5/10. Manyanet a l'Estanyet de Llevata (Vall Fosca - Pallars Jussà)

Des d'on comença. Des del municipi de Manyanet. I on és? Doncs, a la carretera N-260 entre Pobla de Segur i el Pont de Suert, la deixem per anar a Xerallo, i després a les Esglésies fins a Manyanet; a dreta o a esquerra quedaran poblets com Buira, la Mola Damunt, Benés i el Mesull. Podem arribar en turisme, tot i que l'últim tram -curt- és per pista. Nosaltres hem deixat el 4x4 a l'entrada a Manyanet on hi ha l'indicador del poble, però la pista continua 1km més endavant, fent revolts, fa cap a la part alta del poble on hi ha el pal informatiu de la ruta. Millor deixar el cotxe en aquest indret. Aquí hi ha un altre cartell que diu "pista circulable fins a 3km", però uns veïns del poble no ens ho van recomanat. Sort! perquè hi ha rocs pel camí.

Ruta. No és circular, sinó que he gravat l'anada i la tornada. Comencem a caminar per la pista, tard com de costum en nosaltres (10h 50min). Fa dos dies que vaig anar al metge per una lumbàgia; avui encara em pica, però la muntanya ho cura tot. Diferents rierols i llengües de neu creuen la pista i dificulten bastant la nostra caminada: barrancs de Comallaveí, de Confòs, dels Plans, dels Estanyets i el Gros. A la nostra esquerra tenim, primer, el pic de Cerví, completament nevat, i després el tuc del Muntanyó. El tram de pista es puja bé, sense despentinar-se. A partir del barrac Gros, la cosa canvia. En arribar aquí hem tingut la primera discusió: baixava tanta aigua per barranc Gros, que creuava pel camí, anb tanta força, que difucultava traspassar-lo. Dilema: el creuem o no? Jo l'he vist molt difícil de creuar, tot i que la meua dona en discrepava. La pista continuava, però he decidit pujar el barranc Gros sense creuar-lo (aquest a la nostra dreta) i en tot moment amb la voluntat de fer-ho. No hi ha camí, ni pista, ni corriol, ni sender; no hi ha res, però es puja prou bé. Ens ha estat impossible creuar el barranc per la força que portava l'aigua i en molts llocs per la seva amplada. Voreu que el track -que no he volgut corregir abans de penjar-lo, perquè pugueu vore els nostres moviments- no para de fer incursions cap al riu, ...totes infructuoses. La meua dona... emprenyada com una mona; però jo sabia que, a mal anar, arribaríem a l'estany de Llevata, ja que el barranc naix allí. Sort que abans hem trobat la coma dels Estanyets (una mena de prat alt, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura), passada la pleta de la Roca (una mena de tancat per a la pastura de bestiar). Ara podíem creuar el riu, però vista la disposició de la neu, decidim no fer-ho. Des d'aquí fins a l'estanyet s'ha de pujar grimpant com les cabres. Té racons difícils d'enfilar-s'hi, però tampoc són impossibles. L'indret, amb molta neu, és preciós i les vistes inexplicables. He intentat arribar al segon estany de Llevata, però m'han tocat retirada i no m'han deixat arribar-hi. Si podeu... arribeu-hi, perquè està a 100 metres. De baixada, volíem passar per l'estany de la Bassa, però tampoc no m'han deixat. Passeu-hi, també. Està indicat amb un pal. De baixada, ho hem fet per l'altra banda del barranc Gros, per camí (fent dreceres), amb el barranc novament a mà dreta. Quan hem arribat a l'encreuament entre camí i barranc, hem tingut un bon problema; no el podíem creuar. Hem hagut d'ingeniar-nos-les. Sort que sempre porto cordes de muntanya. Han anat bé per donar seguretat el nen.

Durada. Hem emprat per anar i tornar 6h 40min, però hem fet quatre parades que cal destacar: 10min a xerrar a un prat amb uns senyors que collien xicoia, 20min a l'estany de Llevata per menjar una fruita, una barreta energètica, beure i gaudir del paisatge, 15 minuts per creuar el barranc Gros a la seva intersecció amb el barranc del Cap de Llevata, que condueix el riu de Manyanet i, per últim, 20min més per dinar. A més, de pujada, volent creuar el barranc gros, també hem perdut entre 15/20min. Per tant, els més tremendos poden fer el recorregut, sense parar, en 5h 30min. Pero no ho feu... assaboriu el paisatge, perquè és inexplicable. Bé... com d'altres racons dels Pirineus, si no arriba la massificació de ciutat.

Punt i final. Quin rotllo que he fotut, eh! La veritat és que m'agrada redactar les caminades que fem, perquè les fem amb molta il·lusió, perquè passem hores programant-les, perquè resolem molts moments de dificultat, patim les inclemències del temps, compartim moltes hores junts i, feta la ruta, passo una setmana més d'excursió: corregint la ruta, penjant-la, triant i retocant les fotos, redactant el text, contrastant amb els mapes de topografia nacional, buscant toponímia, etc. etc. etc. El Wikiloc són, en definitiva, les meues memòries.