Aiguafreda - El Brull - Collformic - Pla de la Calma - Tagamanent - Vallcàrquera - Figaró (Vallès Occidental)

Inici ruta. Aiguafreda, Parc de la Plateria (401 m)

Ens trobem en la Carretera de Ribes

Cementiri d'Aiguafreda (500 m)

Continuarem per la pista de l'esquerra

Detall de la pista (653 m)

Barraca de Casanoves (683 m)

Queda a la dreta del camí i es troba quasi desfeta com podreu comprovar en les fotos. Pertanyia a la Masia de Casanoves, que hem deixat uns metres més enrere i que es troba en estat ruïnós també

Baixada pronunciada (700 m)

Dòlmens Can Serra de l'Arca i Pla del Boix (815 m)

> Documentació: "DOLMEN DE SERRA DE L'ARCA. Publicat el 16 Octubre 2011 by Francesc Roma Casanovas. Els dòlmens montsenyencs que han estat trobats majoritàriament a la Serra de l’Arca, entre Aiguafreda i el Brull, daten del final del Neolític, al voltant del segon mil·leni abans de Crist. Són sepulcres megalítics a l’interior dels quals s’inhumaven els cadàvers envoltats de les seves armes i d’algunes ofrenes. La paraula dolmen prové de l’expressió bretona “tol men”, que significa “taula de pedra”. El gran Dolmen d’ Aiguafreda està situat dins la propietat de can Brull en terme d’ Aiguafreda, al pla del Boix a la serra de l’Arca. Està format per quatre grans lloses verticals i una d’horitzontal en forma de túmul i era un monument funerari. Va ser construït pels habitants de la zona entre els segles XXV i XX a. C. (font)" Font: https://excursionismecientific.wordpress.com/2011/10/16/dolmen-de-serra-de-larca-2/ - El Dolmen del Pla del Boix (sense waypoint), es troba en el Km. 6,6 de la ruta i a la dreta. Una fita de pedres (foto 4) us indicarà el camí. Ho trobareu a uns pocs metres del camí. Si continueu caminant una mica més endavant, arribareu a un mirador de roca natural amb bones vistes del Montseny (foto 6).

El Brull i Sant Marti del Brull (835 m)

> Documentació: "Sant Martí del Brull. Sant Martí del Brull és una església romànica situada en el centre de la població del Brull a la comarca d'Osona. Descripció. Als peus del turó on s'alçava el castell del Brull, trobem l'església de Sant Martí. L'església actual és el resultat de grans modificacions efectuades sobre el volum inicial. És de nau única amb absis semicircular a llevant, tot i que originalment tenia capçalera trevolada, els dos absis laterals del transsepte van ser substituïts per capelles de planta quadrada. A l'exterior, l'absis té decoració d'arcuacions, que emmarquen unes finestres cegues, en grups de tres, entre lesenes. A l'interior mostra cinc nínxols semicirculars separats per columnes adossades i tres finestres de doble esqueixada. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. La volta de canó de la nau té llunetes i està reforçada amb arcs torals. L'interior ha estat transformat en època barroca, mentre que a l'exterior manté la decoració d'arcuacions entre lesenes als murs laterals, malgrat el sobrealçament que patí la nau. A la façana de ponent encara són visibles les lesenes, però ha perdut les arcuacions pel nou perfil de cornisa barroca. La porta principal actual és en aquesta façana. L'original s'obria en el mur de migdia i estava protegida per un atri, del qual només es conserven els pilars i els arcs on es recolzava la coberta. A l'angle nord-oest s'alça el campanar quadrat el 1791.[1] En el Museu Episcopal de Vic es conserven les pintures murals al fresc, datades a principis del segle XII, que decoraven l'absis i que foren arrencades l'any 1935.[1] També custodien dos candelers de ferro forjat del segle XII i una tapa d'un relligat hispanoàrab.[1] Història. L'església de Sant Martí fou la parròquia de Seva fins que es va crear la del Brull. Es troba documentada com a parròquia ja al segle XI (1029). Se sap que va ser consagrada entre els anys 1048 i 1060 pel bisbe vigatà Guillem de Balsareny. El 1062 va ser dotada amb delmes pel vescomte Ramon Folc I i la seva muller Ermesenda.[1] Entre les nombroses reformes que ha sofert, en destaquen la construcció del campanar i la modificació del portal d'accés, dels anys 1791 i 1588 respectivament. Els seus murs també varen ser repujats.[1] El 1909 Gudiol hi va descobrir un important conjunt pictòric que actualment es troba al Museu Episcopal de Vic.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Mart%C3%AD_del_Brull

Castell del Brull (841 m)

> Documentació: "Castell del Brull. El Castell del Brull es troba a El Brull (Osona), tot i que originàriament formava part del terme de Seva, del qual després va ser el centre jurisdiccional. Va ser domini dels comtes de Barcelona i possessió dels vescomtes d'Osona-Cardona. Ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.[1] Història del conjunt. Durant la segona meitat del s. XII va ser motiu d'un conflicte que es va produir entre el vescomte Guillem Ramon i el senescal Guillem Ramon I de Montcada a qui havia empenyorat el castell per dos mil morabatins. Aquest darrer retenia el castell perquè el vescomte no li tornava els diners. El vescomte va organitzar una cavalcada, fet que va provocar la intervenció del rei, ja que aquell es prenia la justícia lliurement. De tota manera, Guillem Ramon de Montcada va recuperar el castell, i davant dels fets consumats sembla que el rei no va fer res. Durant el s. XIII va haver-hi diferents pactes feudals dels senyors de la domus d'Esparreguera i de la fortalesa del Puig de Terrades, les dues dins el terme del castell del Brull, en els quals, a canvi de defensa es comprometien a no atacar mai els vescomtes de Cardona. El 1265, el vescomte Ramon de Cardona va vendre la baronia del Brull al bisbe de Vic i fins que no van desaparèixer els senyorius jurisdiccionals va seguir formant part de la baronia d'aquest bisbat. Les restes. Queden poques restes d'aquest castell, molt important en el seu moment. Sembla que tenia planta pentagonal, apuntada al sud. Era reforçada a les cantonades amb torres de planta circular i una altra torre al centre del mur nord. De fet el que s'ha conservat és l'angle nord-est de la fortificació on és visible una torre, d'un metre d'amplada, que va quedar recoberta per una altra torre construïda posteriorment quan es va reforçar la fortificació. Es pot distingir el parament més antic, fet de carreus de calcària ben tallats, del més modern que el recobrí, fet amb pedra sorrenca vermella, de mides més grosses. Aquestes dues etapes constructives es daten entre els segles XII i XIII. També ha subsistit un fragment del mur nord amb una finestra molt malmesa. Santa Maria del Brull. Com passà amb el castell, l'església de Santa Maria del Brull, encara que ja és documentada el 1018, a mitjan s.XI, entre el 1048 i el 1060, se’n va construir una de nova. Ha estat sempre l'església parroquial del lloc. La va consagrar Guillem de Balsareny, bisbe de Vic. A més de sant Martí, sant Miquel i sant Joan també tenien un altar a les absidioles, actualment desaparegudes, situades a banda i banda de l'absis. A partir del s. XIV, es va fer un altar dedicat a Santa Maria. Entre els ss. XVI i XVIII es van fer moltes reformes, sobretot a l'interior, es va obrir el portal de ponent i es va aixecar el campanar. S'hi arriba per la carretera BV-5301 des de la població de Seva, en direcció al poble del Montseny, després de fer 4 km." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_del_Brull

Collformic (1142 m)

En Collformiu trobareu un aparcament, un Punt d'Informació del Parc i un restaurant-cafeteria per si voleu fer una parada discrecional

Pla Calma en el Collet de la Teuleria (1157 m)

Pla del Cafè (1195 m)

> Documentació: "El Cafè del Pla de la Calma. Publicat el 7 Desembre 2013 L’antic hostal conegut com el Cafè o el Cafè del Pla de la Calma presideix un petit pla conegut també com el Pla del Cafè a una altitud de 1.190 m i apartat uns 100 metres a l’est de la concorreguda pista forestal que des de Collformic accedeix al Tagamanent, recorrent tot el Pla de la Calma al cor del Parc Natural del Montseny. Tot i considerable trànsit de vehicles, ciclistes i excursionistes per la mencionada pista, no tots sabem que un xic apartades i avocades ja a la vall de riera de la Castanya hi ha aquestes restes. La culpa d’aquest desconeixement i parcial “oblit” és la manca d’indicacions en la pista, just on hi ha l’hostal. Tampoc no cal dir, que sigui un indret totalment oblidat perquè no ho és; qualsevol que passi passejant per la pista es pot fixar en les restes si està atent al paisatge que s’admira. Fa unes setmanes tan sols, una de les respostes del concurs d’aquest blog era precisament endevinar les restes d’aquest hostal i el públic va respondre encertadament en molts casos, el que denota un considerable coneixement d’aquest indret. Les parets vermelloses que encara queden dempeus són força importants; inclús una petita part encara aprofitable amb sostre i tot, està tancada amb clau. Cal fer volar la imaginació i imaginar-se els traginers amunt i avall, principalment els que des de les mines del Remei portaven el coure cap a Aiguafreda i feien parada a l’hostal. Avui dia, no sembla que aquesta ruta fos la més adequada per portar el preciat mineral i fer tota aquesta terrible pujada des de les mines fins al Cafè. No hagués estat millor portar el material cap al poble del Montseny i la vall de la Tordera avall?. Des de l’any 1922 les mines de coure del Remei van deixar de ser explotades i l’hostal també se’n ressentí i va entrar ja en una terminal decadència que va culminar la Guerra Civil. Cal dir també, que tota l’abundant indústria rural del Pla de la Calma (pous de neu, teuleries, carboneres) tenen també en els anys trenta la seva davallada final per culpa de la modernitat i de les millores en les comunicacions, l’electricitat i en els mitjans per guanyar-se la vida. Accés: Es pot arribar en cotxe fins a 100 metres de l’hostal però, aconsellem d’anar-hi a peu fent una bona i moderada excursió amb diverses pujades i baixades suaus. Des de Collformic (1.145 m d’altitud) al km 26,5 de la carretera de Santa Maria de Palautordera a Seva, cal agafar la bona pista forestal indicada cap el Pla de la Calma i al Tagamanent. Després de 4,2 km s’arriba al petit pla del Cafè -indicacions del GR 5 que davalla cap a l’abrupte vall de la Castanya-, a mà esquerra i un xic inclinades cap a la mencionada vall, hi ha les restes de l’antic hostal; 1 hora a peu des de Collformic." Font: https://indretsoblidats.wordpress.com/tag/el-cafe-del-pla-de-la-calma/

Cruïlla, continuem per l'esquerra (1267 m)

Barraca d'en Pito del Molar (1251 m)

La Barraca d'en Pito del Molar té la seva història... En realitat es tracta d'una cabana de pastor, del pastor Pito, avui ja mort i que vivia en una casa aïllada dels voltants. He parat a peu de la barraca (foto 2), per a fer-li una foto, i casualment m'he trobat amb l'Emili i el seu vell ciclomotor, un home tan gran d'edat com amable i afectuós. I he dit casualment perquè resulta que l'Emili és el germà d'en Pito. He trobat a l'Emili fent una visita nostàlgica a la cabana del seu germà, al que troba molt a faltar. Xerrem una estona llarga i l'Emili emocionat, m'explica l'història d'aquesta cabana en la que en Pito passava els estius sencers cuidant el ramat d'ovelles, cabres i vaques. D'això ja fa molts anys, però encara manté viu el record d'aquella època, motiu pel qual visita aquest nostàlgic lloc de tant en tant. L'Emili viu no gaire lluny d'aquí, en un lloc aïllat i solitari. L'he promés que la propera vegada que torni per aquests paratges vindré a casa seva per a saludar-lo. El bon home s'ha emocionat, tant com ell a mi per la seva simpatia i noblesa. No trigaré en tornar, tinc ganes de retrobar-me amb l'Emili i recrear-me amb les seves interessants històries, anècdotes i experiències del passat que tant li agrada compartir.

Ramat d'ovelles en els Tres Sots amb Montserat de fons (1215 m)

Petita bassa en el Camí de Tagamanent (1151 m)

El Tagamanent i la silueta del Monestir (990 m)

Uns metres més endavant, després de passar el petit aparcament on es deixa el cotxe per a visitar el Tagamanent, trobarem un trencall a l'esquerra i continuarem per aquest. Una pista de baixada constant, llarga i molt divertida, plena de forats, pedra, lloses de roca, desnivells i unes quantes sorpreses més fins arribar al petit nucli de Vallcàrquera. > Documentació: "Santa Maria de Tagamanent. Santa Maria de Tagamanent és una església del municipi de Tagamanent (Vallès Oriental), situada al cim del Turó de Tagamanent dins del castell de Tagamanent. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció. Edifici romànic del segle XII, orientat a l'oest. Porta adovellada amb dues arquivoltes i columnes cilíndriques de base octogonal, coronades per uns collarets a manera de capitell. Rosetó a sobre. El campanar, de dos forats, s'erigeix segons l'eix vertical que configura la porta. Hi ha dues naus laterals d'època posterior, possiblement del gòtic, delimitades també a la línea de façana. La nau esquerra té una finestra, mentre el costat dreta en té tres. Volta apuntada, de tres trams i absis. A la dreta d'aquest hi ha la sagristia. Les quatre naus laterals són de creueria. L'edifici ha estat restaurat pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona (els treballs arqueològic duts a terme encara resten sense publicar). Al voltant hi ha restes d'edificis annexes i una porta que data del 1736.[1] Història. El lloc és esmentat per primer cop el 993, quan el comte Borrell li va cedir uns alous situats al Congost. L'església és citada el 1009. El 1098 el vescomte Folc II, que també era bisbe de Barcelona, la cedí a l'abat de Santa Fe de Concas per a fer-hi un priorat. No es va fer, i passà a Sant Pere de Casserres, que era propietat dels vescomtes de Cardona, una cessió confirmada pel bisbe de Vic el 1148.[1] Casserres va caure en decadència i la comunitat de Tagamanent no va tenir continuïtat, si és que mai es va arribar a establir.[2] La regiren fins al 1331 (entre 1148 i 1257 tenien amb seguretat la titularitat del capellà), essent parròquia, després de l'intent de passar la parroquialitat a la Sant Martí. A partir del s. XIV consta sempre com del bisbat de Vic.[1] Després del terratrèmol de Catalunya de 1448, l'edifici va ser reconstruït. Des del segle XVI figura com a parròquia. Al llarg del segle XVI es van fer algunes petites obres de manteniment de l'edifici i el van dotar d’alguns retaules nous. L'any 1578 es van iniciar un seguit de reformes que van durar fins al 1619 i que van representar una gran remodelació de l'edifici. Així s’hi van afegir dues naus laterals i la capella del Roser, es va eliminar el campanar d'espadanya i se'n va construir un de planta quadrada i se'n va refer la coberta. A partir de mitjan segle XVIII, tot i que s'havia construït la casa rectoral, l'església va entrar en un progressiu estat d'abandonament accentuat a l'inici del segle XIX quan el lloc és definitivament abandonat.[3] Tingué com a sufragània la de Santa Eugènia fins al 1878, i actualment aquesta darrera és la qui té la parroquialitat del terme (des de 1940).[1] Cap al 1940, la parroquialitat es va traslladar a la capella de Santa Eugènia del Congost. Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, que des de fa alguns anys n’és la propietària. De la construcció romànica es conserva una part dels murs de la nau central coberta amb volta de canó seguit, apuntada. Recentment s'han trobat les restes de la Sala Comtal del Castell de Tagamanent (any 2013). En l'actualitat la Diputació de Barcelona hi està treballant." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Tagamanent

Vallcàrquera (474 m)

> Documentació: "Vallcàrquera. Vallcàrquera és un poble del municipi del Figaró-Montmany (Vallès Oriental). El seu antic terme comprenia la vall baixa de la riera de Vallcàrquera, afluent per l'esquerra, del riu Congost que neix al Tagamanent i s'uneix al riu Congost a prop del Figueró.[1] La seva antiga església parroquial és l'església romànica de Sant Pere de Vallcàrquera. El terme inclou la masia de la Rectoria de Vallcàrquera del segle XVIII." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Vallcàrquera

Arrribem a Figaró (313 m)

Final ruta. Figaró i enllaç amb la C-17 (311 m)