Moncayo des de Cueva de Ágreda

Ruta feta amb grampons per l'estat de la neu (no amb raquetes)

El Moncayo o Pico de San Miguel és una muntanya situada entre les províncies de Saragossa i Soria, de les que és sostre provincial, i que amb els seus 2314 metres d’alçada és també la cota màxima del Sistema Ibèric i un dels cims més rellevants de la península ibèrica, ja que la seva posició isolada respecte a la serra li confereix una destacada prominència, atesa la seva altitud en relació amb la propera vall de l'Ebre. Tolt plegat li ha atorgat el caràcter de muntanya hegemònica sobre aquestes terres, fet que ha contribuït a que hagi estat tinguda per màgica i sagrada des de temps de la presència dels celtibers i la posterior conquesta romana.
De fet, el topònim Moncayo sembla procedir del llatí Mons Caius (muntanya molt pendent) o Mons Caunus (muntanya blanca), degut a que fins no fa gaire anys solia estar nevada tot l’any, malgrat hi ha qui sosté que procedeix de Caius, mot d'origen ibèric, aplicat com a topònim a les muntanyes còniques i romes, com és el cas. Que cadascú triï la que més li agradi.

Hi ha múltiples vies d’ascensió, sobretot pel vessant aragonès, mentre que pel castellà, probablement la més concorreguda, tant a l’estiu com a l’hivern, sigui la que parteix de la localitat soriana de Cueva de Ágreda, que és per on hem anat nosaltres, degut a que havíem passat la nit a la província de Soria, després d’haver anat el dia abans al Pico de Urbión.
Pot fer-se amb raquetes, que de fet era la nostra idea inicial, però a l’hivern els grampons acaben sent imprescindibles, sobretot a la part superior del barranc del Colladillo, com ha estat el cas. La escassa innivació a cotes baixes i el fet de que mentre ens apropem en cotxe es veu perfectament el lloc per on pujarem, ha fet que deixéssim les raquetes al maleter i agaféssim grampons i piolet, decisió que després ha esdevingut encertada.

El punt de partida, com s’ha dit, és la població soriana de Cueva de Ágreda, nom que li ve d'una cova situada a dalt del poble. Per arribar-hi, deixant enrere la localitat d’Ólvega, venint de la N-122, cal seguir la carretera CL-101 fins que, poc abans del quilòmetre 15, s’ha de trencar a l’esquerra per un encreuament que duu a Cueva de Ágreda i Beratón. Anem per la carretera local SO-P-2106, que travessa el primer dels pobles, fent, en una mena de placeta, un gir de 90° a la dreta per marxar cap el segon, parant compte a la darrera casa que trobem a mà esquerra, ja que d’ella surt una pista que ens deixa a l’àmplia esplanada on podem aparcar el cotxe, ja que a partir d’aquí el pas de vehicles està prohibit (primer ens ho recorda un senyal de trànsit i una mica més endavant trobarem una tanca que barra el pas).

Començarem a caminar precisament per aquesta pista, seguint el traçat del GR 86 (anomenat sender ibèric sorià, itinerari circular que recorre la major part de la geografia soriana i que permet ascendir els cims de l'Urbión i del Moncayo, com hem pogut comprovar in-situ) i del PR SO-19 (conegut com a sender dels Praos, recorregut circular amb inici a Cueva de Ágreda, que recorre el vessant oest del Moncayo). La pista s’endinsa en un alzinar jove, passa la tanca que barra el pas als vehicles i travessa el curs del riu Transmoncayo, que a partir d’aquest moment no deixarem fins al capdamunt del Collado del Alto de las Piedras, ja a la carena del Moncayo.
A l’alçada de la font del Colladillo, el GR i el PR se separen, ja que aquest darrer marxa a la dreta, mentre que la nostra ruta segueix recte, endinsant-nos cada cop més a la serra, ara per un camí molt fresat i evident. Aviat deixem el bosc i prosseguim ja per l'interior del barranc, per una zona arbustiva, amb la vista posada al Moncayo, que ens mostra de cara els seus arrodonits caients SW.

A partir de que deixem la pista i seguim per camí, entrant de ple al barranc del Colladillo, les marques blanques i vermelles del GR són més antigues i estan força desdibuixades, però l’orientació és evident, tot i que hi ha un punt, a la cota 1560 (com es pot veure en el track), en el que unes fites de pedra, a l’esquerra d’un pas per unes lloses de roca, ens han portat una mica de confusió. El sender, si fa o no fa, va tota l’estona arran del torrent.

De mica en mica anem guanyant alçada, sempre per un camí molt còmode, fins que a mig barranc, abans d’arribar a la cruïlla amb la ruta que porta al Collado de Pasalobos, comencem a trobar neu i ens calcem els grampons, ja que està bastant dura (la temperatura rondava els zero graus), però de molt bon fer. Més o menys per aquesta zona, anomenada de los Picaleñas, sembla ser que hi ha les restes escampades d'un avió que es va estavellar pels voltants dels anys 70, però nosaltres no les hem sabut veure.

Sense ser una canal amb un pendent exagerat, hi ha trams on és força costeruda, doncs en la seva part central presenta un grau d’inclinació sostingut del 34% (segons l’anàlisi del programa IPB Index), però avancem per un terreny sense exposició ni risc d’allaus, ja que la neu està molt transformada i els vessants inclinats del barrancs força esporgats. De totes maneres, segons ens apropem a l’ampli embut que dona pas al Collado del Alto de las Piedras, comencem a adonar-nos que la seu ha passat de ser dura a estar cristal·litzada, com si caminéssim per sobre cristalls de vidre, que amb la llum del sol formen un mosaic de colors ben curiós. Els grampons ens donen plena confiança i segons ens apropem al coll, anem marxant a l’esquerra traçant una diagonal ascendent que ens deixa al cordal carener, on gairebé sense inclinació recorrem els 500 metres que ens separen del cim del Moncayo, que és com un altiplà, coronat per dos pedestals, un amb la imatge de la Verge del Pilar i l’altre amb uns pessebres, així com per un vèrtex geodèsic i un parell d’abrics de pedra. Tot i que no hem vist les marques de pintura, segurament cobertes de neu, el GR 86, que hem anat seguint, arriba fins dalt mateix del cim.

La visibilitat al dia de la sortida ha estat més que excel·lent, de fet les persones de la zona amb les que ens hem creuat ens han dit que jornades tan netes i sense pràcticament ni gota de vent es poden comptar al cap de l’any amb els dits d’una mà, per tant, les vistes que tenim són magnífiques, ja que fins i tot veiem nítidament els Pirineus i, com no, la Sierra de Urbión, tot i que pel vessant contrari per on la vam pujar el dia abans. Una consulta al següent link ens dona una idea del que es pot arribar a veure des d’aquí dalt: https://peakvisor.com/peak/moncayo.html.

La tornada la volíem fer baixant per la carena oest del Moncayo fins al Collado de Pasalobos, que el separa de la Peña Negrilla, i entroncar de nou amb el barranc del Colladillo (camí amb el que ens hem creuat de pujada i hem vist totalment pelat), però ens hem adonat de que qui pujava per aquí (pas on coincideixen les rutes que ho fan pels vessants aragonès i castellà) ho feia sense grampons, doncs es trobava força net de neu, per tant, com ens venia de gust tornar a trepitjar la neu cristal·litzada (ara amb la cura de dur el piolet a la mà), hem desfet els nostres passos de pujada, gaudint d’aquesta manera d’un esplèndid descens pel mig del barranc.

Ruta relacionada:

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/moncayo-3139656