Circular Surp (1069 m) – Piflorit (2097 m)

Aquest itinerari transita per la carena que enllaça el Serrat de Matanegra i la Serra de Montmaior. Aquesta carena té dos aiguavessos: al NE, cap a Baiasca i Arestui; al SO, cap a Caregue i Escàs.
El principal inconvenient de l’itinerari és que, en passar per camins poc freqüentats, en alguns punts no és fàcil de seguir. Aquest mateix fet impedeix de fer un itinerari circular perfecte: per arribar a Surp de nou, hi havia hagut un camí que sortia de wp “perdut” que ho hauria permès; actualment el corriol es pot detectar, però és del tot intransitable a causa de les argelagues que l’han colgat.
Ara mateix, doncs, aquest itinerari tan sols es pot fer –no pas tot afortunadament, però sí en part– si tenim un track de què refiar-nos (tant si ens l’hem baixat com si l’hem elaborat amb paciència abans de sortir) o bé si tenim un sentit de l’orientació impropi dels humans.
Tanmateix, n’hi haurà prou de seguir les anotacions següents per reeixir-hi:
1. Fins a les bordes de Surp no hi ha cap problema: el camí és clar i fins i tot hi ha algunes marques de pintura groga.
2. A les bordes, el camí –un corriol, de fet– continua; és clar, i tot i que tindreu argelagues a banda i banda, encara no han envaït el camí i us deixen el pas franc.
3. Arribareu als primers pins; les argelagues disminueixen..., però apareixen ginebres i aranyoners; tanmateix, encara tenim camí. A més, falta molt poc per entrar al bosc de Fontsentes, on tots aquests arbustos espinosos desapareixeran.
4. Entrem decididament al bosc i desapareix tota la vegetació molesta. Però aviat començaran els problemes de navegació. Inicialment, continuem per camí, fins i tot trobem una fita i, més amunt, una marca de pintura groga força antiga en un pi.
5. El camí desapareix, o bé és tan tènue que es fa difícilment perceptible. A wp a, tenim dues opcions; totes dues desemboquen a la pista forestal de més amunt on hem d’arribar. La primera, seguir els pins amb marques grogues (wp b); ara bé, més amunt es perden (wp c) –o bé el pas del temps les ha anat esclarissant fins a fer-les confondre amb el paisatge–; aquest “camí”, seguint un barranquet o una comella en sentit NO, deu sortir, amb gairebé total seguretat, a la pista. Des d’aquell wp a, la segona opció és seguir el camí teòric, encara que no es vegi o que tan sols en detectem algun vestigi.
Sigui com sigui, si pugem dins l’arc comprès entre el NO i el N, inevitablement acabarem desembocant en una pista forestal en desús.
6. Prenem la pista forestal cap a la dreta i, durant poc més de tres-cents metres, tot és clar i tranquil, fins que al barranc de Canerilles la pista s’acaba i ens quedem sense camí pròpiament. Haurem de tornar a seguir el camí teòric fins a arribar a la carena, on trobarem dues fites MP (“Monte Público”).
7. Prenem la carena cap a l’esquerra fins que confluïm, per la dreta, amb la pista que puja d’Arestui i Baiasca; la seguim enllà i ens porta fins al cim mateix de Piflorit, on hi ha dues pantalles repetidores enormes. A pesar d’estar envoltats de pins, les vistes des de Piflorit sóm amplíssimes: cap al Montsec, cap a la Vall d’Àssua, cap a la Vall Ferrera...
8. Desfem els darrers cent cinquanta metres de pista i emprenem la carena (NO), que al començament desorienta perquè no té forma d’esquena d’ase sinó de comella.
A la carena, no hi ha camí, ni teòric ni de cap mena; el bosc, però, ens deixa passar. En general anirem propers a la carena, per la banda dreta, i intentarem no perdre metres en relació amb el fil de la serra. Arribem a la Roca de la Piqueta, des d’on la vista ens abasta fins a Campmaior, i al coll del Cantó. Des del coll, podem pujar al Serrat de la Quintó, modest, però amb bones vistes cap a Altron, Sorre i Caregue, i també cap a Castellviny, Pujalt i Olp.
9. Al coll del Cantó comença el camí de baixada, senyalat amb una fita marcada amb una llepissada de pintura groga. A partir d’ara, el camí serà sempre ben visible, ja sigui per corriol, ja sigui per camí o per pista forestal en desús; i fins als 1540 m anirem protegits pel bosc.
Poc després de començar la baixada, ens podem desviar fins al Bony de Piquerabedre, tot i que no aportarà res que no hàgim vist des del Serrat de la Quintó.

Bonus track
Si es tingués la intenció de pujar a Piflorit amb les mínimes complicacions, la ruta òptima és pujar pel camí que s’ha fet servir per baixar i, quan s’arriba al dipòsit d’aigua (just on acaba la pista), buscar el camí que (primer en sentit N i després E-SE) puja directament al cim.

Nota final
Pel que fa a la dificultat, hi hem consignat “moderada”. Tot i que ens podríem defensar amb una brúixola, hi ha trams on tindríem problemes de navegació si no fos pel GPS.