Pic de la Mainera i Les Picardes des de l’aparcament del Pas de la Mainera (2 X 100 Cims FEEC) *

habitants de la zona anant per la seguim estaques grogues
Per arribar al punt de sortida tenim tres possibilitats, una sortint de Espot, que no conec l’estat de la pista tot i que sembla en bon estat, dos és sortint d’Espui, que és per la que hi vam pujar aquest cop nosaltres, és una pista força pedregosa i es necessita un 4x4 o cotxe alt, i una tercera és sortint de Llessui, que és per on vam baixar, a dia d’avui la millor, es una pista ampla i molt llissa, l’acaben d’arranjar.
Si pugeu d’Espui heu de fer cap al Coll de Triador (12 km) i continuar baixant per l’altre costat en direcció a Llessui com un quilòmetre, aquí surt la pista que va a Sort a mà esquerra, la seguim uns set quilòmetres fins el pas de Mainera on trobem una zona d’aparcament on deixem el cotxe, total uns 20 km.
Si sortiu de Espot agafar la pista que va a Llessui i fins el Pas de Mainera que son uns 19km.
Si sortiu de Llessui heu de seguir la pista que puja al Coll de Triador i un quilòmetre abans d’arribar-hi seguir a la dreta per la pista que porta a Espot, en total uns 21 km.
Agafeu l’opció que sigui heu de fer cap al Pas de Mainera.
Comencem a caminar en direcció nord pujant entre el Clot de Mainera i la Costa de la Feixa fins que sobre els 2200 metres girem a l’esquerra per continuar pujant, per la dreta hi tornarem.
Arribem a una passera de fusta que salva les aigües que baixen pel barranc de Berasti, la creuem i tot seguit trobem un pal indicador, seguim cap a la dreta.
Quan som al Clot de Ribell trobem un panell informatiu que ens parla de l’Orri Vell.

Tradicionalment , un orri es referia en l’àmbit muntanyenc a una zona tancada per reunir els ramats d’ovelles i un seguit de cassetes utilitzades per viure (als estius) i per fer formatges. A finals del segle XX, aquesta paraula ha adquirit el significat de casseta de pedra seca.

Ara continuem pujant en direcció nord-oest, cap a l’esquerra.
Trobem un rierol (barranc de Berasti) i el seguim amunt una estona fins que trobem un pas on creuar-lo i el seguim amunt per l’altre costat.
Seguim al costat del rierol fins que arribem a una zona més planera i plena de turons, aquí seguim a l’esquerra, passem al costat d’un estanyol i seguim cap a l’esquerra per anar a salvar un contrafort que baixa del cim de la Mainera.
Sobrepassem el contrafort i girem a la dreta per anar pujant, ara amb pujada forta, i seguim unes fites que ens porten a passar al costat d’un petit estanyol i ens encaren a una pala herbosa, la qual pugem gairebé al recte, fent petites ziga-zagues fins arribar a una collada.
La vista sobre l’altre costat és espectacular, tenim un reguitzell d’estanys als nostres peus, l’estany de Mar, el més gran, a la sega esquerra l’estany de la Frescal, i pel seu damunt l’estany de Colomina amb el refugi de Colomina al seu costat.
Una vegada a la collada girem a la dreta i seguint la carena, unes vegades per sota la carena per salvar algun gendarme, d’altres a tota creta fent alguna petita grimpada, però fàcil, arribem dalt del cim del Pic de la Mainera.
Retornem desfent els nostres passos fins que arribem de nou al petit estany (el primer que hem trobat) i en aquest punt seguim recte cap a l’esquerra per anar a passar al costat de l’estany Xic de la Mainera, creuem el rierol que desaigua les aigües d’aquest estany i que vessen pel barranc de Berasti avall.
Continuem pujant a prop del rierol fins que arribem a l’estany Gran de la Mainera, trobem un panell informatiu que ens diu que som a la Pleta de la Mainera.

Som en un indret on es poden observar diversos tancats que servien per separar els caps dins d’un mateix ramat, en funció de l’edat, si havíem d’alletar o parir, etc. Una de les cabanes de pastor, adossada a un abric, encara conserva el sostre.

En aquest punt reposem i mengem una mica, tenim pel davant una pujada de 350 metres fins el proper cim.
Passem a tocar de l’estany i comencem una diagonal en direcció al coll de Muntanyó que tenim al davant, la pujada primer per un camí, però més endavant encarem la pala herbosa recte amunt fent petites ziga-zagues fins arribar al coll.
Una vegada al coll seguim un corriol a la dreta per un llom, aviat arribem a la zona rocallosa on amb petites i fàcils grimpades arribem al cim de Les Picardes.
Sortim del cim pel costat contrari del que hem arribat seguim la carena dels Caps del Tou, seguim per una carena ampla i molt agradable de passar.
Anem baixant per la Serramont per de mica en mica anar decantant-nos en diagonal a la dreta per anar a baixar per la Pala de Serravilla i en un punt determinat baixem recte fins que trobem el camí de pujada marcat amb estaques grogues, ara el seguim en sentit contrari fins el cotxe.