Pica de Cervi

Més informació a "Veure més" i a https://reptesmuntanyencs.cat/pica-de-cervi/
Más información en https://reptesmuntanyencs.cat/pica-de-cervi-2/
Dificultat física, alta.
Dificultat tècnica, moderada. Alta en el descens per la tartera.
Per tal d'arribar-hi al punt d'inici hi ha dues pistes, totes dues en bones condicions però una d'elles no és apta per a turismes. La informació corresponent a aquestes pistes les podeu consultar a aquests enllaços:
pista d'accés a la cabana de Carant des de Sentis (no apta per a turismes (octubre 2021))
pista d'accés a la cabana de Carant des de Castellàs
Comencem a caminar unes desenes de metres pista endins, en sentit oest, fins que veiem les aigües del barranc de Comagiters. Deixem la pista i ens fiquem al marge per vorejar la llera i comencem a provar traces de bestiar que ens van fer guanyar metres. Creuen el canal de Puiolo (ICGC) o barranc de Salvescura (ed. Alpina) i ja del que es tracta és de pujar dret amunt a la recerca de la carena. Aquí cadascú és lliure de triar la manera de pujar-hi. Nosaltres vam fer cas del track que portàvem i ho vam fer pel fil de la divisòria d’aigües, amb el canal del Puiolo a la nostra dreta.
Després de molt de patiment (Déu-n’hi-do del pendent) guanyem la carena i ens adonem del que tenim pel davant, una llarga successió de turons que tallen la llarga carena que porta al cim, que nosaltres no veiem per culpa de la boira. El que sí que veiem és el tossal del Clotet, imponent des de la nostra posició, 220 metres més o menys de desnivell més amunt.
Primer passem pel tossal de Sarviscué i més endavant ens dona la benvinguda una zona de cresta que es va fent més estreta a mesura que anem avançant. Sense problemes assolim el cim del tossal del Clotet, ja menjat per la boira. Continuem amb la proposta caminant per l'únic lloc que es pot, carena endavant, i ens rep una nova cresta, aquesta més esmolada que l’anterior. Progressem sense problemes, fins que ens trobem amb un lloc al qual no gosem enfilar-nos en veure la cresta infranquejable.
Cap problema. Per la nostra esquerra la muntanya ens regala un vessant que procura un tranquil flanqueig sortejant pedres i pedrots que ens permet tornar a la carena, ja lliure de crestes. Un darrer esforç i ens plantem a una cota prèvia al cim, que dista encara uns 720 metres més al nord-est de la nostra posició. Ja ho tenim, però encara ens falta. Un curt descens a un petit coll, un llarg (a hores d’ara) ascens i a la fi al cim, amb els pulmons a punt d’esclatar.
Afortunadament la boira ha escampat i tenim la sort de gaudir d’unes vistes magnífiques, malgrat les instal·lacions de les pistes d’esquí. Lluu el sol i ens podem recuperar tranquil·lament fent un mos i comentant tot allò que hem viscut. Fem tot allò que s’acostuma a fer als cims i comencem a pensar en la baixada, per la famosa tartera, baixada que ningú explica amb detall.
Del que es tracta és de baixar, en primer lloc, a un petit coll que hi ha a llevant del cim. Una baixada forta però que es fa bé, amb calma. Ja al coll, com cadascú ho vegi millor. No hi cap mena de senyalització, només algun rastre de pedres remogudes per la gent que ha passat per allà abans que nosaltres. La baixada la fem sempre en sentit nord-oest, en clara direcció a un estret pas entre roques que sembla que ens portarà problemes. Anem trobant i perdent la traça fins que la pedra es fa més petita i ens permet baixar tal com diuen els que dominen la tècnica, clavant talons i arrossegant pedra pendent avall. Dominem la temptació de girar en sentit oest per apropar-nos a la paret de la muntanya i finalment passem pel mig del pas anteriorment esmentat, sense més problema, ja que el pas és franc amb pendent contínua.
La traça comença a fer-se més evident gràcies a la pedra arrossegada i després d’un llarg descens, que s’ha de fer amb tota la cautela del món, trepitgem per fi terreny herbat, i uns metres més endavant, un sender. Ens hi incorporem i caminem gairebé de pla en sentit sud-oest voltant les parets septentrionals de la pica, allò que l’editorial Alpina anomena raspes de Cerví. Més endavant comencem a davallar decididament a la recerca de les aigües del riuet del Port d’Erta (ICGC) o barranc del Port o de la Fogassada (Alpina), evitant la roca del Port, que deixem a la nostra esquerra. Planejant al costat de l’aigua, els vessants van encaixonant el riu i ens anem acostant a allò que sembla una balconada. Ens trobem, segons l’editorial Alpina, a la muntanya de la Fogassada.
La traça es va separant del riu i inicia una sostinguda baixada en direcció al tossalet del Prat (ed. Alpina), a on ja ens fem una idea del camí que tenim pel davant. Continuem i fem un gir en sentit sud-est per anar a la recerca del barranc de la Palomera (Alpina) o barranc d’Esterrador (ICGC). Allà ens trobem amb diferents traces, segurament de bestiar, que fem servir per arribar al tossalet de la Palomera o roques d’Aimar, segons quin mapa consultem.
Més endavant tornem a creuar un barranc i ja de manera més suau acabem al tossalet d’Estarredó (Alpina). Aquí el nostre track ens deia que hauríem de continuar carena avall però l’evident sender que vèiem a la nostra esquerra va guanyar la partida i així ens vam abocar en sentit sud-est fins que vam connectar amb aquest camí, que vam seguir fins que vam connectar de nou amb el camí de pujada.
Ara, en comptes de caure pel mateix camí, continuem pel sender per així travessar el canal del Puiolo i d’aquesta manera, sense deixar ja la traça i saltant de feixa en feixa al final, vam acabar de nou al lloc d’aparcament