Volta al Bertí amb BTT

Santuari de Puiggraciós

El Santuari de Puiggraciós fou edificat entre els anys 1701 i 1711 en un lloc molt proper on, segons la tradició, es va trobar la imatge de la Mare de Déu. Històricament ha format part de la parròquia de Montmany, però des de després de la Guerra Civil, concretament l'any 1946 i després d'un breu període en què va estar assignat a la parròquia del Figaró, es troba vinculat a la parròquia de l'Ametlla, des d'on l'accés és més fàcil, tot i que, administrativament, sí que és de Figaró-Montmany. La història del Santuari la comença el rector de la parròquia de Montmany, Mn. Vicenç Torrellebreta, demanant al bisbe de Barcelona en la seva visita pastoral de l'any 1698, la concessió d'un Altar Major per a l'advocació de la Mare de Déu de Puiggraciós. Aquesta concessió va ser concedida el 26 de juny de 1701 quan Rafael Xammar i Derrocada, fill de l'Ametlla i llavors rector de Sant Pere de Vilamajor i Degà oficial del deganat del Vallès, va signar-la. El temple té la planta de creu llatina amb una cúpula al creuer. La nau central fa 5'20 metres d'ample per 13'90 de llarg, mentre que els braços creuers tenen 3'65 metres d'ample per 2'30 metres de llarg i el presbiteri 4'25 metres de llarg. A la façana hi observem un portal allindat, una obertura circular i un campanar de cadireta. El 3 de setembre de 1711 va ser oberta al culte.

Coll de can Tripeta

Coll que uneix els Cingles de Bertí amb el Puiggraciós i que separa el Sot de Montmany, a llevant, que forma part de la conca del Congost, amb el Sot de Bellobir, a ponent, que pertany a la conca del Tenes. Des d'aquí podem baixar a Riells o a Montmany, enfilar-nos als Cingles o anar a l'Ametlla i la Garriga per Puiggraciós.

Can Mestret

Mas que ha estat rehabilitat i que es troba habitat, situat a peu de la pista que tot just acaba d'enfilar-se als Cingles de Bertí procedent del Coll de can Tripeta. La pista procedent de Puiggraciós es dirigeix cap al Clascar, que és l'edifici en forma de castell que domina el paisatge. Abans d'arribar al mas, cal prendre el camí que va resseguint la cinglera en direcció a ponent.

El Clascar

Edifici dels segles XV o XVI, deixa entreveure alguns detalls de l'antiga masia, com ara són les tres crugies paral·leles, la planta baixa, el pis i la coberta de dues vessants. A començaments del segle XX es va reformar en un castell fantasiós d'estil neogòtic amb elements arquitectònics variats, com les finestres germinades d'arc trebolat, el coronament amb forma de merlets i la torre de planta circular en el cantó de tramuntana. Aquests elements es combinen amb d'altres imitacions de caire gòtic i, fins i tot, d'origen àrab. A la part posterior hi ha una antiga capella, també en lamentable estat. Tot i la seva aparença de castell, res més lluny de la realitat.

Camps de ca n'Esmolet

Ca n'Esmolet és una antiga masia situada al pla de Bertí, als peus del Puig-Fred, de la que només romanen algunes de les parets que en formaven l'estructura. A la cruïlla de camins, queda en que marxa a la dreta, cap al nord, pocs metres després. El retorn es farà pel camí de l'esquerra.

Camp d'en Coll

Cruïlla de pistes. A la dreta, a 200 metres, hi ha el paratge de la Taula de Pedra, excel·lent mirador del sector oriental dels Cingles de Bertí, de la Vall del Congost i del sector del Tagamanent i el Pla de la Calma del Massís del Montseny.

Coll de Gassens

El coll de Gassens és una de les principals cruïlles de camins de la part alta dels cingles de Bertí. Per ell creua l'antic camí ramader dels cingles de Bertí, d'on cap a una banda ens n'anem cap a Sant Miquel Sesperxes i a la creu del Pou, en el coll del Taló, en la cruïlla amb la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines, i cap a l'altra banda mena a ca n'Esmolet i el Clascar. L'altre camí important que aquí arriba és la pista que mena, per Puig-Arnau i el Soler de Bertí, cap a Roca Gironella i Sant Miquel del Fai.

Sant Miquel Sesperxes

Tot i que la seva referència documental ens porta a l'alta edat mitjana, possiblement cap al segle XII, la part vista de Sant Miquel Sesperxes és pròpiament moderna. L'església Pertegas apareix en un llistat de parròquies del Bisbat de Vic que correspon cap el 1025 i 1050, moment en que ja estaria construïda i exerciria funcions parroquials. Aquest topònim continuarà apareixent al llarg del segle XII, concretament al 1154 i 1162 amb el nom Pertxes. En la documentació s'esmenta que al s. XIII i XIV tenia un altar dedicada a Santa Maria i segurament mantindria la seva estructura i construcció inicial. Aquest temple fou gestionat pel rector de Sant Martí i amb el domini alodial del Prior de la Comunitat de Beneficiats del Castell de Centelles. L'església de Sant Miquel tenia cementiri propi, actualment encara visible davant l'església. També tenia fonts baptismals pròpies i terreny diferenciat al de Sant Martí. Possiblement la despoblació del camp a inicis del segle XIV portaren a la seva pèrdua d'influència passant a ser sufragània, condició que ja tenia al 1330 quan el bisbe Galzeran Sacosta visità la zona. Una altra línia d'investigació defensa que aquesta església mai va tenir independència ni de fet ni de dret, com ho demostra el fet que la missa de l'alba anava a càrrec del monjo de Sant Martí.

Collet Vermell

En aquest punt, la pista comença a baixar fortament fent llaçades. A mitja baixada veiem la casa de la Vall, edificació aïllada envoltada de conreus i espais ramaders formant un conjunt d'edificacions de planta rectangular orientada d'est a oest. L'edifici principal, en molt mal estat de conservació, presenta una planta quadrada organitzada en planta baixa i primer pis. La tècnica constructiva presenta murs de paredat comú lligats amb argamassa i arrebossats, que en algun punt es conserven fins l'alçada original, tot i que el seu estat de conservació no és gaire òptim. Els annexos ramaders conserven la seva disposició original, i es poden distingir els que haurien servit d'estable i de corral. Les obertures conservades són molt escasses, ja que resten sols els brancals de pedra i alguna llinda de fusta.

Sot de la Vall

Fi de la forta baixada, la ruta segueix cap al sud-oest resseguint el Sot de la Vall, sense arribar-lo a creuar.

Les Roquetes

Torrent de les Roquetes

Torrent que neix a l'Obaga del Mas Bosc i que passa just per sota de la casa que li dóna nom. Juntament amb el torrent de l'Aliguer forma el Rossinyol

El Rossinyol

El Rossinyol és el principal afluent del Tenes, al qual tributa per l'esquerra en els espectaculars saltants de Sant Miquel del Fai. Es tracta d'un col·lector de la majoria de les aigües que davallen dels Cingles de Bertí, resultat de la unió de diversos torrents, els de més longitud procedents del Pla de la Garga. Tot i això, la seva longitud no arriba als 5 quilòmetres.

Camí de Sant Miquel del Fai a can Sants

Pista asfaltada, seguim a l'esquerra, en baixada.

Sant Miquel del Fai

Construït allà on hom no podia construir res, el priorat benedictí de Sant Miquel del Fai forma part del terme municipal de Bigues i Riells, literalment penjat a la confluència del riu Tenes amb el Rossinyol, que es precipiten en cascada, la darrera sobre l'Església romànica construïda en una profunda balma. Es troba en un bell paratge natural, que el literat, historiador i polític Víctor Balaguer (Barcelona 1824 - Madrid 1901), un dels ideòlegs de la restauració dels Jocs Florals, va definir com un lloc on “las rocas lloran agua, las yerbas perlas. La naturaleza estiende su bordada vejetación como si quisiera colgar una vistosa mantilla de encaje en los hombros de cada monte. Ni las grutas son palacios, las cascadas ríos, las quebradas despeñaderos, los despeñaderos abismos; allí las peñas son colinas, las colinas montañas, las montañas gradas de una escalera de Titanes”.

Roca Gironella / Camí del Soler de Bertí

Tant el Rossinyol com tots els seus torrents tributaris corren constantment engorjats en congosts modestos, això sí, però molt pintorescos, fet que origina que siguin, potser, tingui els paisatges i racons més atractius de la zona, tot i que es troben força amagats. A part del saltant del costat del campanar de Sant Miquel del Fai, cal destacar el de Roca Gironella, que només es manifesta després d'una bona pluja, i d'una alçada gens despreciable. És, per tant, un altre curs d'aigua de marcat caràcter mediterrani.

El Soler de Bertí

És un dels masos més antics dels Cingles de Bertí, però, com molts altres, es troba en estat de ruïna. Les vistes des d'aquest punt són magnífiques.

Pla del Lledoner

El Pla del Lledoner és una plana situada al sud-oest del Soler de Bertí, davant per davant del Turó de l'Onyó, de 740 metres d'altitud en el sentit que portem.

Collet de l'Ullar

El Collet de l'Ullar és una collada situada a 767,7 metres d'altitud situat en el sector de ponent del terme de l'antic poble de Bertí i, en canvi, a la meitat oriental del terme municipal en el qual es troba. És al sud-est de la masia de l'Onyó i al nord-oest de la de l'Ullar, que seguint al sud es divisa en el tombant del camí.

Cal Magre / Sant Pere de Bertí

Bertí és una església d'origen romànic que dóna nom a tota la cinglera. La planta, d’una sola nau, no arriba a ser rectangular, amb coberta de volt apuntada feta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat van afegir-s’hi dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d'uns graons empedrats en forma de ferradura. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol. Ben a prop, hi ha els masos de can Magre i ca l'Escolà. Tot i ser el mas més proper a l'església parroquial de Sant Pere de Bertí, can Magre no és una de les masies tradicionals de Bertí. Segons la inscripció que hi ha a la clau d'una de les portades del mas, aquesta seria de l'any 1681. Segons el llibre Sant Quirze Safaja, un poble de frontera, del dr. Antoni Pladevall i Font, comenta que durant els segles XVII i XVIII s'edificaren algunes noves cases de pagès i can Magre no surt citat en cap dels anteriors fogatges dels que en fa esment.