Monistrol de Calders - Moià - L'Estany - Dolmen de Puig Rodó - Turó de Bellver (100 Cims) - Collsuspina (Moianès)

Inici ruta Monistrol de Calders (442 m)

> Documentació: "Monistrol de Calders és un poble, cap del municipi del mateix nom, de la comarca del Moianès. Fins que el 2015 es va reconèixer la comarca del Moianès va estar adscrit al Bages. És a l'extrem sud-occidental de l'altiplà del Moianès, a prop del Pla de Bages a la zona de Navarcles i Artés, i del massís de Sant Llorenç del Munt, format per la Mola i el Montcau. Eclesiàsticament la seva parròquia és adscrita a l'arxiprestat del Moianès del Bisbat de Vic, i al partit judicial, registre de la propietat i administració d'hisenda de Manresa. És un municipi relativament jove, ja que es formà el 5 de juliol del 1934, tot i que els anhels de separació de Calders venien de lluny: ja n'hi hagué el segle xvii, i entre 1812 i 1835 visqué un breu període d'independència municipal. L'origen del terme municipal de Monistrol de Calders fou el terme parroquial de Sant Feliu de Monistrol, una de les quatre unitats parroquials que formaven la baronia de Calders. Les altres eren Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Andreu de Calders. Les dues darreres s'afebliren i acabaren despoblant-se molt, mentre que la de Sant Feliu de Monistrol creixia fins al punt d'esdevenir més poblada que la de Sant Vicenç de Calders. Aquest fou un dels motius de la segregació respecte de Calders culminada el 1934. - Toponímia: A baix a l'esquerra, Poble avall; rere seu, Poble amunt, cap al centre-dreta, la Sagrera, i al fons a la dreta, el Carrer de Sant Llogari El nom del poble prové del diminutiu romànic monistrol (petit monestir), en referència a la cel·la monàstica radicada a l'església de Sant Joan, i de la seva pertinença a la baronia de Calders; ara bé, a les versions oficials dels nostres dies, primers anys del segle xxi, es prefereix relacionar la segona part del topònim amb el riu, el Calders. - Els noms del poble al llarg de la història: Al llarg de l'edat mitjana i de la moderna és sovint esmentat amb el nom de la parròquia: Sant Feliu de Monistrol, com era habitual arreu. L'any 1934, en el moment de la independència municipal respecte de Calders, hom proposà que adoptés el nom de Monistrol de Bages, que fou vigent des de final del 1936 fins a l'acabament de la guerra civil,[1] o bé el de Sant Feliu de Monistrol. Malgrat tot, aquestes propostes no tingueren prou èxit. Als anys vuitanta del segle xx hi hagué un intent de tornar a plantejar el canvi de nom, però tampoc no reeixí. - Geografia: Ocupa un territori muntanyós, amb abundants rieres i serrats. La vegetació predominant està formada per pinedes, alzinars i matolls. En el terme municipal, s'hi podien trobar nombroses fonts, antigament més d'una trentena, repartides per tot el terme. La confluència de la riera Golarda o de Marfà amb la riera de Sant Joan, que prèviament ha rebut el torrent de l'Om, al nord del poble forma el riu Calders. Els efectes de l'erosió a través dels anys han creat un paisatge únic, amb grans balmes, gorgs i els anomenats codros (evolució local de la paraula còdol) que són grans pedres que han adquirit formes singulars i atractives. Són de destacar el Codro Barret, el Codro Bolet, el Codro Bressol, el Codro Gros o el Codro Llampat, entre altres. Dins el terme municipal es troba també el dolmen del Pla de Trullars, restaurat l'any 2005. Des d'aquest indret és possible gaudir d'unes vistes espectaculars, principalment sobre el massís de Sant Llorenç del Munt. Són de destacar els nombrosos gorgs i baumes excavats per les rieres. Destaquen entre els primers l'indret anomenat els Gorgs Blaus i entre els segons les balmes de la Coma i Freda o de l'Ermità, aquesta darrera pròxima a una sepultura altmedieval excavada a la roca viva i amb restes d'un habitacle primitiu en el seu interior." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Monistrol_de_Calders

Cruïlla Carretera de la Coma, per l'esquerra (489 m)

Uns metres més endavant d'aquest punt, trobareu a l'esquerra del camí una sendera que baixa als Gorgs Blaus en la Riera de la Golarda o de Marfà. > Documentació: "La vall de la Golarda: La Golarda, o Riera de Marfà, és una riera de llarg recorregut, ja que neix a llevant de la vila de Moià, baixa fins a mig camí entre Moià i Castellterçol, s'engorja després formant la Vall de Marfà, que pertany al terme municipal de Castellcir i penetra en territori monistrolenc a llevant de la masia de la Coma. Ja en terme de Monistrol de Calders, marca un territori de molta personalitat, tractat en detall en l'article corresponent a aquesta riera. Hi destaquen la Balma de la Coma, poc després d'entrar en territori monistrolenc, i els impactants Gorgs Blaus, a la part mitjana de la vall. La vall de la Golarda arriba fins al costat nord-oest del poble, moment en què s'uneix amb la vall de la Riera de Sant Joan per formar la vall del Calders." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Monistrol_de_Calders

Masia la Coma, continuem per la dreta (496 m)

> Documentació: "La Coma és una masia de Monistrol de Calders (Moianès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És a prop del límit amb Calders i amb Moià, a la dreta de la riera anomenada la Golarda i a l'esquerra del Torrent de la Baga Cerdana. Es troba als peus, sud-oest, del Serrat de Baiones. Queda a uns 3 quilòmetres del seu cap de municipi, Monistrol de Calders, connectada per un camí rural asfaltat en bona part del seu recorregut. Es tracta d'una important masia, gran, de planta quadrada i amb torricons en algun dels angles. Conté una ermita dedicada a la Mare de Déu del Consol. Està força documentada, al llarg de la història. Era una de les masies importants de la seva parròquia, i el seu amo fou en diversos moments al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII batlle del terme. Masia situada en una coma i encarada a ponent. La seva primera construcció era de planta més o menys quadrada, adossant-s'hi posteriorment un cos al mur nord de l'antiga casa (tines). Portal d'entrada de mig punt, adovellat, i amb l'escut de la casa gravat sobre pedra, al damunt de la dovella central, amb la següent inscripció: 1590, Bartomeu Coma- El mas consta de tres plantes, habitables les dues primeres i golfes la tercera. Als angles de les façanes NW i SE hi ha unes torrelles de defensa, de forma circular, i amb tres espitlleres cadascuna, que donen al mas un caire senyorial i potent. El material constructiu és la pedra; a finestrals, portals i cantonades, carreus ben escairats. Coberta a dos aiguavessos, carener paral·lel a la façana amb motllures ornamentals sota el teulat. Té masoveria del XVIII al costat.[1] Situada a 10 metres de la masia "La Coma", un xic més amunt de la falda de la muntanya que s'estén per tota la part nor-dest de la casa. Encarada a migdia. Consta d'una nau rectangular, amb una petita sagristia adossada als murs de llevant. Porta d'entrada adovellada, de forma rectangular; llinda amb inscripcions. Construcció feta en pedra. Carreus ben escairats als cantons, al portal d'entrada, i a la rossassa que té al seu damunt. Petit campanar d'espadanya d'un sol ull, en pedra.[1] A finals del segle XIX va ser cremada per un incendi, passant a restaurar-se al 1970. Al presbiteri trobam decoració mural feta per Josep Verdaguer, en la que hi són tots els treballadors de la casa.[1] - Història: No es coneixen notícies de la casa anteriors al 1590, any en què la data l'escut que hi ha sobre la porta d'entrada. Al 1824 s'afegeix un cos al sector nord, bàsicament tines, fetes per Josep Coma. L'era es va enrajolar al 1883 tal com ho recorda una inscripció sobre pedra que resa així: "Ines Coma soc fet enrajolar la era en juriol. 1883". A principis del 1900 es va destruir part de la casa degut a un incendi, quedant abandonada fins als anys 60 en què va ser restaurada conservant l'estructura primitiva. Ara és deshabitada i les seves terres són utilitzades com a centre de jardineria. La construcció i tipologia del mas ens demostren la seva potència econòmica en temps passats.[1] Sofrí una forta decadència a partir del 1800, i a mitjan segle XX fou adquirida pel seu actual propietari, un jardiner de Barcelona, que hi instal·là un complex de jardineria que incloïa un projecte de línia de ferrocarril per unir la masia amb el poble (uns 3 quilòmetres al sud). Es construí l'estació, al costat del mas, i s'inicià l'excavació de trinxeres i la instal·lació de vies i canvis d'agulles. Hi foren portades dues locomotores i diversos vagons, procedents del tren de Girona a Sant Feliu de Guíxols, que s'acabava de desmantellar, però el cost de la construcció de la resta del traçat, que havia d'incloure un pont de molta envergadura, féu desistir el propietari de continuar l'obra. Actualment roman dempeus, tot i que sense teulada, l'estació i uns 300 metres de vies. També romanen abandonades les instal·lacions de la jardineria, algunes de les quals no arribaren a entrar mai en funcionament. La capella data del 1759. La llinda de la porta té la següent inscripció: "Dies fundationis die 4 de agost del any 1759". Des del 1759 tenia culte públic.[1] Als darrers anys del segle passat sembla que alguns veïns la veneraven sota l'advocació de la mare de Déu de les Delícies.[1] Com ja s'ha dit, a finals del segle XIX va quedar abandonada, resturant-la posteriorment. El 7 de Juliol es reinstaurà al culte.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Coma_(Monistrol_de_Calders)

Tram amb lloses de pedra (540 m)

> Documentació: "Els Sorts és una masia del terme municipal de Castellcir, a la comarca del Moianès. Pertany a l'enclavament de la Vall de Marfà, antiga parròquia de Sant Pere de Marfà, que tingué ajuntament propi entre el 1812 i el 1827, abans d'unir-se en primera instància amb Santa Coloma Sasserra i després, el 1847, amb Castellcir. És a l'extrem occidental d'aquest enclavament, prop i al nord de la masia del Xei, a llevant de la Coma, a la dreta de la Golarda i del torrent de Serramitja. També queda al sud-oest de la Datzira. El seu accés més ràpid i practicable és des de la masia de la Coma, des de la qual una pista rural en bon estat s'adreça cap a llevant seguint la vall de la Golarda, i en 1,5 quilòmetres arriba a la cruïlla de la qual arrenca, cap al sud, la pista que mena als Sorts en 1 quilòmetre. Aquest mas, grafiat de moltes maneres al llarg dels temps (Sors, Sorts, Sords, fins i tot els Horts), és esmentat des del 1294,[1] tot i que un Pere Orts de Marfà ho és ja el 1205. El mas estigué en mans de la família Sorts -al llarg del XIX sense la t: Sors- fins a finals del segle XIX. Després fou ocupada per masovers fins a mitjan segle XX. Restà una cinquantena d'anys abandonada, i des de la primera dècada del segle XXI torna a ser habitada per masovers.[2] Al seu sud-oest, a la dreta de la Golarda i a l'esquerra del Torrent de Serramitja hi ha les restes del Molí dels Sorts." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Els_Sorts_(Marfà)

Gorgs en la Riera de la Golarda (527 m)

Pujada amb solcs (612 m)

Uns metres abans d'aquest punt trobareu el Salt Candeler en la Riera de la Font Candelera que teniu al costat del camí

Bifurcació, continuem per l'esquerra (669 m)

> Documentació del Castell de Clarà "-Descripció: Edifici de caràcter militar en estat molt avançat de degradació. De les estructures originals queden alguns fragments del mur i de la torre de defensa circular. Entorn d'aquesta disposen vàries dependències en estat ruïnós. L'obra es realitzada amb grans carreus de pedra quadrats i massissos, sense cap finestra reconeixible a l'exterior. Al costat S.E. de la torre d'homenatge un portell permet conèixer l'espessor de l'obra (aproximadament 2'25 m.). El conjunt presenta una situació privilegiada envers les contrades de l'entorn. Cal destacar la torre circular -en bona part dempeus, especialment fins a l'alçada del primer pis-, així com part de la muralla exterior que circumda diverses estances i la cisterna d'aigua. Als peus de les construccions castelleres hi ha la petita capella de Sant Andreu. L'obra del castell és executada amb pedra irregular, constituint filades forces regulars. -Notícies històriques: L'existència del castell està comprovada des de principis del segle X, època a la qual ja funcionava amb tota eficàcia i sota la direcció d'un castlà. El primer document on apareix el nom de Clarà és del 915 (Arxiu capitular de Vic). De la segona meitat del segle XI, coneixem documents que oscil·len entre els anys 1053 i 1071 en els quals es reconeix com a senyor del castell al comte de Barcelona Ramon Berenguer I i a la seva dona Almoadis. Es coneixen també els noms dels diferents feudataris del castell: 1065, Bernat de Gallifa, 1092, Bernat de Rocafort. En el segle XIII apareixen els Montcada com a senyors del castell, després passa als de Calders i posteriorment als Planella. El decret de Nova Planta de Felip V (1716) estableix l'enderroc. Resta només la capella." Font: https://www.catalunyamedieval.es/castell-de-clara-moia-bages/

Cruïlla en la Caseta d'en Fermí (740 m)

A l'esquerra d'aquest punt trobem dos camins, continuem per el de la dreta

Detall del camí en el Serrat del Rourell (819 m)

Molí del Perer, continuem per l'esquerra (535 m)

> Documentació del Molí del Perer, un dels poc que encara funcionen en la comarca: "El Molí del Perer fou un molí situat en el terme municipal de Moià, a la comarca del Moianès. Estava situat al sector nord-occidental del terme de Moià, a la vall de la riera de Malrubí, al límit del terme, tocant amb el de Santa Maria d'Oló. És al nord del Rourell i al sud-oest del Perer. És al costat nord-est d'on s'ajunten el Riu Sec i la riera de Malrubí. L’edifici que alberga el molí està en força bon estat. A l’exterior se n’observen dues basses, així com un pou i el desguàs del molí." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Mol%C3%AD_del_Perer

Detall del camí (565 m)

Pla de la Creu Trencada amb Sant Vicenç de Vilarassau al fons (600 m)

> Documentació: “Descripció: Església formada per una nau coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams. L'absis semicircular, situat a sol ixent i cobert amb volta de quart d'esfera, presenta les característiques genuïnes del romànic llombard; quatre bandes llombardes que delimiten tres series de quatre arcuacions cegues són el motiu de decoració de l'absis. Les bandes llombardes també apareixen en el mur de la cara sud, situades sota mateix del ràfec de la teulada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada. L'accés a l'església es fa pel cantó de ponent i la porta és moderna. En aquest mateix mur s'alça un campanar de paret refet. L'aparell de l'església és obrat amb carreus regulars disposats en filades i a trencajunt. Notícies històriques: El lloc és documentat per 1ª vegada el 957 com a Villare Ansaldi i l'església apareix esmentada el 1134. L'any 1284 s'esmenta la parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau, però amb aquesta denominació de parròquia no apareix ni en les llistes anteriors al 1154 ni en les del 1361 i 1438. La funció de sufragània de Santa Mª d'Oló està ben documentada i es recalca en la visita episcopal del 1686. Es creu que seguiria els mateixos passos que la parròquia de Santa Mª d'Oló, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l'Estany, i desprès de la seva extinció el 1592 passà a les Cinc Dignitats Reials; el 1686 continuava amb aquesta dependència. El 1878 assolí la categoria de parròquia, que encara avui conserva, encara que no té un culte regular.” Font: https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-vicenc-de-vilarassau-santa-maria-dolo-bages/

Bifurcació Camí dels Clapers (644 m)

Continuem per la dreta

Mirador dels altiplans centrals (680 m)

Panell informatiu: "Els camins del Bisbe i Abat Oliba"

Collet de Sant Pere (927 m)

> Documentació: "L’ermita de Sant Pere del coll de la Crosa va ser erigida entorn el 1485 per iniciativa del canonge Pere Tarrós, cambrer del monestir de Santa Maria de l’Estany. Aparentment fou construïda abans del 8 d’agost de 1486, moment en el qual el bisbe de Vic va donar llicència. Se l’anomenava del Puig de la caritat perquè allà es donava una caritat de pa cuit als pobres per la diada de l’exaltació de la Santa Creu; el dia 3 de maig de cada any, rememorant la protecció durant l’any 1481 d’una plaga de llagosta. En record d’aquesta ermita i, segons tradició, amb la mateixa imatge que hi havia, els Postius (els quals tenien cura de l’ermita) edificaren el segle XVIII una capella dedicada a Sant Pere en el seu mas de Postius (al municipi veí de Muntanyola), que es podria considerar com a successora de l’ermita de Sant Pere del Coll de la Crosa." Font: http://www.viulestany.cat

Arribem a l'Estany (901 m)

Continuem per l'esquerra, Carrer del Serrat i Carrer del Pedró fins arribar a la Carretera C59, girem a l'esquerra i després d'uns pocs metres, girem a la dreta i continuem pel Camí de Collsuspina

La pista en molt bon estat (1023 m)

Aturada per a visitar el Dolmen de Puig Rodó (1005 m)

Dolmen Puig Rodó (1000 m)

> Documentació: "Coordenades: 41º 50' 51"N - 2º 7' 42"E - 997 m. UTM: 31 N - 427637-4633207. Població: Moià. Comarca: Bages. Tipus: Cambra simple (Miquel Cura) o galeria catalana. Període: Calcolític (2200 ac / 1800 ac). Excavacions: J. Gudiol amb el Centre excursionista de Vic a principis del segle XX. Ricard Batista i el Grup d'Arqueologia de Moià el 1960, també el reconstrueixen. Materials: 2 rodelles perforades d'os; punta de sageta incompleta de sílex blanc; petita planxa de metall; braçalet metàl·lic ovalat; restes ceràmiques amb decoració geomètrica incisa, altres tipus "Arbolí"; fragment de terrissa amb decoració incisa amb possibles representacions solars. Restes humanes òssies: 4 cranis, un d'ells conservant 2 temporals, els parietals, una part del frontal i l'occipital. Planta: Ricard Batista, 1961. Orientació: De nord a sud. Dimensions: 3,60 m de llarg, 1,25 m d'ample i 1,30 m d'alçada. Túmul: Circular (7 m), en mal estat. Lloses: Cobertora (amb una creu gravada) tornada a posar per R.Batista. Cobertores corredor caigudes. Corredor subdividit. Accés: Des de l'Estany GR cap al Puig Rodó i el Coll de la Montjoia (uns 2,8 km). En aquest coll trencall cap a la dreta. A uns 50 m està el dolmen a l'esquerra, prop d'un dipòsit d'aigua." Font: http://megalitisme.sigmascorpii.com/mostra_dolmen.php?quin_jaciment=Dolmen+del+Puig+Rod%F3&x=0&y=0

Caseta Alta (956 m)

Turó de Bellver (1046 m)

Inclòs en la llista del "Repte 100 Cims" de la FEEC. Tot i que he buscat informació i no he trobat res, em pregunto quin mérit té aquest turó plé de fems de vaques per a figurar en la llista del "Repte 100 Cims de Catalunya". Si algú té més informació...

Sant Cugat de Gavadons (1032 m)

> Documentació: "Església de Sant Cugat de Gavadons. Sant Cugat de Gavadons Població: Collsuspina Època: XII Estil: Romànic Sant Cugat té més de mil anys d'història: El nom de Gavadons és documentat des de l'any 948 i correspon a la part actual del terme de Collsuspina que antigament era unida a la demarcació del castell de Tona. L'any 968 es cita per primera vegada l'església de Sant Cugat "que hi ha darrera de la serra", tot i que l'actual edifici sembla aparèixer al segle XII. Al segle XVI l'església era coneguda amb el nom de Sant Cugat de Coll-sa-sima, ja que es trobava al cim de la serra que tanca la plana per la part de ponent i la separa del Moianès, però l'apel·latiu més constant és el de Gavadons. Una drecera del vell camí comarcal vers Manresa pujava per Boldrons i can Regàs cap a aquesta sufragània de Tona, unida des del 1828 a Collsuspina. L'església actual és del segle XII, però ha sofert moltes modificacions; la més important és la supressió de l'absis per a fer un presbiteri més gran. Aquesta circumstància, agreujada per l'afegitó d'una senzilla casa rectoral en aquesta part, desdibuixa un xic la seva silueta per llevant. Possiblement durant el segle XVI es van fer reformes a l'església, s'hi referen les voltes i se li van afegir dues capelles laterals cobertes amb voltes de creueria amb impostes esculturades a l'arrencada dels arcs i claus treballades. Dintre el segle XVIII va tapiar-se la porta de migdia per obrir-ne una de nova al mur de ponent. Al segle XIX s'hi feren novament obres. El campanar definitiu d'espadanya es transformà en un cos quadrat de gran voluminositat, es construí una sagristia adossada, la casa rectoral, reforma que comporta la mutilació de l'absis. D'aquest segle data l'altar neoclàssic popular dedicat a Sant Pere Màrtir. El campanaret d'espadanya, cobert més tard a manera de comunidor, dóna més relleu a la seva silueta. A Sant Cugat es va venerar durant segles Sant Pere Màrtir, advocat contra les tempestes, que ha esdevingut la principal devoció del lloc. Entre el 1971 i el 1975, la Diputació hi va fer obres de restauració sota la responsabilitat de Camil Pallàs, que li va donar una aparença més medieval. En la intervenció realitzada entre el 1981 i el 1984, tot i que la primera intenció era només reparar les voltes i les teulades, es va optar per retornar a l'edifici la seva imatge vuicentista. És un indret tranquil i meravellós. La silueta de l'esglesiola i dels seus xiprers es retalla en un horitzó sense límits, sobre el bonic cel de muntanya. El mirador de Sant Cugat de Gavadons, des d'on podrem contemplar la Plana de Vic, el Montseny i els Pirineus orientals, és una visita obligada." Font: http://www.consorcidelmoianes.cat/ca/turisme/recursos-turistics-llocs-d-interes/collsuspina/esglesia-de-sant-cugat-de-gavadons

Mirador el Pedró (1033 m)

Collsuspina des d'el Pla dels Casals (905 m)

> Documentació: "Collsuspina. El terme de Collsuspina, de 14,86 km2 ubicat a la comarca del Moianès. S'estén al llarg de la serra que tanca per ponent la plana de Vic; limita al nord amb el municipi de Muntanyola, al nord-est i l'est amb Tona, a l'est i el sud-est amb el municipi de Balenyà, al sud amb Castellcir i a l'oest amb el municipi de Moià. Collsuspina és un terme essencialment muntanyós, format geològicament durant el període terciari. El port o coll de la Pollosa (920 metres) és l'únic pas entre el Moianès i Osona que sobrepassa els mil metres en la petita serralada de la part nord i que va de la Caseta de Vilafort a Sant Cugat de Gavadons (1043 metres a Sant Cugat de Gavadons, 1061 metres al puig de l'Oller); té una cota mínima de 800 metres en el torrent de Santa Coloma, sota el Puig-antic. Per la seva altitud i la pluviositat més alta que a la resta del Moianès, és un terme força ric en aigua i amb notables plans i comellars per als conreus. El terme és solcat per petits torrents, com el d'Armadans o d'en Picanyol, de la Griolera o de les Umbertes, i de Santa Coloma o de Fontscalents, que vessen les aigües a la riera de Marfà o Golarda. A les terres de Collsuspina hi predomina un clima mediterrani de muntanya mitjana amb tendència continental. El terme comprèn el nucli antic i els barris del Picanyol i les Casetes així com una vintena de Masos. - Collsuspina, origen de tres rius: Dins del municipi de Collsuspina, a prop de Sant Cugat de Gavadons, hi ha un vèrtex hidrogràfic en el que convergeixen les conques dels rius Ter, Besòs i Llobregat. Aquest punt és a llevant de la cruïlla dels camins de Can Bellver, de Can Regàs i de Fontanelles, en el segon turonet: el que és una mica més gran i una mica més alt. Vegeu mapa a la secció de mapes d’aquesta web. Les primeres passes del Ter reben el nom de Torrent de Sant Cugat, per a més endavant esdevenir el Gurri. Les del Llobregat són conegudes com a Torrent de l’Espina o de Santa Coloma, i més lluny Riera de Calders, mentre que el Besòs, quan és infant, es diu Torrent de Güells, i quan és un xic més gran el Congost. Per això, les aigües que el cel vessa sobre Collsuspina són missatgeres del nostre poble a indrets ben allunyats i dispersos, fins acabar a l’Estartit, a Sant Adrià del Besòs i al Prat de Llobregat. - Història: El terme de Collsuspina és ric en troballes arqueològiques i restes de tombes i d'habitatges que revelen que ja era poblat a l'època neolítica. S'han excavat antigues tombes prop de l'Espina i una cova habitada sota la població, a l'hort del Paleta, que ha donat lloc a interessants troballes arqueològiques, algunes exposades al Museu Episcopal de Vic. La importància del terme com a via de pas és confirmada per la primitiva via romana de l'època proconsular documentada entre el 124 i el 115 aC. per dos mil·liaris romans, l'un aparegut prop del Vilar de Tona, al peu de la costa, i l'altre a can Vendrell de Santa Eulàlia de Ronçana. Un tercer mil·liari, amb la inscripció malmesa, aparegué posteriorment a Vilageriu de Tona, el qual acabà de confirmar el traçat d'aquesta via romana, que coincideix en una bona part amb la Strata Francisca de Vic a Manresa, abundosament documentada a Collsuspina i a Moià des dels volts del 1050. El nom li ve del mas de l’Espina, antics propietaris de bona part de la contrada. El poblet va formar-se al peu del collet de la pollosa en un indret planer i suau, habitat de de mil·lenis, com ho han revelat vàries troballes aqueològiques fetes al peu mateix de la població i pels voltants. El terme de Collsuspina es va formar de la fusió de dos antics trossos dels vells termes i parròquies osonenques de Tona i de Balenyà. Ambdós termes tenien com a límit l'antic camí ral que va donar origen al poble i coincidien al mig del poble actual, on un pou i una creu que es troben encara al mig del carrer principal de la població limiten aquesta situació. El sector tonenc, que va de la població a l'extrem nord del terme, era centrat per l'antiga parròquia i després sufragània tradicional de Tona anomenada Sant Cugat de Gavadons, que té la seva església dalt de la serra, prop dels masos Bellver i Miravalls. El poble de Collsuspina és un poble de creació moderna del camí ral. La primera casa que s'hi va construir va ser l'hostal actual de Can Xarina. Aquest edifici va ser aixecat per Salvi Pedrós al 1550 just a la partició dels dos termes, a la part de Balenyà. Al voltant de Can Xarina es van fer quatre o cinc casetes més al llarg del segle XVI i per al seu servei religiós entre l'any 1592 i el 1600 es va construir una capella a Santa Maria dels Socors, l'actual església parroquial, ampliada només amb una façana nova, un campanar i capelles laterals a partir del 1880. El petit nucli de Collsuspina va mantenir-se amb unes deu o dotze famílies tot el segle XVII. Consta que es feien cases noves entre el 1648 i el 1680, algunes d'aquestes ja a la part de Tona. Veïna de Can Xarina, al 1680 Francesc Montpart va crear una altra gran casa que també va ser hostal durant un parell de segles. En l'aspecte religiós, la divisió d'ambdós sectors de terme es va mantenir fins el 1827, data en la qual un sol capellà tenia cura de les esglésies de Sant Cugat de Gavadons i Santa Maria dels Socors. El 1855 es va decidir fusionar tot el terme, que des del principi del segle XVIII ja formava una sola entitat civil annexa a Tona, però aquesta no funcionà jurídicament fins el 1878, i encara el seu sacerdot no es pogué anomenar en plenitud rector fins el 1893, en que el rector de Balenyà féu renúncia escrita de tots els seus antics drets sobre la capella de Santa Maria dels Socors, que per estar a dins de la població fou la seu de la nova parròquia. Els únics censos antics del terme són religiosos i són del 1686, en què es diu que el terme tenia 23 famílies. Pels noms dels caps dels masos que dóna l'escrit del 1553, s'ha pogut calcular que en aquell any, hi convivien 11 famílies. Al 1782, segons els documents, es diu que Collsuspina tenia 31 cases, 14 de les quals formaven la població. Les llindes de les cases del poble indiquen que entre el 1750 i 1790 es feren moltes cases noves. Els seus habitants eren majoritàriament pagesos, només el 1830 hi havia dos paraires, un teixidor i dos ferrers. El 1841, quan ja formava municipi independent, ja que es va fer la separació dels termes municipals de Tona i de Collsuspina, la població era de 64 famílies i el 1860, al moment de màxim esplendor, hi vivien 454 habitants, és a dir, més del doble des del 1830. Actualment (2008) el cens és de 344 habitants. Tornant al passat, al moment d'inici de la Història Contemporània particular de Collsuspina, es va travessar la Guerra Civil 1936-39, amagant quintos, raó per la qual el batlle de l'època, el senyor Freixanet, va ser empresonat per ocultar-los i no deixar mai que s'emportessin a ningú, fos del bàndol que fos, demostrant gran imparcialitat i justícia. Abandonada la dècada dels 1940, als 1950 el poble assisteix a la Crisi de la Mecanització, que implantà maquinària, fent innecessària molta mà d'obra que es veu obligada o estimulada a marxar del poble. Els següents anys 60 van comportar el Desenvolupament Industrial, que també va actuar com a element o factor d'atracció a l'emigració." Font: http://www.collsuspina.cat/el-municipi/collsuspina/historia/