Fumanya - Poble abandonat de Peguera

Hem sortit de Sant Corneli en cotxe, deixem a la dreta la carretera que porta a Vallcebre, una mica més endavant deixem a l’esquerra Puelles i a uns dos-cents metres endavant trobem a ma esquerra un petit aparcament on deixar el cotxe. (42°10'31.0"N 1°47'23.7"E ) La màquina llevaneus neteja fins aquí, la qual cosa fa impracticable la carretera després d’una bona nevada com la que hem tingut aquests dies.
En aquest mateix aparcament, surt una pista que ens portarà amb la solitud d’idíl·lics paisatges fins al destí. No hem trobat ningú pel camí, la qual cosa, donat que era un pont i havia gent per tot arreu, ha estat un bé afegit.
El camí està perfectament senyalitzat i a cada cruïlla trobem un poste indicador. No hi ha possibilitat de perdre's. El primer indicador està una mica abans de la casa de la Creu de Fumanya, (Peguera 3 km), continuem rectes tot travessant idíl·lics prats nevats i deixem a la dreta la casa. El camí és ple de petjades d'animals a la neu, es nota que és poc transitat. Ara comencem a enlairar-nos en dolça pujada fins al coll de la Creu de Fumanya. Seguim a la dreta. (Peguera 1’8 km). Després tot planejant per la cómoda pista ens arribem fins al Pla de la Creu de Fumaya, on un altre indicador ens orienta la ruta (Peguera 1 km). Seguim rectes, nosaltres hem fet una mica de drecera per retallar una corba pronunciada de la pista. Ara el camí fa baixada, deixem a l’esquerra les ruïnes del Griell i poc després trobem de nou una cruïlla amb un indicador, hem d'anar a la dreta, passant al costat de la Font de cal Coix. Després d'unes petites pujades ens trobem les primeres cases de Peguera.
Situat a 1600 metres d'alçada, Peguera és un poble abandonat que pertany al municipi de Fígols. Sobre les cases hi ha el Roc de Peguera on hi va haver un castell que a partir del 1390 fou el centre de la Baronia de Peguera. L'Església de Sant Miquel, d'origen romànic, és un altre dels punts de referència juntament amb la serra d'Ensija, al nord, i els Rasos de Peguera, al sud, el primer lloc on es va practicar l'esquí a Catalunya cap a principis del segle XIX.
Feia molt de vent i fred, no ens hem pogut quedar gaire. A la tornada hem fet el mateix camí fins al Prat de la Creu de Fumanya, des d'aquí hem agafat la carretera, plena de neu, que ens ha portat més ràpid al restaurant on esperava una gran comilona.

UNA MICA D’HISTÒRIA I CURIOSITATS

El poble de Peguera està en un esplèndid indret sota el Roc de Peguera
Fou Peguera un tranquil i plàcid poble de muntanya de l'Alt Berguedà fins a final sdel segle XIX en què es va veure compartint protagonisme i presència amb un projecte miner de primera magnitud.
En aquests anys es van començar a explotar les mines de carbó existents a la zona, creant un magno complex d'enginyeria, amb tota mena d'infraestructures i instal·lacions de l'època, gairebé tot el terme de Peguera i la colònia industrial era propietat de Manuel Arumi, els anys 30 van passar a mans de José Enrique de Olano y Loyzaga, licenciàat en enginyeria de mines a la Universitat de Lovaina . El 25 de febrer de 1909 Alfons XIII li concedí el títol de comte de Fígols. Aquell any, el rei Alfons XIII va visitar l'explotació minera d'Olano al Berguedà. El rei, Antoni Maura i els seus acompanyants van fer estada a la torre d'Olano.
Tres mines es van obrir en la zona de Peguera per a l'extracció del carbó (Pepita, Eureka i Moreta) per al que es va crear tot un sistema d'instal·lacions al voltant d'elles. Per tal de salvar un desnivell de gairebé 1000 metres en tot just 7 km per baixar la càrrega fins a Cercs on hi havia l'estació de ferrocarril, es van crear més de deu plans inclinats al terreny per suavitzar el pendent, amén d'un nou sistema de baixada i pujada de vagonetes per mitjà de telefèrics per transportar la càrrega i una complexa obra de vies de ferrocarril i túnels amb estacions intermèdies, on hi havia carregadors, magatzems i altres instal·lacions. Tot això va portar un fort creixement demogràfic i de serveis al terme de Peguera. Encara que al que era el poble de Peguera pròpiament dit no el va afectar molt, doncs seguien portant una vida com havien fet sempre. Gairebé cap dels seus veïns treballarien a la mina (eren gairebé tots gent vinguda d'altres parts del país). L'únic contacte que van poder tenir la gent de Peguera era que als joves que havien de fer el servei militar els podien eximir del servei treballant a canvi durant aquest temps a la mina. Als joves els venia bé perquè podien quedar-se a prop de casa i a la mina també perquè tenia mà d'obra barata i no se'ls havia de donar sou ni allotjament.
Comptava Peguera amb prop de quaranta cases, que es dedicaven a la ramaderia, amb la vaca com a animal primordial i a l'agricultura amb el cultiu de patates sobretot i en menor mesura blat i pèsols. Molta fama tenien les patates de Peguera, que es portaven a vendre a Berga i més tard eren els mateixos comerciants berguedanos els que venien amb camions a emportar-se el preat tubercle. També en època de matança, es seleccionaven les millors carns i es portaven a vendre a Berga, per treure'n uns ingressos extres. Així mateix a Berga anaven sobretot els dissabtes que era dia de mercat a vendre pollastres, conills i excedents de productes agrícoles. Aprofitaven per fer compres de productes de primera necessitat que no hi hagués al poble (tot i que algun venedor ambulant de Berga apareixia per Peguera). Més tard un miner cordovès que vivia a Cal Diana hi va posar una botiga, on venia tabac, llaunes de conserva i altres productes comestibles. Així mateix hi tenia instal·lada la barberia. Unes dues hores i mitja trigaven a fer el desplaçament a la capital del Berguedâ, trajecte que se solia fer en ruc. També a Berga els tocava portar a moldre el gra. De Berga venia el metge a cavall quan l'ocasió ho requeria. El capellà pujava des de Sant Corneli a oficiar els actes religiosos. A Cal Pubill es feien balls els diumenges a la tarda entre els joves. Diverses cases venien vi per a tot aquell que volgués fer un glop. Celebraven les festes patronals el diumenge següent al 25 de juliol.
Amb la decadència de les mines, els comtes de Figols ja no volien mantenir el poble i se'ls oferia feina a les mines de Vallcebre a tot aquell que volgués marxar. La gent ja no veia futur en un poble que estava mal comunicat i no tenia tots els serveis que haguessin fet falta per continuar sobrevivint a Peguera. Així la gent se'n va anar marxant, es van repartir cap a Berga, Navàs, Vallcebre, Manresa o Barcelona. Pedro Freixa i la seva dona Rosa Sánchez van ser els últims de Peguera, el 1968 van tancar Cal Penjorell.
Com a curiositat destacar que a Peguera, concretament a Cal Peró va néixer Ramón Vila Capdevila, més conegut com a Caracremada, l'últim maquis català, llegendari guerriller antifranquista que va trobar la mort en una emboscada de la guardia civil el tardà any de 1963 quan ja no hi havia activitat dels maquis a Espanya.
Després de molts anys d'abandó i oblit es va haver d'arribar fins a l'any 2003 perquè tornés a sonar el nom de Peguera. Aquest any el xeic àrab Butti Bin Maktoum Juma-al-Maktoum, vinculat a la família reial de Dubai va comprar 1.800 hectàrees per 3,6 milions d'euros,, tot el terme de Peguera, amb la idea de convertir tot el lloc en un complex hoteler de luxe, amb un hotel de cinc estrelles, rehabilitació de totes les cases com a apartaments turístics, spa, cafeteria, instal·lacions hipiques, tir amb arc, pistes de tennis, a més d'un heliport i altres infraestructures necessàries per mantenir la urbanització . Ara fet marxa enrere i ha decidit vendre's la finca. El motiu, segons han explicat fonts properes als impulsors del projecte, és que el propietari “s'ha cansat d'esperar”. Segons han assegurat, la burocràcia per construir el complex ha estat “massa lenta” i això ha fet aturar el projecte.
El projecte va crear molts recels entre els grups ecologistes de la zona, que argumentaven que destruiria el paisatge de l'entorn i el faria accessible només per a alguns privilegiats.
Si fas la ruta valora si us plau.