Campirme (100 cim) amb raquetes

El Campirme és una muntanya de 2.633 metres d’alçada que es troba situada a la línia carenera que separa la vall d’Àneu, a l’oest, i la de Cardós, a l’est, ambdues integrades a la comarca del Pallars Sobirà, a cavall dels antics termes municipals d’Unarre i Estaon, respectivament. Tant a l’hivern, com a principis de la primavera, donada la seva orientació nord, sol presentar una bona innivació, circumstància que combinada amb una escàs grau d’exposició i l'absència de passos tècnics, fa que esdevingui un destí molt popular per a pujar-hi amb raquetes de neu, gràcies també a la presència de l’estació d’esquí de Tavascan, situada a 1720 metres, excel·lent punt de partida a aquest i altres cims de la zona, com el pic de la Coma del Forn. El dia que vam triar per anar-hi, a finals de març, la continuïtat i qualitat de la neu l’hem trobat molt irregular, per la qual cosa hem perdut molta estona posant i traient raquetes o grampons, segons el cas, combinant aquests elements amb trams on es podia anar perfectament amb la bota de muntanya. És per això que el temps total invertit, en altres circumstàncies, hauria estat inferior al que resulta de l’anàlisi del track.
L’itinerari descrit és lineal, pujarem i baixarem, si fa o no fa, pel mateix lloc, en funció de l’estat de la neu i el moment del dia, bàsicament en el tram superior del torrent de Mascarida, on de tornada, amb la neu abundant i ja molt desfeta, hem preferit baixar pel mig de la coma, en lloc de fer-ho a flanqueig com hem optat a l’anada.

L’inici de la ruta el trobem a l’estació d’esquí de Tavascan, on hi ha un ampli espai per estacionar el vehicle. Per sota el refugi de la Pleta del Prat comença un camí que s’enfila per la riba esquerra orogràfica del torrent de Mascarida. Just al començament veurem un rètol indicador, havent de seguir tota l’estona unes marques grogues de pintura. En un primer tram anem per una pista, fins que en un revolt que aquesta fa a la dreta, enfilarem un corriol, molt evident i fressat, que no vol dir que sigui còmode del tot, que va guanyant alçada de forma moderada, fins que arriba a un punt on gira a la dreta i, per un terreny molt més dret, ja que el grau d’inclinació augmenta considerablement, ens deixa a una mena de planell inclinat, força ample, on veurem un rètol que ens obre la possibilitat de tornar al refugi per les pistes d’esquí.
Més endavant, el sender s’apropa de nou al torrent i, de moment per la seva riba esquerra, anem guanyant alçada fins passar pel costat de les restes d’un bon nombre de cabanes de pedra en estat ruïnós. Estem a la Pleta de Gavàs, on a l’altre riba del barranc veurem un mediador nivomètric. El torrent fa un gir a l’esquerra i s’enfila pel mig d’una ampla coma en direcció a l’estany de Mascarida. De tornada l’hem baixat pel mig, però de pujada hem optat per traçar un flanqueig ascendent en diagonal, gràcies a que l’estat de la neu és ha garantit una bona adherència de les raquetes.

Arribem a l’esmentat estany, que és l’inferior d’un petit grup que el conformen també el del Diable i el de Mascarida de Dalt, havent de travessar el torrent pel seu desguàs i encarar l’ampla pala que tenim de cara i que ens ha de dur fins a un coll molt evident en el circ de muntanyes que envolten la cubeta lacustre. Es tracta d’una pujada amb un grau d’inclinació que arriba a superar en algun punt una pendent del 35%, però que es mou en una mitjana una mica superior al 20% (segons l’anàlisi del programa IBP Index), per tant, tot i que les raquetes poden resultar suficients, hem decidit fer-la amb grampons, traçant unes còmodes llaçades.
Un cop superada, ens trobem en el que alguns documents citen com a collet de Mascarida, on s’obre un ample altiplà lleugerament inclinat que hem de travessar cap a la dreta en direcció SW, tractant-se d’un tram una mica monòton, on encara no veiem el cim, ja que aquest no se’ns mostra fins que no arribem a una mena de portella, el coll de Finestres, des d’on caldrà perdre una mica d’alçada per afrontar els darrers metres fins al seu vèrtex geodèsic, voltat de restes de trinxeres i construccions aixecades durant la Guerra Civil.
Malgrat la seva escassa prominència, té una situació privilegiada, que el converteix en una formidable talaia sobre aquesta part del Pirineu. Òbviament crida l’atenció el proper cordal que va del Mont-roig fins a la Pica d’Estats, passant pel pic de Certascan, però la panoràmica s’estén molt més enllà, com és el cas de l’Aneto i el Perdiguero, o el Mont Valier i la línia fronterera entre la Val d’Aran i l’Arieja, així com el Montsent de Pallars i els cims de l’entorn del Parc Nacional d’Aigüestortes i estany de Sant Maurici, com poden ser el Peguera, el Subenuix, el Montardo o el massís dels Bessiberris. La consulta a aquest link ens pot donar una idea de tot plegat: https://peakvisor.com/peak/pic-de-campirme.html.

Com hem comentat, la tornada l’hem fet desfent si fa o no fa la via de pujada, amb lleugeres variacions, marcades per l’estat de la neu.


Ressenya de xrs1959