Ruta 4x4 històric-cultural. Visitem Pobles Medievals, Castells i Ermites de la comarca de la Conca (Conca de Barberà)

Inici ruta. La Panadella (698 m)

Serveis de restauració, hostalatge i benzinera REPSOL

Parc eòlic de Montargull (761 m)

Camí de Montfred (810 m)

Montfred (825 m)

> Documentació: "Capella de Santa Fe de Montfred. Tipus: Edifici religiós Període: Segle X a XII Situació: Montfred Està ubicada al costat de les ruïnes d'una antiga masia, entre moderns molins de vent. El lloc de Monfred és esmentat l'any 1051 i l'església en concret ho és en un document de l'any 1195. És un edifici senzill, rústic, de planta lleugerament trapezial, cobert amb volta de canó i capçat amb un absis semicircular. La porta, adovellada, s'obre a la façana nord i és d'època posterior. Al frontis hi ha una petita espadanya. Degué ser construït a començament del segle XII." Font: https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=8280

Camí en la Serra de Montfred (832 m)

Aquest és el Camí de Montargull a Montfred

Montargull (838 m)

> Documentació: "Montargull (Llorac). Montargull és un llogaret del terme municipal de Llorac, a la Conca de Barberà. Situat al cim de la serra de Montargull (damunt Santa Coloma de Queralt), a 843 metres, l'antic poble avui està despoblat. Al segle x pertanyia a la família Queralt. L'església de Sant Jaume, en part d'estil romànic, té dues naus de volta de canó unides per una arcada gòtica que palesa la seva ampliació posterior. Del Castell de Montargull sols en resten els fonaments i les parets enderrocades.[1][2] Història: El 1078 s’hi estableixen tres famílies per a cultivar-hi les terres. En tenen la possessió els Gurb-Queralt, que mantenen durant el segle XII a través dels Oluja i de la família Timor-Queralt.[3] Entre mitjans dels segles XII i XIII, l’orde del Temple adquireix un major control sobre Montargull, en adquirir les propietats de persones que hi ingressen: Berenguer de Montargull fa algunes donacions del terme (1170), Ramon de Castellfolit cedeix la meitat dels drets que hi té (1200), i dos masos cedits Bernat de Castellfolit (1200). El 1256, Pere de Timor-Queralt ratifica als templers la donació del castell de Montargull. [4] El successor en la baronia de Santa Coloma, Pere de Queralt i d’Anglesola, compra el terme, poble i castell de Montargull als templers. El 1379, la població està formada per deu famílies. Els Queralt en mantindran la jurisdicció fins a l’extinció dels dominis senyorials. A mitjans del segle xix, hi vivien una seixantena de veïns.[5]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Montargull_(Llorac)

Camí drecera a Rauric (802 m)

Rauric (757 m)

> Documentació: "Rauric. Rauric és un nucli de població, pedania de Llorac, a la Conca de Barberà.[1] Al peu del turó del castell, del qual només resten els fonaments, declarats bé cultural d'interés nacional, hi ha la petita agrupació de cases que formen el poble. Molt a prop hi ha la font de Rauric, on neix el riu Corb. Viu principalment de l'agricultura del cereal i la ramaderia.[2] El 2015 hi viuen set persones al nucli i nou al disseminat.[3] El nom del poble ve del nom personal germànic Raderich o Hrodric.[4] Rauric és documentat des de 1167 (kastellum de Roderico), quan Pere de Queralt el deixà en testament als hospitalers.[5] A partir del segle xiv va pertànyer als Queralt de Santa Coloma de Queralt.[6] L'església de Santa Fe fou sufragània de la de Montargull i totes dues van pertànyer al bisbat de Vic fins al 1957, quan passaren a l'arxidiòcesi de Tarragona a conseqüència del Concordat del 1953 entre l'Espanya franquista i el Vaticà.[7]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rauric

Bassa en la Coma Socarrada i la Font Blanca (672 m)

Panoràmica de Savallà del Comtat (765 m)

Savallà del Comtat (810 m)

> Documentació: "Savallà del Comtat. Savallà del Comtat és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà.[1] Està ubicat a la part septentrional de la comarca, en un terreny molt accidentat, a la zona de contacte amb els altiplans segarrencs. És principalment una vila d'estiueig i de segona residència. Les obagues del riu Corb és un paratge d'especial bellesa que travessa el terme. Història: Savallà és una vila sorgida en començar el mil·lenni, situat en un enclavament estratègic, als vessant d'un tossal coronat pel castell dels comtes de Savallà, avui força deteriorat. L'edifici fou bastit a la fi del segle xv i durant el segle xvi, tal com ho palesen els seus finestrals de gòtic florit i renaixentistes. Era la residència habitual dels Boixadors, comtes de Savallà, fins al segle xvii. De la nissaga Boixadors cal destacar la figura de Josep Antoni de Boixadors Pacs i de Pinós. L'església és d'estil barroc i dedicada a Sant Pere. Està ubicada damunt d'una de romànica." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Savallà_del_Comtat

Castell de Savallà (842 m)

> Documentació: "Castell de Savallà. El castell de Savallà corona el tossal on s'esglaona el poble de Savallà del Comtat, situat en un enclavament estratègic, a la part septentrional de la comarca de la Conca de Barberà, en la zona de contacte amb els altiplans segarrencs, a la part esquerra de la vall del Riu Corb. Història: El topònim Savallà s'esmenta per primer cop l'any 1043 com una de les confrontacions del castell de Conesa, anomenada serra de Avellano, en el document de cessió que feren els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i la seva muller Elisabet a Bernat Sunifred i esposa Amaltruda. La història del castell de Savallà és confusa però alguns autors consideren que la referència més antiga seria l'any 1090 en que el castell de Avella fou encomanat a Guillem Ramon. A la darreria del segle xi el castell es trobava en mans de la família Cervera. El 1093, Adalaida, muller d'Hug Dalmau de Cervera el llegà al seu fill Ponç Hug. Al llarg del segle xii els Cervera mantindran el domini. El 1172, Ramon de Cervera en fer testament el llegà a la seva filla Elisenda, casada amb Berenguer d'Aguiló i al fill d'aquest matrimoni, Guillem. El 1196 apareix com a senyor Gombau d'Aluja que en pignorarà les rendes junt amb les d'altres castells a l'orde del Temple. Vinculada amb els Cervera, a la meitat del segle xii apareixen els primers membres de la nissaga cognominada Avellà o Savallà, que són castlàns del castell. Arbert de Savallà apareix com a testimoni en un document atorgat per Ramon de Cervera l'any 1150. El 1185, Arbert de Savallà testà deixant tot el que posseía en el lloc i terme de Savallà al net Guillem. El 1285, el rei Pere el Gran concedí una gran baronia, que comprenia Savallà, a Ponç Hug IV, comte d'Empúries. A finals del segle xiii passà als Timor i ja en el segle xiv, als Boixadors. N'era la senyora Francesca de Timor que es casà amb Berenguer de Boixadors. El 1380, l'infant Joan vengué la jurisdicció de Savallà, les Piles, Guialmons i Rubió a Bernat de Boixadors fill de Francesca de Timor. Savallà es coneixia com a Çavalla en aquest moment. L'any 1509, el castlà de Savallà Gaspar Desvall i família vengueren la castlania al monestir de Santes Creus si bé el senyoriu eminent el posseïen els Boixadors que, l'any 1599 aconseguiren de Felip II el títol nobiliari de comtes de Savallà atorgat a Bernat de Boixadors i d'Erill en recompensa a mèrits adquirits el 1571 en la batalla de Lepant.[1] En el segle xvii, Savallà es trobava dins la vegueria de Montblanc i pertanyia al Comte de Savallà. Al segle xix el senyorejava el comte de Peralada. En època moderna fou seu del comtat de Savallà que s'estenia per la conca alta del Gaià i comprenia els pobles de Rubió, Pontils, Guialmons, les Piles i Santa Perpètua. Fernández Trabal[2] comentant els fons arxivístics d'aquesta família sintetitza la història del senyoriu de Savallà: «Fou baronia feudal, primer dels Castellolí, després dels Timor i finalment dels Boixadors. El comtat de Savallà fou erigit l'any 1599 a favor de Bernat II de Boixadors i d'Erill. Els Boixadors van rebre l'herència dels Rocabertí, una vegada extingida la línia masculina del llinatge vescomtal, en virtut del casament de Joan de Boixadors i de Pacs, segon comte de Savallà, amb Elisabet de Rocabertí i de Pacs (1602). El beneficiari del vincle fou Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, cinquè comte de Savallà, l'any 1728 i, des d'aleshores avantposà alternativament el cognom Rocabertí al patern». Els Rocabertí-Boixadors es van extingir definitivament l'any 1899, quan morí Joana-Adelaida de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí. Els títols nobiliaris passaren als Sureda, mentre que els patrimonis –ja molt afeblits– foren heretats pels marquesos de la Torre. Durant les guerres carlines fou incendiat i ja no es recuperà de la seva ruïna. El darrer comte de Savallà ha estat Pere de Montaner i Sureda." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Savallà

Girem cap a l'esquerra passat el cementiri (771 m)

Continuem ara pel Camí de Savallà del Comtat a Llorac, una pista més estreta però en bon estat

Llorac (650 m)

> Documentació: "Llorac. Llorac és un municipi ubicat a l'extrem septentrional de la comarca de la Conca de Barberà, i en la comarca natural de la Baixa Segarra. El seu terme és força accidentat. Ocupa el primer tram del riu Corb, que neix al terme de Rauric. El poble de Llorac està ubicat al peu d'un petit tossalet, a la vora del riu Corb. L'església, d'origen romànic, està dedicada a Sant Joan i fou refeta vers la fi del segle xviii. Fou el centre de la baronia de Llorac, relacionada amb els senyors feudals de Solivella. El castell de Llorac té en pedra picada l'escut dels Alenyà. S'hi relaciona la família Guimerà, entre d'altres llinatges, fins als Duran. El nom del municipi prové del llatí *Lauraccu, derivat del nom propi llatí Laurus.[1] A més de la població de Llorac, comprèn les pedanies de Rauric, La Cirera, Albió, que sempre fou una castlania de la comanda hospitalera de Vallfogona de Riucorb, i el despoblat de Montargull. Història: A la primera meitat del segle XII, l’orde de l’Hospital adquireix l’església de Santa Maria de l’Hospital. A finals de la centúria, concretament el 1196, també reben el castell de Llorac que els hi cedeix Gombau d’Oluja.[2] Segons recull l’Ajuntament de Llorac, “a començant del segle xiii els Hospitalers establiren una casa a Llorac que després dependria de la Comanda de Cervera”, que a mitjans de la centúria (1250) el cedeix al monestir d’Alguaire. Passats pocs anys, Marquesa de Guàrdia, fundadora d’aquest monestir, acusa Pere de Queralt d’haver espoliat el castell de Llorac (1254).[3] El 1339, el montblanquí Francesc Alemany adquireix el terme, lloc i castell de Llorac, i en pren possessió real i corporal. Dos anys més tard, amb el beneplàcit de Pere el Cerimoniós, també n'obté el mixt imperi i la jurisdicció (1341).[4] Guillem d'Alenyà, fill de Francesc, pren possessió real i corporal del terme, lloc i castell el 1355, a qui el succeí el parent Guiamó d’Alenya el 1361.[2] La família montblanquina encara en mantenia el domini el 1370, però per poc temps.[2] El 1382, el lloc de Llorac és venut per Guillem de Janer i la seva esposa Elionar a Gispert de Guimerà.[4] El llinatge posseirà el Senyoriu de Llorac fins ben entrat el segle XVII. Guerau de Guimerà el senyor de Llorac el 1442, quan Pere Metge, fill del cronista Bernat Metge, li reclama el pagament d’un deute.[5] Vers 1575 el senyoriu recau en Joan de Guimerà i Marimon, a qui probablement succeeix Gispert de Guimerà i Llupià.[6] El 1585, Felip I d’Aragó li confirma la jurisdicció civil i criminal en la celebració de les Corts Generals de Montsó.[7] El 1661, el mercader barceloní Lluís Claresvalls compra el terme, castell i lloc de Llorac, amb tota la jurisdicció civil i criminal, en un encant públic. Els Claresvalls esdevindran els Senyors de la població fins a 1736, quan Jeroni de Claresvalls i Miquel ven el senyoriu a Francesc Jover, pagès de Santa Coloma de Queralt. Vint-i-cinc anys més tard, la universitat de Llorac fa una sol·licitud per integrar-se a la jurisdicció de la Corona a canvi d’un pagament de 4.500 lliures a Josep Jover (1761). Malgrat aquest intent, els Jover mantindran la possessió de Llorac. El 1797 executen obres al castell per valor de 234 lliures.[8] Llorenç-Jaume Grau registra que “Esperança Jover, filla i hereva del baró de Llorac Francesc Jover, es casà amb Josep Dalmases (Santa Coloma de Queralt), fet que suposa que els titulars de la baronia tinguin com a cognom el de Dalmases". Així, Pau Grau Dalmases pren possessió corporal del lloc i terme de Llorac el 1828.[9] El 1857 Llorac va assolir el màxim poblacional registrat (463 habitants). Des de llavors, a excepció del primer terç del segle xx, ha viscut una progressiva pèrdua de veïns." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Llorac

Deixem la T-224 i girem cap a l'esquerra (594 m)

Continuarem ara pel Camí d'Albió, una pista entretinguda, estreta i amb trams una mica trencats que ens portarà fins el petit poble de Segura.

Segura (793 m)

> Documentació: "Segura (Savallà del Comtat). Segura és un agregat del municipi de Savallà del Comtat, a la Conca de Barberà.[1] És a 784 metres d'altitud. Del poble, format a redós del seu castell,[2][3][4] es pot diferenciar el nucli antic, al voltant de l'església de l'Assumpta,[5] barroca amb planta de creu grega, del segle xviii.[5] De Segura en destaca can Subies, l'antiga residència dels Masades,[6] edifici senyorial d'àmplies dimensions i bastit el segle xvii,[7] i les esteles funeràries del cementiri.[8]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Segura_(Savallà_del_Comtat)

Saladern (598 m)

> Documentació: "Saladern. Saladern és una antiga quadra medieval, datada del segle xi. La quadra de Saladern està situada a les obagues del riu corb, i s'hi pot arribar seguint el camí de Saladern, des del Molí de la Cadena. Actualment pertany al terme municipal de Conesa Història: El primer cop que es documenta el castell de saladern, amb el nom d'Aladern, és al segle xi, probablement es construí durant el mateix segle, car tots els castells de la zona són dels mateixos anys. Segles més tard, el s.XIV, saladern passà a ser propietat del monestir de Santes Creus. Amb els anys la quadra es va anar despoblant, fins que no hi visqué ningú. Després de la guerra civil, hi anaren a viure una matrimoni, que va tenir tres fills. Actualment només viu una persona. El castell: Del castell ja no en queda gairebé res, només les parets que estan en runes. El castell és dalt d'un turó, al costat del mas. Mas de Saladern. Actualment és l'única casa que s'utilitza com habitatge de saladern. Als voltants del mas es poden observar altres construccions en runes, cosa que fa pensar que és allà on antigament hauria hagut el nucli de Saladern. Entre el Mas i el castell hi passa la Rasa dels Entrefocs que desemboca al riu seniol. La Quadra. A la resta de la quadra de saladern només hi queden cases enderrocades o deshabitades. En les cases que encara es troben e bon estat, s'hi pot llegir gravat a la paret o en una placa: Saladern. Es creu que el nucli habitat de la quadra era a la vora del castell i del mas, puix es poden veure unes quantes cases. no sé sap quina extensió total podia tenir la quadra." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Saladern

Bifurcació, continuem per l'esquerra (581 m)

Circulem ara pel Camí del Fonoll

El Fonoll, poble nudista (634 m)

> Documentació: "El Fonoll és un agregat del municipi de Passanant i Belltall (la Conca de Barberà) a la dreta de la riera de Forès. Deshabitat durant més de seixanta anys, des del 1998 hi ha un centre naturista que ha revitalitzat el poble, reformant-ne cases i construint-ne de noves. La creació d'aquest poble naturista ha generat controvèrsia amb part del veïnat de Passanant i Belltall. Història: El Fonoll és esmentat en escriptures datades el 1305.[1] Originàriament el poble disposava d'un castell, del qual no queda cap vestigi, i una església petita dedicada a Sant Blai en procés de dessacralització, construïda entre els segles x i xii, que conté algunes característiques arquitectòniques úniques i roman en bon estat de conservació.[2][3] El poble es va despoblar i els seus edificis es van convertir en ruïnes. El poble sencer, incloent més de 150 hectàrees de terra circumdant, van ser comprats per un empresari de Barcelona, Emili Vives, el 1995, amb la intenció de restaurar-lo i convertir-lo en un centre naturista.[4] Durant la reconstrucció, Vives va trobar-se amb obstruccions i inconvenients dels polítics locals, però va persistir amb el projecte i va reeixir en refer gairebé tots els edificis, utilitzant els blocs de pedra calcària originals.[5][6] El poble avui: El Fonoll està situat en una aïllada vall boscosa que travessa un riu, en un espai de gairebé 200 hectàrees inclòs en la Xarxa Natura 2000. Està connectat per carretera als pobles de Passanant i a Vallfogona de Riucorb, a uns 5 km. El poble no té restriccions d'accés per a les persones, però hi ha senyals en els límits de les terres per avisar els visitants que s'han de treure la roba si l'oratge ho permet i no fumar o utilitzar càmeres.[7] Molts dels recursos alimentaris del poble s'obtenen de les seves parcel·les orgàniques, i genera la seva pròpia electricitat amb aerogeneradors i panells solars. El poble proporciona allotjament per a aproximadament 200 persones, tant per a residents de llarg termini com per a visitants de vacances. Les opcions per a sojornar-hi inclouen un càmping i àrea de caravanes, apartaments en els edificis restaurats i un alberg. El Club Català de Naturisme té l'ús d'un edifici al poble per a les seves activitats i allotjament.[8][9] Les instal·lacions disponibles als residents i els hostes inclouen una botiga, una cafeteria vegetariana, una biblioteca, una bassa per al bany, camps d'esports i berenadors. Els diumenges es preparen paelles vegetarianes comunitàries. Les instal·lacions funcionen tot l'any i s'organitzen activitats estacionals tradicionals com calçotades, revetlla del solstici d'estiu i castanyades.[10] Des de l'any 2003, cada tercer diumenge de juny s'hi organitza l'única cursa de camp a través naturista del Països Catalans.[11] Els hiverns són frescos a causa de la seva ubicació interior i una altitud de 650 metres, així que atreu nombres més petits de visitants, principalment vestits, al contrari del que passa a l'estiu." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Fonoll

Casa Gran de Savella (802 m)

Castell de Savella i Sant Pere de Savella (803 m)

> Documentació: "Sant Pere de Savella. Sant Pere de Savella és una església romànica de Conesa (Conca de Barberà) declarada bé cultural d'interès nacional. Descripció: L'església de Sant Pere de Savella s'alça a redós del petit nucli, ara deshabitat, de Savella, situat a la part occidental del municipi de Conesa. Es tracta d'un edifici romànic, la construcció del qual pot situar-se vers la fi del segle xii o l'inici del XIII. Posteriorment, va experimentar diverses modificacions centrades d'una manera aproximada al llarg dels segles XV i XVII.[1] L'església té una sola nau, coberta per volta de canó seguit lleugerament apuntat, que acaba en un absis semicircular cobert amb volta semiesfèrica. Al mur nord s'hi afegí, al segle xiv, una petita capella de planta rectangular que s'obre a la nau per un arc apuntat. Tot l'interior de l'edifici és enguixat i pintat. El presbiteri, elevat amb relació al sòl de la nau, conté un retaule del segle XVII-XVIII, on es va col·locar una imatge de Sant Pere. L'exterior de l'edifici, fet amb carreus força regulars, és llis, amb l'única excepció de la porta d'accés, oberta al mur sud. L'aspecte actual d'aquesta portada no respon a un període únic de construcció.[1] Del primer moment conserva la porta d'arc de mig punt lleugerament capalçat, formada per l'arquivolta i l'arc exterior, que recolzen sobre impostes. En època posterior s'obrí una altra porta adovellada dintre de la primitiva, i es va omplir amb carreus l'espai que quedava entre la nova porta i l'arquivolta romànica.[1] La teulada de la nau és a dues vessants. Damunt del carener hi ha un campanar barroc d'espadanya, coronat amb esteles funeràries provinents del cementiri.[1] El portal d'accés a l'església, obert al mur sud, és de mig punt i lleugerament capalçat. L'exterior de l'arc és adovellat i a l'interior el seu perímetre és recorregut per una arquivolta de secció quasi circular. La seva base, a banda i banda, la constitueixen dos capitells que reposen sobre dues columnes, respectivament. A la part inferior d'aquestes, dos carreus de pedra, matusserament tallats, fan funcions de podi. Els capitells mostren una ornamentació molt poc hàbil. Hi veiem a cada un d'ells una au amb ales esteses, situada a l'angle exacte del capitell de manera que cada ala ocupa part de les dues cares visibles de la peça. La decoració es completa amb unes figures humanes molt esquematitzades.[1] La imatge de sant Pere es va col·locar al retaule del segle XVII-XVIII, contingut en el presbiteri, el qual es troba elevat amb relació al sòl de la nau. El Sant és de dimensions naturals (1,75 m), i fou molt venerat pels fidels dels pobles veïns. És una escultura gòtica, tallada en pedra, que cal situar vers la fi del segle xiv o començaments del XV. A la mà dreta porta com a atribut les claus, i en l'esquerra el llibre. L'escultura, tot i estar afectada de certs convencionalismes (és mot peculiar el mode de l'artista de fer els cabells i les barbes), té una innegable qualitat. El plegat del vestit és delicat i l'acabat final fa pensar en un escultor que, tot i no ser excepcional, tenia un bon ofici. La policromia que conserva la imatge no sembla originària, potser va ser repintada tardanament que es va instal·lar el retaule en el qual està col·locada.[1] La pica beneitera està tallada en pedra, de forma troncocònica i rebuidada en el seu interior. Les mides no poden ser detallades donat que la peça ha desaparegut i desconeixem on pot guardar-se. A les quatre cares de la pica van ser-hi tallades en relleu figures humanes. El seu estil és idèntic al que apareix en els dos capitells a banda i banda del portal d'accés a l'església. El treball escultòric és molt matusser i palesa poc ofici alhora que una evident manca de recursos.[1] Mossèn Andreu Balcells va escriure uns Goigs per a Sant Pere de Savella, amb música del mestre Antoni Pérez.[2] Història: Savella va colonitzar-se a conseqüència del desmembrament progressiu del primitiu terme assignat al castell de Forès a mitjans del s. XI. Es documenta el castell del lloc ja l'any 1079. L'església romànica es bastiria a darrers del segle xii, malgrat que la primera notícia que podem referir d'ella correspon al 1330.[1] Aquest any, Sant Pere de Savella va punir-se a la parròquia de Sant Blai del Fonoll. Posteriorment, va construir-se una capella lateral a la nau. A mitjans del segle XIV, pertany a l'arquebisbat de Tarragona.[3] És evident que la mateixa mà que va esculpir els dos capitells del portal, obrà igualment la pica beneitera que fins fa uns anys va conservar-se a l'interior de l'església.[1]De la imatge de sant Pere no en consten notícies referents a la seva comanda. Així i tot, pel seu estil ha de correspondre a finals del segle xiv.[1] La pica beneitera és contemporània a la fàbrica de l'edifici, atesa a la proximitat estilística assenyalada amb relació als capitells del portal.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Pere_de_Savella

Comalloracs amb el Parc eòlic de Conesa II de fons (761 m)

Forès (815 m)

> Documentació: "Forès: Forès és un municipi de la Conca de Barberà. Geografia: Llista de topònims de Forès (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). Forès és situat a la part nord de la Conca de Barberà, a la baixa Segarra. Hi ha un nucli antic amb el castell de Sant Miquel de Forès en ruïnes, situat en el cim d'un turó, en l'extrem nord-est de la serra del Tallat; mentre que el raval del Pla de la Bassa, amb cases més modernes, està situat al peu del turó, a la cruïlla de les carreteres que duen a Passanant i a Conesa. És, principalment, un municipi d'estiueig i de segones residències. Forès té una privilegiada elevació que en fa un mirador natural de la Conca de Barberà i de part de la Segarra. Hom pot admirar el Montseny i el mar Mediterrani, mentre que a la part nord del poble, hom pot copsar les terres de Lleida. Història: Fou vila reial, com consta al seu escut, i va tenir representació a les Corts Catalanes fins que l'any 1390 va complir-se el testament de Pere el Gran (3 de novembre de 1285) i fou del monestir de Santes Creus fins a la supressió dels senyorius l'any 1835. L'any 1990, dins del Pla Director per a la Gestió dels Residus Industrials a Catalunya, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, encpaçalat per Joaquim Molins, va decidir ubicar un abocador de residus industrials controlat al terme de Forès i una incineradora al Pla de Santa Maria. La decisió va generar un rebuig força generalitzat a la Conca de Barberà i a l'Alt Camp, i es desenvolupà un fort moviment ciutadà d'oposició al projecte. La contestació al Pla de residus en aquestes i d'altres comarques va fer que fos retirat i, posteriorment, es consensués entre la majoria dels grups polítics del Parlament de Catalunya una llei de gestió dels residus industrials que no donava indicació dels indrets on s'havien de localitzar les infraestructures necessàries. Una altra de les conseqüències fou la creació del partit comarcal Unió d'independents Conca de Barberà. Pintada a la bàscula del poble referida al rebuig dels ciutadans de Forès i de la Conca de Barberà al Pla de residus de l'executiu de la Generalitat que, el 1990, projectava una abocador de residus industrials al poble. La fotografia està presa l'any 2007. Des del mirador de Forès: vistes dels camps de blat amb illes de boscos, imatge molt típica de la Conca de Barberà També, destaca l'església parroquial dedicada a Sant Miquel. És un edifici romànic, de la segona meitat del segle xii, amb planta d'una sola nau, avui mancat de l'absis. Al segle xiv s'afegiren dues capelles laterals que donaren lloc a una falsa planta de creu llatina. Té dues portes, les dues a migdia. La més antiga, emprada per les dones, està decorada amb quatre columnes per banda, timpà esculpit i semicercle d'amples dovelles. Està més d'un metre per sota del nivell del carrer i s'hi accedeix per esglaons de pedra. La segona porta, oberta a una capella lateral, és la porta dels homes. És més sòbria i a sobre seu s'alça el campanar, bastit sobre la mateixa volta de creuer. El campanar és de planta quadrada en el seu tram inicial i la seva part superior fou reconstruïda en època barroca amb tronc octogonal. S'hi conserva una fidel reproducció policromada d'una imatge gòtica (1324) de la Mare de Déu de la Salut, dipositada al Museu Diocesà de Tarragona. Creus de terme: Resten dues creus de terme, una situada a la cruïlla dels camins a Conesa i a Rocafort de Queralt i l'altra al peu de la Bassa, ambdues són de tronc octogonal amb capitell esculpit. (A sota a la galeria de fotografies es pot veure la creu de terme al peu de la Bassa)." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Forès

Forès i Sant Miquel (856 m)

Mirador de la Conca (857 m)

> Documentació: "El mirador de Forès. LLOCS D'INTERES Actualment coneixem Forès com el Mirador de la Conca de Barberà, però antigament va ser un dels llocs més buscats, ja que de tota la serralada del Tallat és la punta més esvelta i alhora fa de ratlla natural i divisòria de comarques i províncies. En els inicis de la restauració cristiana, possessionar-se d'aquesta punta fou sempre la gran cobejança dels comptes de Barcelona, conqueridors de la nostra terra. Cada vegada que la host catalana avançava pels territoris de la Catalunya Nova i podia veure alguna sima de muntanya, fitava la mirada a occident per si podía abastar aquest lloc altament estratègic. La història reflexa el que avui hom pot admirar des del Mirador. La seva privilegiada elevació fa de Forès el mirador natural de la Conca, amb una esplèndida vista de tota la comarca i de bona part de la veïna, la Segarra. La serra de Montserrat sembla a tocar i, si el dia és clar i l'hora de matinada, hom pot admirar el Montseny i albirar el mar per l'estret del coll de Cabra. Situant-se a la part nord del poble, la visió de les terres de Lleida queda emmarcada pels Pirineus fins allí on allarga la vista." Font: http://www.fores.cat/llocs-dinteres/el-mirador-de-fores

Panoràmica dels Plans (866 m)

Panoràmica del turó de Forès (856 m)

Conesa (707 m)

> Documentació: "Conesa. Conesa és un municipi de la comarca de la Conca de Barberà. El terme municipal inclou el despoblat de Sabella de l'Abadiat. El municipi està situat plenament en l'altiplà segarrenc de la comarca. La vila és emmurallada i conserva el porta de Santa Maria i el de Sant Antoni, ambdós del segle xiv; són els dos únics accessos al seu interior. Geografia: Llista de topònims de Conesa (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc). El municipi de Conesa confronta amb els municipis veïns de Santa Coloma, Les Piles, Savallà del Comtat, Sarral, Rocafort de Queralt, Passanant i Forès. Dinte el terme hi trobem la Cogulla a 881 m i el Pla de Santa Maria a 889 m. És un poble principalment agrícola: 1500 ha són de cereal, 70 ha són de vinya que representa un 55% del municipi l'altre 45% 456 ha ocupades per pastures, 118 ha són de pins i 674 ha de garriga. També s'hi cultiven patates i llegums.[1] Història: La primera referència documental al terme de Conesa apareix el 14 de maig de 1030, en la compra del castell de Montclar per part d’Arnau Odó i la seva muller Conesa. En l’intent de conquistar les noves conquistes els àrabs, Ramon Berenguer I dona Carta de Poblament a Bernat Sendred amb la condició de construir-hi un castell com a fortalesa (1043). Ramon de Cervera és el senyor de Conesa l’any 1120, que mantindran durant tot el segle XII. El seu fill, també anomenat Ramon de Cervera, infeuda el castell de Conesa a Pere de Queralt (1150). En tornar de Jerusalem (1166), Pere cedeix aquesta infeudació a Gombau d’Oluja, de qui n’era tiet. A finals del segle XII, l’orde templer exerceix una notable influència a Conesa. A jutjar per les esteles funeràries de l'església de Sant Pere de Sabella, construïda entre 1180 i 1193, també s’hi testimonia la presència de càtars. A principis del segle xiii, es produeixen canvis importants a Conesa: Pere el Catòlic en cedeix la jurisdicció a Bernat de Vallclara (1208), els termes i agregats a Guillem de Cervera (1209) i els drets i pertinences del castell a Guillem de la Guàrdia (1210). A mitjans de la centúria, es produeix una forta batalla entre Guillem d’Aguiló i Marquesa i Gueralda de la Guàrdia, per fer-se amb el senyoriu de la família Cervera, que encara era propietària del castell de Conesa. Jaume I el Conqueridor dictamina a favor de Marquesa i Gueralda (1252). El mateix monarca concedeix el privilegi de celebrar un mercat setmanal a Conesa cada dimecres (1260), en conseqüència la població adquireix el nom de Vila. En aquelles dates, quatre cavallers conesins tenen relació amb l’infant Pere: Guerau de Vallclara, Bernat de Conesa, Guillem de Cervelló i Bernat de Montpaó. Llocs d'interès: Antiga església i hospital de Conesa El nucli històric està declarat bé cultural d'interès nacional en la categoria de conjunt històric. El nucli de Conesa està conformat per un primer recinte clos, corresponent al primitiu castell, desaparegut, i un segon recinte que a partir del segle xvi va donar lloc a creixements al llarg dels camins d'accés. Els elements més rellevants són les restes del castell, del recinte emmurallat i dos portals: el Portal Reial (o de Sant Antoni) i el de Santa Maria. També cal esmentar l'església parroquial de Santa Maria, dels segles xiv i xv, i les restes notables de l'Hospital de Sant Antoni, fora del clos murat i davant del Portal Reial. Són també remarcables: el traçat del carrer Revalla -al costat de la primera muralla del segle xii, on hi havia el call-; Cal Gallard i la Casa del Delme. El conjunt arquitectònic i urbanístic de Conesa destaca per l'harmonia i la continuïtat de la traça dels seus carrers, illes, places i edificis.[9] Santa Maria de Conesa. Castell de Conesa o Casa Delmera. Casa renaixentista construïda el 1569, propietat del monestir de Santes Creus fins a 1821. Capella-Hospital de Sant Antoni Creu del terme del Portal Reial. Ca l'Escarola. Edifici modernista remodelat el 1918. El forn de pa.[10] Està situat als baixos de l'ajuntament i és un dels dos forns de pa que es conserven a la vila. El primer escrit que en fa referència és de l'any 1340 i va funcionar fins al 1924. Església romànica de Sant Pere de Sabella La muralla" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Conesa

Aparcament de Conesa (702 m)

Gratuït

Ruïnes Hospital de Sant Antoni (698 m)

Portal de Santa Maria (699 m)

Camí de Bardines (757 m)

Bifurcació, continuem per la dreta (728 m)

Deixem el Camí de Rauric a la Casa Blanca i continuem ara pel Camí de Santa Coloma de Queralt a Savallà del Comtat

Posta de sol des de les Costes del Codony (802 m)

Estem en el Camí de Can Vinyals

Final de ruta. Santa Colma de Queralt (667 m)

> Documentació: "Santa Coloma de Queralt. Santa Coloma de Queralt és una població situada a l'altiplà de la Baixa Segarra,[1] constituïda com a municipi a la Conca de Barberà. Es troba a la dreta del riu Gaià, protegit per la serra d'Aguiló (811 m), la del Codony (789 m) i els contraforts de la serra de Queralt. Té diversos torrents, que assorteixen d'aigua el terme." Més info en : https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Coloma_de_Queralt