Pic de Mariola, 2663 m i pics de Montarenyo, punta SW 2623 m i punta NE 2618 m, des de la pleta Palomera (Quanca)

NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona del Pirineu Lleidatà podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "pirineulleidajsp" i us apareixeran totes.

En una raconada de l’amplia capçalera de la vall de Cardós hi trobem l’estany de Mariola.
Aquest estany, situat a 2271 metres d’alçada, és un dels més grans del Pirineu i que sortosament es troba en el seu estat primitiu, és a dir, sense cap mena de resclosa. Té una superfície de 18 hectàrees i gairebé 50 metres de profunditat.
Aquest bonic estany està situat pràcticament a la ratlla fronterera i tota la seva capçalera N està tancada per la carena que arrenca al port de la Ribereta, situat a 2394 metres, puja al pic de Mariola, de 2663 m i després d’una llarga cresta arriba fins el pic de Montarenyo, de 2618 m, per a baixar després fins el port de Tavascan, de 2236 m, ja apartat de l’estany de Mariona.
Del coll de la Ribereta arrenca en direcció S una curta carena on hi ha el cim de la Roca Espana, de 2522m, i del pic de Montarenyo, també arrenca en direcció S una carena on hi trobem el Roc de l’Estany Xic, de 2491m.
Entre la Roca Espana, el pic de Mariola, el pic de Montarenyo i el Roc de l’estany Xic queda perfectament delimitada la conca de l’estany de Mariola.
Aquesta conca de l’estany i pic de Mariola queda una mica en “terra de ningú” ja que té dos grans “competidors”, a l’W els estanys de la Gallina i el refugi i cim del Mon-roig i a l’E els estanys Blaus de Guerossos i el coll, cim, estany i refugi de Certascan.
Tant el Mont-roig, el Mariola i el Certascan tenen la mateixa base de partida, que son les bordes de Quanca i de Graus.
El pic de Mariola i el Montarenyo son totalment diferents, ja que el Montarenyo és un cim arrodonit i fàcil, amb una gran pala esquiable a l’hivern, mentre que el pic de Mariola impressiona a simple vista per la seva esvelta i elegant silueta que s’aixeca per sobre de l’estany del seu nom.
Al pic de Mariola no hi ha cap via fàcil d’accés, ja que el vessant S, que cau a sobre l’estany i és força vertical; el vessant que cau a sobre el coll de la Ribereta (SW) és una gran paret força inclinada; la cresta que l’uneix al Montarenyo (E) és molt llarga, no és difícil, però és entretinguda i calen coneixements de saber “crestejar”, ja que ens veurem obligats a passar d’un vessant a l’altre per anar buscant els millors indrets per a progressar (per unir els dos cims esmerçarem més o menys 1h 30 mn en sentit Montarenyo-Mariola i una mica menys en sentit invers) i finalment la cresta que segueix en direcció W, és a dir la carena fronterera, és molt trencada i també entretinguda fins el coll de Cerbi.
De tots els itineraris esmentats el més curt per assolir el cim és el del coll de la Ribereta.
Des de l’esmentat coll de la Ribereta el pic de Mariola ens presenta una vertical i ampla paret on no es veu cap via clara i fàcil d’accés, és per aquesta raó que pot presentar seriosos dubtes pujar-hi.
Però hem de fer un acte de “fe” i situar-nos a la base de la paret, ja que una vegada arribem al peu de la verticalitat veurem una amagada canal a la dreta (des del coll no es veu) que permet arribar a la carena grimpant amb relativa facilitat. En aquesta canal només hi ha un curt pas de grimpada que potser arriba a IIº grau i poca cosa més, a part del fort pendent.
Aquesta canal és una de les fotografies que acompanyen aquest escrit i que cal memoritzar bé o portar-la impresa, ja que aquest traçat està fet des de l’ordinador i per tant difícilment s’ajustarà a l’indret exacte de la canal, per aquesta raó el traçat en aquest punt és orientatiu i cal haver llegit la descripció i tenir ben present la fotografia de la canal en qüestió.
No hi ha gaire literatura sobre aquesta ascensió al pic de Mariola des del coll de la Ribereta, però no obstant he fet aquesta canal del coll de la Ribereta al Mariola en cinc ocasions, dues de pujada i tres de baixada; concretament el 3 d’agost del molt llunyà 1977 en que vaig pujar i baixar al Mariola des del coll; tornava a passar-hi el 21 d’agost del 1986 de baixada venint del Montarenyo; novament enfilava aquesta canal l’1 de setembre del 2000 després d’assolir la roca Espana i finalment la repetia de baixada el 27 de juny del 2010 venint també del Montarenyo.
D’aquestes excursions, les primeres, varen servir per a les guies del CEC “Pallars - Alt Urgell”, concretament l’itinerari nº 143 (Editorial Montblanc-Martín, any 1980) i la “Mont-roig – Certascan” en l’itinerari nº 91(Publicacions de l’Abadia de Montserrat, any 1996) i finalment en la guia “La Vall de Tavascan”, en l’itinerari nº 28; guia que va ser guardonada amb el XIX Premi “Sant Bernat” (Arxiu Bibliogràfic Excursionista de la Unió Excursionista de Catalunya, any 1985).
A part de poder gaudir de la pujada a un cim molt atractiu i de crestejar durant força estona, aquesta excursió també ens portarà per indrets molt bonics durant tota la caminada, ja que a part dels cims passarem pel gran i bonic estany de Mariola, el del Port de Tavascan i el de Montarenyo.
L’estany de Mariola l’he vist amb neu i sense, però la millor impressió, d’aquelles que no s’esborren mai, és la que vaig tindre a la primera vegada que vaig pujar-hi, concretament l’agost del 1977, era un dia d’estiu d’aquells que a primera hora sembla que el temps s’hagi paralitzat, amb una quietud total i absoluta, jo anava pujant i no acabava d’arribar-hi mai, tot i que em donava la sensació que ja hauria de ser-hi, fins que vaig tindre que aturar-me en sec perquè estava a punt de caure-hi a dins. No es movia res i la muntanya i l’aigua eren del mateix color gris, de tal manera que semblava que no hi havia estany, encara hi havia poca llum i el cim i la carena no es reflectien a l’aigua i semblava que no hi havia res entre la carena i la meva posició. Va ser una sensació inoblidable!
L’estany del Port de Tavascan també és molt bonic i a la seva capçalera hi ha una extensa prada.
El petit estany de Montarenyo també té el seu encant, sobretot si encerteu l’hora del millor joc de llums i contrastos que es produeixen a la tarda, quan l’aigua dels estanys es torna de color blau intens.
També haig de fer esment de la panoràmica que es gaudeix des dels cims i la carena; vers el Sud la vista es perd més enllà de la vall de Graus i Tavascan; al Nord, si no hi ha la típica boira, la vista sobre Occitània també es perd perquè la vista ja no dona més de si; d’aquesta panoràmica podem destacar la vall de Coflens, amb els pobles de Salau i Coflens amb la carretera que puja fins els port d'Aula i també sobre la vall de Cors amb els pobles de Sant Lax (Lazàr) i Sèrac.
Sobre els cims que ens envolten els veiem pràcticament tots: Mont-roig, Ventolau, Flamisella, Certascan, Sotllo, pica d'Estats, Estanys, Baborte, Montsent de Pallars, el massís de la Maladeta, els Posets i el Perdiguero; amb la particularitat que l'Aneto no es veu des del Mariola, però si que és visible des de la cresta i també des del pic de Montarenyo.
Des dels cims, a part de valls i cims també veiem més estanys com els de la Ribereta, el pantà de Graus i els estanys de la Gallina, als peus del Mont-roig.

Per a situar-nos a l’inici d’aquesta excursió hem d'anar a la vall de Cardós i seguir la carretera fins el final on hi ha el poble de Tavascan, a la sortida mateix del poble segueix la pista al pla de Boavi, però a pocs metres i passada l’entrada a la central elèctrica subterrània hi ha la desviació a l'esquerra que porta a l'estació d'esquí de la Pleta del Prat, carretera asfaltada que seguim fins arribar a les bordes de Quanca.
Just passat el revolt que hi ha després d’aquestes bordes es travessa el riu de Tavascan, indret on deixarem la carretera a la Pleta del Prat i seguim la pista que surt a la dreta; que evidentment torna a travessar el riu de Tavascan per un altre pont.
És una pista de terra, amb algun sector (per sort) cimentat i en estat acceptable ja que més amunt hi ha les bordes de Noarre, on algunes estan rehabilitades.
Aquesta pista puja en fortes llaçades i després de superar una graonada arriba a un revolt molt característic a l’esquerra on hi ha la desviació que a la dreta porta a les bordes de Noarre i als estanys Blaus de Guerossos. Nosaltres seguim la pista a l’esquerra que comença una llarga flanquejada (ara l’estat ja no és tan bo), Així arribem a un nou revolt, aquesta vegada a la dreta i també molt característic, on a l’esquerra arrenca el camí al refugi i cim del Mont-roig.
Aquest camí al Mont-roig passa per la pleta Palomera, important cruïlla de camins, on abans de la construcció de la pista s’hi passava tan per anar al Mont-roig com al port de Tavascan.
Uns dels camins de l’exili al final de la guerra civil.
Recordo que a l’esmentada pleta Palomera, l’any 1982 hi havia una cabana amb una placa que deia: “Cabana de l'Institut Català de Serveis a la Joventut de la Generalitat de Catalunya”, no tindria més importància si no fos perquè a l’any 1982 era tot un esdeveniment veure el nom de la restaurada Generalitat de Catalunya en algun indret. Actualment (any 2019) d’aquesta cabana no en queden pràcticament ni les parets (tinc una anotació de l’any 2000 en que esmento que la cabana encara hi era).
Situem-nos de nou a la cruïlla amb el camí de la pleta Palomera, i fem el revolt a la dreta i seguim la pista, que, si a partir de la cruïlla amb les bordes de Noarre havia perdut part del seu bon estat, a partir d’ara encara en perd una mica més. La pista fa un nou revolt ara a l’esquerra i després d’una nova flanquejada s’acaba en arribar a la cota 1810 metres aproximadament, a l’indret de la Font de la Costa, als peus de la graonada de la cubeta de l’estany del Port de Tavascan i on hi ha un aparcament i un cartell indicador.
Aquest és el punt on iniciarem l’itinerari a peu.
Si per l’estat de la pista o per les congestes hem tingut que deixar el vehicle a la cruïlla de la pleta Palomera, tenim dues opcions, continuar a peu per la pista o seguir el camí fins la pleta i continuar per l’antic camí al port de Tavascan, que va paral•lel a la pista i uns metres per sota i que coincideix amb la pista just on aquesta s’acaba.

A partir d’aquí seguirem el marcat camí transfronterer amb marques de GR que s’acosta a la graonada de l’estany i que hi puja fent una gran llaçada per tal de superar-ne el desnivell.
Dalt de la graonada el camí s’aplana i aviat arribem a la sortida d’aigües de l’estany Xic del Port de Tavascan, situat a 2034 metres d’alçada i pràcticament enganxat a l’estany del Port.
Just en aquest punt hi ha una cabana al costat del camí i una palanca que travessa el torrent de Tavascan que neix just a la sortida de l’estany Xic.
En aquest punt abandonem el camí transfronterer ja que hem de travessar el torrent per la palanca i seguir el corriol i les fites de l’altre costat.
En aquest indret hi trobem un seguit de petits estanyols i basses, així com una petita balma amb un reduït aixopluc.
Durant els primers metres sembla que tornem endarrere, però per l’altre costat, però lentament anirem guanyant alçada i girant a la dreta per tal d’anar contornejant la base del Roc de l’Estany Xic.
Quan el camí ja pren una marcada direcció W ens trobem en uns replans situats a uns 2070 metres, on abans també hi havia una cabana, de la que encara podem veure’n algunes restes.
A continuació el camí es va apropant al torrent que sembla que baixa de l’estany de Mariola, però que en realitat no ho és, ja que aquest, que rep el nom de riu d’Escobes no arribarem a travessar-lo.
Arribats a aquest torrent secundari el camí el travessa i més o menys el ressegueix pel seu marge dret (la nostra esquerra).
D’aquesta manera arribem a l’estany de Mariola, situat a 2273 metres i amb l’esvelt cim a sobre seu. És la típica imatge d’aquest indret. Imatge per cert molt bonica i a la vegada preocupant de per on pujarem al cim.
De moment ens hem de fixar amb el marcat coll de la Ribereta que està situat a l’esquerra del cim.
Vers aquest coll ens hem de dirigir, començant una bonica caminada tot contornejant l’estany per la nostra esquerra.
Després d’una estona de petites pujades i baixades per anar vorejant l’estany el camí empren la fàcil pujada que ens deixa dalt del coll de la Ribereta, situat a 2394 metres.
En arribar-hi la vista s’obre a la curta vall i estanys de la Ribereta i a la regió del Mont-roig.
Arribats al coll de la Ribereta ens trobem davant del punt clau de tota l’excursió, ja que, tal com he esmentat abans, la vista al Mariola consisteix en una paret vertical on no es veu cap via fàcil.
Però hi ha una canal a la dreta, que des del coll no es veu gens, només es pot intuir si arribem al coll sobre el migdia, ja que llavors la paret de la dreta de la canal al estar lleugerament separada de la paret principal fa ombra sobre aquesta i delata l’existència d’aquesta canal (he adjuntat una foto remarcant l’existència d’aquesta ombra “delatora”).
Mentre que si arribem al coll procedint dels estanys de la Ribereta, poc abans d’arribar-hi la canal des d’aquest vessant és molt visible (també adjunto una foto marcant la canal des d’aquesta perspectiva).
El que si és visible des del coll és una canal, també situada a la dreta i a menys alçada, que sembla factible, però només ho és al començament, no hem de confondre-la per l’altre.
Així doncs, i tal com també deia al començament, hem de fer un “acte de fe” i començar a caminar pels pendents d’herbei que ens conduiran al peu de la paret; a mesura que anem pujant ja començarem a intuir la situació de la encaixonada canal que puja d’esquerra a dreta.
Els primers metres de pujada per la canal son per herbei, fàcil, però força inclinat, d’aquelles pujades que amb les mans t’ajudes agafat-he a les herbes per a poder progressar; després d’aquesta forta pujada inicial, la canal gira lleugerament a la dreta i perd una mica de verticalitat i poc després arribem a la zona de roca, per sort aquesta zona no és tant dreta com la del començament i aquí haurem de grimpar una mica per a seguir pujant; hi ha algun pas que podríem catalogar de IIón grau, però en general només és qüestió d’anar grimpant; més amunt la canal gira lleugerament a l’esquerra i abandona la zona de roca per a tornar a l’herbei i degut al pendent seguirem ajudant-nos de les mans per anar-hi pujant; d’aquesta manera deixem la canal i sortim a la carena. En sortir a la carena ens trobem amb la vista de l’estany de Mariola a sota mateix.
Sempre que he passat per aquest punt hi he deixat una fita, ja que s’agraeix trobar-la, sobretot si es fa de baixada.
Una vegada a la carena hem de seguir pujant, però per la dreta de la carena (NE) ja que per aquest vessant la pujada ja esdevé una fàcil caminada per herbei i roca, però amb poc pendent.
D’aquesta manera arribarem al pic de Mariola, cim d’una gran panoràmica i seguim amb l’estany del mateix nom a sota mateix.
Gaudim abastament de l’espectacle que ens ofereix aquest poc visitat cim i emprenem la marxa vers el Montarenyo.
Primer baixem sense gaires complicacions, però amb precaució pel llom de la carena fins que arribem a un coll de 2564 metres, que és on comença veritablement la cresta que haurem de recórrer.
És un recorregut relativament pla, però amb continues petites pujades i baixades i on normalment trobarem els millors passos al vessant N, però també haurem d’anar pel vessant S així com sempre que sigui possible caminar pel fil mateix de la cresta.
No és complicada però si entretinguda, com a màxim hi poden haver passos de Ier grau, però cal caminar amb precaució, ja que els pendents son molts pronunciats als dos vessants.
És qüestió de saber crestejar, on abans de complicar-nos la vida davant d’un pas més difícil, és millor treure el nas a l’altre vessant per veure si per allí és més fàcil.
Superades les primeres dificultats i a una cota de 2593 metres se’ns ajunta per l’esquerra un important estrep que divideix el vessant N en dues conques diferents.
Després arribem al punt més baix, som al port de Mariola de 2557 metres d’alçada i d’accés complicat, però no impossible pels dos costats. Ho dic per experiència pròpia, ja que l’agost de l’any 1982 anant del Montarenyo al Mariola, una tempesta de trons i llamps em va obligar a abandonar la cresta i baixar directament a l’estany per on bonament vaig poder.
A partir del port de Mariola la cresta va guanyant novament alçada i seguim superant les petites dificultats majoritàriament pel vessant N, però traient el nas al S quan ens convingui, anem sortejant petits “dits” fins que en arribar al peu de la pujada final les dificultats pràcticament desapareixen.
Cal fer un petit aclariment sobre el pic de Montarenyo, ja que és un cim molt llarg i planer que va en direcciól SW a NE, amb dues puntes ben diferenciades. La cota cimera que es dona per bona de 2618 metres com a cim del Montarenyo és la situada a l’extrem NE del cim, però en realitat no és el punt més alt, ja que aquest es troba a l’extrem SW del cim i té una alçada de 2623 metres. El que passa és que des de la cota 2618 és té més bona vista; per exemple es veu, al vessant N, el poble de Salau, situat a 848 metres d’alçada, és a dir pràcticament a 2000 metres per sota nostre! Entre una punta i l’altre hi ha gairebé 10 minuts baixant a un collet de 2603 metres que els separa.
Observem la gran panoràmica que ens ofereix el pic de Montarenyo i descansem tranquils perquè ara ja s’han acabat les dificultats, ja que la baixada a l’estany de Montarenyo des de la punta de 2618 m (NE) és una suau i tranquil•la caminada per una ampla pala que ens porta directament a aquest petit estany.
L’estany de Montarenyo, situat a 2278 metres d’alçada és un altre dels indrets molt bonics que ens ofereix aquesta contrada.
L’estany també mereix una aturada contemplativa. També podem baixar-hi passant per la collada de Montarenyo. Si optem per aquesta opció haurem de situar-nos a la punta de 2623 (SW) i des d’allí baixar a la collada situada a 250 metres i seguidament acabar de baixar a l’estany.
Després de gaudir de l’indret de l’estany, el vorejarem per la seva esquerra i en arribar a la seva sortida d’aigües veurem que un fort desnivell ens separa de l’estany del Port de Tavascan.
Seguirem baixant amb precaució per l’esquerra del torrent de Montarenyo, i una mica més avall, quan veiem que aquest marge es complica mentre que l’altre es converteix en un pendent herbós, travessem el torrent i seguim baixant pel marge dret.
D’aquesta manera arribem a la capçalera de l’estany del Port de Tavascan, situat a 2035 metres d’alçada.
Aquesta capçalera és una amplia i bonica zona de pastures. L’estany es pot vorejar pels dos marges, però el GR transfronterer passa pel seu marge esquerra, Així doncs, travessem primer el torrent de Montarenyo i seguidament el que ve de la falda del port de Tavascan i vorejant l’estany arribem a enllaçar amb l’itinerari de pujada a l’indret on hi ha la palanca i la cabana esmentades poc després de l’inici d’aquesta bonica circumval•lació per la capçalera de l’estany de Mariola. Itinerari que seguirem en sentit contrari fins arribar de nou a l’aparcament de la font la Font de la Costa.

HORARIS:
De l’aparcament de la Font de la Costa a l’estany Xic de Tavascan: 30 mn
De l’estany Xic a l’estany de Mariola: 45mn
De l’estany de Mariola al coll de la Ribereta: 30mn
Del coll de la Ribereta al pic de Mariola (per la canal): 50mn
Del pic de Mariola a la punta SW (2623m) del pic de Montarenyo: 1h 10mn
De la punta SW a la punta NE (2618m): 10mn
De la punta NE a l’estany de Montarenyo: 20mn
De l’estany de Montarenyo a l’estany del Port de Tavascan: 25mn
De l’estany de Tavascan a l’aparcament de la Font de la Costa: 25mn
TOTAL: 5h 05mn

NOTA IMPORTANT:
Haig de tornar a remarcar que aquest itinerari està fet des de l’ordinador i que per tant, el traçat pot no ajustar-se a l’indret exacte per on passa el camí. Per aquesta raó és molt important seguir més l’explicació que el traçat, principalment entre el coll de la Ribereta i el pic de Montarenyo. Tot i que he intentat ajustar-m'hi al màxim consultant tots els mapes haguts i per haver, inclosos els via satèl•lit, no puc assegurar que el traçat en aquest sector sigui exacte.

També podeu seguir aquest itinerari i d'altres al blog:
https://estanysicims.blogspot.com/2019/03/pic-de-mariola-2663-m-i-pics-de.html
o be clicant directament aquí sota a "veure més"