Ascens a la Pica d'Estats des de Vallferrera - amb el GEA de l'Ametlla del Vallès

Per avui he acceptat la proposta que he rebut per part del Grup Excursionista de l'Ametlla GEA de fer una ascensió al cim de la Pica d'Estats i el cim Verdaguer en condicions hivernals, per tant força més complicat que com trobem la muntanya a l'estiu, ja que les dates previstes són els dies 20 i 21 d'abril de 2024. Farem la ruta clàssica de la Vall Ferrera.

La Pica d'Estats, amb els seus 3.143 m, és el cim més alt de Catalunya. Està situada a la zona axial de la serralada pirinenca i, tot i que pertany a Catalunya, és al límit fronterer amb França, i molt a prop d'Andorra. Està dins del terme municipal del municipi d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà, i dins la zona protegida més extensa de Catalunya: el Parc Natural de l'Alt Pirineu.

El Parc Natural de l'Alt Pirineu és l'últim parc de recent creació a Catalunya (2003) i és el més extens que hi ha a Catalunya, estenent-se per les comarques del Pallars Sobirà i al nord de l'Alt Urgell. El seu límit septentrional coincideix amb la frontera francesa i el Parc Natural Regional dels Pirineus Ariegesos, al nord oest limita amb la Vall d'Aran, a l'oest hi trobem la Zona Perifèrica del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i entremig d'ambdós les Valls d'Àneu i la Vall Fosca. Una mica més cap al sud hi trobem també l'Espai Protegit de la Serra de Boumort, i ja a l'est, en terreny andorrà, el Parc Natural de les Valls del Comapedrosa. Com veieu, es tracta d'una extensa àrea protegida, envoltada d'altres zones també protegides que fan que el Parc de l'Alt Pirineu s'hagi convertit en l'hàbitat favorable per moltes espècies vegetals i animals: d'entre elles la més emblemàtica és l'ós bru (Ursus arctos).

Per arribar-hi, ens dirigim a l'extrem nord de la Vall Ferrera (nom que deu els seus orígens al ferro, que durant anys va ser el motor econòmic de la vall) passant pel poble d'Alins i fins a arribar a Àreu, des d'on una pista forestal en no molt bones condicions, es un eufemisme per no dir que està fotuda una merda, (recomanable 4x4) ens porta fins al Pont de la Molinassa, a 12 km. d'Àreu. Des del pàrquing emprenem l'ascensió cap al refugi de Vallferrera, situat a 1.905 m. d'altitud.
Un altre des-proposit, ja que aquest refugi tenia sentit quan sorties a peu o amb el ruc des d'Àreu, però en l'actualitat es massa avall, i més si pots arribar amb el cotxe fins a 20 minuts de la porta.

El Refugi de Vallferrera va ser inaugurat l'any 1935, convertint-se així amb el refugi federatiu més antic de Catalunya. Va ser construït amb la col·laboració de diverses entitats excursionistes del país i durant més de seixanta anys, va mantenir l'estructura de borda amb parets de pedra i teulada de pissarra, típica de les valls pallareses. Durant la Guerra Civil va ser utilitzat com a refugi pel bàndol republicà, concretament pel Batalló Català Pirinenc, format per soldats joves provinents del món excursionista.

L'any 2010 la FEEC, amb el suport de la Secretaria General de l'Esport, va inaugurar la seva remodelació i ampliació, passant de 21 places a les 60 places actuals. Hem de recordar que el refugi és punt de pas del sender transpirinenc GR11 i pas obligat de l'ascensió a la Pica d'Estats pel vessant meridional, i és aquí on aquest cop ens dirigirem: al cim més alt de Catalunya, la Pica d'Estats, a 3.143 m. d'altura.

De l'aparcament de la Molinassa a 1817 m. sortim cap amunt , després d'una curta pujada som al Refugi, aquests dies es tancat, som fora de temporada. De voler fer-hi nit cal fer-ho a l'annexe que es un refugi lliure. Continuem la pujada que ara es va allargant i fent-se més carregosa. Anem pujant, una bona estona callats, no sé si per l'esforç, perquè anem concentrats per no entrebancar-nos o perquè encara anem mig adormits.

La forta pujada ens fa suar, tot i que encara és abril, però la temperatura no és gens baixa i s'agraeix el vent suau que bufa. A uns 2.080 m deixem el camí que ens portaria cap al barranc d'Areste i emprenem un llarg flanqueig per les Pales d'Areste vigilant que un mal pas no ens porti un ensurt. Quan comencem a estar cansats de tant flanqueig fem una parada per reposar, a més cal agafar forces per baixar per uns estreps rocallossos un pel complicats, tot i que hi ha bona cadena per ajudar a passar els trams més compromesos. Un cop passat aquest tram ja baixem cap al barranc de Sotllo i travessem el riu per un petit pont de fusta. Reprenem la pujada pel fons de la vall, sort que hi ha unes passeres de fusta, resseguint el torrent que ens porta fins als Plans de Sotllo, i després de superar unes quantes graonades, testimoni de les glaceres que cobrien aquest indret fa unes desenes de milers d'anys, arribem a l'Estany de Sotllo, situat a 2.346 m.

Just sobre l'estany passem pel costat d'una cabana que en cas de pluja o neu, ens podria servir d'aixopluc, tot i que ben petit i precari, ja que de fet no hi cabríem ni els cinc que som avui. Per sort no ens cal, el temps segueix esplèndid i dormirem en tendes tal com estava previst, però uns metres més amunt.

Després d'una nit ben tranquil·la però que les temperatures han baixat sota zero, i se'ns ha glaçat l'aigua de les cantimplores, continuem pujant cap a l'Estany d'Estats, des d'on podríem ascendir cap a l'estany de la Conca Gelada i a la Pica per la via Gabarró, també anomenada ruta integral dels tres mils, molt bonica i recomenable a l'estiu, i que ja vam fer en una altra ocasió.

Avui pugem per la via normal, o sigui que continuem amunt, i si fins ara veiem nevades les muntanyes de l'entorn, aqui la neu ja es per tot arreu. Enfront tenim la descoratjadora tartera de Sotllo, quasi 400 m de fort pendent per un camí costerut fins a arribar al Port de Sotllo, a 2.893 m. Aquí fem una altra parada, per descansar i beure, però també per contemplar les impressionants vistes que tenim cap al vessant francès i la Cometa d'Estats.

Passat el coll de Sotllo el camí va baixant cap a la Cometa d'Estats amb les últimes restes de l'antiga glacera, però ara no es nota , ja que tot es cobert de neu, en alguns llocs neu pols que el vent aixeca sense dificultat, i en altres llocs congestes ben compactades que fan els grampons companys imprescindibles.

Per un moment sembla que oblidem que encara no som dalt, i que encara que no ho sembli, ens queda bastant camí per recórrer. Ara ens toca baixar un centenar de metres cap a la Cometa d'Estats, on ja quasi no en queda res de l'antiga glacera que no fa tant cobria aquest vessant, i tornar a remuntar pel pedregar i alguna petita congesta de neu, cap al coll de la Cometa, a 2.905 m, i més amunt, fins a arribar al coll de Riufred, a 2.983 m. Aquí ens sorprèn trobar diversos grups d'excursionistes, tots han pujat des del refugi de Pinet per la vessant de l'Arieja.

El refugi de Pinet és un refugi de muntanya del departament de l'Arieja (França) a 2.240 m d'altitud i situat al costat de l'Estany de Pinet sota del Pic de Montcalm.
Des de l'Artiga cal continuar per la pista fins a un aparcament que queda al final. El camí està ben senyalitzat amb fites i marques grogues. Es tarden unes tres hores llargues per pujar al refugi des del cotxe i superar els 1.000 metres de desnivell. La pujada al refugi és bastant costeruda amb un pendent molt regular i accentuat. La zona de bosc acaba als 1.650 metres just en arribar a la cabana de Bazurs.

Això contrasta amb la deixadesa i descurança de l'accés català, per la Vall Ferrera, tot i ser el camí per accedir al sostre del país. Potser que algú de l'administració es posi les piles !!! Sinó ja veieu el resultat, els Occitants ens guanyen per golejada i nosaltres obrint traça a la neu.!!!!

Des d'aquí ja es fa visible el cim, el tenim molt a prop, i l'últim tram el fem sense cap complicació, fins al cim de la Pica d'Estats, a 3.143 m d'altitud. És el punt culminant del massís del Montcalm i està constituïda per tres pics, poc separats l'un de l'altre. El pic central, la Pica d'Estats, el pic occidental o pic Verdaguer (3.129 m) i el pic oriental o punta de Gabarró (3.114,6 m), on hi ha un vèrtex geodèsic.

La paret sud de la muntanya, solcada per nombroses canals, s'aboca a la coma d'Estats, formant el frontal del circ glacial on s'ubica l'estany d'Estats. La carena marca el límit fronterer entre Espanya i França, i l'existent entre Catalunya i Occitània, amb una orientació general que va de nord-nord-oest a sud-est.
Aquest cim està inclòs al repte dels 100 cims de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

Sobre el nom del cim, Lluís Marià Vidal ja constatava el 1895 que «el nom d’Estats amb què coneixen el cim els mapes francesos és absolutament desconegut a Àreu i els seus contorns. Aquí tan sols es coneix amb el nom de Sotllo» i que «jo reemplaçaria el nom d’Estats, que és estranger, pel de Sotllo, que és català». De fet els excursionistes catalans de l’època fan la mateixa constatació. Joan Coromines explica que la gent del país anomena la Pica d’Estats com a Pui de Sotllo. Aquest darrer nom també apareix indicat en una de les plaques de dalt del cim per al nom català.

I si qüestionem que la Pica d'Estats sigui el punt més elevat del nostre País, quin cim serà doncs ??? Tenim dos grans candidats, que són l’Aneto 3.404 m i la Pica d’Estats 3.143 m. Fins aquí tothom diria que llavors la més alta és l’Aneto, però resulta que l’Aneto està situat a la Franja de Ponent, i per tant, oficialment pertany a la comunitat autònoma de l’Aragó. És part de Catalunya? Uns us diran regionalistes i altres imperialistes.

Sigui com sigui, l’Aneto és simplement impressionant, pels seus paisatges i per les seves valls, tot el massís de la Maladeta és per passar-se una temporada, i fet i fet, l’Aneto és el pic més alt de tots els Pirineus.

Més enllà de raons polítiques, és cert que l’Aneto va ser trepitjat, descobert i potenciat per excursionistes catalans, que fou allà on s'inspirà Verdaguer per escriure la gran obra Èpica Canigó. I la Pica d'Estats no hi surt esmentada ni una sola vegada. Que de fet, fins que van arribar els problemes polítics la consideraven la més alta de Catalunya sense gaires complexos. Només cal esmentar la de cops que va pujar un dels grans personatges de l’excursionisme català, el garriguenc Mn Jaume Oliveras.

Aprofitem per fer fotos mentre contemplem les amples vistes que ens ofereix la Pica: el vessant andorrà amb el Tristaina, el francès amb el massís granític dels Tres Senyors, el llac de Certascan amb el seu cim, els Bessiberris i, fins i tot el massís de la Maladeta. Després de descansar una bona estona reprenem la marxa, el grup està molt motivat, i de baixada no ens costa gaire pujar al Pic Verdaguer, de 3.133 m. i a tocar del collet, i seguidament avall que fa baixada, i a més fins el cotxe i tenim unes quantes hores. Cal agrair finalment la bona feina del nostre coordinador Daniel Muñoz, atent en tot moment a les consultes o peticions que li formulàvem.

En resum es tracta d'una ruta circular des de La Molinassa passant per:
- Pas de Cadenes (3.0 km)
- Estany d'Estats (6.8 km)
- Pica d'Estats (10.5 km)
- Coll de la Cometa (11.5 km)
- Port de Sotllo (12.5 km)
- Cabana de Sotllo (15.1 km)
- Estany de Sotllo (15.6 km)
- Balma de Socalma (17.6 km)
- Refugi de Vallferrera (20.2 km)
- Pont de Boet (20.8 km)

Informació extreta de la Viquipèdia, https://visitar.cat/la-muntanya-mes-alta-de-catalunya-o-no/ https://ressotaelspeus.blogspot.com/2015/08/ascensio-la-pica-destats-i-al-pic.html http://www.geametlla.cat/