CRUCE DEL ESTRECHO DE GIBRALTAR a nado (de Tarifa a Punta Cires, Marruecos)

CRUCE DEL ESTRECHO DE GIBRALTAR A NADO, desde Tarifa hasta Punta Cires (Marruecos).

“Hay veces que el Universo conspira para que cumplamos sueños, y esta vez ha sido una de ellas”

Van ser 15,6 Km per tocar PUNTA CIRES des de Tarifa.
4h09' nedant amb neoprè.
1h de tornada amb la lanxa.

Temperatura del mar: 17ºC

***
Cruzar a nado el Estrecho de Gibraltar fue un reto personal que al final se hizo realidad. Tuve el apoyo de ACNEG durante la travesía, para indicar mi posición a salvamento marítimo, darme agua, controlar los gigantescos buques mercantes (incluso un Balearia tuve cerca!), y... darme muchos ánimos.

Bajo mis pies había 1000 metros de profundidad! El agua estaba muy fría, a 16-17ºC, así que no dejé de nadar, para llegar a Marruecos en poco más de cuatro horas. La nadadora más rápida con neopreno, durante el 2013 : )

Me sentí siempre cuidada durante mi estancia en Tarifa y especialmente arropada mientras nadaba.

***
Pese a mis miedos, pese al verlo todo tan negro el día antes de la travesía, y durante los dos años antes, mientras me preparaba para este momento, no me rendí. Últimamente no podía ni entrenar, pensando en ello. Cuando leía crónicas sobre el Estrecho, me daba mucho respeto, y ¡sigo pensando lo mismo!

EL ESTRECHO NO SE CRUZA, "SE DEJA CRUZAR" Es cierto. Mis pensamientos estaban en el Mar y en lo que me rodeaba. Un mar que estaba siendo BENEVOLENTE conmigo. La Naturaleza al completo. La gente que me acompañaba. Había leído que Yemayá es el océano, la Diosa del Mar, patrona de las mujeres. Es poderosa. La que puede estar en calma y remolca a los marineros, permite cruzar a las pateras o dar alimento a los pescadores; o la que puede enojarse y arrebatárselo todo. Suerte providencial, fortuna… Así me sentí yo mientras cruzaba el Estrecho.

==========
CRÒNICA DEL CUL ESTRET:
El 04 de juny, quan vaig arribar a TARIFA, el dia abans de la travessia, em vaig apropar al passeig marítim. La mar estava ENDIMONIADA! Era IMPOSSIBLE APROPAR-SE! Un vent fortíssim de llevant t’escupia la sorra a la cara i encabritava onades, arribant a “salpicar” fins al passeig. Vaig estar gravant vídeos per ensenyar-li al Gorka, de la mala mar.

Segons Rafael de l’ACNEG, em va veure “molt pessimista”.. però aquell dia no havia dormit ni 4 hores, i les dues nit anteriors només 3 hores cada nit (a casa vaig arribar a les 4:30h de la matinada!!).

L’endemà de ser a Tarifa, el 5 de juny al matí, a les 7:00h, em dirigeixo a la PLAYA CHICA a veure la mar, la toco….. la sensació tèrmica ha estat bona i els mals auguris d’ahir m’han desaparegut de cop. Estava calmada, apacible, dolça. BENEVOLENT. Això és la segona cosa que he pensat: “El vent i la mar estan sent benevolents amb mi”.

A la xurreria, entro per esmorçar i em diuen que “Mañana Poniente-3, y pasado Poniente-4. Viento muy fuerte! Lo estropea todo!” Quin canguelis m’han donat…

Em trobo al Patró Antonio i a la seva filla Cristina al carrer, abans d’arribar al Port, quan venia de la Playa Chica. Em pregunten pel meu fill malalt. Se’n recordaven de mi de l’any passat. Què macos!

En Rafael em diu que haig de fer “el cruce” sí o sí. Avui és el dia.

PUNTA TARIFA. Començament de la travessia. Em llenço a l’aigua, a i només caure a dins, em dic “OSTIA QUÈ FREDA ESTÀ, QUÈ PINTO JO AQUÍ”…. I de seguida…”Sandra, prohibit pensar en el fred, pensa en tot menys en el fred o en que no seràs capaç. I tant, que seràs capaç”. I aleshores, he pensat en el bon gust que tenia de boca, (“ES EL MILLOR CAFÈ QUE HE PRÈS A LA VIDA!”) Això és el què he estat pensant bona part del trajecte, el got gegant de bon cafè que m’han donat a la Xurreria per 1 Euro! (“Un manxao, un café con lexe y una de xurros”). Això, i en la sort que tinc d’estar acomplint el meu somni, al menys ho intentaré fins al final. De l’aigua no surto si no és amb una hipotèrmia! I això no ho penso permetre, així que mou el cul, els peus, les cames, les mans i no paris! Així no et congelaràs”.

Yemanjá ha estat l’altre pensament recurrent.

He estat tota la travessia amb la por al cos… entre que patia pel fred i per les putes corrents! L’AIGUA ESTÀ A 17ºC.

L’any passat patia per seguir el ritme del grup. Aquest, any, com que ja sabia què em trobaria, només patia (i molt!) per lo freda que estaria l’aigua i si la hipotèrmia es comportaria. A més, el 2013 ha estat l’any amb temperatures baixes, especialment a l’aigua del mar. Greu va ser la mort de varis triatletes i centenars d’atesos a mitjans de maig, per hipotermia (“más de 100 atendidos por hipotermia o las de casi 300 abandonos en un triatlón de 700 participantes; y es que se habla del 40% de hombres y del 60% de mujeres”) http://davidrunner69.blogspot.com.es/2013/05/bilbao-triathlon-2013-cronica-de-una.html

Em va costar. No físicament, sinó perquè va ser dur i pel fred que tenia, perquè no podia parar (amb el que m’agrada a mi encantar-me!) doncs si paraves, les corrents se t’emportaven ràpid.

L’aigua és d’un blau fosc…. Profunddddddd…. Profunditat. El mar “encabritat” de l’any passat res tenia a veure amb aquest.

Els mil metres de profunditat que té l’Estret a la part més fonda, em semblaven poca distància per tocar el fons… la llum del sol es filtrava…

• Cada 45 minuts, aprox. feia un avituallament. 10 segons com a molt! Chupinazo de gel Nutrisport o Aptonia Fruit + glop de beguda isotònica del Lidl. Ni Red-Bull, ni Gatorade, ni 5h de duración, ni Ibuprofens, ni plàtans, taronges, ni sandwich… Parades de pocs segons. “Venga, que te espera un bocadiyo de jamong y una servesita”!!!

• Vaig fer 5 parades per avituallament, la última quan quedava 1 Km.

• Dits dels peus: congelats. Patia perquè no s’extengués a tot el cos! El sol era poc consistent, una temperatura potser de 20ºC ambient. També tenia fred a les mans. A estones, l’aigua venia congelada, però durava poc.

• Avistament d’un PEZ-LUNA. Ni orques ni dofins, ni catxalots… Però sí molts BUCS MERCANTS, FERRYS, TRANSATLÀNTICS… wauuuuu! I pensar que sota meu hi havia 1000 metres de profunditat! El Canal de la Mànega només té 30 o 40 metres de profunditat!!! Sortosament (o malauradament) no tinc por. Respecte a la mar, sí, però no por.

• Vaig aconseguir nedar com una cabrona, gràcies a les classes de piscina “Rendiment”, on vaig aconseguir fer canvis de ritme i nedar més ràpid.

• “LA MAREA ES BUENA” em diran després forces vegades des de la zodiac mentres nedo; dos nois molt macos que m’han ANIMAT MOLT “VAS MUY BIEN”!!!.

• Cada vegada que em veien fer BRAÇA em tocaven el crostó: “No pares, no pares, mantiene ese ritmo”. O sigui que NO HE NEDAT BRAÇA, si més no, 8 o 10 braçades en tota la travessia!!! I alguna tombarella que vaig fer, em diuen: “Tú a qué has venío: a crusá el estrexo o estás de vacasiones????”

• “No mires al barco, mira la punta de nuestra lancha” – “Pues tienes razón”. Seguir al barco “COLUMBA UNO” era con jugar al gat al ratolí! Sempre s’escapava! I clar, amb el cap a fora, avançava menys que seguint la Zodiac, nomes “ladeando” el cap des de l’aigua, sense aixecar-lo. Llàstima de descobrir-ho ja al final de la travessia.

• “Te queda 1 Km”….No volia pensar que 1Km podien ser 20 minuts, sinó 1 HORA… o més! Doncs aquest tram és el pitjor per les corrents. Poden ser vint mintus o una hora, vaig pensar… Millor comptar una hora. I així resulta ser. En aquest punt és fàcil que les corrents (que poden ser de força 8Km/h) et portin a la Punta Perejil, o Punta Leona…o 4Km més enllà… i ja pots ser fort i nedador experimentat de 5Km/h, que no ho aconsegueixes.

Quin acolloniment en aquells moments. «NO PARES.. Sigue nadando, nadando, nadando», com deia la Dori al Nemo, m’ho deia a mi mateixa. Recordava la història de les dues americanes que ho van intentar la setmana passada, que una va tocar terra i l’altra NO!, perquè se l’emportaven les corrents contínuament. Així que va decidir pujar a l’embarcació en pro de la seva amiga, que ella ho aconseguís. I la que va tocar terra = a l’Hospital d’urgència, perquè va pillar una hipoglucèmia d’espant (manca de sucre).

• El sol: el tenia al cantó esquerre; important saber nedar bilateral, segons on estigui el sol o d’on et vinguin les onades. Al final de la travessia vaig respirar pel cantó esquerre, per tal de mirar la punta de la barca sense aixecar el cap, i perquè les onades venien de la dreta.
• Molt contenta quan m’han dit “Ya están aquí las barcas de Marruecos, ya estás cerca!”

• Quan pujo a PUNTA CIRES repeteixo 3 cops: “NO ME LO PUEDO CREER, NO ME LO PUEDO CREER, NO ME LO PUEDO CREER”.. QUINA SATISFACCIÓ!

• Des de la barca em cridaven: “Coje una piedra de recuerdo!”. M’he clavat punxes d’eriçó al baixar de Punta Cires i llançar-me al mar. I també rampa al bessó dret!

• Quan torno cap a Tarifa, pujada a la barca Columba Uno, no puc deixar de mirar enrera. La silueta marroquina difuminant-se. L’escuma del motor mullant-me i jo cargolant-me cada cop més, amb nostàlgia. Les quatre hores que he trigat nedant han estat una hora de tornada en la barca.

• Ni el traje de neoprè, ni la cadena de plata, ni el gorro o les ulleres m’han fet cap molèstia. Fer pipí tampoc ha siguit cap problema, perquè ho feia al mateix ritme de nedar.

• No m’agraden les competicions (ni competir, ni mirar el temps). Es tracta de gaudir. I he gaudit. He anat a un ritme prudent, sense parar, però “A TU RITMO”. “A este ritmo seguro que llegas”.

• Parpelles inflades, llagues a la llengua (per la sal,…o serà per tanta Nutella que vaig menjar ahir?). Em pica la llengua menjant el kiwi i la taronja l’endemà al matí.

• Al vespre, sopar en un italià, que veig amb tauletes al carrer des de la meva habitació a l’HOSTAL ALAMEDA. Mozzarela de Búfala fresca, spaguetti amb bergínia, alfàbrega, ceps, tomàquet amb pa torrat x 4, infusió.

• Sopant, se m’acut que demà podria anar a fer el cim del PEÑÓN de Gibraltar, que em va fascinar quan anava amb el cotxe de lloguer conduint cap a Tarifa i el vaig veure. No ho he llegit enlloc, no sé què caldrà, no sé res. Però està decidit.

• Tinc la llengua amb la punta adormida, per la sal. Boca sencera com un "ESTROPAJO"... MOLTA SET! Estic amb deshidratació, cop de calor al cap i principi d’encostipat: estornuts, mocs, secreció nassal, mal de coll, angines…

• A més de la llengua i l’encostipat, tinc tanta CAFEÏNA + ADRENALINA al cos (també influït pel guaranà dels gels), que no he aclucat ull en tota la nit. A les 2:00h encara no havia pogut arormir-me, i a les 6:30h ja estava llevada! He notat una mica de dolor a l'espatlla dreta, però res més.

• L’endemà, efectivament. Agafo el cotxe rumb a GIBRALTAR. UPPER ROCK: 25Km. 6hores. Desnivell de 1450m!, tantes vegades he pujat i baixat el Peñón, començant pels Mediterranean Steps i recorrent tota la resta de camins… Ja me’l conec més que la gent d’aquí! Gibraltar sembla Andorra (el centre), en versió guiri, però els barris pobres (jueus, musulmans…) és una altra cosa.

• Haig de gastar benzina con sigui, que els de RECORDGo m’han colat un gol: 68 € de benzina, gasti o no gasti! Ho fan a partir del tercer dia de lloguer de cotxe; em sembla fatal! Perquè igual només el vols per petits desplaçaments per la ciutat.

• El llibre que llegeixo la nit abans de creuar l’Estret és “La Mecánica del Corazón”, de Mathias Malzieu.

• El llibre que començo a llegir el vespre després de creuar l’Estret (que acabo de comprar a Tarifa, a la tarda) és “EL TIEMPO ENTRE COSTURAS”, de María Dueñas. Parla d’una dona espanyola que va al Marroc i està sola (jo!) i és per això que el compro. La vida està plena de curiositats i… casualitats. I JO HI CREC.

*****
• (Els hi compro dos imans, una pota de pernil i un obridor ampolles en forma cervesa: “Para los chicos de la Zodiac, un detalle pequeño, porque el agradecimiento es muy grande”).

M’importen els petrolers;
M’importen els cetacis;
M’importa que sota meu hi hagi 1000m de profunditat;
M’importa que em rodegin meduses, que em tombin les onades;
M’importa la mala mar, les corrents;
M’importa lesionarme a mig camí.
Seguiré igual, seguiré igual.

Patir. Es pot dir que vaig estar tota la travessia patint. O diria: “ACOLLONIDA”. Fins ara mai haviat tingut una sensació durant tanta estona i sigui conscient que puc perdre en qualsevol moment.

• EL FRED. Només llançar-me al mar, de res serveix l’optimisme. ESTAVA GELADA! Aleshores només serveix el pragmatisme: “Sandra, mou-te i no pensis en els dits dels peus (que vaig tenir GELATS a mort tota la travessia), o les mans agarrotades de fred. Ja puc ser forta mentalment o físicament… el fred em merma sobremanera: començo a tremolar, castanyeig de dents, no pots parlar, et deixa com insconscient, i les forces…no saps ni com ni perquè...però desapareixen.

• LES CORRENTS. “Sandra, corre, no paris, que les punyeteres corrents et voldran fer fracassar. I cada minut més a l’aigua, és més fred i possibilitat d’hipotermia. Res de fer braça o tombarelles. De Cabrera a Mallorca van ser 10 hores i pico nedant, però no vaig patir en cap moment. Allà pensava “Jo no surto de l’aigua ni borratxa, ja pot venir qui sigui, m’és igual anar més lenta que els altres, el no descansar als aviatuallaments, o que tingui l’hombro petat”. A Cabrera no tenia cap d’aquests dos factors (el Fred i les Corrents). Si em peta un hombro, dic “A la merda l’hombro, a seguir nedant”. Ni t’atures ni estàs patint tota l’estona. Ho esborres de la teva ment. O un vòmit. Quan et ve, vomites i fora. Segueixes. O les Meduses. Ja saps que hi són i que les apartaràs, o que si et piquen, t’has de fotre i passar de la picada. O les corrents. O les onades… Les vas trampejant.

… Però el fred….. És aliè a mi. Quan et sobrevé, sé molt bé del què és capaç, i sé que hauria d’abandonar. Aquest hivern, vaig conèixer en primera persona què era una hipotermia… i des d’aleshores mai més ha estat el mateix, el nedar al mar i patir fred. Tens por que no et torni a passar. Perquè la pau que sents a dins del cos quan estàs en shock hipotèrmic… és en realitat símptomes de mort.

…. I les corrents (les famoses i punyeteres corrents de l’Estret, que arriben a 5Km/h)…. Si se t’emporten, ja pots ser tossut i nedar amb totes les teves forces.. que no tens res a fer!!!

Així, que es pot dir QUE FINS ARA no havia mai fet res semblant, que impliqués 4 hores de tanta concentració i nervis.

La prova del meu fred REAL i constant és que abans del vespre, després de la travessia, ja havia pillat el REFREDAT DEL SEGLE ::: 🤧🧊❄

Abans d’agafar l’avió cap a Barcelona, vaig anar amb el cotxe de lloguer a buscar la casa del Patrón ANTONIO. Li vaig agraïr enormement que m’hagués cuidat tant i haver rebut el seu suport durant aquella travessia tan dura, on la companyia i el saber que tens algú al teu costat ho és tot.

Amb "algú al meu costat" incloc especialment al Gorka, que va deixar d’anar a treballar i es va quedar a casa, seguint-me en directe des de la web del Marinetraffic, patint com un camell, i per qui em vaig sentir en tot moment acompanyada i recolçada. Durant la travessia i durant tot el meu periple sola per Tarifa i voltants. GRÀCIES AMOR MEU!

El vol de tornada de Málaga té retard d'1h30' i , després de conduir des de l'aeroport de BCN, arribo a casa passades les 2:00h. Gorka tenia preparada una ampolla cava super fred, síndria tallada i retall de premsa! Estem xerrant fins a les 4 del matí. Avui he conduit uns 500 kms, entre anar de Tarifa a Caños de Meca, ruta playera i després cap a l'aeroport Málaga i tornar a casa.

La meva admiració i respecte per totes aquelles persones que a diari es juguen la vida intentant creuar l'Estret de Gibraltar buscant trobar un futur millor.