Ascens a Santa Bàrbara d'Escornalbou - Baix Camp - La Colla dels Divendres

Es un itinerari circular, anar i tornar , que permet pujar fins el castell monestir d’Escornalbou i l’ermita de Santa Bàrbara, punt més elevat de la serra. D’anada seguirem una ruta alternativa a l’antic camí d’ascensió al conjunt monàstic, combinant pistes i corriols, fins al mirador de Puigferrós, mentre que de tornada seguirem l’esmentat sender tradicional, que en bona part conserva el seu empedrat.

El Castell d'Escornalbou és una mansió senyorial que ajunta monestir (Sant Miquel d'Escornalbou) amb castell, a l'antic terme d'Escornalbou (derivat del llatí Cornu Bovis, «el corn del bou»), avui al municipi de Riudecanyes al Baix Camp.[1] El conjunt arquitectònic és format per un castell primigeni i l'antiga canònica agustiniana, més tard franciscana de la baronia d'Escornalbou depenent de l'arquebisbat de Tarragona. Desamortitzat al segle xix i reformat sota l'estil historicista dels modernistes al XX, actualment és gestionat pel Museu d'Història de Catalunya.

A l'interior del conjunt s'hi apleguen interessants col·leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca. Els elements més importants del conjunt són l'església romànica, les restes de la sala capitular i el claustre, així com l'habitatge d'Eduard Toda, curosament restituït, la visita de la qual ens permetrà observar com era una casa senyorial de principis del segle xx. Des dels arcs del claustre, i en especial des del punt més elevat que és l'ermita de Santa Bàrbara, on hi havia la primitiva fortalesa, situada al cim del conjunt, es pot gaudir d'una de les millors vistes de les comarques de Tarragona.

Tradicionalment, els habitants de Riudecanyes pujaven cada any el dia de Sant Jordi a l'antic monestir i castell de Sant Miquel d'Escornalbou. Actualment s'hi fa un aplec al mes de juny.

Etimologia
Segons el toponomista Ramon Amigó, l'origen del terme Escornalbou és l'expressió antiga es corn del bou (amb article salat), per la forma de la muntanya (punxeguda).

Tanmateix, també s'ha relacionat amb el tipus de pedra, bàsicament sorrenca, que constitueix la muntanya, atès que és idònia per a esmolar (fer que un estri tallant mantingui la seva capacitat de tallar) i escornar (llevar o reduir banyes d'animals cornuts).

Als pobles del voltant, però, també circula la hipòtesi que fa referència a un bou escornat, és a dir, sense banyes (seria una mostra d'etimologia popular), fins al punt que, històricament, l'escut de l'indret ha estat el cap d'un bou amb una banya trencada en una banda i sense banya a l'altra.

El castell fou comprat vers el 1910 per Eduard Toda, que en va iniciar la seva reconstrucció, que va durar fins al 1924. Amb la seva intervenció, el resultat és que els edificis subsistents d'Escornalbou (que són de gres vermell), són el portal d'entrada, l'església romànica —de volta de canó amb capçalera carrada, bastida aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, d'una sola nau, consagrada per Pere d'Albalat el 1240 i de la qual Eduard Toda suprimí el campanar—, el porxo de l'entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana. Sota el presbiteri hi ha una cripta rectangular, que ha estat tapada. Eduard Toda seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l'arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s'inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre, que trobà desmuntat, en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. En la part d'habitatge del castell, es poden visitar riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s'alçà al començament del segle xix la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d'una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.

El 1926, Toda va cedir l'edificació al Bisbat de Tarragona amb reserva d'usdefruit. El bisbe el va vendre el 1941 a la família reusenca Llopis, encapçalada per Joan Maria Llopis, industrial avellaner. El 1979, els Llopis els van vendre al Banc Urquijo, i aquest a la Generalitat i la Diputació de Tarragona el 1983, que en són les actuals propietàries al 50%

Entre 2021 i 2023 va estar tancat al públic per obres de remodelació. Es va reobrir el 29 de juliol del 2023, amb la presència de la consellera de cultura, Natàlia Garriga. L'objectiu actual de les institucions propietàries és convertir-lo en un actiu turístic per als municipis de la Baronia d'Escornalbou (l'Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes i Vilanova d'Escornalbou, tots cinc al Baix Camp, i Pradell de la Teixeta i la Torre de Fontaubella, al Priorat) i per a la Costa Daurada en general.

Informació extreta de la Viquipèdia i de https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/santa-barbara-escornalbou-100-cim-119824141