Pic d'Àtics (2555 m)

Primer de tot, el meu agraïment als usuaris SerniRos (https://ca.wikiloc.com/rutes-alpinisme/pic-datics-102212626) i eliesteo (https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/pic-datics-per-comamala-104861066). El segon es va valer de l'experiència del primer, i jo, de la del segon: m'he desempallegat de les parts més ingrates de l'itinerari i m'he quedat amb les més agraïdes, a costa, això sí, de no fer un itinerari circular.
En segon lloc, quant al tipus d'activitat, hi he posat "alpinisme". Possiblement no ho sigui, però ens movem en alçada i sense camí en part del trajecte. Segur que tampoc no és "senderisme". Trobo a faltar l'activitat "muntanyisme".

El Pic d’Àtics, punt culminant de la Serra d’Àtics, és un cim isolat: entre Alós d’Isil i la Serra de Pilàs, està encerclat pels barrancs de Comamala-Pilàs, d’Estanyardo i de Bamoré, i a tots tres té aiguavessos. A canvi de no tenir una planta vistosa, té unes vistes privilegiades de la Serra de Pilàs i, molt particularment, cap al nord-est, de la serra que, des del Mont-roig, s’estén cap al nord-oest: Tartera, Mostiri, Mulats, Bassiero, Gel... i el Mont Valièr.
Pel que fa al Pic de Tartera, qui l’hagi pujat des de Pleta Palomera pels es-tanys de la Gallina, hi haurà vist un cim pla, modesta antesala del Mont-roig; en canvi, des del Pic d’Àtics, en veiem la cara sud-oest, agresta i feréstega, irreconeixible.
És precisament aquesta mola imponent el que ens priva de veure el Mont-roig. Tal com estan arrenglerats –gairebé en línia recta–, els 18 m d’avantatge que el Mont-roig treu al Tartera no són prou perquè es pugui veure des dels modestos 2555 m del Pic d’Àtics.

DESCRIPCIÓ DE LA RUTA
Sortint d’Alós d’Isil C-147 amunt, a 1600m del poble hi ha un bon lloc per aparcar a l’esquerra de la carretera; 200 m més enllà, a la dreta, hi pot aparcar un cotxe, o dos si estan ben avinguts.
Des d’aquest segon aparcament fem encara no dos-cents metres per la carretera i en sortim per la pista de les bordes de Pina, a la dreta. Travessem la Noguera Pallaresa per un pont i, sempre per la pista, arribem a una primera borda restaurada i, més amunt, a les bordes de Pina. Abans, haurem hagut de saltar una tanca que impedeix el pas de vehicles (ara bé, tenint en compte que hi passa un camí per a vianants, potser hauria valgut la pena de fer-hi una portella que en facilités el pas).
A partir de les bordes de Pina, seguirem sempre un corriol visible que remunta la vall de Comamala. L’esmentat corriol està marcat amb fites i per algun senyal de GR irrellevant.
Sempre pel corriol, després d’haver travessat el barranc de Comamala i, més amunt, un barranc que n’és tributari, arribarem al desguàs de la bassa de Sobriu, reconeixible perquè fa un petit salt d’aigua. A la part superior del salt d’aigua, deixem el GR, que se’n va cap al coll de Cornella, i anem cap a la bassa de Sobriu. Ja no tindrem corriol ni fites fins al cim, que tenim al damunt, però que no podem veure.
Des de la bassa de Sobriu, remuntem el barranc per on hi arriba l’aigua, en sentit sud, cap a una collada que es veu al fons. Mentre puguem, anirem per la llera del barranc; després, per un sòl rocós molt més còmode que el glever que s’acabarà convertint en una tartera força estable.
Així que arribem a la collada tindrem, davant nostre, la serra de Pilàs. No és la nostra direcció, sinó que hem de fer un gir a la dreta per anar a buscar una canal herbada, ampla i rosta al capdamunt de la qual tindrem: a l’esquerra, una bassota (eixuta en estius secs); al davant, una serreta, i a la dreta (una mica enfonsats que encara no els viem), els bassots d’Estanyardo (igualment eixuts en èpoques molt seques). Per la carena de la serreta (que haurem d’abandonar puntualment, però que recuperarem) arribarem a un primer turó on hi ha restes d’infraestructures possiblement militars –de la Guerra Civil consegüent al cop d’estat dels feixistes– i filferro espinós –amb força probabilitat de la mateixa època– amb el qual haurem de vigilar de no entrebancar-nos. Dos-cents cinquanta metres més enllà, el Pic d’Àtics.