 - Viaducte de la C-60
Punt que queda sota el Viaducte de la C-60 on la ruta que puja des de Mataró entre la Riera d'Argentona i la C-60, s'uneix a la pista que s'inicia a la Rotonda d'accès a la C-60 , a l'alçada de Can Polseguera a Argentona. En aquest punt també s'uneixen la Riera de Dosrius i la Riera de Pins per iniciar la Riera de Argentona.
Intersection
325 ft
KM 9,9 - Waypoint 6 - Entrada a la Riera de Dosrius.
Punt per on accedim a la llera de la Riera de Dosrius , just davant l'accès a la finca privada de la Vinya d'en Barrete. Situats davant l'entrada de la finca privada , on s'acaba el paviment, hem d'agafar l'accès de més a l'esquerra.
Waypoint
449 ft
KM 13,1 - Waypoint 7 - Creu de Terme de Dosrius.
Creu de Terme a Dosrius, a l'alçada de la Rotonda que distribueix el trànsit en els accessos al cementiri de Dosrius, al polígon industrial Can Ribot, polígon Industrial Els Joncs i l'accès a Dosrius per la B-510 , on trobem aquesta rotonda o a la part baixa més propera a Dosrius trobem la Creu de Terme.
Bridge
456 ft
Km 13,3 - Waypoint 8 - Pont d'accès a Dosrius.
Pont d'accès a Dosrius venint per la B-510, sobre el Torrent dels Rials.
Religious site
479 ft
KM 13,9 - Waypoint 9 - Església Parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria a Dosrius.
Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius és l'església parroquial de Dosrius (Maresme), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'església és dedicada a sant Iscle i santa Victòria. Arquitectura És un ampli edifici d'estil gòtic i té un campanar de torre quadrada. La façana principal té la porta d'entrada amb relleus esculpits sobre fines columnetes motllurades; és coronada per una llinda, un arc de mig punt que aixopluga un semicercle en forma de petxina i un ull de bou. Destaquen els detalls escultòrics dels brancals del portal principal de l'església. D'estil gòtic tardà situat a banda i banda del portal. Hi ha representades cares alades amb expressió de sofriment que envolten un monstre, i les ànimes amb un angelet al centre. Consisteix en una representació de caràcter alliçonador per als no-creients. També són destacables les gàrgoles del campanar de l'església. Situades als angles de les parets de la torre, de la part més vistosa, es fan notar per ser les úniques amb semblant animal o de fera. D'estil gòtic tardà, ja que el temple en conjunt data del 1533, aquestes gàrgoles testimonien el pas del temps, que ha desgastat el granit fins a esborrar-ne detalls del treball escultòric. Estan col·locades com un carreu més dels angles del campanar. Història L'església parroquial de Sant Iscle i de Santa Victòria de Dosrius, d'estil gòtic, és esmentada des del 1304, moment que coincideix amb les primeres visites pastorals. Des del 1348 consta que tenia un altre altar dedicat a santa Maria. El 1512 es va iniciar la reconstrucció de l'església amb la construcció del campanar i la capella que té sota seu, i el 1526 es va refer la resta de l'església, incorporant a l'obra la part edificada a partir del 1512. El 1936 fou destruïda la imatge de la Verge i el magnífic retaule del 1531, obra de l'escultor renaixentista Martín Díez de Liatzasolo. Algunes pintures del retaule es conserven a l'església parroquial i al Museu de Mataró.
Religious site
476 ft
Km 13,9 - Waypoint 10 - Esglesia Parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius.
NUCLI: Dosrius LOCALITZACIÓ : Plaça de l’Església de Sant Iscle i Santa Victòria, s/núm. DATA DE CONSTRUCCIÓ : 1526 – 1532. Arquitectura del gòtic epigonal i renaixentista AUTOR: Thomàs Barça (mestre de cases) DESCRIPCIÓ : L’edifici està situat al mig de la població de Dosrius, cap del municipi, a la part més elevada (147 m d’altitud), a la confluència de les rieres que provenen del Far i de Canyamars. És una església de nau única amb absis orientat a ponent, de planta poligonal i cobert amb volta per aresta de sis nervis, que es tanquen en una clau esculpida. A cada costat de la nau s’obren tres capelles, i una altra construïda sota el campanar, entre els contraforts. La nau es cobreix amb cinc trams de volta per aresta gòtica, els nervis de les quals, apuntats, arrenquen de capitells esculpits amb les figures dels evangelistes i altres imatges, i conflueixen en sengles claus de volta, circulars i esculpides amb imatges diverses. Sobre l’entrada hi ha un ampli cor, on hi ha penjat un rotlle de campanes, i en el costat de migdia de la nau hi ha una trona de pedra amb escala per l’interior del mur. Els finestrals i rosasses que donen llum a la nau i a les capelles estan tancats amb vitralls policromats emplomats. El del rosetó del costat de llevant del baptisteri està en mal estat de conservació. El paviment de la nau és de mosaic hidràulic de 20x20 cm i presenta un dibuix geomètric floral. En el passadís central hi ha una làpida sepulcral amb la inscripció “SAPULTURA DE CASA BALLMAJO Y DELS SEUS 1776”, un dels principals propietaris de Dosrius (llevat del Marquès de Castell Dosrius). Tant la nau com l’absis estan reforçats per l’exterior amb contraforts, que originàriament incorporaven les canals i gàrgoles de desguàs de la coberta gòtica. Al segle XIX, la nau va ser sobrealçada per damunt de les voltes amb una planta golfes, anomenada el “quarto de les òlibes”; la nova coberta, de teula àrab, és a tres vessants, acabades amb una imbricació de teula i maó. Protegeix la primitiva coberta, amb els seus tremujals i els senyals de l’antiga teulada sobre el morter de calç (les teules van ser arrencades i possiblement reaprofitades en la nova coberta); també es conserva, en aquest espai, el torn manual que pujava i baixava la llàntia central. La coberta fou refeta novament l’any 1987 amb una estructura de jàsseres metàl·liques. La portada s’obre a la façana principal, a llevant. És una peça renaixentista, amb llinda que descansa sobre brancals motllurats en feixos de columnes amb capitells esculpits amb caps d’angelets i éssers fantàstics. Sobre la llinda es desenvolupa una arquivolta de mig punt amb guardapols, el timpà de la qual està ocupat per una venera d’estries radials esculpida en la pedra. La porta, metàl·lica, està formada per dues grans fulles en les quals s’obren dues altres més petites. Sobre la portada hi ha un rosetó tancat amb vitralls emplomats. A la meitat de la façana nord s’aixeca el campanar, de planta quadrada i tres cossos d’altura, els dos primers construïts amb carreus de pedra granítica i el tercer amb un paredat antic. El cos inferior, amb façanes cegues, s’obre a la nau i conté una de les capelles laterals, amb volta de canó apuntada. Una línia d’imposta el separa del segon cos, amb obertures en arc de mig punt tapiades; als seus angles encara conserva les gàrgoles de la coberta plana original. El tercer cos, alçat quan es va reformar la coberta de la nau, s’aixeca sobre una altra línia d’imposta i té unes dimensions més reduïdes en planta, amb els angles aixamfranats; hi ha una finestra d’arc de mig punt als costats nord i migdia, i dues bessones a llevant i a ponent, que contenen dues campanes, una inaugurada l’any 1968 (Victòria, Montserrat Dolors), i restaurada l’existent (Sebastiana, Mercè, Josefina). Aquest cos es cobreix amb un terrat de rajols, limitat per una barana de perfil trencat i corb; al centre d’aquesta, i a cada façana, hi ha les esferes d’un rellotge, inaugurat l’any 1985, la maquinària del qual és col·locada al terrat, protegida per un cos de volta de canó parabòlica. Al costat de llevant del campanar hi ha el baptisteri, de planta quadrangular i amb l’aresta exterior arrodonida, amb coberta de teula àrab a dues vessants, acabada amb una treballada imbricació de maó. A cada façana s’obre un rosetó, i tots dos estan emmarcats per un arc de descàrrega de sis filades de totxo, datats entre 1897 i 1916. Pel cantó de ponent del campanar s’hi adossa un cos on hi ha la sagristia, que es cobreix amb una volta per aresta, amb clau esculpida. En la paret occidental interior hi ha una pica dins una fornícula d’arc de mig punt, de pedra granítica. Aquest cos consta de planta baixa i pis (aixecat entre 1960-1965), i coberta amb teula àrab a una vessant; a nivell de la planta pis hi ha un pont tancat i cobert amb teula àrab a dues vessants, que comunica amb l’antiga rectoria (actualment està anul·lat el pas per una escala), amb una obertura circular a ponent i una finestra de brancals amb carreus de pedra i arc deprimit còncau a llevant. A la façana de migdia, perpendicular als peus de la nau, s’adossa la capella del Santíssim, de planta rectangular i absis semicircular, coberta amb volta d’aresta amb clau esculturada i teulada a una vessant, acabada amb una doble imbricació de maó; l’absis té tres obertures, protegides per reixes de ferro. Aquesta capella és datada entre 1914 i 1916. A la façana de la plaça hi ha dos rosetons, i un altre a ponent, amb arcs de descàrrega de sis filades de totxo. A continuació d’aquesta capella es desenvolupen dues més, paral·leles a la nau, cobertes amb volta de creueria amb clau esculpida i teula àrab a una vessant; tot seguit, i maclat amb les capelles, hi ha un cos de planta baixa que envolta la nau, destinat a rectoria (edificada entre 1943 i 1948), cobert amb teula àrab a quatre vessants; ambdós cossos incorporen els contraforts de la nau. Al costat de ponent, a tocar de l’absis, hi ha un altre cos de planta circular i paret de fàbrica ceràmica vista que conté l’escala de cargol d’accés a la planta pis situada sobre la sagristia. DADES HISTÒRIQUES: L’església de Sant Iscle i Santa Victòria és la parròquia de Dosrius. Aquesta parròquia tingué com a sufragània, fins al 1868, l’església de Sant Esteve de Canyamars, i també estava al seu càrrec la capella de Santa Eulàlia, ara anomenada de Sant Llop. La seva història documentada més antiga és de la baixa època medieval i comença a principis del segle XIV, tot i que cal suposar que hi havia un edifici de construcció anterior, perquè el topònim de Dosrius apareix documentat al segle X, concretament l’any 963, en el Cartulari de Sant Cugat; el castell també està documentat en el segle X i durant els segles X–XI apareixen vendes de propietats que fan suposar una vida feudal en la que un edifici dedicat al culte no hi pot faltar, junt al castell i als masos agrícoles. Per tant, a l’època medieval estava situada dins el territori jurisdiccional del castell de Dosrius. Tot i així, la parròquia no surt documentada fins a principis del segle XIV, a partir de les visites pastorals. La primera notícia que coneixem és del 16 de gener de 1304, on s’indica que el temple tenia un sol altar dedicat a sant Iscle. Dels anys 1308 i 1313 hi ha documentades visites pastorals a l’església, on s’esmenta el mateix altar. L’ any 1374, amb motiu d’una altra visita pastoral, se citen els altars de Sant Iscle, Santa Victòria, Santa Maria (que podria ser del Castell de Dosrius), i el de Sant Esteve, de l’església sufragània de Canyamars. L’ any 1408 es diu que el retaule de Santa Victòria és a la paret esquerra del temple, i a l’acta de la visita pastoral del 23 de juny de 1421 es fa una descripció de l’altar major, gràcies a la qual se sap que hi havia una imatge de la verge, de fusta, amb el nen en els braços: Super altare est quodam ymago virginis Mariae fustea, cum ymagine filli sui in braxis, cum uno mantello de panno ciriceo diversorum colorum, cum operatoris defilo aureo [...] Les visites pastorals continuen els anys 1425, 1439, 1446, 1498, etc. Segons l’hagiografia, sant Iscle i santa Victòria eren dos germans de la ciutat de Còrdova, decapitats a principis del segle IV. Aquest fet fa pensar que l’origen del culte en el terme de Dosrius es deuria produir dins la cristianització d’una possible vil·lae durant l’antiguitat tardana i que perdurà fins entrada l’edat mitjana, tot i que, tal com es pot comprovar en la documentació esmentada, la doble advocació, o sigui l’advocació a santa Victòria, no apareix documentada fins a la visita pastoral del 1374. Aquesta primitiva església va ser ampliada en el segle XVI, en què comencen les obres que donaran a l’edifici el seu caràcter actual, atès que l’any 1512 es concedeix una llicència del Vicari General als obrers de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius per fer una capella i a sobre d’ella el campanar. L’any 1526 es formalitza la construcció de l’església al mateix lloc de la vella, ja que en el document contractual signat entre el Sr. Thomàs Barça (mestre de cases) i els síndics de Sant Iscle i Santa Victòria, s’especifica: [...] farà e fabricarà una sglésia de nou en lo loch ahont la sglésia vella es edifficada, faent lo cap a dita església a ponent, posantse a línea tirada per la cara del campanar qui de nou es stat edifficat, a fi que lo dit campanar fassa paret a la dita sglésia e capella [...]. L’església nova es va començar a edificar el 1526 i en el mateix lloc de l’anterior, per tant, no resta cap vestigi aeri de l’església romànica. A partir de la documentació es pot deduir que aquesta era de nau única, capçada amb un absis. Aquesta església nova reuniria les característiques de la manera de construir els edificis de culte durant el segle XVI, que continua amb el llenguatge gòtic tradicional dels segles anteriors i alhora incorpora el nou model renaixentista. Es caracteritzen per un ampli ambient de nau única amb absis poligonal de cinc panys i una coberta de voltes de creueria. Entre els contraforts que reforcen els murs per l’exterior se solen posar capelles. Els murs es construeixen amb paredat comú, obra grassa i rajol amb arrebossat. La pedra tallada es reserva per a les motllures, les arestes i alguns elements especials; arcs, nervis, claus de volta, finestres, portes, ... Durant el cinc-cents se’n va construir un nombre considerable per tot el país, arran de la més propícia conjuntura econòmica i del notable creixement demogràfic. Aquest conjunt d’obres es configura generalitzadament amb el vell model, tot i que presenta en relació seva unes diferències constants que cal notar perquè són característiques de la construcció del segle XVI i algunes enllaçaran directament amb els nous sistemes renaixentistes, mentre que d’altres es poden entendre com una etapa intermèdia de transformació o d’hibridació. L’aparició abundant d’arcs de mig punt en aquestes construccions gòtiques pot suggerir-nos una influència de signe renaixentista, però en tot cas convé no perdre de vista les seves arrels autòctones i, per tant, el vessant tradicional del seu ús. Sant Iscle i Santa Victòria i moltes de les esglésies realitzades durant el primer terç de segle XVI al Maresme s’adapten substancialment al prou conegut model gòtic, però són sorprenents les analogies amb esglésies quatrecentistes com per exemple la de Sant Martí de Provençals del Pla de Barcelona. Si analitzem el contracte ens trobem que: a) Mides: L’església ha de tenir una amplada de 26 pams i una llargària de 108. b) El portal de Dosrius, capitulat el 1526 per Tomàs Barça, s’havia de fer de pedra picada, e obrat e de la granària tal qual lo de la sglésia de Argentona, o millor si poran. Indicacions com aquesta de prendre el model d’altres obres ja realitzades són freqüents en els contractes conservats. El costum de resoldre el disseny de les obres a partir d’altres edificis ja existents o bé de models de repertori més o menys adaptats, i no pas elaborant projectes originals i específics, al llarg del segle, s’aplicà igualment amb tota normalitat a treballs d’orfebreria, escultura i pintura. Reflecteix la plena vigència de les concepcions i les pràctiques tradicionals de l’artesanat, que porten a fixar models i a convertir-los en fórmules estereotipades. A la porta d’entrada, amb llinda recta, hi trobem relleus esculpits en forma de columnetes, i a sobre hi ha esculpit un semicercle en forma de petxina, la típica “venera” de filiació renaixentista. A cada banda del portal hi trobem un petit grup escultòric, a una alçada d’aproximadament 2 metres o més. Consisteix en una representació de caràcter alliçonador i didàctic per al no creient. A l’esquerra, hi ha representades cares alades amb expressió de sofriment que envolten un monstre i, a la dreta, les ànimes (cares alades) amb un angelet al centre. La talla és sobre un bloc de pedra, no granítica, que al mateix temps fa d’imposta o últim carreu dels brancals que suporten la llinda. Aquest tipus de representacions són típiques del gòtic. c) Elements decoratius, acabaments i distribució de l’espai: La nau principal ha de tenir tres croerades rodones i de pedra picada recollides en els acabaments per dues copades (petits permòdols que recullen els nervis de la volta) obrades amb els quatre evangelistes i altres imatges i les claus de volta també obrades amb imatges en el pla de la clau. Les tres capelles han de tenir els arcs de pedra amb copades i les finestres en els xamfrans també de pedra picada. S’ha de fer una trona de pedra picada amb l’escala per pujar-hi. Les escales de davant de l’altar de pedra picada. El paviment de tota l’església de rajola, igual a les capelles i al cor. d) Exterior: Els contraforts han de sortir de la paret tant com el campanar, a fi que les altres tres capelles siguin igual de fondes que la del campanar i d’amples el que va de contrafort a contrafort. Els contraforts del cap han de sortir més que els altres (probablement perquè en el lloc on es construïa hi havia un desnivell). Les parets exteriors han de ser semblants a les del campanar. La coberta ha de ser de teules seguint els pendents cap als canals per llençar l’aigua. Cal destacar, també, les dues gàrgoles del campanar, situades en els angles de la torre. Són les úniques amb semblant de fera. Un dels animals sembla un gos, sobretot pel cap i el morro, i l’altre sembla un cap de gat o de tigre. Tots dos tenen un cos amb quatre potes, les posteriors plegades. Aquestes gàrgoles estan realitzades amb un únic bloc de pedra i col·locades com un carreu més dels angles del campanar. Durant els segles XIX i XX es van fer diverses obres, com ara aixecar la teulada sobre les voltes de la nau principal del temple (quarto de les òlibes) i també es va sobreaixecar el campanar i se li va fer una escala de cargol. Aquestes modificacions són relativament recents, tal com demostren els materials emprats i la tècnica constructiva, segurament del darrer terç del segle XIX. Posteriorment es va construir el baptisteri, aprofitant el dia de treball que els homes havien de donar al poble. La capella del Santíssim es construí entre 1914 i 1916, durant el rectorat de Mn. Josep Molera. Entre els anys 1943 i 1948 es construí la rectoria nova, amb Mn. Josep Torrent. Cap als anys 60, sota el rectorat de Mn. Artur Bosch, s’aixecà el sostre de la sagristia i s’arranjà la seva part superior per poder circular bé cap al cor, el campanar i l’escala d’aquest. A la tardor de 1987 es va fer la teulada nova del quarto de les òlibes. El retaule major va ser destruït l’any 1936. A l’arxiu històric de protocols de Barcelona se’n conserven dos contractes. La part arquitectònica i de talla del retaule fou contractada el 23 d’agost del 1531 per l’imaginaire Martín Díez de Liatzasolo, que fou un dels escultors més destacats de l’època, d’origen basc. L’any 1527 ja era a Barcelona i formava societat amb el tallista mataroní Joan Masiques i amb Joan Tours, que conjuntament van fer els retaules de Sant Vicenç de Mollet, Santa Coloma de Marata, Sant Esteve de Canyamars i Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. La part pictòrica i de daurat fou confiada a Joan Baptista, d’origen portuguès i resident a Barcelona. Es tractava d’un retaule magnífic que fou executat per artistes de primera categoria en la Catalunya de l’època, on abundava l’ornamentació (columnes, escultures i pintures), tot enquadrat en un fons daurat. El de Dosrius i el d’Arenys de Munt eren els dos únics retaules majors renaixentistes que es conservaven, però van ser destruïts el 1936. L’altar major actual és d’una gran simplicitat i senzillesa, sense cap tipus de decoració ni ornamentació, on els patrons de la parròquia adquireixen tot el protagonisme. La pedra de l’altar és tota d’una peça i les escales per accedir al mateix són de pedra picada de primera qualitat. A la part superior, al costat de les dues finestres obertes a mitjan dels anys 40 del segle XX, hi apareixen les dues imatges del sants titulars (regalades pel notari de Mataró, Sr. Monfort, acabada la guerra civil de 1936-1939). Autors del text : Alsina, Neus; Calonge, Ramon; Cuspinera, Lluís; Jubany Pinós M. Àngels; Lacuesta, Raquel.
Intersection
528 ft
Km 15,0 - Waypoint 11 - Entrada a l'Urbanització El Castell
Punt d'accès a l'Urbanització El Castell al municipi de Dosrius, que entrant per el carrer Camí del Castell fins a trobar el carrer Mil Pins i resseguint aquest últim fins a final ens porta a la pista que dona accès a la pujada al Castell de Dosrius.
Pavement ends
814 ft
Km 15,9 - Waypoint 12 - Final del Carrer Mil Pins.
Final del carrer Mil Pins , on s'acaba el paviment i s'inicia la pista de sorra que ens donarà accès al camí de pujada al Castell de Dosrius.
Intersection
892 ft
Km 16,2 - Waypoint 13 - Cruïlla amb el corriol que puja al Castell de Dosrius
Cruïlla on girant a la dreta tot pujant per la pista que s'inicia la final del Carrer Mil Pins , ens dona acès a corriol que puja al castell de Dosrius.
Castle
961 ft
KM 16,4 - Waypoint 14 - Castell de Dosrius
El Castell de Dosrius fou un castell situat al cim d'un turó (246 m) al nord de Dosrius, al Maresme, i en l'actualitat només en queden runes. Descripció Queden restes de murs en un turonet al nord del poble. L'edifici no sembla haver estat gaire gran. Les poques restes que encara queden, mig amagades per la vegetació, defineixen la planta d'una torre rectangular, orientada d'est a oest, d'uns 16,5 x 10,7 m amb parets d'1 m d'ample. Subsisteix una bona part de la paret nord, alçada amb un aparell de pedres de mida molt variada, disposades en filades no gaire regulars, tot i que força horitzontals, i lligades amb un morter de calç amb molta sorra, de color grisenc i no gaire consistent. Presenta, a més, senyals d'haver estat emblanquinada exteriorment, almenys en part. Queden restes d'espitlleres i una sèrie de forats que permeten suposar que l'edifici tenia, almenys, dues plantes per sobre de la planta baixa. El castell de Dosrius apareix documentat el 1114 com a castell de "Duos Rivos" i el 1128 com a "Duorum Rivium".
Castle
961 ft
KM 16,4 - Waypoint 15 - Castell de Dosrius.
Era un castell termenat que a mitjan segle xi es repartí les terres de l'efímer castell de Sant Vicenç de Montalt amb el castell de Mataró i passà, el 1114, sota la jurisdicció del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres. N'era feudatària per aquest castell, que comprenia entre les seves terres Canyamars però no el Far, la família cognomenada "Dosrius", que el 1277 passà per matrimoni als Cartellà. Els Cartellà compraren el 1453 a Casserres el domini directe i alodial del castell i la baronia de Dosrius i s'intitularen barons de Dosrius i Canyamars i en aquesta mateixa època el llinatge es fusionà amb el de Sentmenat, que mantingué la jurisdicció fins a la fi de l'antic règim i que encara avui són propietaris de les restes del castell. El 1690, quan feia més d'un segle que havia estat suprimida la comunitat de Sant Pere de Casserres, el rei Carles II d'Espanya va crear el marquesat de Castelldosrius a favor de Manuel de Sentmenat Oms de Santa Pau.
You can add a comment or review this trail
Comments