Travessia Tromosa o Troumouse, 3085 m, Sierra Morena, 3090 m, petita Múnia, 3096 m i la Múnia, 3134 m, per la vall de Barrosa

NOTA: Si voleu veure totes les meves rutes per la zona del pirineu Aragonès podeu escriure al cercador de rutes (Cerca rutes ó explora): "pirineuajsp" i us apareixeran totes.

Aquesta gran excursió per cercle de la Barrosa la vaig realitzar en solitari els dies 7 i 8 de juliol del 1990, i crec que és la sortida més difícil de totes les que he realitzat des de que l’any 1960 vaig fer el meu primer cim; tret d’algunes escalades de jovenet al Sot del Bac, a Sant Llorenç del Munt i pírriques escalades a Montserrat.
Per sort puc descriure i explicar-ne els detalls degut a que en vaig escriure un article per a la Revista Muntanya, que fou publicat en el número 776, corresponent a l’agost del 1991(pàgines 150 a 157), i en la que una fotografia de l’esmentada ressenya va ocupar-ne la portada.
Per aquesta raó gran part de la descripció és una resumida transcripció d’aquell article.
Però aquesta excursió a la vall de Bielsa va començar a gestar-se cinc anys abans.
Concretament el setembre del 1985, essent Adjunt al Director de la Revista Muntanya, vaig rebre una carta dirigida a mi personalment per Mossèn Lluís Molins (traspassat el 24 d’octubre del 2005), aleshores rector del Monestir de Santa Maria de Ripoll, en aquesta missiva , entre altres consideracions excursionistes, em deia textualment: “On vam “fracassar”... va ser en l’intent de pujar al Tromosa a partir del coll de la Barrosa. Fins aquí jo ja hi havia estat i no hi va haver problema. Però del port al pic (3.085 m), la guia del CEC posava vint-i-cinc minuts... A mi ja m’estranyava, però... allò de la fe en la lletra impresa... Doncs bé, vam estar dues hores i mitja barallant-nos amb la roca, esgarrapant per tots els viaranys i xemeneies que trobàvem, i al final haguérem de desistir.”
Una ràpida ullada a l’itinerari nº 330 de l’esmentada guia del CEC, concretament la “Vignemale-Monte Perdido” de Robert Ollivier amb adaptació i text complementari de l’Agustí Jolis, em va confirmar els “25 minuts” esmentats per Mn. Lluís Molins.
També una ràpida repassada a qualsevol mapa de la zona ens indica que el coll està a uns 2600 metres aproximadament i el cim a 3085. Fer 480 metres de desnivell en vint-i-cinc minuts és gairebé una gesta apta només per a un reduït nombre escollits; per tant, aquí ja hi havia alguna cosa que no lligava; podria tractar-se simplement d’un error d’impremta, però el fet “d’esgarrapar per totes les canals i xemeneies”, indicava, a més a més, unes dificultats d’una certa entitat, no esmentades de cap manera en l’esmentada guia.
Seguint llegint l’itinerari 330, també vaig observar que desprès del breu comentari dels “25mn”, hi havia una molt més amplia i detallada descripció de la resta de la travessia Tromosa-Múnia, cosa que fa sospitar que l’Ollivier va fer la ruta del Tromosa a la Múnia venint per la cresta N, la que ve del pic Heid.

Així doncs, cinc anys després em disposava a esbrinar com era en realitat la pujada al Tromosa.

Primer que rés haig d’esmentar que el traçat de l’excursió està fet des de l’ordinador i per tant difícilment s’ajustarà a l’indret exacte de la grimpada del coll al pic de Tromosa, per aquesta raó el traçat en aquest punt és orientatiu i cal haver llegit la descripció i seguir les possibles fites i les descolorides marques de pintura vermella o les més recents de color blau. Tot i que he intentat ajustar-me al màxim a l’itinerari consultant tots els mapes haguts i per haver, inclosos els via satèl•lit, no puc assegurar que el traçat en aquest sector sigui exacte.

Per a començar a caminar ens hem de situar a l’indret de l’antic Hospital de Parzán, situat a uns dos quilòmetres abans de la boca Sud del túnel de Bielsa i a 1400 metres d’alçada, aproximadament.
En aquest indret arrenca a l’esquerra una antiga pista que s’endinsa per la vall de la Barrosa.
Tan l’indret de l’Hospital i tota la vall està plena de restes de les antigues mines de plata, plom i ferro, així com dels telefèrics que portaven el mineral al costat francès. A l’any 1990 només hi havia les restes de totes aquestes instal•lacions, actualment durant tot el camí et vas trobant diferents cartells on t’expliquen les activitats mineres de tota la zona, mines que es varen tancar durant la dècada dels anys vint del segle XX.
El recorregut per aquesta pista és distret, ja que a part dels cartells i les restes mineres, la vall es va obrint i va apareixent al fons la formidable barrera de la carena Robiñera-Múnia-Tromosa, cims tots ells de més de 3000 metres i les seves formidables parets i salts d’aigua.
La vall de la Barrosa és força llarga, s’acaba la pista i segueix un marcat camí. Finalment la vall queda definitivament tancada en arribar al pla de la Barrosa, situat aproximadament a 1800 metres d’alçada.
Aquest indret és un amfiteatre dividit en dues parts: una el turmentat llit del barranc, ple de pedres, i l’altre uns prats suaus i verds on les vaques pasturen tranquil•lament.
En aquest punt en l’article a la Revista Muntanya de l’any 1991 vaig escriure: “En aquest indret també hi ha una cabana perquè les vaques no es mullin quan plou. Aquesta afirmació pot semblar una mica irònica, però no trobo cap altre explicació a una cabana de ferma construcció i sense porta ni finestra i plena de llot i fems”. Així era a l’any 1990 el que avui és un ferm refugi forestal lliure, amb lliteres i llar de foc. Per sort portava la tenda, perquè dormir en aquella quadra era totalment impossible; però com que l’indret estava carregat de vaques pasturant, vaig tenir que seguir pujant per tal d’apartar-me de les pastures.
Finalment vaig plantar la tenda a uns 1900 metres al costat de les runes d’una antiga cabana minera i resguardat del vent per unes grans roques i al costat mateix del camí que puja fins el port de la Barrosa.
Des d’aquest indret ja es pot contemplar i estudiar l’itinerari que haurem de seguir de pujada i de baixada. Des d’aquí és evident que la paret que veia al començament de la vall i que queia verticalment sobre el port de la Barrosa en realitat és la paret d’un estrep que no cau (afortunadament) sobre el port de la Barrosa, sinó que l’esmentat port queda a la dreta de l’estrep.
De tota manera per aquest estrep també hi passarem, però per la part superior, quan encara no és una paret vertical.
També haig d’esmentar, perquè forma part de l’itinerari de baixada, que hi ha un camí o “faja” de nom “Senda de las Pardas” que recorre tota la muralla des del pic de Robiñera fins el port de la Barrosa.
Rep el nom “de las Pardas” perquè aquesta “faja” arrenca precisament en el coll de las Pardas, situat més a l’esquerra del Robiñera.
Per tant aquest camí travessa per la meitat la paret del Robiñera, passa per sota el coll del mateix nom i segueix travessant per la meitat la gran muralla, ara per sota el pic de la Múnia, per sota el Sierra Morena i finalment per sota el Tromosa i així fins el port de la Barrosa.
No és un camí tècnicament difícil, però hi ha moments que la “faja” és molt estreta i el “pati” és de molts metres; en aquests trams hi ha cables i cordes de seguretat.
Faig aquest comentari perquè és una “faja” que potser és poc coneguda i també perquè de baixada la seguirem uns metres, tram en el que no hi ha cap pas dels que necessiten cables de seguretat.
Per a la baixada també cal memoritzar un indret que pot ser clau. Gairebé a sota la vertical del pic de la Múnia, i a una altura aproximada de 2500 metres, s’endevina un collet secundari que sembla unir el vessant del coll de Robiñera amb el del port de la Barrosa. Cal recordar, aquest collet, perquè resultarà tenir molta més importància de la que a simple vista podem atribuir-li.

El camí al port de la Barrosa és molt ben marcat i va guanyant altura en llargues llaçades.
Superem una gran graonada que sembla tancar la vall, però en arribar-hi al capdamunt se’ns obra un gran replà on hi ha una bassa mig seca i una perxa nivomètrica (al menys l’any 1990 hi era).
Aquest indret és molt important per a la tornada i, per tant, per a poder fer la circumval•lació al pic de la Múnia,
Arribats a aquest punt faré una nova descripció de tot el que contemplem. A la nostra dreta tenim el camí que fa una nova llaçada seguida d’un llarg flanqueig fins a situar-se sota el port, el qual ja és visible.
A ponent del port hi ha la paret, ja esmentada, del Tromosa, veritablement molt vertical, separada del port per una estreta bretxa i un bony , molt característic, de color blanc. A continuació, i del pic de Tromosa, es desprèn una aresta secundària, vertical al començament, que després té un tram gairebé pla, per a caure novament vertical; aquesta aresta és la que es veu des del pla de la Barrosa.
Després d’aquesta aresta es pot observar l’ampla i impressionant paret que uneix els pics de Tromosa i de la Múnia.
Del pic de la Múnia es desprenen unes quantes arestes secundàries; a la part baixa d’una d’elles és on trobem el collet situat a 2500 metres, ja esmentat anteriorment que permet passar de la coma del port de la Barrosa a la del coll de Robiñera. Per aquest coll també hi passa la Senda de las Pardas.
Feta aquesta nova descripció de la contrada, tornem al camí de pujada al port. Tal com ja he esmentat, aquest segueix pujant, molt ben marcat i fa una llarga marxa de flanqueig per a situar-se pràcticament a sota el coll.
En aquest indret situat a sota el coll hi havia (any 1990) una inscripció en una roca i en pintura bastant descolorida que deia “Camino a la Múnia”, estem al final o al principi, segons com es miri, de la Senda de las Pardas. Avui en aquest lloc hi ha un cartell indicador.
Seguim pujant una mica més i arribem al port de la Barrosa, situat a 2536 metres. Aquí per a compensar el desolador espectacle de la paret que ens espera tenim l’acollidor paisatge dels bonics estanys de Barroude, voltats de verdor, i amb el refugi del mateix nom situat a la vorera de l’estany més gran.
No ens hi pensem més i girem a l’esquerra per a apropar-nos al peu de la paret, que segons la guia de l’Ollivier hem de pujar en 25 minuts i segons Mn. Lluís Molins, després de dues hores i mitja varen tenir que tornar a baixar sense aconseguir pujar al cim.
El llom de la carena ens situa ràpidament al costat del característic bony de color blanc.
Aquesta possible dificultat queda resolta sense cap entrebanc; només cal baixar uns quants metres pel vessant aragonès i un curt flanqueig ens situa a la petita bretxa que hi ha a l’altre costat.
Una vegada a la bretxa vaig tenir una agradable sorpresa ja que una fita situada a la meva esquerra (S) assenyalava la direcció a seguir, i a continuació les fites seguien i també hi havia unes pintades vermelles (ja força descolorides) i alguna de blava.
No pensava deixar-me perdre aquelles fites i pintades, ja que per a mi, situat al bell mig d’aquella immensa paret, eren com una taula de salvació. Realment, sense aquelles escaients pintades era molt fàcil equivocar-se de canal i quedar bloquejat, com imagino que devia passar a Mn. Molins.
A grans trets, podríem dividir la paret en tres sectors, dels quals només el del mig requereix uns certs coneixements de grimpada i una nul•la sensació de vertigen.
El primer sector coincideix amb la franja de pedra blanca de la muntanya i comprèn el vessant aragonès. A continuació ve el sector més vertical i de roca fosca i el tercer o part final de la pujada el terreny ja és més fàcil.
És gairebé imprescindible no perdre mai de vista les pintades. Si fem alguns metres sense trobar-ne cap, vol dir que no anem bé i ens millor recular fins que les tornem a trobar.
En aquest sector blanc de la paret la inclinació no és excessiva, no cal ni agafar-se amb les mans.
La franja blanca dóna pas, a uns 2750 metres aproximadament, a la roca fosca i, amb ella, a la màxima inclinació i dificultat.
Les pintades s’apropen a la carena secundària de l’esquerra, però abans d’arribar-hi, ens indiquen que el camí, de moment, és recta amunt.
Efectivament, una grimpada per una canal permet continuar pujant.
De moment els 25 minuts ja els havia “consumit” i encara estava al començament.
En aquesta canal vaig dubtar moltes vegades, car per allí fóra molt complicat de baixar sense una corda (tot i que la portava). Per això cada pas amunt era estudiat meticulosament amb vista a un possible descens.
Allò era molt vertical, no sabia què fer: era prudent renunciar, però també sabia que era més fàcil grimpar amunt que avall, i que aquelles pintades volien dir que la pujada no podia ser tota l’estona d’aquella manera.
Una mica de vent, o una mica de fred, o un possible canvi de temps hauria estat motiu per a recular; però res, ni núvol, ni fred, ni vent, ni cansament.
No podia renunciar a aquella grimpadeta. Pas a pas el meu cos va anar-se aixecant per aquella canal; intuïa que s’havia d’acabar aviat. Nova sorpresa: davant del meu nas va aparèixer una baga i un clau clavat en una escletxa. Era molt clar, havia arribat a l’inici d’un ràpel i, per tant, al final d’aquella canal de potser II grau superior.
Aquell ràpel va donar-me confiança, car amb la corda que portava, a les males, podria baixar la canal sense cap dificultat.
Estava situat a 2850 metres d’alçada aproximadament, i per tant el segon sector de la paret, el més vertical, només cobria cent metres de desnivell.
A partir d’aquí la paret perd verticalitat i podem pujar-la per molts indrets, encara que, evidentment, és més segur seguir les pintades.
Aquestes ens apropen definitivament a l’aresta secundària de l’esquerra, però no hi acabarem d’arribar, perquè continuarem pujant seguint-la paral•lelament.
El gran trípode metàl•lic que hi ha dalt del Tromosa es va fent cada vegada més visible.
Finalment arribem dalt del cim del Tromosa, de 3085 metres d’alçada i els 25 minuts havien quedat reconvertits en 2 hores.
Mn. Lluís Molins tenia raó, ja que si no va trobar les pintades o si no hi eren, amb l’explicació de la guia “Vignemale-Monte Perdido” difícilment es pot arribar al cim, ja que aquest itinerari (el número 330) diu textualment: “El camino a Plan d’Aragnouet desciende al N. Subir al O por la cadena de la montaña, ganando altura hasta el pico de Tromosa (Troumouse) de 3085 m (25 mn.)”. Pregunta sense resposta: L’Ollivier havia fet aquesta paret?
A dalt del cim hi ha un trípode de dimensions molt grans, que desllueix una mica l’indret, trípodes a part, el cim dona a tres valls, dues al vessant nord (Barroude i Troumouse) i una al sud, la de Barrosa.
La més bonica (per al meu gust) és la de Barroude amb els seus prats i estanys, la de Barrosa no té rés d’especial i la més desfavorida és la de Troumouse, ja que hi ha una carretera que arriba a 2100 metres d’alçada on hi ha una gran quantitat de vehicles aparcats.
La panoràmica és molt extensa, semblant a la que es té des de la Múnia, però tot i així mereix una menció especial la perspectiva del massís del Mont-perdut i el Vinhamala.
Però l’excursió no s’acaba al Tromosa, ni de bon tros, podíem dir que ni tan sols estem a la meitat.
Veient el proper objectiu, el pic de Sierra Morena, tampoc semblava que hagués fet la part més difícil.
La pregunta que cal fer-se és si per a continuar vers el pic de la Múnia s’ha de pujar a flanquejar el pic de Sierra Morena.
Si tornem al itinerari 330 de la guia “Vignemale-Monte Perdido”, llegirem referint-se a aquest cim: “Esta cima ofrece desde este lado una arista aparentemente empinada y desplomada. En realidad, su dificultat no excede de un III inf y la solidez de sus agarres, aunque piden atención en la elección de los mismos, la hacen para un escalador mediano, un paso más seguro que la travesía de flanco, vertiente francesa, por la que se puede contornear esta cima”
Déu meu!!! Vaig pensar; si la paret del Tromosa no mereix ni un trist II ón grau per a l’Ollivier, què deu ser en realitat el que per a ell no passa d’un III inf i com deu ser d’exposat aquest flanqueig que, segons ell, encara és pitjor?
Potser estic clavat dalt del Tromosa i jo sense saber-ho!
De moment, res no m’impedirà arribar-me al collet que hi ha entre els dos cims, i allí ja decidiré què faig.
Una vegada situat al collet decideixo deixar els tercers inferiors de l’Ollivier tranquils i provar sort en el flanqueig (vessant francès), per on hi ha, mig marcat, un corriol.
És una marxa incòmoda, car tot el trajecte consisteix a flanquejar una tartera desfeta, però sense cap mena de dificultat ni de precipici aparent (hi és, però ni tan sols es veu). Dues congestes, completament glaçades m’obliguen a vorejar-les per la part més baixa.
En aquest flanqueig no vaig trobar-hi dificultats apreciables, però haig d’advertir que entrem al vessant N i estem a 3000 metres sota l’ombra del mateix pic de Sierra Morena i segons l’època de l’any la tartera desfeta pot convertir-se en una sèrie de congestes força inclinades i llavors augmenta la dificultat i segurament cal portar grampons, ja que no ens hem de fiar de la inclinació de les congestes, perquè uns metres més avall la inclinació es converteix en penya-segat. Tal com ja he esmentat, jo mateix vaig tindre que vorejar-ne dues de petites doncs és molt més segur caminar trepitjant la tartera que la neu glaçada.
D’aquesta manera arribem al coll situat entre el pic de Sierra Morena i la Múnia.
Des d’aquest nou collet el cim del Sierra Morena és a tocar, un suau llom hi mena.
Dalt del Sierra Morena, de 3090 metres d’alçada cal destacar la perspectiva que li dóna el fet d’estar situat entre el Tromosa i la Múnia.
Tornem al collet que hem deixat per anar al cim, i ara emprendrem la pujada definitiva a la Múnia.
És la part de l’excursió en que podrem respirar més tranquils doncs no presenta cap dificultat.
El corriol que hem seguit per fer el flanqueig del Sierra Morena continua ben marcat i ara passa pel vessant aragonès, menys els metres finals, els quals els puja pel vessant francès.
Primer passem pel avant-cim anomenat Petita Múnia de 3096 metres d’alçada, i seguidament assolim el cim de la Múnia, de 3134 metres d’alçada, on en arribar-hi vaig trobar un parell de francesos prenent el sol i amb ells em retrobava amb la civilització.
Realment, la visió panoràmica des del pic de la Múnia és extraordinària: Cotiella, Eristes, Posets, Aneto, Bachimala, punta Suelza, Neuvielha, Llong, Vinhamala i tot el massís del Mont-perdut és un panorama de luxe; si, a més a més, hi afegim el Robiñera, el Tromosa, el Heïd i el Gerbats i tot això ho amanim amb els bonics i glaçats estanys de la Larri, ens quedarà un grat record de l’estada dalt d’aquesta privilegiada talaia.
De moment havia anat resolent tots els problemes que em presentava la muntanya, però encara en quedaven més; primer havia de baixar al coll de la Múnia pel pas del Gat, després havia de flanquejar fins el coll de Robiñera i després, i potser el més importnt, era acabar de baixar fins el fons de la vall de la Barrosa.
Així que no hi vaig parar gaire estona al cim ja que el camí de baixada es presentava llarg.
El descens per la via normal d’accés a la Múnia consisteix en anar seguint el rastre del corriol, el qual segueix gairebé sempre el fil de l’aresta. No hi trobava dificultats especials; simplement era qüestió d’anar desgrimpant.
Molt aviat vaig començar a creuar-me amb successives cordades de francesos, molts francesos; no els vaig comptar, però devien passar de la cinquantena i tots anaven encordats.
Ara entenia l’estesa de cotxes que hi havia al final de la carretera de peatge D-922 al circ de Troumouse on hi ha la Vierge de Troumouse. Carretera que arrenca a la sortida de Gèdre en direcció a Gavarnie.
Vaig tenir mala sort ja que els vaig trobar perquè estaven encallats en dos curts graons que fa l’aresta abans d’arribar al pas del Gat i vaig tenir que esperar-me que acabessin de pujar.
Aquests dos graons son més fàcils de grimpar que de desgrimpar, així que a l’últim francès li vaig demanar que em tirés la seva corda i així vaig baixar en un moment.
Passat aquest esglaó ja es pot abandonar la cresta i començar el flanqueig a l’esquerra vers el coll de Robiñera.
La sort en va acompanyar en aquest flanqueig, ja que davant meu vaig veure un excursionista que estava fent el mateix trajecte. Una providencial congesta va estalviar-me la tartera que deu haver-hi per aquests viaranys; i d’aquesta manera vaig arribar al collet superior de Robiñera, on em vaig aturar a descansar.
El desnivell entre el coll de Robiñera, situat a 2850 metres i el pla de la Barrosa, situat a 1800 metres és de una mica més de 1000 metres que baixen molt ràpidament; els llargs salts d’aigua que des del pla havia contemplat el dia anterior ja et donen una idea que no pots equivocar el camí.
L’excursionista en qüestió va anar seguint les congestes fins a la part més baixa possible; involuntàriament i tot s’hi podria arribar, car la coma del coll feia com un embut que et portava a la part més baixa.
Quan va arribar en aquest indret, jo ja anava novament al seu darrere. Va seguir baixant fins arribar al primer salt d’aigua. Aquí es va girar i em va fer senyals que per allí no es podia seguir i que anés més a l’esquerra sense baixar tant.
Malament! Ell tampoc sabia el camí.
Però alguna petita idea si que en deuria tenir, perquè girant diagonalment a l’esquerra (N), deixant, per tant, el barranc a la nostra dreta, vàrem trobar novament pintades de color vermell a les pedres.
Salvats! Un petit collet herbós donava pas a una baixada factible, sempre per la nostra esquerra vers una zona plena de tartera, la qual vàrem flanquejar, amb tendència fins i tot a pujar una mica.
Ell, sempre uns quants metres davant meu, m’anava fent senyals que anàvem bé fins arribar dalt de l’estratègic collet situat a 2500 m, ja esmentat al començament.
Allí va aturar-se i es va disposar a esperar la meva arribada. Va resultar que era un noi francès que feia la circumval•lació al massís de la Múnia. El seu esport consistia a contemplar isards; per a poder-los mirar millor portava una ullera telescòpica de llarga vista d’un sol ull.
Coneixia perfectament l’existència de la Senda de las Pardas i ara es disposava a fer l’última part del recorregut al port de la Barrosa, pels passos equipats amb cadenes.
Així, el nostre encontre fou breu, car va començar el flanqueig per la Senda i jo vaig començar a baixar, per un llom herbós, que em portaria directament, després d’una forta baixada, fins la perxa nivomètrica de la pujada, situada al costat d’un estanyol mig sec. Durant aquest descens també hi havia pintades vermelles a les pedres.
Ara ja només cal seguir el camí d’anada en direcció contrària.
En arribar al cotxe, també vaig donar per contestada la carta que m’havia enviat Mn. Lluís Molins expressant els seus dubtes sobre la dificultats i horaris d’aquesta travessia pel massís de la Múnia.

HORARIS:
De l’Hospital de Parzán al pla de la Barrosa: 1h 30mn
Del pla de la Barrosa al port de la Barrosa: 1h 30mn
Del port de la Barrosa al pic de Tromosa: 2h
Del pic de Tromosa al coll entre el Sierra Morena i la Múnia: 45mn
D’aquest coll al pic de Sierra Morena: 10mn
Del pic de Sierra Morena a la Petita Múnia: 20mn
De la Petita Múnia a la Múnia: 10mn
De la Múnia al coll de Robiñera: 55mn
Del coll de Robiñera al pla de la Barrosa: 2h
Del pla de la Barrosa a l’Hospital de Parzán: 1h
TOTAL: 10h 20mn.

NOTA
Cal repetir, perquè crec que és molt important advertir-ho, que el traçat de l’excursió està fet des de l’ordinador i per tant difícilment s’ajustarà a l’indret exacte de la grimpada del coll al pic de Tromosa i al flanqueig del Sierra Morena, per aquesta raó el traçat en aquests punts és orientatiu i cal haver llegit la descripció i seguir les possibles fites i les descolorides marques de pintura vermella o les més recents de color blau, o les que s’hi puguin haver fet en posterioritat
Aquesta excursió és només apta per a excursionistes ex