TRANSPIRENAICA 4X4 Colera - Vielha (660 Km). Etapa 1 de Colera a Maçanet de Cabrenys 85 km. (Alt Empordà)

Inici ruta. Colera, Costa Brava (5 m)

> Documentació: "Colera. Colera es un municipio de playas donde parece que el tiempo se haya detenido, con agradables rutas, como la de los Molinars o la de los dólmenes, y panorámicas como las del paraje de la Rovellada. También se puede practicar en él un amplio abanico de deportes náuticos y disfrutar de mercados y ferias como la de la Miel Primera. Desde 2006 el túnel Colera-Portbou comunica ambos municipios. Así, el camino que hasta entonces se tenía que hacer por una carretera colgada de los acantilados, estrecha y sinuosa, ahora se salva en pocos minutos. La antigua vía queda, pues, para el visitante sin prisas, que puede admirar vistas maravillosas del mar y el litoral escarpado sin la molestia del tráfico. Imprescindibles: - Hacer alguna ruta por el Espacio de Interés Natural del macizo de l’Albera. - Acceder a las playas del pueblo durante el buen tiempo. - Descubrir los sepulcros megalíticos. - Visitar la iglesia románica de Sant Miquel de Colera. - Aprovechar las aguas claras para realizar alguna actividad acuática. Font: https://www.catalunya.com/colera-2-1-170545?language=es

Arribem a la N-260. Creuem i recte, per la pista (17 m)

Circularem per la pista paral.lela de la Ribera de Colera, per la dreta d'aquesta. La creuarem en algunes ocasions. El recorregut d'aquesta pista és força pedregós fins abandonar la riera i començar la pujada a la Serra de la Balmeta.

Creuem la Riera de Molinàs (66 m)

Molinàs (106 m)

> Documentació: "MOLINÀS – GIRONA El despoblado de Molinàs se encuentra cerca de la costa, a 100 metros sobre el nivel del mar en la comarca del Alt Empordà. Es el pueblo mas cercano a la frontera y es de reciente construcción, ya que se fundó en 1773. En uno de los escasos altiplanos que presenta la sierra de la Balmeta, Molinàs se aprovecha de dos rieras que dan cobijo a este pequeño despoblado perteneciente el municipio de Cólera. Los motivos del abandono básicamente fueron las plagas de filoxera y el alto número de guardias civiles que existían en el poblado para el control fronterizo. Muchas de las jóvenes que nacieron y crecieron en Molinàs, se casaron con alguno de estos guardias y dejaron el pueblo a medida que se les cambiaba de destino profesional. Molinàs tuvo un auge de población que llego a 100 personas. Otra de las razones para tal auge fue la huida de muchas personas desde Colera a Molinàs para refugiarse de los bombardeos que asolaban el puente que comunicaba con Francia durante la Guerra Civil. En 1945 vivían seis familias en Molinàs, formando un total de 23 habitantes. Varios desastres naturales asolaron la zona, lo que hizo que muchos jóvenes y familias enteras migrasen a Francia donde recibían mayores ingresos por las labores de campo. Lo que llevó al abandono de Molinàs en 1970 aunque muchos de sus antiguos vecinos siguieron acercándose a la zona para evitar que este pueblo cayera en el olvido. Actualmente existe una iniciativa de transformar el pueblo en una eco aldea. Esta iniciativa esta promovida por la Asociación Olea de Molinàs y es un movimiento reciente. Mas información: VYA – Asociación para el Progreso y la Plenitud Personal Font: https://pueblosdelolvido.com/molinas-girona/

Camí de Sant Miquel, per la dreta (471 m)

Font de Sant Miquel (460 m)

Panoràmica amb Colera al fons (465 m)

Sant Miquel de Colera (498 m)

> Documentació: "Sant Miquel de Colera. Sant Miquel de Colera era l'antiga església parroquial del poble de Colera a l'Alt Empordà, fins que es va traslladar al costat del mar al segle xviii. Està situada a ponent del nucli urbà de la població de Colera, a uns set quilòmetres de distància per una pista forestal que s'agafa en arribar a Colera, des de la carretera de Figueres a Portbou.[1] Les primeres notícies certes del temple són del segle xi, per bé que apareix documentada en un text del monestir de Sant Quirze de Colera del 844, però que diversos historiadors han vist com una falsificació del segle xiii. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Descripció: És una església d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada, de la mateixa manera que l'arc triomfal que també és ogival. En canvi, l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Hi ha dues finestres que il·luminen l'interior, una al frontis i l'altra al centre de la zona presbiteral. Ambdues són d'arc de mig punt i de doble esqueixada. Al mur de tramuntana de la nau hi ha una gran fornícula d'arc de mig punt, actualment tapiada i, al seu costat, una de quadrada. Un banc corregut segueix tot l'interior del temple exceptuant la zona de l'absis.[1] El paviment interior presenta un enllosat de grans peces de pissarra. La portada d'accés al temple està situada al mur de migdia. Presenta quatre arcs de mig punt en degradació, amb els brancals restituïts i la llinda i el timpà també. El campanar, aixecat sobre el mur de ponent, és de cadireta i està format per tres pilastres sense el coronament pertinent.[1] L'aparell és de carreus de pissarra escairats i pedra desbastada, disposats en filades regulars. A les cantonades, els carreus són de mida més gran.[1] Història: L'església romànica de Sant Miquel pertanyia a l'antic poble de Colera, apartat de l'actual vila de Colera que hi ha a la vora, als darrers contraforts de l'Albera, en un replà enlairat, al sud-est del puig d'Esquers, a la serra Balmera. És un municipi carregat d'història i el nucli de Molinars -avui abandonat- i els canons de la Guerra de la Independència, situats a la punta de puig d'Esquer, en són alguns vestigis.[1] En un document datat al darrer quart del segle xi s'indica que Dalmau Berenguer tenia, en feu del monestir de Sant Quirc de Colera, a la vila de Colera "ipsa sua domenedura propia" amb masos, terres, vinyes i pertinences, com també els ports i la "turre" allí fundada i la meitat de les vinyes de la vall de Freixe, nom antic de la vall i la cala de Colera, i l'església de Sant Miquel de Colera, amb terres, delmes i primícies.[1] L'església parroquial de Sant Miquel de Colera, "l'església vella", és esmentada l'any 1219 com a possessió del monestir de Sant Quirc de Colera. També apareix en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i en els nomenclàtors diocesans del segle xiv.[1] L'església es trobava abandonada i en estat ruïnós però l'any 1983 es va endegar una intervenció promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Colera i el Bisbat de Girona, conjuntament amb els Amics de Sant Miquel de Colera, que es va dividir en dos fases, la primera el mateix any 1983 i la segona l'any 1991. En aquestes intervencions es va reparar la façana, es va recuperar l'espadanya i es van restituir els muntants desapareguts de la portalada.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_de_Colera

Puig d'Esquers '100 Cims' (597 m)

> Documentació: "Puig d'Esquers. El puig d'Esquers de 606 metres ,és una muntanya doble que està situada entre els termes municipals de Colera i Llançà, a l'Alt Empordà. És una muntanya amb una visió excepcional de la plana empordanesa, així com de les petites valls que hi ha entre els últims contraforts muntanyencs i el mar (Llançà, Colera, Garbet), cosa que va fer que s'hi construís una caseta de vigilància per als incendis. Als seus vessants, hi trobem diferents monuments megalítics, així com les esglésies romàniques de Sant Miquel de Colera i Sant Martí de Vallmala Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.[1]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Puig_d%27Esquers

Dolmen del Puig d'Esquers (590 m)

> Documentació: "Dolmen del Puig d'Esquers. El dolmen del Puig d'Esquers está situado en la montaña del Puig d'Esquers, entre los municipios de Colera y Llançà. Desde allí hay unas vistas excepcionales de toda la llanura ampurdanesa. Según el tipo arquitectónico que está construido el dolmen, se puede deducir que fue construido en el 3200-3000 a.C. Actualmente se conserva en buen estado su cuarto y su cubierta." Font: https://www.visitacostabrava.com/es/colera/que-visitar/rincones/dolmen-del-puig-desquers Autor foto del Dolmen: https://rutesprehistoriques.blogspot.com/2017/02/dolmens-colera-i-i-llanca-i.html

Restes de Mas Guanter (230 m)

Coll de la Serra, per la dreta (258 m)

Vilamaniscle, Carrer de Sant Baldiri (172 m)

> Documentació: "Vilamaniscle. Vilamaniscle és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. Situat a la part occidental de la serra de la Baga d'en Ferran, branca de la serra de l'Albera està cobert en bona part del seu territori amb boscos de pins i alzines sureres. S'hi conreen oliveres i vinya. El seu vi és apreciat a tota la comarca. S'han creat nous serveis d'allotjament degut al turisme creixent que té. Història: A una butlla del papa Benet VIII, de l'any 1017, s'anomena Villare de Melandre com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Al segle xiv en un document de compra Ermessenda Taverner de Peralada ven el delme de Vilamaniscle al canceller Guillem de Palau. Durant el segle xvi es té constància escrita de la pertanença del municipi als Vilarig. A la part més alta del poble, hi ha un casalot mitjà en ruïnes, anomenat castell de Vilamaniscle. Les cases antigues del poble són del segle xvii al xix i la seva església parroquial de Sant Gil és petita d'una única nau i datada entre els segles xvii i XVIII, es troba a uns 300 metres de la sortida de la població. Llocs d'Interés: Can Gorgot (castell de Vilamaniscle) Església parroquial de Sant Gil. Segles XVII i XVIII Menhir del Mas Roqué Serra de l'Albera Puig d'Esquers Sant Quirze de Colera" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Vilamaniscle

Sortida de Vilamaniscle, per la dreta (150 m)

Pas de la Casa de Baix, per la dreta (100 m)

Monestir de Sant Quirze de Colera (167 m)

> Documentació: "Monestir de Sant Quirze de Colera. El monestir de Sant Quirze de Colera és una abadia benedictina de l'antic comtat d'Empúries, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'actual terme municipal de Rabós (Alt Empordà). És un conjunt arquitectònic format per la basílica de Sant Quirze, diverses dependències monàstiques organitzades al voltant del pati del claustre, una torre de defensa i restes d'un pany de muralla, l'església de Santa Maria i les restes de l'antic hospital.[1] Està situat a uns cinc quilòmetres de distància i prop del camí vell al coll de Banyuls.[1] És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. Descripció: Església: L'església de Sant Quirze té una planta basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars, orientats a llevant. La nau central i el creuer estan coberts amb volta de canó, mentre que les naus laterals i els absis presenten voltes de quart d'esfera. L'absis central, de mida més gran que les absidioles laterals, també presenta arcuacions llombardes a l'interior del temple i s'obre a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes bisellades, que també es repeteix a l'absidiola de tramuntana. La de migdia, en canvi, presenta un arc rebaixat que fou modificat tardanament. Entre l'absis central i l'absidiola meridional es construí posteriorment una capella de planta rectangular, coberta amb volta apuntada i oberta al transsepte mitjançant un arc també apuntat. Les naus són separades per pilars cruciformes als que s'adossen les pilastres que sostenen els arcs torals i formers. Els arcs interns del temple són de mig punt.[1] Pel que fa a les obertures, cada absis presenta una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha dues més de les mateixes característiques situades al creuer, una al mur de migdia i l'altra a l'extrem nord-oest de l'estructura. A la part superior de la nau central, damunt de l'absis, hi ha una finestra circular adovellada. El temple també compte amb tres portes d'accés, tot i que les de tramuntana i ponent estan actualment tapiades. La porta situada al mur de migdia, actual accés a l'interior, és d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals fets de carreus desbastats. La porta ubicada al frontis, a la banda de ponent, està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb una llinda de força amplada i el timpà omplert amb carreus escairats. Damunt seu hi ha una finestra de grans dimensions de doble esqueixada i arcs de mig punt. A banda i banda hi ha dues finestres de les mateixes característiques, tot i que de mida més petita.[1] La façana està rematada per un campanar d'espadanya format per quatre grans pilastres sense cloure, més el basament de dues més. Exteriorment, la capçalera triabsidal és l'única part de l'edifici que presenta decoració llombarda. La construcció està bastida amb pedres poc treballades de mida mitjana, disposades en filades. Als murs de migdia i tramuntana, l'aparell combina la tècnica de l'opus spicatum amb petits carreus alineats sense espiga. Davant de la façana principal, i adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple preromànic, consistents en unes escales de pedra i la primera crugia del temple primitiu, així com rastres del basament d'un absis al costat de l'actual absidiola de migdia.[1] Claustre: Les restes del claustre del monestir estan ubicades a la banda de migdia de la basílica. Adossades a l'extrem de ponent del mur de migdia del temple hi ha restes d'una de les dependències monàstiques i, disposat en paral·lel a la part restant del mur, hi ha el fragment d'una de les galeries del claustre. Està format per dues arcades dobles de mig punt adovellades, separades per un gran pilar carreuat i recolzades en columnes i grans capitells. A la banda de llevant del pati del claustre hi ha un fragment de mur amb aparell d'opus spicatum pertanyent a un dels edificis de les antigues dependències monàstiques.[1] Tancant el claustre per la banda de ponent hi ha un edifici de planta rectangular força allargada, amb la coberta d'un sol vessant a l'exterior i volta apuntada seguida internament, tot i que a la part sud està esfondrada. La façana principal està orientada al claustre i presenta dos portals d'accés de mig punt adovellat a la planta baixa i, al pis, dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt. La façana de ponent, encarada a l'exterior del recinte, presenta el basament atalussat i una llarga espitllera. Al pis hi ha dues finestres de doble biaix, pràcticament idèntiques a les de la façana principal. L'aparell és bastit amb carreus de pedra ben desbastats, disposats en filades. La construcció ha estat identificada com el refectori o bé el dormitori del monestir.[1] Altres construccions: A la banda de migdia hi ha un altre edifici que s'ha identificat com la casa de l'abat, i que ha servit de masia fins no fa gaire temps. És rectangular, està format per tres cossos adossats amb les cobertes d'un sol vessant i distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a l'exterior del recinte, presenta un portal de mig punt adovellat i una llarga espitllera a la planta baixa, mentre que al pis hi ha dues finestres rectangulars emmarcades en carreus i amb les llindes biforades amb arquets trilobulats i les impostes motllurades. La banda nord de la construcció presenta una gran volta de mig punt bastida en pedra, a la planta baixa, i finestres reformades fetes amb maons al pis. A l'interior hi ha estances cobertes amb voltes de canó i restes de l'encanyissat i arcs torals adovellats, a la planta baixa. Es conserva un mur en opus spicatum pertanyent a la construcció del segle x o anterior.[1] Darrere de l'absis de la basílica hi ha les restes de les fortificacions que delimitaven el recinte. Des de l'extrem nord-est de la capçalera surt un tram de muralla que conserva diverses sageteres. Un altre tram de muralla estava disposat en paral·lel a l'anterior, a migdia, delimitant un recinte que comunicava els edificis del monestir amb la torre angular, situada a uns trenta metres a llevant. La torre és de planta quadrada i presenta diverses espitlleres i finestres disposades a diferent nivell. Actualment ha perdut la seva coberta. A la cantonada nord-oest de la basílica, gràcies a les tasques arqueològiques dutes a terme els últims anys, també es localitzen restes d'un mur fortificat amb sageteres integrades al parament.[1] Les restes de l'edifici que ha estat identificat com l'hospital estan situades al nord-oest del conjunt monàstic, en una zona una mica elevada. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, sense coberta i mig enrunat, bastit en pedra sense treballar i fragments de material constructiu, lligat amb abundant morter de calç.[1] Encara hi ha un altre edifici aïllat situat al nord-est del monestir, actualment destinat a bar-restaurant, tot i que havia servit de corral.[1] L'església de Santa Maria de Colera està situada a pocs metres a ponent del monestir. El temple és d'una sola nau amb absis de planta semicircular, capçat a llevant. La nau presenta una volta apuntada i seguida, mentre que la de l'absis és ametllada. Aquest espai s'obre a la nau mitjançant dos arcs apuntats adovellats. Adossat al parament de tramuntana hi ha un basament sobresortit. L'edifici està il·luminat mitjançant cinc finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, tres situades al mur de migdia, una al frontis i l'altra al fons de l'absis. La porta d'accés, situada al mur de migdia, està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb una gran llinda i timpà semicircular. La construcció és bastida amb carreus de pedra desbastats, disposats en filades regulars.[1] En el decurs dels darrers anys s'han anat efectuant diverses tasques de consolidació i restauració de l'edifici, que encara continuen.[1] Història: Consagracions: Els orígens de San Quirze de Colera són difícils de precisar degut a la problemàtica d'un document que molts historiadors consideren una falsificació del segle xiii. En aquest s'assenyala que la fundació fou avalada ja a inicis del segle IX per Carlemany.[1] En aquest s'esmenta que vers l'any 800 dos germans, Libenci i Assenari juntament amb els seus familiars, fundaren un monestir tant per fer vida cenobítica i per poder treballar les terres. Després d'aprisiar aquestes terres varen anar a la cort de Carlemany per obtenir un precepte de possessió.[1] La consagració de l'església del monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l'any 935, quan el bisbe Guiu de Girona, a demanda de l'abat Manuel, consentí. En el text que recull la consagració també s'esmenta que l'església havia estat reedificada enderrocant parts inútils fins als fonaments i mantenint les parts aprofitables, es parla dels ornaments reparats, dels canals i de les construccions útils reformades, de les campanes i les obres refetes. Cal esmentar que sota el protagonisme de l'abat Manuel, el cenobi va viure un període d'engrandiment i prosperitat. Encara de més significació pel futur del monestir foren els importants alous que li van llegar els comtes d'Empúries Rosselló Gausbert i el seu fill Gausfred durant gran part del segle x. Amb aquestes possessions l'abadia consolidà uns forts dominis jurisdiccionals al llarg d'un ampli territori que s'estenia per l'Albera i que comprenia, ja en aquest moment, el tram de litoral que, aproximadament, correspon al que avui pertany als municipis de Portbou i Colera.[1] Aquesta no fou l'única consagració, donat que es tenen notícies d'una altra l'octubre del 1123 als mateixos sants del monestir, però també de l'església de Sant Maria, aquesta vegada a mans del bisbe Berenguer de Girona, en presència d'Arnau, bisbe de Carcassona, de Pere, bisbe d'Elna i de molts altres personatges, tant laics com religiosos. Aquest és un moment d'intensa renovació edilícia i que també correspongué a un període d'ampliació dels territoris del monestir vers tramuntana. Al segle xiii es consoliden els seus drets jurisdiccionals amb diverses butlles papals, compres de terres, etc. Malgrat això, també fou objectiu militar; la campanya de Felip l'Ardit (1285), fou envaït per tropes de Jaume de Mallorca (1288).[1] Restauració: A partir del segle XV arriben les primeres notícies del progressiu deteriorament del cenobi, que començà a caure en decadència, en part pel nomenament d'abats comendataris que al no residir al monestir, no feien complir la disciplina. El procés quedà definitivament segellat amb la desafecció de 1592 i ja el 1690 és documentada en estat ruïnós. Amb la desamortització de 1835 el general liberal empordanès Ramón de Nouvilas comprà la propietat i tancà l'església al culte.[1] L'any 1931 va ser declarat "Monumento Nacional", encara que hi continuaren vivent els masovers, que convertiren l'església en magatzem i estable, fins a l'any 1979, quan també començaren diverses campanyes de restauració i d'excavació que han posat al descobert unes pintures romàniques del segle xii, de gran qualitat, a l'absidiola sud de la basílica, així com les restes d'una tercera església o cel·la (la més primitiva), envoltada de tombes antropomòrfiques.[1] Entre els anys 1983 i 1984 començà una altra intervenció en la que es va realitzar l'aixecament de plànols, la formació d'una escala d'entrada i la consolidació parcial de l'edifici annex de l'antiga masoveria. El mateix any es començaren les negociacions amb la família Fina de Nouvilas, descendents del general, que finalment cediren el conjunt a l'ajuntament de Rabós l'any 1994, qui va formar un patronat per encarregar-se dels afers del monestir.[1] El 1995 s'encarregà un projecte general a Joan Falgueras i Font. Els anys 2004-2005 es realitzaren diferents excavacions i també s'arranjà el camí que va de Rabós a Colera. Actualment encara està en procés restauració.[1] L'any 1836, per la desamortització de Mendizábal, la comunitat de Sant Pere de Besalú es va extingir i tots els seus béns van ser posats a subhasta. El monestir de Sant Quirze de Colera, amb totes les seves pertinences i terres, va ser adquirit pel general liberal Ramon de Nouvilas i de Ràfols, els descendents del qual n'han estat propietaris fins que el 1994 el van vendre a l'Ajuntament de Rabós per la quantitat simbòlica de 1.000 pessetes." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Monestir_de_Sant_Quirze_de_Colera

Restaurant Corral de Sant Quirze (183 m)

Rabós, el Pont (77 m)

> Documentació: "Rabós. Rabós és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. En el seu terme hi ha el monestir de Sant Quirze de Colera, dins del Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. Conegut també popularment amb el nom de Rabós de l'Empordà, és un terme accidentat sobretot a la zona nord, on es troba la Serra de l'Albera. El paisatge és rural, amb molta presència de sureres. El poble està prop del riu Orlina, segons va apuntar en el segle xvii el geògraf Pere Gil i Estalella, el nom d'aquest riu es devia al fet que, segles enrere, la seva sorra contenia partícules d'or. Segueix sent un municipi dedicat a l'agricultura, però les vinyes que havien estat majoritàries en el seu cultiu, han anat decaient a partir de la plaga de la fil·loxera, que les va assolar l'any 1860. La seva demografia a partir de llavors ha anat decreixent. ../.. Símbols: L'escut oficial de Rabós té el següent blasonament: Escut caironat: d'argent, 2 palmes de sinople passades en sautor que ressalten sobre un bàcul d'abat de sable en pal. Per timbre una corona mural de poble.[2] Va ser aprovat el 3 d'octubre de 1989 i publicat al DOGC el 16 del mateix mes amb el número 1207. Les palmes encreuades són l'atribut del màrtir sant Julià, patró del poble, i el bàcul d'abat fa referència al monestir de Sant Quirze de Colera, situat al municipi, els abats del qual van fundar la localitat i en foren els propietaris." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Rabós

Per l'esquerra (108 m)

Continuem pel Camí Vell d'Espolla

Coll Fornell, per l'esquerra (145 m)

Espolla des de la Devesa d'en Coderc (118 m)

Espolla. Per la dreta, Carrer de Rabós (109 m)

> Documentació: "Espolla. Espolla és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. Geografia: Geogràficament s'estén des del vessant meridional de la serra de l'Albera fins a la faixa de pediment de la plana de l'Empordà. El sector muntanyós és boscat, i els conreus, al sector de la plana, són de vinya i olivera. El terme es compon, al nord, de diverses valls més o menys paral·leles que van de nord a sud. En destaquen la riera de Sant Genís i la riera de Freixe que són els afluents més cabalosos de l'Orlina, que tot i néixer al terme veí de Rabós d'Empordà, té gran part del seu curs alt en la part oriental del terme. La part occidental i sud no presenta la mateixa orografia que la part nord, encara que la majoria de rierols també són afluents de l'Orlina. Una bona part del terme és protegit dins del Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. Al nord limita amb els pobles nord-catalans de Sureda, Argelers i Banyuls de la Marenda. A l'est limita amb el terme de Rabós d'Empordà. Al sud, amb el de Mollet de Peralada. A l'oest, amb Sant Climent Sescebes i la Jonquera. Nuclis de població: El terme és poblat des de ben antic, com demostren els múltiples monuments megalítics i les restes d'època medieval. Actualment, a més del nucli urbà que dona nom al municipi, hi ha dos nuclis més de població. Un de dispers, format pels masos de la muntanya entorn l'antic municipi de Sant Martí de Baussitges, i l'altre al veïnat de Els Vilars, format per una vintena de cases. En tots dos casos hi ha un petit poblament fix, més un altre de variable per temporades. La Plaça de l'Ajuntament d'Espolla és la plaça principal d'aquesta població. Rep aquest nom perquè fins al 1994 hi havia la seu del consistori, quan fou traslladada a l'antiga rectoria. Poc temps després va canviar el nom a Plaça de Sant Jaume, en honor del patró del poble, però popularment la plaça continua essent coneguda com a Plaça de l'Ajuntament. A més de l'Ajuntament, fins al 2006 hi havia les oficines del Celler Cooperatiu d'Espolla. En temps de la Segona República Espanyola la plaça s'anomenava Plaça de la Constitució i durant el règim del General Franco s'anomenava Plaça del Caudillo. Economia i societat: Tot i que el paisatge agrícola és important i ha estat el motor econòmic del poble, actualment molta gent ja no treballa en aquest sector. És important, però, la Cooperativa Agrícola, que elabora i ven vi i oli, de les respectives Denominació d'Origen Empordà i DO Oli de l'Empordà. Actualment ha esdevingut un centre agrícola que rep socis de molts punts de la comarca. Cal destacar el vi blanc, fet a base de macabeu i, pel que fa als negres, el que porta el nom Clos de les Dòmines, un negre reserva, i els dos criances Espolla Criança i Castell de Panissars Criança. Cal destacar també la garnatxa i el moscatell, que es ven amb la marca comercial Moscat d'Empordà. L'oli es comercialitza sota el nom de Formentals. L'obertura de la carretera que comunica amb Banyuls de la Marenda ha donat noves oportunitats al sector turístic, sobretot el procedent de França. El poble compta amb l'escola CEIP Antoni Balmanya i Ros, en honor d'un mestre, a cavall dels segles XIX i XX, que va ser un renovador pedagògic que va col·laborar en modernitzar institucions del poble. Història: El vessant sud de l'Albera ha estat habitat des de la prehistòria, com ens indiquen les nombroses restes megalítiques que hi ha. Aquest poblament va ser continuat, com demostra la necròpolis de la Verna, de l'edat del bronze. De restes romanes no n'hi ha, tot i que llegendàriament es diu que el general cartaginès Anníbal va travessar els Pirineus per Espolla. Més tardanes són les restes d'un castrum visigòtic al capdamunt del Castellar Gran. Les primeres dades certes de poblament daten del segle IX i X, amb la consagració de l'església de Sant Martí de Baussitges i també la inclusió d'Espolla en l'acta de consagració de l'església del monestir de Sant Pere de Rodes. Durant l'edat mitjana i moderna va viure sent un punt estratègic de comunicació entre l'Empordà i el Rosselló a través del Coll de Banyuls, un pas que estalviava un parell de jornades si es feia el trajecte de Castelló d'Empúries a Elna. Amb tot, aquest fet va provocar que es Espolla es veiés implicat en els nombrosos enfrontaments entre la monarquia hispànica i França durant l'edat moderna i, conseqüentment, li toquessin sempre les de perdre. Quan la frontera va avançar fins a l'Albera encara es va fer més patent la seva posició de pas. Acabats els enfrontaments va poder gaudir d'un creixement econòmic generalitzat com a tota Catalunya durant els segles xviii i xix, per bé que va ser durant el segle xx que es va notar la transformació econòmica i social. A finals del segle xix va exercir-hi com a mestre Antoni Balmanya i Ros, artífex de la creació de diferents entitats del poble, sobretot el Sindicat Agrícola que, temps a venir, es convertiria en el Celler Cooperatiu d'Espolla. Durant la Guerra Civil, Espolla es va convertir de nou en lloc de pas, sobretot durant la retirada. També va ser lloc de pas durant el franquisme. Amb la desaparició de la dictadura, les primeres eleccions municipals les va guanyar una candidatura de consens liderada per Jaume Coderch, que ha revalidat el càrrec en cada elecció, tot i que en les dues últimes eleccions hi ha hagut d'altres candidatures i els resultats han estat molt renyits. El 2011 Carles Lagressa Felip, al capdavant d'una candidatura d'independents però lligada a ERC va assolir l'alcaldia que ha revalidat en les eleccions de 2015 i 2019." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Espolla

Girem cap a la dreta (108 m)

Ens trobem en les Hortes de Vilartolí

Vilartolí, Barri de Dalt (149 m)

Entrem en la zona militar

Bifurcació, per l'esquerra (220 m)

Entrada Finca de Requesens (246 m)

Pas del Còrrec amb Requesens de fons (400 m)

Girem cap a la dreta (405 m)

Camí d'accés al Castell de Requesens

Castell de Requesens, accés des del Corral Nou (449 m)

> Documentació: "Castell de Requesens. El castell de Requesens està situat sobre un turó, que domina totes les valls meridionals del puig Neulós, a uns 7 km a l'est del veïnat de Requesens. El seu terme correspon al de l'antic poble de Requesens del municipi de la Jonquera (Alt Empordà). Esmentat al memorial de greuges (rancures) adreçat pel comte Ponç I d'Empúries al seu cosí, el comte Gausfred II de Rosselló, i al fill d'aquest, Guislabert (datable vers 1040-1071), en el qual el primer protestava per la segurament recent construcció d'aquest castell (castrum de Recosin) per part dels darrers en un alou que tenien confiat en terres del comtat d'Empúries. La construcció d'aquest primer castell documentat a Requesens s'inscriu en les disputes entre els dos comtats arran de la seva separació a finals del segle x. Els comtes de Rosselló en mantingueren el domini, dintre del comtat d'Empúries, fins a la seva extinció. La senyoria de Requesens (dominicaturam de Rechesen) els fou reconeguda a la convinença entre els comtes respectius de l'any 1075 i el domini sobre el castell (castrum Rechosindo) torna a ser citat en la renovació d'aquella el 1085 i en una altra convinença de l'any 1121. Els comtes rossellonesos o els personatges als quals l'infeudaren hi tenien un castlà, que durant la primera meitat del segle xii era un membre de la mateixa família comtal, indicador clar de l'interès que hi tenien. Tots aquests personatges devien fidelitat al comte d'Empúries i també al vescomte de Peralada, dintre dels territoris dels quals es trobava la fortalesa. Durant el segle xii, els enfrontaments entre tots aquests, arran de l'aliança entre els Rocabertí, vescomtes de Peralada, i els comtes de Rosselló, feu del castell de Requesens un viu factor de conflicte. Un d'aquests enfrontaments, conegut precisament com a guerra de Requesens (1047-1072), s'inicià amb la presa del castell per part del comte Ponç II d'Empúries. Aquest va veure, intranquil, com els seus dominis quedaven aïllats i encerclats per terres d'un sol senyor, el comte de Barcelona, que es va apoderar també del comtat de Rosselló el 1172. Per pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte emporità, que n'obtingué així el domini ple. Del castell protagonista d'aquests fets queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el segle xiii, en construir-se el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt. A finals del segle xii i durant el segle xiii apareixen documentats diferents individus cognomenats Requesens, que foren, aparentment, castlans o senyors del castell pel comte d'Empúries. Així, un Arnau de Requesens (mort després del 1256) és documentat a Girona el 1181 i un Guillem de Requesens (mort després del 1262) consta com a senyor del castell. Se suposa, tot i que no se n'ha pogut trobar cap prova, que de la nissaga d'aquests senyors del castell ―que, d'altra banda, ja no s'hi documenta més tard― partiria el llinatge dels Requesens, de mercaders i ciutadans, posteriorment ennoblits (comtes de Palamós), documentat a Tarragona a partir del 1272 i que donà personatges importants a la història de Catalunya durant els segles XV i xvi. L'esmentat Guillem de Requesens adquirí, per matrimoni, la torre o força de Cabrera a la ciutat de Girona, dita castell de Cabrera i després de Requesens, que es tenia en feu dels Montcada. L'herència de Guillem passaria als Botonac i més tard (principis del segle xiv) als Castellnou, nobles rossellonesos que a vegades es cognomenaren també Requesens. Durant la croada contra la Corona d'Aragó, el castell i el seu senyor eminent, el comte d'Empúries, restaren fidels a Pere el Gran durant la invasió i així ho recull Bernat Desclot a la seva Crònica. En aquesta guerra fou assetjat pels francesos (estiu de 1285), però no aconseguiren prendre'l. Però el 1288 fou fugaçment ocupat i saquejat per un exèrcit francès al servei de Jaume II de Mallorca, que envaí l'Empordà. Pere I d'Empúries (1325-1341) adquirí dels Castellnou la senyoria del castell de Requesens, completant-hi així el domini comtal. Es mantingué sota domini dels comtes d'Empúries fins a la reversió del comtat a la corona el 1402, en ser declarat nul el testament de l'últim comte, Pere II d'Empúries, a favor de la seva esposa Joana de Rocabertí i, subsidiàriament, del seu cunyat, el vescomte Jofre VI de Rocabertí. Amb tot i això, aquest testament fou invocat amb èxit pel vescomte Dalmau VIII de Rocabertí per obtenir dels nous reis Trastàmara alguns béns al territori de l'antic comtat emporità, entre els quals el castell de Requesens (1418), per donació d'Alfons el Magnànim. Els vescomtes de Rocabertí (després comtes de Peralada) en mantindrien la possessió fins a finals del segle xix. Mansió vuitcentista: Entre 1893 i 1899 fou totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada residents al territori, Tomàs de Rocabertí-Boixadors Dameto i de Verí i la seva germana Joana-Adelaida, amb la intenció de convertir-lo en residència d'estiu i d'acord amb els criteris neomedievals llavors en voga, tal com havien fet fer també al castell de Peralada. Tanmateix, a diferència d'altres exemples de reconstruccions neomedievals pròximes (Carcassona), l'estil escollit no desdiu el propi de l'àrea mediterrània. Les obres foren dirigides pel mestre de cases Alexandre Comalat, que reconstruí les encara vistents restes de l'edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit de la muntanya amb la qual havia estat construït, de manera que actualment és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-xiv. Es conserven fotografies excepcionals d'abans i durant el procés de reconstrucció, algunes de les quals efectuades pel mateix comte Tomàs de Rocabertí, un dels primers fotògrafs afeccionats de la comarca. Enmig d'un escenari natural de gran bellesa, la fortalesa reconstruïda té un aspecte impactant i altament evocador. La nova fàbrica ha estat qualificada amb un cert menyspreu purità d'escenogràfica, tot i que per la seva ubicació sí que remet a les creacions wagnerianes, que a la Catalunya de l'època feien furor. L'edifici actual té tres recintes fortificats, amb torres rodones i quadrades, portals, merlets i matacans de gran espectacularitat. Al recinte inferior destaca l'àmplia capella, dedicada a la M. de D. de la Providència (però antigament, a sant Romà), en la qual es reaprofitaren elements romànics d'altres edificis de la zona (els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens > vegeu més avall) i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals de la catedral de Barcelona. També hi ha alguns edificis de servei, entre els quals unes cuines i el que durant l'última postguerra serví d'hospital militar. El segon recinte, més limitat, té una atractiva porta fortificada. El recinte noble o superior inclou diferents estances (amb el paviment decorat amb el roc heràldic dels Rocabertí, que es conserva en part), la gran sala (actualment tancada), amb una xemeneia de pedra i uns finestrals amb uns porticons que es veuen de lluny, molt teatrals i característics, i una torre talaia rodona (també inaccessible), que és el punt més elevat del monument. Tant el gran pati del primer recinte com l'entorn del castell s'enjardinaren amb espècies vegetals autòctones i foranes pensades per fer ressaltar el conjunt, que s'hi han aclimatat i naturalitzat. La iniciativa de Tomàs de Rocabertí tingué un gran ressò a tot Catalunya i fou celebrada per nombrosos visitants. Però els comtes no van poder gaudir de la seva nova residència. Tomàs morí el gener de 1898 i Joana-Adelaida, que el succeí, el 1899, al mateix castell, just després de la gran festa d'inauguració del dia de sant Joan d'aquell any (que no escapà a la premsa de l'època). Joana-Adelaida morí sobtadament en circumstàncies mai no aclarides i sense hereus directes. Després d'un sorollós plet, els títols de noblesa, d'acord amb el dret nobiliari, van ser heretats pels seus nebots carnals (els Sureda marquesos de Vivot, el 1912 succeïts pels Fortuny i el 1973 pels Montaner), i el patrimoni per Ferran Truyols i Despuig, marquès de la Torre, nebot del seu marit, tots ells mallorquins. El 1923 el castell i tota la immensa propietat annexa (més de 2000 ha) van ser adquirits pels germans Pere i Joan Rosselló, industrials mallorquins que explotaren intensivament el bosc de la zona. Pocs anys després (1927) aquests el tornarien a vendre, ara a Joaquín de Arteaga, duc de l'Infantado i empresari, que el conservà i hi residí esporàdicament, però que acomiadà tots els habitants, masovers i altres persones relacionades amb la finca. El 1936, a l'inici de la Guerra Civil espanyola, va ser brutalment saquejat per activistes de la CNT-FAI. Després de la guerra, el 1942, el duc va vendre tota la propietat i el castell a la companyia Borés S.A., firma interessada únicament en l'explotació del bosc. El castell l'ocupà un destacament militar durant tots aquests anys amb l'objectiu de controlar l'activitat dels maquis. Els militars van modificar algunes dependències (s'hi instal·laren cuines i un hospital militar) i van malmetre els interiors i alguns merlets. El 1955 fou venut als socis Ramon Esteba i Colomer (industrial natural d'Anglès) i Josep Pijoan, els descendents dels quals encara el posseeixen. Abans de comprar el castell de Púbol, Salvador Dalí intentà infructuosament d'adquirir-lo. Tot i que el castell no ha tornat a estar habitat i el seu interior, propi d'una mansió vuitcentista, està totalment desmantellat i ha sofert recentment alguna bretolada que ha obligat a tancar l'accés a una part del recinte superior per seguretat, s'hi permeten les visites. El castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d'arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya. Malauradament, ni els recursos dels seus actuals propietaris ni l'interès de les institucions no estan a l'altura de la seva importància. Projecció: El castell i el seu entorn han estat font d'inspiració en diferents camps, des de la literatura fins al comerç, passant per la fotografia, la música i el cinema. En literatura, a banda d'algunes obres menors (com ara L'anada a Requesens, de Bonaventura Bassegoda, 1882), Verdaguer no els oblidà a Canigó (1886) i el nom (que no la localització real) ha estat utilitzat en altres obres (Manuel Maristany, La infermera de Brunete, 2007). Les fotografies que el mateix comte Tomàs de Rocabertí hi realitzà el 1886 es compten entre les primeres efectuades a l'Alt Empordà i, amb les que conservà Comalat, són l'únic testimoni de l'estat de l'edifici abans de la reconstrucció. En música, Francesc Basil guanyà el premi Barcino amb la sardana El castell de Requesens (1956). Quant al món del cinema, s'hi rodà part de la pel·lícula El caballero del dragón (Fernando Colomo, 1985). Per altra banda, porten el nom de Castell de Recasens un oli i un cava. Llegendari: En certa ocasió en què el castell patia un furiós setge dels seus enemics, que esperaven rendir-lo per fam, els defensors oferiren a l'adversari un suculent convit amb peixos frescos pescats en un riu subterrani que corre sota els Pirineus i desemboca al cap de Creus, completament ignorat pels assetjadors que, completament descoratjats, aixequen el setge. Es diu que un passadís subterrani de grans dimensions comunica el castell amb el vessant N de la serra de l'Albera, l'entrada del qual seria encara visible als baixos de la fortalesa, encara que el conducte hauria quedat obstruït. Al castell de Requesens habitarien la dona i les filles d'un gegant que era set vegades més alt que la torre més alta de la fortalesa i que era amo i senyor de tot el Pirineu. Protecció: El castell de Requesens està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1988, i com tots els castells de Catalunya, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Requesens

Coll del Medàs, per la dreta (392 m)

Cantallops, Plaça del Fort (200 m)

> Documentació: "Cantallops. Cantallops és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a les Comarques Gironines. És un nucli agrupat entorn de l'església i les restes d'un castell medieval. Geografia: El terme municipal de Cantallops s'estén pel vessant meridional de la serra de l'Albera. El terme posseeix una extensa zona forestal, principalment d'alzines sureres. També hi ha pins, alzines i roures. Aquesta reserva forestal ocupa la part septentrional i més accidentada del terme. El bosc ha estat destruït en alguns indrets pels incendis. Una carretera local comunica el poble de Cantallops amb la N-II de Barcelona a França, uns 2 km al sud de la Jonquera. Al poble de Cantallops s'agafa un camí que porta al veïnat de Requesens, del municipi de la Jonquera. Etimologia: Contra el que l'etimologia popular ha cregut, la vila de Cantallops no és "el lloc d'on se sent cantar o udolar els llops", interpretació que seria versemblant i que, a més, concordaria amb la gran presència del llop en general a tot Catalunya, i en especial per aquests entorns (l'escut municipal representa un llop). Tanmateix Cantallops, com en occità Cantalop serien formats pel gal cant- (vessant) + *lupa de la vella arrel oronímica *lup-/*lop- (altura, elevació de terreny).[1] Història: El lloc i l'església són esmentats el 844 en un precepte atorgat a favor del monestir de Sant Quirze de Colera, on consta que els monjos d'aquest cenobi havien poblat el territori i edificat l'església de Sant Esteve (de Cantalupis). El lloc pertanyia al comtat de Peralada. La població acusà un augment notable durant els segles XVIII i xix. Des del primer quart del segle xx s'inicià una davallada demogràfica, molt influïda no només per l'èxode vers les ciutats, sinó també per la minva de la rendibilitat de l'explotació forestal. El suro donà lloc a l'establiment de petites indústries taperes de caràcter familiar. L'etapa pròspera d'aquesta activitat fou a la fi del segle xix i a la primeria del xx. Als anys quaranta del segle xx, però, ja havia desaparegut gairebé totalment. En un mas d'aquest poble, el mas Bell-lloc, hi arribaren Antoni Rovira i Virgili, la seva família i altres diputats del Parlament de Catalunya, amb els respectius acompanyants, la nit del divendres 27 de gener de 1939 en el seu camí vers l'exili.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cantallops

Girem cap a la dreta (152 m)

Creuem la Carretera GI-601, continuem recte (180 m)

Arribem a la Porta Catalana de La Jonquera (155 m)

Agullana, Carrer del Pont (150 m)

> Documentació: "Agullana. Agullana és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a les Comarques Gironines, Catalunya. Forma part del Consorci Salines Bassegoda. Geografia: El poble, situat a l'aiguabarreig del riu Guilla amb el torrent del Gou, és a 5 quilòmetres de la Jonquera i a 24 de Figueres. El terme municipal d'Agullana limita amb el Vallespir, la Jonquera, Campmany, Darnius i la Vajol. A més del nucli principal hi ha el de l'Estrada i unes 40 masies disperses. El territori d'Agullana s'estén per la zona occidental de la serra de l'Albera. A la part nord hi ha suredes i alzinars, amb presència de castanyers a les zones de més altura. Història: El territori del municipi d'Agullana ja era habitat a la prehistòria. N'és reflex la presència de quatre monuments megalítics, dos dòlmens, dos menhirs i la Necròpoli de can Bec de Baix, que pertany a la cultura dels camps d'urnes i està datada entre els segles ix i vii aC. La primera referència documental d'Agullana es troba l'any 1019, amb el nom d'Aguliana, en un document en què el bisbe Pere Rotger cedeix l'Ecclesiam Sanctae Mariae de Aguliana a la Canònica de Girona. Agullana va formar part dels dominis del vescomtat de Rocabertí. A mitjan segle xviii s'hi va començar a desenvolupar la indústria del suro. En el moment de màxima esplendor, a principis del segle xx, la vila comptava amb 40 fàbriques que s'hi dedicaven. Avui només en resta una. Mostra del desenvolupament d'Agullana a l'època és tota una sèrie d'edificis modernistes, obra gairebé tots de l'arquitecte Josep Azemar i Pont, com el xalet Parellada, la casa Estela, can Vidal, l'escola, l'asil Gomis o el cafè la Concòrdia.[1] Llocs d'interès: creu frontera n° 559 Dolmen de la pedra nova d'Agullana (1891-11-27) Entre d'altres, a Agullana es pot visitar l'església de Santa Maria i la sala d'Exposicions de la Necròpoli de Can Bech de Baix.[2] L'església de Santa Maria és un edifici de finals del segle xii o començaments del XIII. L'esveltesa de la volta, les proporcions, l'estil i l'estructura dels capitells del portal són elements representatius de l'etapa final de l'art romànic a Catalunya. És un temple d'una sola nau, amb una volta lleugerament apuntada en una sola peça. L'absis semicircular, amb volta en forma d'ametlla, s'obre a la nau en un doble plec. Fan el paper de transsepte dues capelles laterals amb cintres en volta. El coll de la Manrella, monument a Lluís Companys. Encara que se situï en el territori del municipi d'Agullana, aquest coll és a França." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Agullana

Carretera GI-502, per la dreta (175 m)

Per l'esquerra, Carrer de Maçanet (191 m)

Per l'esquerra, Camí d'Arnera (197 m)

Panoràmica del Pantà de Darnius Boadella (190 m)

> Documentació: "Pantà de Darnius-Boadella. El pantà de Darnius-Boadella és un embassament que pertany al riu la Muga, creat per una presa situada al municipi de Darnius, que s'estén pels termes de Sant Llorenç de la Muga, Terrades i Maçanet de Cabrenys, a la comarca de l'Alt Empordà. El seu nom oficial fou pantà de Boadella fins que la Comissió de Toponímia de la Generalitat de Catalunya va decidir de canviar-lo, el 9 de gener de 2014 per pantà de Darnius-Boadella, donant la raó a la petició en aquest sentit de l'ajuntament de Darnius.[1] Malgrat tot la denominació definitiva resta pendent de Resolució per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.[2] El 10 de febrer del 2015, el govern de la Generalitat va aprovar la denominació “embassament de Darnius Boadella”.[3] La major part de la seva superfície s'inclou dins del terme municipal de Darnius tot i que fins al 2014 es va acordar amb l'ajuntament de Darnius que el nom oficial fos el d'embassament de Boadella, ja que el municipi més afectat en cas que les preses s'obrin seria aquest. Així, dels 3,6 km² de superfície que té la làmina d'aigua quan el nivell és màxim, prop de 2,4 km² s'inclouen dins d'aquest terme. En menor mesura també comprèn part del sector més oriental del municipi de Sant Llorenç de la Muga. Finalment, i de manera gairebé simbòlica, comprèn una minúscula extensió dels termes de Terrades i Maçanet de Cabrenys. En canvi, i malgrat el que es pugui pensar, no res al de Boadella d'Empordà. Inicialment el pantà s'anomenava (i així ho indicaven els plànols oficials de la seva construcció) pantà de Boadella, ja que el pantà seria construït a la població de Boadella. Abans de l'inici de les obres de construcció, es va decidir canviar la seva ubicació i traslladar-lo fins a la seva posició actual. Com que ja s'havia difós la idea d'un pantà a la comarca anomenat pantà de Boadella, al fer el canvi, se'l continuava anomenant de Boadella. L'objectiu de la presa és garantir el proveïment d'aigua per a usos agraris i urbans de la comarca, prevenir els efectes d'avingudes ocasionades pel riu la Muga (popularment conegudes com a mugades) i produir energia hidroelèctrica. Va ser inaugurada l'any 1969. El pantà de Darnius-Boadella proveeix d'aigua a Figueres, a les principals poblacions costaneres de la comarca (les pertanyents a la Zona Nord del Consorci de la Costa Brava: Cadaqués, Llançà, Roses, Empuriabrava, Pau, Palau-saverdera, Vilajuïga i Garriguella) i a unes 4.200 ha de regadiu, de les quals 2.800 situades al marge esquerre de la Muga i 1.400 al dret. Per a fer la presa s'utilitzà formigó que conté còdols de diverses mides i, per alguns acabats, s'utilitzà formigó armat. S'hi pot practicar esquí nàutic, rem i pesca. Dades: Aigua embassada (2008): 21 hm³[4] Aigua embassada (2009): 37 hm³[4]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pantà_de_Darnius-Boadella

Creuem el Pont d'Arnera (165 m)

Bifurcació, per la dreta (279 m)

Maçanet de Cabrenys, Carrer del Vinyer (348 m)

> Documentació: "Maçanet de Cabrenys. Maçanet de Cabrenys és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà. Forma part, també, de la comarca de l'Alta Garrotxa, sense rang administratiu. Actualment, a la legislatura (2015-2019), l'alcaldessa n'és Mercè Bosch Romans.[1] Geografia: El terme municipal es troba als peus del vessant oriental de la Serra de les Salines (Pirineus), que acull un tram del sender GR-11. Hi neixen els rius Arnera i Rinadal. Al sud / sud-oest limita amb els municipis d'Albanyà i Sant Llorenç de la Muga; a l'est, amb la Vajol i Darnius; i al nord, amb les comunes nord-catalanes de Costoja, Sant Llorenç de Cerdans, Reiners, els Banys d'Arles i Palaldà, Ceret i Morellàs i les Illes. Etimologia: El nom ve del llatí Caprentius, que ha donat les torres o castell de Cabrenç o Cabrenys, nom de l'antic castell vallespirenc, dit també el castell de Serrallonga. Aquest nom, ben documentat amb les grafies de Cabrenç o Cabrens fins al s. XV, apareix escrit Cabrenchs el 1369, 1427 i 1447, i Cabrenys de la fi del s. XVI ençà: 1599, 1603,1623, 1632, etc. (Ponsich 1980: 89, OnomCat III: 168b). D'aquest topònim rep el seu nom la municipalitat de l'Alt Empordà Maçanet de Cabrenys. Hi testimoniem el reforçament de la -n per una doble tendència, palatalitzant-la en [ŋ] o velaritzant-la com [ɳ̩], si bé és molt possible que l'enfortiment fou realitzat intercalant una [k] entre n i s. Monuments: L'església de sant Martí, del segle xii o XIII, pertany al romànic tardà. Està formada per una única nau rectangular coberta per una volta en arc ogival i per un absis semicircular cobert d'una volta en forma d'ametlla. El portal està format per un timpà voladís llis de quatre arcs i d'una arquivolta; la porta, de fusta, està decorada amb forjats característics de l'època. La capella de sant Sebastià es va construir després del focus de pesta de la fi del segle xvi, per mitjà d'aports populars. La capella actual correspon a una reforma del s. XVIII. El santuari de la Mare de Déu de les Salines és sota el puig d'aquest nom, a 1.100 metres d'altitud i a 15 quilòmetres del nucli urbà. Va ser construït el 1271 i reformat durant el segle xviii, tot respectant-ne l'estil romànic. Se'n té notícia, però, des del 954. El 1834 es va col·locar, al bell mig de la plaça, la maça d'en Rotllà, l'heroi carolingi. És una vara de ferro gruixuda, de més de 5 metres d'alçada, amb una anella al capdamunt per penjar-hi un fanal que ja no hi és. La van fer a l'antiga foneria que hi havia al costat de l'Arnera. Segons la llegenda, un dia Rotllà la va llençar des del pont de Ceret; segons d'altres, des del castell de Cabrenys, a Serrallonga (Vallespir). Mentre la llençava va dir: "Allà on la meva maça caurà, Maçanet de Cabrenys serà". El menhir conegut com la Pedra Dreta[2] és al pas de les Llebres, a poc més de dos quilòmetres del nucli urbà. El segle passat, a prop de l'Arnera es van trobar destrals neolítiques que, juntament amb el menhir de la Pedra Dreta, demostren que la vall de l'Arnera era poblada des d'èpoques prehistòriques. La primera cita documentada del lloc apareix en un precepte de Lluís el Pietós, de l'any 814, on es diu que Ceret limita al sud amb «villam quae dicitur Macanetum». L'any 954 el comte Guifré II de Besalú va donar al monestir de Sant Pere de Camprodon un alou de Tapis, per construir-hi el santuari de les Salines; segons altres documents dels anys 1074 i 1095, aquest alou limitava amb el «villare Leiter». Una altra notícia sobre el lloc de Maçanet i la seva església apareix l'any 1017 en la donació del comte de Besalú Bernat Tallaferro a la seu de Besalú ...«in valle quae dicitur Mazaneto Ecclesiam sancti Martini». El 1117 s'escriu «Sancti Martini de Mazaneto». El 1440 s'afegeix de Cabrenys al nom de Maçanet, perquè la vila passa a pertànyer a la baronia de Cabrenys (provinent de l'indret nord-català de Cabrenç o Cabrenys), una línia del llinatge dels Rocabertí. El 1553 la pesta negra anorrea la meitat de la població. El juliol del 1675 el tinent-general francès Le Bret,[3] amb 1.500 homes, saqueja la vila. Economia: Hi havia hagut indústria tèxtil i del ferro, i fàbriques surotaperes, però actualment la principal font d'ingressos econòmics del municipi és el turisme, juntament amb la construcció. Hi ha una gran oferta de restaurants. S'hi envasa l'aigua de la font de les Creus, que actualment pertany al grup Vichy Catalán. Hi havia una gran fàbrica de pipes; ara en queda algun petit taller. L'agricultura de secà, la ramaderia i la indústria forestal gairebé hi han desaparegut. Festes: Celebra les festes el primer diumenge de juliol i l'11 de novembre, dia del patró, sant Martí. El primer diumenge d'agost se celebra l'aplec de les Salines, al santuari de dalt de la muntanya. El primer diumenge després de sant Isidre hi ha una arrossada popular al mateix lloc." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Maçanet_de_Cabrenys

Final ruta. Maçanet de Cabrenys (351 m)

Estem en la Carretera GI-503, Km. 11, punt d'enllaç amb l'Etapa 2 de Maçanet de Cabrenys a Pardines, de 136 Km.