Mitja Cames de Ferro - Tercera edició

Altra vegada em vaig deixar entabanar per un amic, i el passat Diumenge 28 de Maig de 2017, després d'un cap de setmana massa descuidat per la meva part em trobava a Sant Esteve d'en Bas per prendre la sortida en la III edició de la Mitja Cames de Ferro.

La meteorologia ens acompanyava, ja que no s'alvirava cap núvol en la distància i de fet, abans de les 8 del matí ja es notava certa caloreta si et posaves sota el Sòl.

Al Parc de l'estació el muntatge de l'organització i l'ambient era ben espectacular, amb fins a quatre arcs inflables i diverses carpes dels patrocinadors, tot molt ben pensat amb la diferència horària de sortida de les diferents distàncies.

Si aixecaves el cap i miraves al voltant, et sobrevenia una barreja de sensacions, les muntanyes que ens rodejaven imponents, et feien pensar en que una mica més tard hi passaries pel capdamunt, però a la vegada et venia el nervi de pensar en el puja - baixa que tindríem per davant.

A les 8 en punt del matí es va donar la sortida amb l'esclat d'un coet i la música tronant a tota màquina, tot molt motivador. Els primers dos quilòmetres, per sortir i allunyar-nos del nucli urbà eren planers i es podia tirar força lleuger, a partir d'aquí, ja passant a tocar de diverses granges, el perfil s'enfilava molt tímidament fins arribar a Joanetes on hi havia el primer avituallament del dia, només líquid, a tocar del quilòmetre cinc. Però just aquí començava la festa, i una mica també el calvari per a mi. De seguida vaig notar que no era el meu dia, i que em pesava tot una miqueta més de l'habitual.

Començava l'ascens cap al Puigsacalm des dels 630 metres de Joanetes, per arribar en una primera tirada de just dos quilòmetres als 1130, per flanquejar mig quilòmetre cap a l'esquerra tot planejant, i anar a buscar l'entrada de la canal dels Ganxos Vells, que en menys de mig quilòmetre ens faria pujar fins als 1300 metres d'altitud, essent ja dalt de la carena. Els ganxos per qui no els conegui, és tot un tram vertical de pujada equipada amb graons metàl·lics, alguna cadena i uns ferros de vida en vertical que ajuden a remuntar muntanya amunt. No gaire dificultat tècnica, molta diversió.

En comptes de girar a l'esquerra per anar a buscar Puigsacalm, giravem a la dreta per passar pel Puig Corneli i avançar fins les antenes i baixar fins l'ermita de Santa Magdalena, on es trobava el segon avituallament de la jornada, aquest ja amb menjar i beure. Un cop sortits d'aquí, tocava planejar una mica abans d'afrontar les darreres rampes que ens pujarien fins el cim del Puigsacalm, el sostre de la jornada, just per sobre dels 1500 metres d'altitud.

Cal destacar l'ambientàs muntat per l'organització en la rampa final d'accés al cim, amb les banderoles i la gent fent dringar esquellots, que et donaven uns ànims que ja començaven a minvar una mica. Fotos de rigor, pel repte dels 100 cims, i cap avall.

Just baixat un primer graó més tècnic, la baixada era més planera que altra cosa, i fins i tot et trobaves amb la sorpresa de la rampa de pujada al Tossell Gros, que et feia tornar a patir altra vegada, després encara planejar fins al Tossell Xic, encara per sobre dels 1400 metres, i aqui si, encarar la forta baixada, ajudats de molts trams de cordes i cadenes, fins al Coll de Bracons a 1120 metres d'altitud; O sigui 300 metres de desnivell negatiu en poc més d'un quilòmetre.

Al Coll de Bracons, hi trobavem el següent avituallament, també sòlid i líquid. Haviem de creuar la carretera i endinsar-nos de seguida, tot deixant la pista principal, a la serra de Llancers, que creuariem transversalment, pràcticament sempre per sobre dels 1200 metres d'altitud, en un constant puja i baixa que no et deixava un sol moment de respir. Cal destacar els moments en que s'obria més l'arbrat i podiem contemplar davant nostre tota la serra del Puigsacalm.

El tram de la Serra de Llancers s'allargava més de 4 quilòmetres i començava a perdre metres quan deixavem la carena, torçant cap a la nostra dreta per anar a buscar el darrer avituallament del dia, als Rasos de Pibernat, ja a 1100 metres i amb 19 quilòmetres a les cames.

Ara quedava baixar i baixar, primer en un tram força còmode fins a ser als peus de Sant Miquel de Castelló, i en un segon tram més complicat amb baixada forta i ple de revolts, arrels i pedra a partir d'aquí, quan passàriem dels 900 als 500 metres d'altitud en un quilòmetre i mig aproximadament.

Ara, i en teoria, ja quedava el tram més fàcil de la jornada, i així ho era, ja que entràvem en un tram de pista, ja planer, passant a tocar de les primeres masies de Sant Esteve, però amb el que havíem de comptar era que a tocar de la 1 del migdia, queia un Sòl de justícia que va acabar de rematar-nos.

Però evidentment, estant com estàvem, a tocar de l'objectiu més preuat, l'arc d'arribada, amb l'hamburguesa i la cervesa que ens esperaven, vam fer el darrer esforç per entrar trotant per sota dels arcs, ara d'arribada, i poder buscar una ombra, on menjar i beure'ns el trofeu que vam obtenir en acabar la cursa.

Conclusions:

- Cursa que passa per paratges preciosos, i que només per això ja paga la pena el patiment passat.

- Cursa força dura, a mi se'm va fer llarga, i per cert el GPS va marcar 24,1 km. (res de 23), i pel que he vist d'altra gent que la va pujar a les xarxes, a tothom li sortien distàncies molt semblants. El desnivell positiu si que penso que està sobre els 1600 metres que hi ha marcats.

- Fantàstica l'organització i molt bon ambient, agrair a tots els voluntaris l'ànim i l'esforç realitzats per que tot sortís rodó, com penso que així va ser. Moltes gràcies gent de la GECA.

- Una cursa per repetir, però si pot ser, en més bona condició física que la que portava aquesta vegada, i si no fer excursions per aquests fantàstics paratges també serà un plaer.

- I per últim, però no menys important, gràcies Jordi, per la teva paciència i ajuda durant tota la cursa!