Coll de Conflent-Torre de Cabús-Salòria. Alt Urgell/Pallars. Parc Natural de l'Alt Pirineu

Ruta pel parc natural de l’Alt Pirineu, zona de Salòria des de la collada de Conflent.

Per accedir al punt inicial de la ruta en primer lloc hem d’anar a Os de Civis. El camí més fàcil és entrar a Andorra per la Seu, passar Sant Julià de Lòria i en una rotonda tirar a l’esquerra cap a Os de Civís. En aquesta carretera passarem d’Andorra a Catalunya altra volta. Un cop a Os de Civís seguim per pista cap el coll de Conflent. És recomanable anar amb un vehicle alt, ja que la pista no està en gaire bona forma.

A les 8 arribem a Os de Civis i hi fem un cafetó. Marxem amb els dos cotxes, però un el deixem en el trencall de la borda Gavatxó per si decidim fer un dels plans possible (no l’utilitzarem) Pugem tots cinc en el Land Cruiser fins la collada de l’Aubaga primer i el coll de Conflent després, a 2175 metres. Allí comencem la ruta. Ambient fred, proper als 0 graus en el moment de començar. Després pujarà però no pas molt. Dia assolellat i tranquil.

Decidim emprendre-la cap a la dreta. Deixarem el Salòria pel final. Això implica baixar 250 metres de la cota inicial per anar a creuar el riu de Salòria i després la rasa que recull les aigues de la coma entre la Torre de Cabús i el Bassiets. Enfilem la costa de la Torre de Cabús pel seu vessant occidental però proper al cordal. El primer cim és la Torre de Cabús, de 2773 metres. Abans d’enfilar la costa més dreta fem una aturada per un piscolabis. La progressió és lenta ja que a un de la colla avui li falta aire. Però tots fem pinya. Hem pujat 850 metres.

A partir d'aquest cim n'encadenem tres més. El següent és el de Bessiets. Només s'hi atansen el Marià i el Ramon. Els altres tres atallem transversalment.

Ara ve el Salòria Oriental, el qual sobresurt poc. El Salòria gran és el que destaca sempre en el nostre pla visual. Entre un i altre cal fer passos de cresta sense cap gran dificultat, i també s'hi troba un bucòlic collet amb abric/vivac inclòs.

Finalment coronem el Salòria i emprenem la baixada. Fem el segon piscolabis poc després. Pel cordal anem baixant fins la collada on tenim el cotxe.

Els cinc estem d’acord en que hem encertat el sentit de la ruta. D’altra manera –si haguéssim emprès primer el Salòria, en la part final hauriem hagut de baixar 850 metres fins creuar les rases i tot seguit remuntar-ne dos-cents cinquanta.

Com altres travesses per carena tot encadenant cims, en aquesta hem gaudit de valent.

La carena és un passadís en el que cents de cims ens albiren i cents de cels ens il•luminen. El nostre pas és cadenciós com el dels models de passarel•la.
Un sol focus molt potent llueix a dalt, però no sembla que la llum surti d'ell. La llum és per tot; fins en les pedres i les lloses, fins en les fulles dels pins negres, dels faigs i dels aurons, també en l'herba seca i groga com un coixí que alleuja les nostres passes, fins en els companys, i en totes les muntanyes dels quatre vents de l'horitzó.
Quan la beutat em fa aturar per contemplar tot allò que la llum abraça, un ventet em bufa a la cara per dir-me que sí, que és allà, i que jo també hi sóc.

En aquesta sortida he tornat a constatar un fet. El fet del qual parlo és la manca de cansament i la manca de gana malgrat la duresa i la llargada de la sortida. Aquest fet es repeteix de tant en tant. Sembla que la satisfacció que hem sentit i els dos piscolabis han estat aliment suficient. Cal dir que hem fet una progressió lenta, el que ens ha permès gaudir de la muntanya alhora que de les immenses vistes i del bon temps (tot i que fresquet)

Poso fàcil dificultat tècnica, ja que l'activitat és alpinisme. No hi ha cap situació d'especial atenció. Això no treu que la progressió en alguns trams de cresta (gairebé sempre hem pogut anar per un costat o altra) requereix precaució. En condicions de pluja, vent, neu o glaç no cal dir que tota precaució és poca: tanmateix és millor quedar-se a casa.