Bosc de Virós i vessant nord de la Serra de Màniga des del refugi de Gall Fer (Bosc de Virós)

Ruta amb raquetes pel bosc de Virós i la cara nord de la Serra de Màniga partint del refugi de Gall Fer, a la Vall Ferrera.

L'objectiu inicial de la ruta era assolir el Pic de Màniga (2517 m), el punt més alt de la serra homònima, encara que vam haver de renunciar a la cota 2260 m. per les condicions de la neu (nova i molt tova, superant el metre d'alçada a la part alta, sense petjada ni traça que facilités la progressió). De tota manera, en condicions de neu semblants, la ruta és prou espectacular i gratificant per sí mateixa encara que no s'assoleixi el cim.

El punt de partida és el refugi de Gall Fer (1683 m) on s'arriba per una desviació indicada a la L-510 a Araós. Es tracta d'una pista d'11 km (5 km asfaltats i 6 de terra) practicable per a vehicles tot terreny o turismes de certa alçada.

Des del refugi (ens faran pagar el forfait de raquetes) seguirem íntegrament la ruta vermella de raquetes (perfectament visible pels senyals als arbres) que remunta a través del bosc fins a un ampli pla (1890 m) des d'on obtindrem una primera i espectacular panoràmica de la Serra de Màniga.

Seguint la ruta ben indicada (quan s'acabin els senyals vermells haurem de seguir els grocs i negres, també perfectament visibles) arribarem al Barranc de Buscalladó (2020 m), amb el fort pendent de Lo Covil davant nostre.

En arribar al barranc haurem de girar en sentit sud per remuntar el costerut pendent que desemboca en un força visible rètol indicador cap a Lo Covil i La Màniga. Aquí s'acaben els senyals dels circuits de raquetes que hem seguit fins ara. En aquest punt girarem a la nostra dreta (en sentit sud-oest) per seguir entre el bosc una pista (totalment imperceptible amb neu) que en suau ascensió conclou a 2195 m (en condicions de poca neu en aquest punt sería visible una gran fita assenyalant que cal remuntar el vessant nord de la serra per assolir el cim del Pic de Mániga).

Des de l'acabament de la imperceptible pista (2195 m) cal remuntar fent una diagonal en sentit sud-est per evitar la zona d'allaus dels forts pendents que cauen gairebé perpendiculars del cim cap al nord per un evident barranc. Nosaltres vam iniciar l'ascensió, però vam abandonar als 2260 metres després d'uns penosos i interminables 400 metres en què ens enfonsàvem fins a la cintura.

El retorn al refugi el vam fer, amb la comoditat que suposa, seguint la traça que nosaltres mateixos esforçadament haviem fet i que, suposem, nous raquetaires es devíem trobar el dia o els dies següents.

De tota manera, encara que no sempre és possible completar el que s'havia previst, val la pena, si més no, remuntar els dos primers trams d'aquesta ruta, els corresponents a la pintura vermella i negra/groga dels circuits de raquetes fins al plafó indicador als Pics de Covil i de Màniga, gaudint de la magnífica bellesa del paisatge boscós nevat i de les grans panoràmiques que durant l'itinerari es van obrint a la nostra mirada (nombrosos cims d'Aigüestortes, Monteixo... la profunda Vall Ferrera...).