Pic Simó i Pic Jolis (Bessiberris del Mig) en hivernal

Ruta que iniciem des de l'embassament de Cavallers i arribats a la pleta del Riu Malo puja en forta pendent pel barranc de Riumalo en sentit oest. En un primer moment voliem arribar a la Punta d'Harlé, però no ho veiem clar degut a la quantitat de neu caiguda i a que no veiem clares les condicions per atacar des del NO el cim. Així que arribats a les immediacions del "circ" que es dibuixa a sota de la Bretxa Peyta (on antigament hi havia el refugi de llauna) decidim canviar de plans i flanquegem en sentit sud i sense perdre alçada per sota dels contraforts nevats del massís dels Bessiberri. Hem d'obrir traça i el camí es fa feixuc i així anem xino-xano fins situar-nos just sota dels Pics Simó i Jolis i hem de pujar amb grampons i piolet els darrers gairebé 200 metres fins arribar a la linia de la cresta que ens durà en un moment als dos cims dels Bessiberris del Mig, ara ja descatalogats de la llista dels 3000. Les vistes són espectaculars, el dia és ben clar i endevinem enfront nostre una línia que es podria convertir en un corredor/canal per arribar a un altre 3000 (la Punta Alta) que si les condicions nivals fossin òptimes atacaríem algún dia.
Ara tocar picar alguna cosa i començar el llarg descens que el farem iniciant el camí en sentit sud seguint la línia de la cresta perquè sembla menys exposat que el camí que hem usat per l'ascens. De seguida abandonem la cresta i ens anem cap a nord fins arribar al barranc del Riumalo on anem baixant amb compte la llarga pujada des de la pleta. Creuem el pont de la Pleta del Riumalo i connectem amb el camí GR que ens du de nou a Cavallers on arribem ja negre nit amb els frontals ben encesos.
Ningú dels dos havíem fet mai cap 3000 en hivernal així que sempre s'hi és a temps! Llarga jornada muntanyenca i alpina, on obrir traça li ha conferit un "toc" a la sortida i creiem que, encertadament, hem deixat d'anar a la Punta d'Harlé per anar a buscar els Bessiberris del Mig, malgrat el miniflanqueig que hem hagut de fer.
La qualifico de difícil per la quantitat de neu acumulada, per haver d'obrir traça, perquè les condicions no són les més idònies (semblava neu del mes d'abril) i per haver d'usar el piolet i grampons els darrers 200 metres d'ascens en pendent força vertical.

PD: A mitjans de febrer veure com la neu es va desfent i caient de la roca dels Pirineus, a part de perillós, fa molta però molta llàstima realment.