Puigmal i Cim de l'Ortigar, circular des de Fontalba

Puigmal i Cim de l'Ortigar, circular des de Fontalba
David Soler, juliol 2017

Ascensió a un dels clàssics del Pirineu català: el gegantí Puigmal. És el 2900 més oriental de la serralada, punt culminant del Ripollès i gran dominador de l’Olla de Núria. Itinerari circular des de la collada de Fontalba, amb dues parts ben diferenciades: la pujada la fem per la transitadíssima via normal del Serrat del Borrut, mentre que el descens busca la solitària carena de la Solana, passant del Cim (o Turó, segons quins mapes) de l’Ortigar. Tot i que el desnivell és respectable, la sortida no revesteix cap dificultat tècnica si es tenen uns coneixements bàsics de muntanyisme. L’ascensió es fa per un sender perfectament fresat, mentre que per la baixada no hi ha camí, però només en condicions de baixa visibilitat (boira o pluja) podem tenir problemes d’orientació. S’ha de tenir en compte que, malgrat la facilitat, no deixa de ser una zona d’alta muntanya. Cal anar ben equipats per caminar per terreny pedregós, preparats per si la meteorologia es torna adversa i, com que és circular, tenir clar que el darrer punt de retorn enrere és el mateix cim del Puigmal. A l’estiu sobretot, es recomana anar ben proveïts d’aigua, ja que només trobarem fonts cap al final del recorregut. També és aconsellable dur un track carregat al GPS, però mai seguir-lo cegament sinó amb seny.

Es comença al final de la pista forestal de Fontalba (waypoint 01-19), que puja des de Queralbs. Tot i que és apta per a turismes, són uns 11 km que es fan llargs perquè el seu estat no és precisament òptim. Des de la mateixa collada de Fontalba (2070 m) l’objectiu és ben visible, així com pràcticament tota la zona que es recorrerà per la pujada i la baixada. Primer per prats de pastura, en direcció oest, el sender que s’enfila cap al Puigmal és clar, tot deixant el que ve de Núria en planer a la nostra dreta, per sota. Nosaltres inicialment ens hem desviat una mica a l’esquerra, per anar a buscar uns primers ressalts rocosos on gaudir de vistes panoràmiques ja des de bon començament. En pocs minuts enllacem amb el sender “oficial”. Tranquil·lament anem pujant per aquest camí ben marcat, i el pendent es va accentuant poc a poc. Remuntant el Serrat de la Baga de Fontalba assolim el Cim de la Dou (2457 m, 1h, wp 02), un primer replà que va bé per recuperar forces. Passem el Coll del Borrut i la cosa torna a pujar fort, així que paciència i al ritme que cadascú es senti còmode. Les vistes de paisatge són grandioses i es van ampliant progressivament; gaudiu-les. Al cap de 1h 37’ arribem al Cim del Borrut (2670 m, wp 03), un altre replà on convé prendre aire per la imminent pujada final. Aquest darrer tram és bastant dret, pesat, i el podem anar traçant com millor ens convingui pels nombrosos corriols entrellaçats que van guanyant desnivell. A les 2h d’haver començat, cap a la cota 2840 m, el pendent es suavitza i ja veurem el nostre objectiu. En poca estona coronem el Puigmal, sense majors dificultats (2910 m, 2h25’ wp 04). Cim ample de blocs de roca esquistosa, amb una gran creu i diverses fites.

Si el dia és clar, les vistes des d’aquest ample cim són immenses, i abasten totes les direccions. Per mi, desmenteixen del tot la certa mala fama que té el Puigmal, de cim “avorrit”. Una qualificació injusta, al meu entendre. Al perímetre més pròxim , de nord a est, podrem gaudir de tots els pics que conformen la coneguda Olla de Núria: Segre, Finestrelles, Noufonts, Noucreus, Fontnegra, Coma del Clot, etc. El santuari queda enclotat i no s’arriba a veure. Més enllà també distingirem el Pic de l’Infern, el Bastiments, Gra de Fajol, Torreneules, Balandrau i fins al massís del Canigó i el mar Mediterrani. Cap al sud destaquen la Serra Cavallera i la de Montgrony, i molt més lluny la vista arriba fins al Montseny i Montserrat, per dir només els més destacats. Si continuem girant cap a l’oest, passarem pel Catllaràs, Rasos de Peguera, Serra d’Ensija, Pedraforca, la Tosa, Cadí-Moixeró, la gran depressió de la Cerdanya i el reguitzell de muntanyes que la tanquen pel nord, com ara el massís de Tossa Plana-Puigpedrós i el Carlit, així com les muntanyes andorranes. Fins i tot s’entreveu la Pica d’Estats, diria. En fi, feina tindreu a identificar-los tots. Nosaltres ens estem ben bé tres quarts d’hora al cim, aprofitant el bon dia d’estiu. Aquí dalt conflueixen camins que pugen per diferents bandes, i avui per tots ells va arribant gent. El topònim Puigmal sembla que faria referència a que es tracta d’una muntanya de cim ampli i arrodonit, alhora que dolenta en el sentit que sovint hi fa mal temps.

Abans d’iniciar la baixada ens apropem fins al cim secundari nord (wp 05), a tocar del principal, que és un metre més baix (2909 m) però permet ampliar la vista cap a la banda de la Coma de l’Embut. Després baixem uns metres en direcció est encara a l’altiplà culminal, per prendre el sender que baixa a Núria justament per la Coma de l’Embut. Però en unes poques desenes de metres l’abandonem cap a la nostra dreta, per coronar el ressalt secundari est (2895 m, wp 06). Uns 200 m més avall cap al nord-est, veurem la Collada de l’Embut amb el seu rocam negre, i darrere seu el des d’aquí modest Cim de l’Ortigar. Cap allà ens dirigim. La baixada és lliure, per terreny de pedra entre mig estable i mig solta, que podem anar sortejant per algunes clapes d’herba. Som a la zona de capçalera de la gran glacera rocallosa de la Coma de l’Embut, i el pedregar és imponent. En un tres i no res perdem força altitud i ens plantem a la Collada de l’Embut (2703 m, 3h de caminada efectiva, wp 07). Continuant per la cresta, sortejant algunes zones de grans blocs, arribarem fàcilment al Cim o Turó de l’Ortigar (2748 m, 3h15’, wp 08). En aquest cas el nom de la muntanya vindria, per extensió cap al punt més alt, del Ras de l’Ortigar, una carena sobre el bosc de Sant Gil a Núria que antigament hauria estat ocupada per ortigues. Aquest cim gaudeix de poc caràcter per culpa dels seus veïns gegants que el superen en alçada (Puigmal, Pic Petit de Segre i Pic de Segre), però ens ofereix una visió prou àmplia de la Coma de l’Embut. Llàstima que el propi Forat de l’Embut no s’arriba a veure bé. Aquest forat és un engolidor càrstic de les aigües de drenatge superficial del torrent de la Coma de l’Embut, les quals passen a alimentar un sistema hidrològic de flux subterrani a través d’estrats de marbres calcaris i dolomítics, que té diverses surgències a l’exterior, les més conegudes les quals són les de Fontalba que més tard visitarem.

Reprenem la baixada pel llom que es desprèn cap al sud-est des del mateix cim. En uns minuts davallem fins un primer replà ample, que a la cartografia consta com a Cim de la Solana (2683 m, wp 09). Continuant amb la mateixa direcció passem per un altre replà a 2632 m (wp 10), on virem cap a l’est seguint sempre l’ample llom. Passem per un altre replà a 2554 m (wp 11). Descens fàcil, per terreny mixt d’herba amb pedres, no excessivament pronunciat i que podem anar traçant per on ens plagui. Arribem a un altre replà a on sobresurt una petita cresta rocosa de calcoesquists marronosos (2485 m, 3h 45’ efectius, wp 12). En tot aquest sector és possible que veiem isards, que busquen zones allunyades dels camins més concorreguts. Seguim davallant cap a l’est en direcció al suau i herbós Collet de Tros de Bou, passant pel costat d’un promontori rocós que recorda el cap d’un mostre de pedra que vigila la contrada. No ens cal arribar al collet, sinó que podem fer drecera tot decantant-nos cap a la dreta (sud) vers la coma de les Resclotxes de Tros de Bou. Passem per una petita surgència d’aigua que serveix d’abeurador per a vaques (2280 m, 4h, wp 14), on és millor no beure. Prenem un dels camins de bestiar que davallen cap a la nostra dreta, tot passant per una altra font natural que brolla sota un marge rocallós (wp 15) i baixem, ara ja per prat, a buscar el torrent del Puigmal just al punt on és travessat pel camí que ve de Núria (2054 m, 4h 30’, wp 16). Ara només cal continuar per aquest fresat sender de poc desnivell, tot fent parada per refrescar-nos a la Dou Petita (wp 17), i una mica més endavant a la Dou de Fontalba (wp 18), dues surgències càrstiques d’on brolla un bé de déu d’aigua congelada i boníssima. Als pocs minuts finalitzem l’itinerari a la Collada de Fontalba (2070 m, 5h caminada efectiva i 7h total, wp 01-19).