Alguns dels edificis modernistes més bonics ( en la meva opinió) de Barcelona
Trail photos
Author
Trail stats
- Distance
- 7.96 mi
- Elevation gain
- 308 ft
- Technical difficulty
- Easy
- Elevation loss
- 164 ft
- Max elevation
- 267 ft
- TrailRank
-
79
5
- Min elevation
- 27 ft
- Trail type
- One Way
- Moving time
- 2 hours 14 minutes
- Time
- 2 hours 34 minutes
- Coordinates
- 2115
- Uploaded
- November 7, 2018
- Recorded
- November 2018
near La Bordeta, Catalunya (España)
Viewed 1112 times, downloaded 7 times
Trail photos
Itinerary description
Com he dit la ruta no es circular però en la pràctica es com si ho fos ja que comença junt a l’estació de Plaça d’Espanya de la L3 del metro i acaba a tocar se l’estació de Fontana de la mateixa L3.
He procurat passar per llocs de Barcelona que tenen altres edificis modernistes o altres atractius, com son la la Gran Via, la Plaça dels Àngels, els Jardins de Rubió i Lluch, Santa Maria del Pi i carrer Petritxol, la Plaça Reial, la Plaça de la Vila de Madrid, la Plaça de Catalunya, el Passeig de Gràcia, la Diagonal, l’Avinguda de Gaudí , etc. Amb això volia que les distàncies entre cada un dels edificis que he triat per fer aquesta ruta no fossin intrascendents, sinó que s’anessin veien altres espais interessants. Espero haver-ho aconseguit, ja que la entre els edificis visitats n’ hi ha 5 que son patrimoni de la Humanitat per la Unesco, tots de Gaudí.
Si us agrada caminar per Barcelona podeu posar Bcnjsg al cercador de Wikiloc i trobareu un seguit de caminades, molt variades, que he fet per la ciutat
Waypoints
Monument
75 ft
Casa Golferichs
El que segueix s’ha copiat de “ golferichs.org “ L’any 1900, l’arquitecte Joan Rubió i Bellver va rebre l’encàrrec de Macari Golferichs perquè li construís una vivenda a la cantonada de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer Viladomat. Macari Golferichs era enginyer de camins, comerciant de fustes i amb negocis a Amèrica. També va destacar com a col·leccionista i home de cultura. El seu objectiu era viure en una vil·la o casa modernista, amb sumptuosos acabats de ceràmica i fustes precioses i amb un estil historicista clar, que combina el neogòtic i el modernisme. L’arquitecte Joan Rubió i Bellver va projectar una vil·la que trenqués la uniformitat de l’illa de cases de l’Eixample. L’any 1901, acabada la construcció, la casa va aconseguir una menció especial en el premi anual de l’Ajuntament de Barcelona. El xalet de Golferichs va ser la primera gran obra de Rubió, tant en la seva projecció com pels mitjans econòmics amb que va comptar per a la seva realització. En aquesta casa, Rubió va començar a investigar una línia arquitectònica pròpia, comprovant la validesa estructural i constructiva de les formes gòtiques a base d’actualitzar-les. Aquesta investigació va quedar reflectida en els materials i les tècniques constructives, les ornamentacions de ceràmica, etc. Macari Golferichs i la seva família van viure a la casa fins als inicis de la guerra civil. L’estiu de 1936, va ser confiscada per militants llibertaris, que hi volien crear una universitat popular i llibertària. Acabada la guerra, la casa, i un edifici annex, que Rubió havia connectat amb ella, van ser cedits a les Dominiques de la Presentació, que la van convertir en una escola religiosa, modificant notablement l’estructura interna dels edificis. En els anys setanta, la finca va ser venuda a una constructora, que hi va projectar la construcció de vivendes. Davant el risc de perdre un edifici simbòlic per a l’Eixample, l’associació de veïns del barri de Sant Antoni, la de l’Esquerra Eixample, i altres entitats cíviques i col·legis professionals van començar una llarga campanya per salvar “el Xalet”, que és com es coneix popularment la casa Golferichs. Dotze anys després d’iniciar-se aquest litigi, l’Ajuntament de Barcelona va assumir la propietat de la finca i va iniciar els treballs de restauració necessaris per al seu ús públic. Els arquitectes Pere Joan Ravellat i Carme Ribas van ser els responsables d’una acurada restauració de la casa, que havia quedat molt malmesa en el seu interior. A partir de 1989, Golferichs s’obre com a espai de participació ciutadana. Inicialment, la seva activitat es va centrar en els més joves, com a ludoteca i escola lúdica de circ. Al llarg de la seva trajectòria com a casa de la cultura del barri, va anar adaptant el seu projecte a les noves demandes socials, sent un centre pioner en molts dels seus serveis; com l’aula d’informàtica en autoservei, o els laboratoris de l’espai de fotografia Francesc Català-Roca, serveis que com a ús públic, són o han estat únics a la ciutat. En els últims anys, el centre ha afegit el gaudi de la cultura de proximitat a través de la programació de música i els seus cicles de conferències orientats a la reflexió sobre la societat contemporània.
World Heritage Site
36 ft
Palau Güell
Informació copiada de “ palauguell.cat” El Palau Güell és un dels primers encàrrecs importants que va rebre Gaudí a l’inici de la seva carrera. Eusebi Güell (industrial, polític i mecenes) va voler que Gaudí li construís aquest peculiar palau urbà com a ampliació de la casa familiar que tenia a la Rambla de Barcelona. El Palau Güell (1886-1890) és un magnífic exemple de l’arquitectura domèstica en el context del modernisme. Fou l’habitatge de la família Güell i López fins que es traslladà al Parc Güell. Gaudí va saber dissenyar un palau funcional adaptat a les necessitats de la vida privada de la família i a la intensa vida social i cultural que va acollir. L’edifici destaca per la seva innovadora concepció de l’espai i de la llum. Gaudí va introduir al Palau Güell solucions variades a partir de plantejaments molt personals i va crear formes expressives excepcionals fruit de la seva imaginació, emprant-hi materials nobles tradicionals (pedra, fusta, ferro forjat, ceràmica, vidre, etc.). Va ser declarat monument historicoartístic per l’Estat espanyol el 1969, com també bé cultural d’interès nacional, i patrimoni mundial per la UNESCO el 1984. L’edifici, en qualitat d’obra de joventut, conté l’essència de l’obra posterior de Gaudí i és imprescindible per entendre la seva arquitectura.l
Monument
95 ft
Casa Lleó Morera
Informació copiada de “ casalleomorera. com “ La Casa Lleó i Morera va ser un projecte encarregat per Francesca Morera i Ortiz l’any 1902 a l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Al Passeig de Gràcia, 35 de Barcelona existia una antiga casa, anomenada Rocamora, construïda el 1864 pel mestre d’obres Joaquim Sitjas. Lluís Domènech i Montaner projectà una reforma integral de la casa preexistent, utilitzant gran varietat de materials i que s’estendrà fins el 1906. Francesca Morera i Ortiz heretà la casa del seu oncle, Antoni Morera i Busó, però va morir abans de veure finalitzada l’obra. Va ser el seu fill, Albert Lleó i Morera, qui es va fer càrrec de les obres, donant-li el nom amb el que se la coneix actualment, Casa Lleó i Morera. Lluís Domènech i Montaner va fer una remodelació de l’anterior edifici, aconseguint una autèntica obra modernista. La seva propietària li va encarregar enderrocar i reconstruir la façana, col·locar tres tribunes i balcons de pedra als diferents pisos, i fer les obres de l’interior. L’arquitecte, per poder realitzar aquesta obra modernista, es va envoltar d’un grup nombrós d’artistes i artesans, reconeguts per la seva capacitat creativa, com l’escultor Eusebi Arnau, el mosaïcista Mario Maragliano i l’ebenista Gaspar Homar, entre d’altres. La façana i l’entresol van ser decorats per diferents ornaments, entre els que destacaven les escultures d’Eusebi Arnau que representaven dues parelles de figures femenines, però que van ser destruïdes en una reforma dels baixos de la Casa el 1943. A la façana hi trobem continues al·lusions al cognom de la família, representant la flor de la morera amb diferents materials, o les al·legories dels invents del segle XX. La façana està coronada per un templet que excedia l’alçada permesa per l’Ajuntament de Barcelona i pel que es va haver de demanar el permís necessari. L’esclat del Modernisme el trobem a l’interior, amb un dels conjunts millor conservats de la ciutat: vitralls, mosaics, ceràmica, escultura, fusta, marbre, esgrafiat... El vestíbul i l’escala ens mostren les diferents arts aplicades modernistes que els artistes i artesans van saber plasmar partint de la idea i la direcció de l’arquitecte.
Monument
105 ft
Casa Amatller
Informació copiada de “ amatller.org “ El 12 de març de 1898, l’industrial xocolater Antoni Amatller Costa (1851-1910), va comprar una finca de 1.415 m2, en el número 101 (després 41) del Passeig de Gràcia de Barcelona, consistent en una casa de planta baixa i quatre pisos i un jardí de poc més de 800 m2. En va pagar 490.000 pessetes. Era un edifici construït el 1875 sota la direcció del mestre d’obres Antoni Robert, seguint les pautes marcades en el pla Cerdà. A l’Arxiu Municipal Administratiu es conserva un dibuix d’Antoni Robert amb l’alçat de la façana, de composició simètrica clàssica, amb accés central i dos locals comercials a banda i banda, i quatre balcons a cada pis. Segons aquest projecte l’immoble havia de constar de planta baixa i tres pisos, però en el moment de la construcció se n’afegiria un quart, que va haver de ser legalitzat finalment per Antoni Amatller. Antoni Amatller va encarregar la remodelació de l’edifici que havia comprat, per tal de convertir-lo en la seva residència, a Josep Puig i Cadafalch (1867-1956). Format a l’època de la Renaixença, l’arquitecte, polític i historiador de l’art tenia una particular concepció arquitectònica. En els seus escrits explica que Catalunya era un país que havia estat una de les potències de la Mediterrània medieval i que, havent passat per alguns segles de decadència, havia recuperat la seva potència econòmica al llarg del segle XIX gràcies a la industrialització. El país necessitava projectar una nova imatge, mitjançant una arquitectura moderna (d'aquí vindria el Modernisme) que poses de manifest l’empenta recuperada de la societat catalana; una arquitectura evocadora de les glòries del passat, prenent com a base les arts tradicionals per adaptar-les als nous materials i a les noves necessitats. Per aconseguir-ho era imprescindible comptar amb la col•laboració dels tallers artesanals que, ressuscitats i fortificats pel renaixement literari i històric, conformaven el col•lectiu capaç de convertir els projectes dels arquitectes en realitat. Participaven, així, en les tendències més innovadores que estaven transformant les capitals europees. La intervenció de Puig i Cadafalch va donar lloc a una transformació radical de l’edifici, comportant l’enderroc i recomposició de la façana, la construcció d’un estudi fotogràfic al terrat, reestructuració i redecoració de la planta baixa (incloent la caixa d’escala principal), canvis substancials en la distribució i redecoració integral del pis principal, la incorporació d’un ascensor elèctric i la instal•lació d’una plataforma giratòria per a l’automòbil del propietari i la rehabilitació de cuines i quartos de bany de tots els habitatges
World Heritage Site
102 ft
Casa Batlló
Informació copiada de “ casabatllo.es” Originalment, l’edifici va ser construït l’any 1877 per Emili Sala i Cortés (un dels professors d’arquitectura de Gaudí), quan a Barcelona encara no hi havia llum elèctrica. L’any 1903 el va adquirir D. Josep Batlló i Casanovas, un industrial tèxtil propietari de diverses fàbriques a Barcelona i destacat home de negocis. Construcció de Casa Batlló D. Josep Batlló va concedir total llibertat creativa a Antoni Gaudí, encarregant-li unes obres que en principi consistien a derrocar l’edifici. No obstant això, gràcies l’audàcia de Gaudí, es va descartar l’enderrocament de la Casa i es va dur a terme una reforma integral entre 1904 i 1906. L’arquitecte va canviar completament la façana, va redistribuir els envans interiors, va ampliar el celobert i va convertir el seu interior en una autèntica obra d’art. A més del seu valor artístic, l’obra revesteix una enorme funcionalitat, més pròpia del nostre temps que del passat. Fins i tot hi ha qui veu en ella elements precursors de les avantguardes arquitectòniques de finals del s. XX. La Mansana de la Discòrdia Al costat de Casa Batlló i a la mateixa època, destacats arquitectes van reformar altres cases que en el seu moment van competir pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona. És per aquest motiu que aquest tram es coneixia com la Mansana de la Discòrdia. Aquestes cases també són modernistes i, juntament amb Casa Batlló, actualment formen un conjunt únic format per: – Casa Amatller (by the architect Josep Puig i Cadafalch). – Casa Lleó Morera (by Lluís Domènech i Montaner). – Casa Mulleras (Enric Sagnier). – Casa Josefina Bonet (Marcel-li Coquillat). Actualment, Casa Batlló és Patrimoni Mundial de la UNESCO i una icona de Barcelona, una parada imprescindible per conèixer l’obra de Gaudí i el modernisme en la seva màxima expressió. També és un dels atractius culturals i turístics millor valorats, amb 1 milió de visitants a l’any.
World Heritage Site
138 ft
La Pedrera
Informació copiada de “ lapedrera.com” Una casa per als senyors Milà-Segimon El 1905 Pere Milà i Roser Segimon contrauen matrimoni. Atrets per la fama del Passeig de Gràcia, compren una torre amb jardí que ocupa una superfície de 1.835m2 i encarreguen a l'arquitecte Antoni Gaudí la construcció de la seva nova residència amb la intenció d'ocupar el pis principal i llogar la resta d'habitatges: La Casa Milà. La construcció (1906-1912) La construcció de la Casa Milà va despertar molt d’interès i se li van fer diversos reportatges, com el de la revista “L'Edificació Moderna”, publicació de la patronal dels constructors. S'explica que Gaudí es preocupava de satisfer les necessitats de la vida moderna «sense que la naturalesa dels materials ni les seves condicions de resistència siguin obstacle que limiti la seva llibertat d'acció», i descriu l'estructura de columnes com una novetat per aconseguir espais de grans dimensions i molt lluminosos. La construcció de l'edifici va ser complexa, amb problemes financers i legals, i no va estar exempta de polèmica. Gaudí canviava constantment els seus projectes per anar modelant l'aspecte i estructures de l'edifici. Va anar molt més enllà de l'estimació pressupostària prevista i no va respectar els reglaments de l'Ajuntament: l'edifici era il·legal en el volum construït. La part de les golfes i el terrat excedien el màxim permès i un dels pilars de la façana ocupava una part de la vorera del Passeig de Gràcia. Quan Gaudí va saber que un inspector havia passat per alertar al constructor, el senyor Bayó, d'aquestes il·legalitats, va deixar instruccions molt precises. Si tornava a passar i calia tallar la columna, faria posar una placa: «el tros de columna que falta ha estat tallat per ordre de l'Ajuntament». Finalment, la Comissió de l’Eixample va certificar que l’edifici tenia caràcter monumental i no havia d'ajustar-se estrictament a les ordenances municipals. Tot i així, els Milà van haver de pagar una multa de 100.000 pessetes per legalitzar-la. El matrimoni Milà va discutir amb Gaudí pels seus honoraris fins a arribar als tribunals. Gaudí va guanyar la demanda i Roser Segimon va haver d'hipotecar la Casa Milà per pagar a l'arquitecte, que va donar indemnització a un convent de monges. Sàtires La singular estructura de La Pedrera, i la relació entre Antoni Gaudí i Pere Milà van ser objecte de burla i escarni públic, caricaturitzades en nombroses publicacions satíriques de l'època. El 2 de novembre de 1984 La Pedrera, juntament amb el Parc Güell i el Palau Güell, va ser declarada per la UNESCO Bé cultural del patrimoni mundial pel seu valor universal excepcional. Aquests van ser els primers monuments a Espanya a ser declarats Patrimoni Mundial, juntament amb l’Alhambra, la mesquita de Còrdova, el monestir d’El Escorial i la catedral de Burgos, i en l’àmbit internacional va ser l’any de la inclusió de l’estàtua de la Llibertat, la Ciutat del Vaticà, el parc de Yosemite i el temple de Baalbek al Líban, entre d’altres. La Llista del patrimoni mundial, iniciada el 1978, consta actualment de 1.007 béns inscrits de 161 països, 779 dels quals són béns d’interès cultural. Espanya és el tercer país, després d’Itàlia i la Xina, amb més béns culturals registrats com a Patrimoni mundial, i Catalunya és la comunitat autònoma que té més inscripcions de patrimoni cultural d’Espanya, amb un total de 44 béns declarats. Els criteris pels quals La Pedrera va ser inclosa en la llista del Patrimoni mundial estan recollits en la Convenció per a la protecció del patrimoni mundial cultural i natural (UNESCO, 1972) i en les Directrius pràctiques sobre l’aplicació de la convenció per a la Protecció del patrimoni mundial, i són: Criteri (i): Aquestes principals obres d’Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) són obres mestres del geni creatiu humà. Criteri (ii): Són extremament rares i singulars. Criteri (vi): Són exemples de les obres del gran període de la cultura catalana de les darreries del segle xix i el començament del segle xx. El 17 de juny de 2005 la UNESCO va aprovar ampliar la llista d’obres d’Antoni Gaudí amb la façana de la Nativitat i la cripta de la Sagrada Família, la Casa Vicens, la Casa Batlló i la cripta de la Colònia Güell, de manera que es va passar a set béns inscrits com a conjunt, i es van formular de nou els criteris d’inscripció.
Monument
141 ft
Casa Serra
Informació copiada de “ poblesdecatalunya.cat” Palauet residencial construït per Puig i Cadafalch entre 1903 i 1908 per a Pere Serra, que no el va arribar a habitar. Va ser col·legi de monges i, finalment, seu de la Diputació de Barcelona. Del projecte original es conserven només dues ales en angle, amb una torre de planta circular enmig. És, tanmateix, un de les obres més emblemàtiques de l'etapa modernista de l'arquitecte, on es barregen les influències gòtiques, renaixentistes i plateresques. A la façana que dóna a la Rambla Catalunya hi ha una reproducció de la porta de la casa Gralla, del carrer Portaferrissa, lamentablement enderrocada l'any 1856. A les llindes de les finestres del primer pis hi ha esculpits els bustos d'artistes com Cervantes, Wagner o Fortuny. Una ala més baixa, que dóna a la Diagonal, va ser afegida amb posterioritat per Josep Maria Pericas.
Monument
141 ft
Palau del Baró de Quadras
Informació copiada de “ llull.cat “ A partir de la reforma a fons d’un edifici ja existent, en una parcel·la estreta, que donava només al carrer del Rosselló i no arribava a la Diagonal, Puig i Cadafalch crea aquesta petita joia del modernisme: tant la façana com el conjunt d’accés que travessa la planta baixa i l’arribada a la planta noble, són un dels projectes més reeixits de l’època. El palau segueix l’esquema típic de l’Eixample: la planta principal per als propietaris i la resta de pisos per a lloguer. La planta baixa s’usa com a accés als pisos superiors i les dependències de servei, i per a l’entrada formal a la casa dels barons.L’entrada per a carruatges —excepcionalment, aquí, amb entrada i sortida al carrer— que dóna a l’escala monumental d’accés al principal és l’eix vertebrador de la residència dels barons i una herència dels palaus gòtics barcelonins —bàsicament, des dels situats al carrer de Montcada. La configuració de l’Eixample fa que els edificis tinguin dues façanes molt diferenciades: la que dóna a carrer, sempre molt formal i representativa, i la que dóna a pati d’illa, que sol ser més senzilla i relaxada. Aquesta dicotomia la veiem també al Palau del Baró de Quadras: la façana de la Diagonal, obra dels artesans Alfons Juyol i Eusebi Arnau,que construeixen en pedra tallada una de les tribunes goticitzants més impressionants del modernisme; la façana posterior, la del carrer del Rosselló, té una decoració floral al llarg de la tribuna correguda lateralment –tres balcons– i vertical –quatre plantes. L’entrada i l’escala La importància de l’entrada dels senyors es palesa tant en la rica decoració de l’escala i els vitralls de la claraboia com en el paviment de mosaic romà. La seva situació central genera un anell circulatori al seu voltant que resol la distribució del pis principal. Les impressionants reixes de la planta baixa, tant la que dóna a la Diagonal com la del carrer del Rosselló, són de forja del mestre Manuel Ballarín i Lancuentra. Les sales Les sales amb façana a la Diagonal són les més públiques i estan destinades a rebre visitants. Es van construir amb pòrtics de pedra seguint un estil d’inspiració islàmica i utilitzant revestiments de ceràmiques de colors amb motius florals i elements escultòrics goticistes. Les estances que fan façana al carrer del Rosselló es destinen a la vida familiar i domèstica, i es troba més detall en la decoració dels motius florals dels estucs, que omplen les parets de fulles. Uns grans pilars suporten els capitells jònics gegants, plens de motius vegetals i florals, a l’estil de les Arts & Crafts angleses, davant de la gran xemeneia —la llar de foc, símbol d’allò domèstic. Cal fer esment dels magnífics treballs de fusteria, amb els rics i complexos teginats que cobreixen els sostres i els paviments de diverses fustes amb dibuixos geomètrics. El palau va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 9 de gener de 1976
Monument
138 ft
Casa de les Punxes
Informació copiada de “ casaselespunxes.com “ Declarada Monument Històric d’Interès Nacional al 1976 i construïda per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, a petició de la família Terrades, la Casa de les Punxes és actualment un dels edificis més emblemàtics de Barcelona i es troba ubicada al mig de la ruta modernista. La Casa de les Punxes, també coneguda com a Casa Terradas, va ser erigida al 1905 i dissenyada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. La seva construcció va ser comissionada per Àngela Brutau, vídua de Bartolomeu Terradas i Mont -reconegut empresari tèxtil i agrícola- i destinada a les seves tres filles: Àngela, Rosa i Josefa. És llavors quan Josep Puig i Cadafalch es troba amb l’encàrrec de dissenyar una casa per a cadascuna de les tres germanes. L’arquitecte realitza un interessant projecte d’inspiració medieval, on aconsegueix unificar a la perfecció els tres edificis, que aparentment semblen una sola casa, un sol bloc constructiu. Els edificis havien de construir-se en un solar triangular, el que impedia a l’arquitecte respectar els dissenys del Pla Cerdà. El seu disseny s’inspira llavors en el moviment arquitectònic del nord d’Europa, construint un bloc amb 6 cantonades, coincidint amb les interseccions dels tres carrers que l’envolten. La façana principal serà la de la cantonada amb l’Avinguda Diagonal i per emfatitzar la seva categoria, l’arquitecte situarà dues torres circulars de mesura i forma diferents i de major grandària que les situades a la resta de vèrtexs. Seguint la tendència neogòtica i amb una funció de mirador aconseguirà trencar amb la simetria de l’edifici. Els tres immobles es dividien en una planta baixa, destinada a local comercial; una planta principal, destinada a cadascuna de les propietàries; quatre plantes destinats a lloguer i una gran terrassa on es situaven les dependències del servei. La planta baixa es construeix en pedra amb arcs i columnes decorades amb motius florals i abstractes, mentre que en els pisos superiors s’opta per la utilització de maó vermell, combinat amb àrees de pedra com les tribunes o balcons. L’ornamentació dels artesans modernistes a la Casa Terradas El moviment Modernista proposava la síntesi de totes les arts i la seva integració a la vida quotidiana, es tractava de trobar un estil modern i útil on el camp artístic s’ampliava i s’eleven les antigues arts menors a la categoria d’art. Si fem un recorregut pels detalls decoratius de la casa de les Punxes, podrem observar la grandiositat dels seus treballs, i és que Puig i Cadafalch sempre comptava amb la col·laboració de destacats artesans, que treballaven elements com ara el ferro o el vidre i que es servien de la utilització de les noves tècniques i materials, conseqüència dels avenços de l’època. A la façana no falten cap tipus de representacions, ja siguin escultòriques, treballs de forja, vidre o ceràmica en els quals podem trobar una lectura simbòlica -religiosa o mitològica- com el panell ceràmic de la figura de sant Jordi, que corona la façana de carrer Rosselló i que conté la següent inscripció “Sant patró de Catalunya torneu-nos la llibertat”. Situat en un punt estratègic del mateix, es pot veure un retrat de l’arquitecte. Motius florals, figures masculines, algunes amb banyes o fesomies més particulars. També elements marins i vegetals com el peix volador -símbol de poder, la magrana -símbol de reialesa i cristianisme- o el drac, part de la iconografia artística medieval i símbol del mal contra el qual lluiten els herois. Els elements decoratius fan també al·lusió a la propietat de les cases, a la part alta de la façana, a cada un dels blocs compten amb un panell ceràmic amb imatges que remeten a les germanes Terradas: en el panell d’Àngela Terradas hi ha una representació d’un àngel amb les sigles ATB i la següent inscripció: “Aquesta obra fou acabada l’any MCMV”. Al panell de la casa central, de Josefa Terradas hi ha un rellotge solar amb la inscripció “Numquam et crastina fallet hora” – “mai no seràs fallit per l’hora incerta de l’endemà” amb al·lusions gràfiques a Sant Josep. Finalment a la casa de Rosa Terradas, hi ha tres panells: un representa una dona envoltada de roses i els altres dos, gerros de roses amb l’anagrama RTB. La rajoles ceràmiques són presents a diversos espais de la casa i, juntament amb el paviment hidràulic, són dos dels elements més recurrents de l’arquitectura modernista, amb gran valor artístic i funcional.
Monument
108 ft
Palau Macaya
Informació copiada de “ gaudiallgaudi.com” Historia y descripció: Edifici construït el 1901. La façana es bàsicament decorada amb estucat blanc, encara que hi figura una considerable obra d’escultura en pedra que dona riquesa a les finestres i especialment al balcó i la asimètrica tribuna de la planta baixa. Tot l'interior de la casa va ser dotat d’una ornamentació molt rica que encara es pot observar en el vestíbul i el pati interior del que neix una magnífica escalinata. Segons Permanyer, alguns dels col·laboradors de Puig i Cadafalch en aquesta casa van ser: Eusebi Arnau i Alfons Juyol escultors, Ballarín ferro forjat i també s’ha de citar per la seva importància en aquest edifici Joan Paradís pels esgrafiats. Aquest edifici va ser comprat per "La Caixa" que hi ha instal·lat un espai d’exposicions artístiques.
World Heritage Site
121 ft
Sagrada familia
Informació copiada de “ sagradafamilia.org “ . En aquesta web hi ha molta més informació sobre l’evolució de la construcció del Temple fins als nostres dies. Gaudí va concebre la Sagrada Família a partir de la tradició de les catedrals gòtiques i bizantines. Amb l’arquitectura i la bellesa de l’edifici volia expressar les creences cristianes, i comunicar a tothom el missatge evangèlic. Va aconseguir una simbiosi entre forma i simbolisme cristià, amb una peculiar arquitectura generada per estructures, formes i geometries noves però de gran lògica i inspirades en la natura, amb un important protagonisme de la llum i del color. El significat de la Sagrada Família es comunica amb la forma i l’expressivitat de l’arquitectura, de les imatges i els conjunts escultòrics. Els diferents elements arquitectònics tenen un simbolisme cristià ordenat jeràrquicament. Així, cada una de les divuit torres té una dedicació. Al mig hi haurà Jesucrist, i al seu voltant les quatre torres que epresenten els evangelis, els llibres que expliquen la vida i les ensenyances de Jesús. La torre sola a l´absis, coronada per una estrella, representa la seva mare, Maria, i les dotze torres restants més representen els dotze apòstols, testimonis de les seves paraules i gestos. Es miri des d’on es miri, un cop acabades aquestes divuit torres oferiran una visió extraordinària i donaran una sensació d’elevació al voltant de la torre central, dedicada a Jesucrist. ORÍGENS: 1866-1883 Els orígens del Temple Expiatori de la Sagrada Família es remunten al 1866, any en què Josep Maria Bocabella i Verdaguer funda l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep, que a partir de l’any 1874 promou la construcció d’un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família. L’any 1881 i gràcies a diversos donatius, l’Associació compra una parcel·la de terreny de 12.800m² entre els carrers de Marina, Provença, Sardenya i Mallorca per construir-hi el temple. La primera pedra es posa el 19 de març de 1882, festivitat de Sant Josep, en un acte solemne que presideix el bisbe de la ciutat, Josep Urquinaona. A partir d’aleshores se n’inicia la construcció, que comença per la cripta situada a sota de l’absis segons un disseny neogòtic de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar y Lozano, el primer arquitecte del temple. Aquest, poc temps després i per discrepàncies amb els promotors, abandona la direcció de l’obra, i l’encàrrec passa a mans d’Antoni Gaudí. GAUDÍ: 1883-1926 Després d’assumir el projecte el 1883, Gaudí construeix la cripta, que enllesteix el 1889. Posteriorment inicia les obres de l’absis, mentre segueix a bon ritme la rebuda de donatius. Quan es rep un important donatiu anònim, Gaudí es planteja fer una obra nova i més gran: desestima l’antic projecte neogòtic i en proposa un de nou més monumental i innovador tant pel que fa a les formes i a les estructures com a la construcció. El projecte de Gaudí consisteix en una església de grans dimensions amb planta de creu llatina i torres de gran alçària; concentra una important càrrega simbòlica, tant en forma arquitectònica com escultòrica, amb l’objectiu final de ser una explicació catequètica de les ensenyances dels Evangelis i de l’Església. El 1892 comença els fonaments per a la façana del Naixement perquè, segons manifesta Gaudí mateix, «Si enlloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada i turgent hagués començat per la de la Passió, dura, pelada i com feta d’ossos, la gent s’hauria retret». El 1894 queda enllestida la façana de l’absis i el 1899 el Portal del Roser, un dels accessos al claustre del Naixement. Paral·lelament a aquests treballs, a l’angle sud-oest del temple, l’any 1909 Gaudí hi construeix les Escoles Provisionals de la Sagrada Família, destinades als fills dels treballadors de la Sagrada Família i als infants del barri. L’any següent, el 1910, una maqueta de la façana del Naixement s’exhibeix al Grand Palais de París en ocasió d’una exposició sobre l’obra de Gaudí, impulsada pel seu amic i mecenes Eusebi Güell. El 1911 projecta la façana de la Passió. Des de l’any 1914, Gaudí es dedica exclusivament a construir el Temple Expiatori de la Sagrada Família, fet que explica que no hi hagi altres treballs importants en els darrers anys de la seva vida. S’hi implica tant que arriba a residir els darrers mesos a tocar del seu obrador, un espai situat al costat de l’absis dedicat a taller de maquetes a escala, realització de dibuixos i dissenys, estudi d’escultures i espai per a preses fotogràfiques, entre d’altres. El 1923 projecta la solució definitiva de les naus i cobertes. Les obres, però, avancen lentament. El 30 de novembre de 1925 s’acaba la construcció del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a sant Bernabé, de cent metres d’alçària. Aquest és l’únic que Gaudí veu construït, ja que el 10 de juny de 1926 mor a conseqüència d’un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la capella del Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves despulles. Durant tots aquells anys, per poder executar el projecte, havia col·laborat amb Gaudí un nombrós grup d’arquitectes, dibuixants, escultors i modelistes.
Monument
174 ft
Hospital de Sant Pau
Informació copiada de “ santpaubarcelona.org “ L’edifici modernista de l’Hospital de Sant Pau es el conjunt modernista més gran d’Europa. L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau neix l’any 1401 de la fusió de sis hospitals que hi havia en aquell moment a Barcelona. L’Hospital de la Santa Creu, com se l’anomenava en aquesta primera època, s’ubicà en ple centre de la ciutat, a l’actual barri del Raval, en un dels edificis més importants del gòtic civil català. A finals del segle XIX, el creixement demogràfic de Barcelona i els avenços de la medicina van fer que l’Hospital quedés petit. Per això es va plantejar la construcció d’un nou edifici. Gràcies al llegat del banquer Pau Gil, el 15 de gener de 1902 es col·locava la primera pedra del nou centre hospitalari, dissenyat per Lluís Domènech i Montaner. La inauguració de les noves instal·lacions no arribaria fins l’any 1930. Després de més de vuit dècades d’activitat sanitària al Recinte Modernista, l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va traslladar-se l’any 2009 a unes noves instal·lacions construïdes en l’extrem nord del conjunt arquitectònic. Començava, així, una nova etapa per als pavellons històrics de Domènech i Montaner.
World Heritage Site
256 ft
Casa Vicens
Informació copiada de “ casavicens.org” La Casa Vicens és la primera obra mestra d’Antoni Gaudí i l’essència de la seva obra posterior. Es considera un dels primers edificis del Modernisme i, gràcies a la seva singularitat i el seu valor universal, va ser declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO l’any 2005. En l’estructura de l’edifici predomina la geometria, especialment la línia recta. Tan sols amb aquest element Gaudí va aconseguir crear un espai bucòlic en el qual destaquen la connexió i el diàleg amb la natura, la font d’inspiració més important en tota la seva obra. Aquesta referència als elements naturals és present a l’exterior i a l’interior de la casa. Mitjançant la integració de diverses arts decoratives —pintura, ceràmica, esgrafiats, etc.—, Antoni Gaudí aconsegueix que la natura penetri dins la casa, creant, d’aquesta manera, una continuïtat entre espai interior i exterior. La Casa Vicens esdevé natura feta arquitectura Història El 1883, Manuel Vicens i Montaner, corredor de canvi i borsa, confia al jove arquitecte el projecte de la seva residència d’estiu a l’antiga vila de Gràcia. És la seva primera obra mestra i un dels primers edificis que inauguren el modernisme a Catalunya i a Europa. La configuració actual de la Casa Vicens i la finca és el resultat dels diversos canvis i transformacions duts a terme al llarg de la seva història, que han conformat tres espais clarament diferenciats: la construcció original de 1883-1885, obra d’Antoni Gaudí; l’ampliació realitzada el 1925 per Joan Baptista Serra de Martínez; i el jardí que l’envolta. Tenint en compte la nova funció museística i cultural, el projecte de rehabilitació adapta els espais de l’edifici que corresponen a l’ampliació de l’any 1925 amb la finalitat de donar cabuda als diferents serveis que els nous espais culturals i el públic requereixen. Així, s’ha aconseguit no haver de modificar les dependències gaudinianes.
Comments (2)
You can add a comment or review this trail
yeahhhhh otra más para mi agenda de rutas de Barcelona!!!!! ya verás!!
La superarás,como siempre haces. Saludos cordiales