Punt d’inici per pujar el cim del Cap de Pla Redon *

Aquest trac està fet per arribar al punt d’inic del meu trac per pujar al cim del Cap de Pla Redon.
Comencem al poble de la Guàrdia d’Ares, al qual arribem des de Noves de Segre (les valls d’Aguilar) per la LV-5134.
Travessem el poble de la Guàrdia d’Ares i sortim per l’altre costat seguint la mateixa carretera, fem quasi dos quilòmetres i just abans d’arribar al km 23 trobem un camí asfaltat a ma esquerra, l’hem d’agafar en direcció als Tarters dels Manairons i Borda del Feu.
De seguida trobem una bifurcació, hem de seguir a la dreta, ara per camí sense asfaltar, a l’esquerra aniríem a la Borda del Feu, anem pel Camí del Bosc de la Guàrdia.
En un tomb a l’esquerra trobem una tanca que ens barra el pas, l’obrim i passem per tornar-la a tancar.
Tot seguit trobem el primer Tarter dels Manairons, és el Tarter Llarg.

Un manairó és un ésser fantàstic de mida diminuta present en la mitologia dels Pirineus, des de Catalunya fins al País Basc. Formen part de la gran família dels follets.
Els manairons neixen de l'herba menaironera, anomenada també herba de Sant Joan, ja que floreix i grana la nit del solstici d'estiu. Creix en coves de molta fondària guardades per gegants i dracs que només deixen passar al punt de mitjanit de Sant Joan. Algunes versions indiquen que aquesta herba no és altra que la falguera. No queda clar, però, si el minairó surt de la llavor o és ell mateix la llavor.
Aquests éssers són presents en la mitologia de l'Alta Ribagorça, el Pallars, l'Alt Urgell, Andorra i al País Basc amb diferents noms,[4] però també a les Illes Balears, on són la mateixa cosa o de la mateixa família. Entre els molts equivalents presents en aquestes mitologies d'arrel pirinenca hi ha els següents: manairons, minairons, menairons, petits, martinets, dimoni boiet, familiar, femilià, femillians, o diablorins.
La llegenda diu que són re menuts i que en caben milers en un canut de canya o en un canut d'agulles i quan l'amo el destapa surten exigint «què farem?, què direm?». Si no li manes feina et maten. Moltes de les tarteres del Pirineu han estat obres d'aquests follets, segons la llegenda, quan el seu amo havia obert per descuit o accident l'ampolleta o canut i, desesperat, els ordenava aplegar en un punt determinat totes les pedres dels rodals.[4]
Un bon grapat d'hereus del Pirineu han estat, en alguna ocasió, amos del canut dels minairons, i gràcies a això la casa ha anat amunt com un bolet, com per exemple a Llibrada de Benasc, Joaniquet de Forcat, Teixidor d'Aulet, Xollat de Perves, Jaume de la Torre de Cabdella, Tor d'Alós, Badinet d'Isil, Sidro d'Estaon i el Feu de la Guàrdia d'Ares.

Seguim per la pista i més endavant trobem el segon Tarter, molt a prop podeu trobar el dolmen de Plan Fornesa.
Quan portem cinc quilòmetres de pista, des de la carretera LV-5134, trobem una pista a la dreta, hem de girar fort a la dreta, hi ha un espai ample per girar, som al Clot del Catarí.
Seguim poc més d’un quilòmetre i trobem un encreuament, a la dreta i en pocs metres es troba la Collada de Pillat, nosaltres seguim a l’esquerra per Camí dels Trosals, i en uns dos quilòmetres i mig més arribem a una bifurcació, trobem la pista Camí de Tragó, hem arribat al nostre destí.