pic de Moredo 100 cims

Més infortmació a "Veure més " i a https://els100cims.blogspot.com/2016/07/pic-de-moredo.html

La proposta que es presenta no té cap complicació tècnica, tret d'un fàcil i curt tram de cresta, amplia i sense sensació de vuit. Si pel motiu que sigui algú no es veu amb cor de fer per la cresta, per la banda de la nostra dreta es pot fer tranquil·lament. El recorregut sí que és molt exigent físicament parlant, sobre tot el descens fins a la localitat d'Isil.
Aquest és el motiu pel qual la ruta es cataloga com a difícil.

Sortim de la població d'Isil i pugem pel carrer de la Molina fins a arribar a una font amb la inscripció «Airoto». Continuem pel sender de la nostra dreta, que agafo, en orientació NO. Per camí molt marcat que transita encaixonat entre paret de pedra seca i el marge de la muntanya anem progressant, en constant pujada. Així arribem al trencall que per la dreta es dirigeix a una palanca de formigó. Deixem aquest trencall, ja que seguim recte, en ascens, per zona boscosa. El camí, tot i no estar marcat, no té possibilitat de pèrdua. És molt evident, fressat i visible. Ens va pujant remuntant les aigües del riuet d'Airoto, guanyant sempre alçada de manera decidida. Quan som aproximadament a la cota 1.950, el camí passa uns metres per sobre de l'estanyoleta d'Airoto, moment en el qual el camí gira pausadament primer cap al N i a poc a poc cap al NE, sempre guanyant alçada, allunyant-nos de les aigües de l'Airoto. Així arribem definitivament a una zona planera, quan el camí gira en sentit O. Fent camí sempre en aquest sentit, el sender inicia una suau baixada i, de cop, apareix la teulada del refugi. Ens hi dirigim per donar per finalitzada la primera part de la proposta.
El refugi és lliure. Està equipat amb una tarima amb matalassos que permeten dormir bé unes vuit persones. Disposa de material de cuina, una taula per a sis persones, estufa de llenya i llum alimentada amb bateries per a unes tres hores, repartides en trams d'una hora i mitja. Informen que també disposa d'emissora d'emergència.
En tractar-se d'un refugi lliure, la disponibilitat de llocs lliures per pernoctar a l'interior no està assegurada. L'ocupació es fa per ordre d'arribada.
El segon dia l’iniciem desfent uns centenars de metres el camí del dia anterior, fins a trobar les fites que assenyalen el camí que, en sentit N, ens ha de pujar a la collada del Clot de Moredo, espectacular lloc per fer una parada tècnica i aprofitar per gaudir del paisatge mentre recuperem les forces. Des de la collada podrem contemplar l'estany d'Airoto, del qual haurem pogut gaudir en diversos trams de la pujada. Si les aigües estan tranquil·les, l'efecte mirall possibilita artístiques fotografies. Des de la collada obtenim la primera imatge del cim del pic de Moredo, just al N del lloc que ocupem, així que ja ens podem fer una idea del que tenim al davant i podem planificar la nostra estratègia d'ascens.
D'aquest punt fins al cim no trobarem camí clar. L'únic camí que veiem no ens serveix, ja que és el que fa el descens cap a Alós d'Isil. Nosaltres anàvem seguint un track que ens obligà a fer un descens com si volguéssim baixar a l'estanyola del Clot de Moredo però en arribar a les aigües que l'alimenten vam seguir un corriol que anava en direcció més lògica per fer el cim. La traça, en orientació N, amb successives pèrdues i trobades, ens portà, remuntant un fort pendent per terreny franc, a la base de la paret, moment en el qual es pot resseguir arran per remuntar finalment els últims metres i sortir a un clar coll, entre el vessant SE del pic de Moredo, majestuós, i el vessant nord-occidental de Rocablanca. Els agosarats es poden plantejar la pujada directa a plena carena, però la pedra, una sèrie de lloses amb important inclinació, ens va fer enrere. També va influir molt el fet de trobar, unes desenes de metres per sota del coll, una «autopista» herbada que, amb forta inclinació, permet pujar de forma més segura. Segur que nosaltres anàvem seguint un track d'una ascensió hivernal. Definitivament vam fer per allò que semblava més fàcil i vam pujar, fort, pel «carreró» herbat fins a assolir una mena d'avantcim, des d’on ja es veu clar el cim, el qual es troba a uns 20 o 30 metres. Per arribar-hi anem per la carena, sense risc. Si no es vol fer per la carena, s’hi pot arribar anant uns metres per sota, per la banda NE de la muntanya.
Les vistes des del cim, si el dia ho permet, són inabastables. 360 º d'horitzó que poden fer que el temps passi sense adonar-nos-en. És tal la sensació de pau que ràpidament ens oblidem del patiment sofert. Anem recuperant a poc a poc les forces mentre fem un repàs i posem nom a tots els cims que veiem.
El descens es pot fer de diferents maneres, per la cresta en direcció al de tuc de Bonabé, o també pels altars de Rocablanca i la cabana de Portiero enllaçar amb el sender que baixa a Alós d'Isil. En el nostre cas vam desfer camí fins al coll. Per continuar, però, ens vam permetre la llicència d'inventar-nos un flanqueig tan directe com fou possible en direcció a la collada del Clot de Moredo, mirant de no perdre gaire desnivell. Val a dir que no hi ha camí ni fites que ajudin. El flanqueig va ser possible donades les condicions meteorològiques, amb absència de meteors que dificultessin la progressió per terreny ara entapissat de nerets, ara per un pedregar. El terreny ho permet, sempre que les condicions siguin favorables. Amb pluja, boira o neu escassa o de mala qualitat, cal abstenir-se’n.
Arribats a la collada del Clot de Moredo per l'itinerari triat, ja no fem més invents fins a tornar en primera instància al refugi, a on fem una petita parada per recuperar forces i recollir tots els estris abandonats al matí. Amb la motxilla recomposta tornem a desfer el camí del dia anterior fins a la població d'Isil.
Tot plegat, una cascada de sensacions.