Banyoles volta a l’Estany

Parc de la Draga

A la vora de l’estany de Banyoles trobareu el parc de la Draga, construït amb motiu dels jocs olímpics de l’any 1992, quan Banyoles va ser la subseu olímpica de rem. A més de poder fer esport, deixar que els nens juguin una bona estona al parc infantil o fer un pícnic a l’àrea que disposa de font, bar i lavabos, podreu viatjar en el temps. I és que al parc es van trobar restes d’un poblat neolític. Gràcies a les reconstruccions d’algunes cabanes i a les demostracions d’activitats prehistòriques us podreu acostar a la vida del neolític. El poblat ofereix una visita guiada els dissabtes i diumenges a les 12h de juny a octubre. Cada primer diumenge de mes es fan demostracions.

Lletra B

El trenc d’en Simó

La caseta de Fusta

És un paratge de lliure accés on és permès el bany a l’estiu. Aquest indret porta el nom d’una caseta feta de fusta que hi va haver aquí fins l’any 1980. Zona de prat amb accés a l’aigua i envoltat de bosc de ribera ofereix múltiples opcions per la realització de diferents activitats

Els Amarradors

Gir a esquerra

Mirador de can Morgat

Font del camp de baix

Nedadors dels estudiants

Santa Maria de Porqueres

L’església de Santa Maria de Porqueres és un exponent indiscutible del romànic; un edifici de gran sobrietat però amb elements escultòrics decoratius molt interessants. Aquesta petita però bonica església, a tocar de l’estany de Banyoles, té una llarga història. Gràcies a les excavacions que s’hi ha portat a terme es coneixen vestigis de l’època ibera i visigòtica en l’indret de l’actual temple. S’hi ha trobat, també, restes d’un temple pagà i d’un temple paleocristià. Se sap que ja existia una capella a la zona l’any 840 i un document del segle X (906) l’esmenta com una possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. L’església romànica que coneixem avui, però, va ser aixecada l’any 1182. El petit temple té una sola nau, coberta amb volta de canó, amb un arc triomfal que dóna pas a un absis –de cos més baix i paviment més alt– amb tres absidioles i dues capelletes que eixamplen l’àmbit però que no sobresurten del mur exterior. A l’absis s’hi conserva una biga de fusta policromada original. És destacable la decoració escultòrica de l’edifici, tant de l’interior com de l’exterior, que de tant en tant trenca amb la sobrietat del conjunt. Capitells, frisos, cornises i arcs estan esculpits amb decoracions figurades i vegetals que mereixen un moment d’atenció. La portalada, juntament amb l’arc triomfal de l’interior, és un dels elements més interessants. A diferència de la majoria d’esglésies d’aquesta època, aquí el pòrtic sobresurt del pla de la façana i està ricament decorada als seus capitells i a l’arquivolta interior, on hi ha un seguit de medallons que recorden les monedes romanes, on s’hi representen animals, figures humanes i ornamentals.

Font del Rector

Font del Vilar

Espanyol del Vilar

Els Desmais - estany

Passeig de Magdalena Aulina

Personatge banyolí. Magdalena Aulina i Saurina (Banyoles 1897 - Barcelona 1956) va ser fundadora de l'Institut Secular de les operàries Parroquials. A Banyoles, a les primeres dècades del segle XX es perpetuava una situació que ja venia del segle XIX: un sector de la població vivia en unes males condicions caracteritzades per una feina mal remunerada, unes jornades de treball massa llargues, una manca de cobertures socials, uns habitatges poc higiènics, i això sense comptar amb la lacra del treball infantil... A aquesta bossa de pobresa, localitzada sobretot a l’entorn de la plaça de les Rodes, es va dedicar, amb un entuasiasme i una abnegació notables, una dona singular, Magdalena Aulina i Saurina. Magdalena Aulina i Saurina va néixer a Banyoles el 12 de desembre de 1897. Els seus pares, Narcís Aulina i Carme Saurina, foren un matrimoni de profundes creences religioses, que transmeteren als seus fills. La lectura d’una biografia de Gemma Galgani va orientar Magdalena cap a una personal vocació religiosa, que va seguir amb gran dedicació. Als divuit anys va iniciar la seva activitat amb el foment de la devoció del mes de maig, tradicionalment dedicat a la Mare de Déu, que començà a celebrar el 1916 en una casa prop de les Rodes i que aviat esdevingué la seu d’un Patronat d’Obreres, una institució que combinà el foment de la vida religiosa, mitjançant la catequesi, amb l’impuls a la formació humana i cultural de la infància i la joventut. Un dels seus fruits va ser la construcció d’un temple a la plaça de les Rodes, que fou consagrat el 2 de febrer de 1926 i que volgué dedicar a la Sagrada Família com a símbol de la seva activitat apostòlica. Ja des dels inicis de la seva vocació religiosa, Magdalena Aulina no se sentí cridada a ser monja, com dues de les seves germanes, sinó que volgué mantenir una vida religiosa intensa però, per dir-ho en llenguatge religiós, «sense sortir del món». En aquest sentit, fou una visió pionera, que més tard seguirien moltes persones, però que en les primeres dècades del segle XX no era gens habitual. Magdalena Aulina era una persona d’una gran personalitat i d’un magnetisme personal intens. En la seva tasca educadora i catequitzadora en el Patronat d’Obreres, ben aviat obtingué la col·laboració d’altres persones que compartiren la seva manera de viure l’experiència cristiana. L’any 1923, Magdalena Aulina caigué greument malalta, fins al punt que els metges temien el pitjor. Tal com explica el seu biògraf, el dominicà Llorenç Galmés, a la nit del 23 d’abril «experimentà una estranya sensació i, de sobte, se sentí curada.». I afegeix: «A Magdalena, aquella experiència la va marcar per a tota la vida». Superada la malaltia, i amb el nou impuls rebut de les seves experiències espirituals, amplià l’abast de la seva feina. Augmentà el nombre i dedicació de les persones que col·laboraven amb ella, tant a nivell personal com amb ajudes i aportacions econòmiques. Tot el moviment quedà englobat en la fundació de Casa Nostra, en uns terrenys situats prop de l’estany. La seva actuació va tenir ben aviat detractors i partidaris. Cal tenir en compte que la situació de l’Església catòlica, en aquestes primeres dècades del segle XX, era molt diferent a l’actual. Aleshores, l’Església era un poder fàctic de primera magnitud i el capellà era una autoritat local. L’Esglèsia feia beneficència, certament, però mantenia ben clarament les distàncies, i els poderosos hi tenien un lloc privilegiat. Aquesta Església no podia veure amb bons ulls una aproximació al món dels desheretats com la que duia a terme Magdalena Aulina. En canvi, aquesta actitud va despertar les simpaties de les esquerres banyolines, simpaties que es van veure afavorides, segurament, pel fet que un germà seu era membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i regidor, per aquest partit, de l’Ajuntament banyolí. El cas és que, quan va esclatar el conflicte amb la jerarquia, les dretes banyolines van fer costat al bisbe i les esquerres la van defensar. I, recíprocament, quan les esquerres banyolines van ser reprimides i empresonades, arran dels Fets del Sis d’Octubre de 1934, Magdalena Aulina els va oferir suport i ajuda. El principal conflicte, però, va venir de la jerarquia, sobretot quan el bisbe Josep Cartañà Inglés va ocupar la seu episcopal de Girona. Va ser un conflicte d’autoritat i de poder, per part de la cúria episcopal, i de voler mantenir, per part de Casa Nostra, l’estil particular del seu compromís evangèlic. Els aspectes de caràcter més espiritual, les suposades visions o inspiracions, no van tenir de fet tanta importància com la voluntat episcopal de controlar la institució i d’imposar la seva autoritat. La revolució del 1936 va paralitzar el procés eclesiàstic i va ser una prova de foc per a la institució. Estant Magdalena Aulina malalta al llit, un grup de milicians se la volien endur, amb finalitats com a mínim dubtoses. Va ser necessària una enèrgica intervenció del doctor Joan Gussinyé Mas per convèncer-los que, atesa la gravetat de la seva malaltia, era millor deixar que la natura fes el seu curs. El comitè de Porqueres, però, es va incautar de les propietats de Casa Nostra, la institució passà per moments difícils i perillosos i alguns dels seus membres foren empresonats. La derrota de la República, el 1939, no suposà, però, la tranquil·litat esperada. Al contrari, el procés eclesiàstic seguí el seu curs amb nova empenta, i el bisbe Cartañà arribà fins a l’extrem de prohibir l’obra de Magdalena Aulina i apartar-la, a ella i als seus seguidors, dels sagraments. La publicació del llibre El caso de Bañolas, obra d’un capellà de Reus anomenat Josep Ricart, és una mostra d’aquesta situació de tribulació. Fins i tot es valorà negativament el fet que la Generalitat, el 1938, revoqués la incautació feta pel comitè de Porqueres, i que Sol Ixent, una institució juvenil de Casa Nostra, hagués participat en la confecció de roba d’abric per als combatents republicans. Finalment, Magdalena Aulina es reconcilià amb el bisbe Cartañà i, juntament amb les seves companyes, deixaren momentàniament Banyoles i trobaren refugi amb el bisbe Olaechea, a Navarra, que les acollí amb simpatia i aprovà la institució, el 1945, amb el nom de «Pía Unión de Señoritas Operarias Parroquiales». A partir d’aquí comença una fructífera etapa en la vida de Magdalena, que va impulsar noves fundacions a Roma, a França, a Barcelona, a Amèrica, a l’Àfrica... Cap al final de la seva vida, Magdalena Aulina sofrí una nova tribulació, ja que, arran d’una visita apostòlica ordenada per Roma, es va veure apartada de la direcció de la seva obra, a la qual es va prohibir d’acollir nous membres. Tot s’arranjà però amb el nomenament d’un nou visitador apostòlic, que comprengué el sentit de l’obra, aixecà les prohibicions i dissipà els recels, fins arribar, el 1962, a la constitució de l’obra en Institut Secular. Magdalena Aulina i Saurina, però, no pogué veure el bon resultat final, perquè morí abans, el 15 de maig de 1956. La seva obra i la seva personalitat l’han convertida en un personatge cabdal del segle XX a Banyoles. El 28 de desembre de 2006 el ple municipal de l'Ajuntament de Banyoles li va atorgar la Medalla d'Or de la Ciutat.

Pesquera d’en Mates

És una pesquera molt petita, de planta quadrada i coberta a dues aigües. Petita balconada a la part posterior amb una barana per pescar-hi. Construcció funcional, senzilla i austera, per guardar els estris de pesca. Anys 1.910 – 9m2

Pesquera Marimon

Pesquera Marimon (1874) Pesquera molt emblemàtica de Banyoles. Té un arc d'ingrés i una llarga passarel·la enjardinada. El cos gran té dues entrades per a barques per la part del passeig, de portes de fusta verdes i vermelles, i blanques a la part superior, les quals actualment han estat tapiades per dins i s'han convertit en estada. La terrassa posterior dóna a una petita pesquera de planta quadrada i cúpula, la primera a ser construïda. Des d'aquesta terrassa també en surt una petita palanca de fusta per banyar-se i una escala ampla per on es pot pujar a la terrassa de dalt.

Passeig Darder

Orígens Els orígens del Museu Darder es deuen a l'activitat professional de Francesc Darder i Llimona, veterinari i taxidermista que venia animals dissecats i material d'Història Natural en una botiga a Barcelona. Arran de l'Exposició Universal de 1888, la botiga es va passar a conéixer com a Museo Darder amb la voluntat d'oferir un espai museístic de temàtica naturalista a la ciutat. D'altra banda, Darder era també director del Parc Zoològic de Barcelona des de la seva fundació, l'any 1892, seu del Laboratori Ictiogènic que tenia com a objectiu la repoblació dels rius i estanys de Catalunya. Darder era un assidu visitant de Banyoles i la manca de peixos que patia l'Estany de Banyoles va interessar-lo de manera que va iniciar diversos estudis d'aclimatació i portaria a la celebració de la Festa del Peix l'any 1910.

Foto

Foto

Pesquera

Pesquera Gimferrer

La restauració de la pesquera Gimferrer de l’estany de Banyoles s’ha acabat i ja està a punt perquè l’Ajuntament hi organitzin actes de petit format, de caire cultural o protocol·lari. Es tracta d’una de les cinc casetes característiques de la vora de l’estany banyolí que gestiona directament l’Ajuntament. Les quinze restants, tot i ser de propietat municipal, són d’ús privat a través d’una concessió. Totes estan protegides amb la categoria de bé cultural d’interès nacional (BCIN) en la modalitat de jardí històric. Racionalisme Construïda el 1874 com a modest punt de pesca i magatzem, el 1948 la Gimferrer va ser objecte d’una remodelació signada per l’arquitecte Francesc Paco Figueres que va convertir-la en una de les pesqueres més atractives, a banda d’un rar exemple de l’arquitectura racionalista que hi ha al país. La planta baixa (on hi ha un balcó terrassa que dona a l’estany) té una superfície de 60 metres quadrats. A sobre hi ha unes golfes (on trobem un lavabo i un vestidor) i la terrassa superior. També hi ha un embarcador, dissimulat a la banda que dona al passeig. La Gimferrer (nom de la família que el 1948 va adquirir l’edifici) es considera la primera pesquera de Banyoles pensada per a un ús sobretot lúdic, una circumstància que li atorga un valor històric afegit. La intervenció Algunes modificacions dels plànols originals i el deteriorament pel pas del temps li havien canviat molt l’aspecte. La remodelació –pressupostada en 110.000 euros, a càrrec del consistori– ha consistit a recuperar l’aspecte que havia de tenir segons els plans de Figueras. L’alcalde, Miquel Noguer; el regidor d’Urbanisme i Medi Ambient, Albert Tubert, i l’arquitecta Sílvia Costa, redactora del projecte de recuperació, van presentar ahir a la premsa els resultats de la intervenció. S’han reconstruït les parets baixes de la passera per la qual s’accedeix a l’edifici des del passeig, afegint-hi una barana; s’han retirat les antigues teules àrabs i les reixes de les finestres; el color blanc de la marqueteria s’ha canviat pel verd... I sobretot, s’ha reincorporat la pèrgola de la terrassa, possiblement l’element més característic de la pesquera. L’estructura de la pèrgola la formen quatre pòrtics de pilars d’obra, quatre bigues i set rastells de fusta. L’espai, des d’on es té una panoràmica excepcional de l’estany, disposa també d’un banc d’obra. La major part de l’edifici, però, no s’ha alterat i es conserven, per exemple, les obertures amb forma d’ull de bou o el portal metàl·lic de la passera. Costa va explicar l’anècdota que aquest portal, instal·lat el 1948, havia estat la porta d’un ascensor d’un edifici de l’Eixample de Barcelona. Noguer, per la seva banda, va assenyalar que, si bé la pesquera tindrà diferents usos, l’objectiu de la restauració ha estat la conservació d’aquest patrimoni. Cinquè rescat Aquesta pesquera va ser recuperada per l’Ajuntament el 2018, a proposta de la família que en tenia la concessió. La primera que va passar a mans municipals va ser la d’en Lero, el 2004, que es va condicionar com a oficina de turisme. A partir del 2007 es van traspassar la Malagelada (és l’oficina dels àrbitres quan hi ha competicions de regates), l’Agustí (cedida posteriorment al Club Natació Banyoles) i la Mata, que és l’única que manté l’aspecte original, del 1910 (actualment no té cap ús perquè les seves dimensions són molt petites). Del 1865 al 1927 Tot i que la primera llicència es va atorgar el 1818, les més antigues de les que han sobreviscut són força més modernes. La més veterana és la d’en Malagelada (del 1865) i la Marimon i la Gimferrer (del 1874), totes tres reformades. La més jove és la del Rector (1927). El 1931 l’Ajuntament va prohibir que se’n construïssin de noves.

Parc Arqueològic de la Draga

El Parc Neolític de la Draga El jaciment arqueològic de la Draga és un dels assentaments d'agricultors i ramaders més antics del nord-est de la península Ibèrica i un dels primers poblats neolítics lacustres d’Europa (5400-4900 aC). Pertany al període conegut com a neolític cardial, nom donat pel tipus de decoració present a la ceràmica, que era feta amb l’ajuda d’una vora de petxina dentada (cardium en llatí) quan la pasta dels atuells encara era fresca. El jaciment es troba a la vora oriental de l'estany de Banyoles i fou descobert l’any 1990, durant les obres fetes amb motiu dels Jocs Olímpics. Durant la seva ocupació, el poblat tenia la forma d'una península que s'endinsava cap al llac, amb un pendent suau i continuat. A partir de les prospeccions, se suposa que tenia una extensió aproximada d'uns 8.000 m². La particular situació del jaciment en una zona humida, en permanent contacte amb el nivell freàtic, ha propiciat una excepcional conservació dels materials orgànics, des dels pilars de fusta de les cabanes fins a eines (mànecs d’aixa, falçs, pals cavadors...), restes de cistelleria o fins i tot cordes. Aquest fet fa que la Draga sigui un dels jaciments cabdals per a estudiar el neolític europeu. Actualment els treballs d’excavació es duen a terme des del Museu Arqueològic de Banyoles (MACB), amb la col·laboració d’altres institucions com el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Museu Arqueològic de Catalunya (MAC) i el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC). El Parc Neolític de la Draga funciona des de l’any 2000. Tant els escolars com els grups turístics hi poden experimentar com era la vida al neolític gràcies a les cabanes reconstruïdes, als camps neolítics de cereals i lleguminoses i a les activitats centrades en la seva vida quotidiana.

Pesquera de Coromines

Les Pesqueres del Segle XIX Les primeres pesqueres Durant el segle XIX alguns particulars, representants de la burgesia local, van sol·licitar permís per aixecar un petit cobert, caseta o pavelló dins l'Estany. Primer es demanaven per pescar amb canya, i més tard, per guardar la barca o per banyar-se al seu interior. Les primeres van ser fetes pels mestres d'obres banyolins. Les existents avui dia es van construir des de mitjans de segle XIX fins a l'any 1928. Disposen d'una passarel·la que les uneix a passeig de circumval·lació de l'Estany i es troben escampades a les ribes est i sud. Totes tenen un número identificatiu i reben un nom més o menys "popular". Ja l'any 1818, concretament el 2 de novembre, l'Ajuntament de Banyoles va concedir a l'propietari i notari banyolí Miquel Carrera Ros poder aixecar una "pesquera" molt a prop de la "Font d'en Morgat". La volia per pescar i per guardar la barca. Malauradament, no hi ha constància que s'edifiqués. Uns quants anys després, el 2 d'octubre de 1862, el propietari Manuel Cabanellas va demanar permís per a una "pesquera" on abans l'havia tingut el notari Josep Vila Ferran: "Que, corrent ja els dies de l'últim terç de la meva vida i desitjant que es deslizen d'una manera plaent divertint-me a pescar, i evitar que ho facin amb aquell frenètic nosa, que en tal edat engendra el no poder-se ocupar en res ". D'aquesta manera, doncs, se'ns mostra clarament que, en aquesta època, quan, per alguna raó, els directament interessats en les "pesqueres" deixaven d'utilitzar-les, les solien abandonar i, per aquest motiu, algunes d'elles no ens han arribat fins avui dia. Tres anys després, davant de passeig de l'estany i de la Font Pudosa, prop de la primera palanca, el 9 de novembre de 1865, va edificar la seva el fabricant Josep Roura Sala. La volia per pescar. El 22 de març de 1873, la va cedir a Marià Malagelada (durant una temporada la va utilitzar el mestre d'obres Joan Torroella). El 9 d'octubre de 1890 va passar a mans del seu fill Pere Malagelada Bramon. "La pesquera d'en Malagelada" va ser reconstruïda de nou (a càrrec de l'arquitecte Jeroni Moner Codina) durant els Jocs Olímpics de l'any 1992, com a punt d'observació a la sortida de les barques de rem (caseta d'àrbitres). Les de l'últim terç de segle XIX La majoria d'elles, malgrat tot, es van fer en l'últim terç de segle XIX, quan els gustos burgesos per disposar d'un terreny particular on pescar o on tancar la barca es van imposar. Tenir una "pesquera" o disposar d'una barca pròpia era un signe de distinció social. Amb la "pesquera" es privatitzava l'espai públic i alguns particulars aconseguien poder pescar amb tranquil·litat, assegurar-se un bon lloc de pesca o posseir una zona on guardar la seva barca. En aquest moment, les seves dimensions oscil·laven entre el metre i mig i els dos metres i mig, estaven fetes amb parets de llosa, cobertes amb maó (o llosa) i s'assentaven bé sobre el travertí en formació o bé sobre estaques clavades al fons . La coberta era generalment a dues vessants, però també les hi havia en forma piramidal o de cúpula. Durant aquestes tres últimes dècades de segle XIX, l'Ajuntament de Banyoles va concedir el permís d'aixecar-les emprant, en funció de l'termini d'ocupació, les fórmules "durant el beneplàcit de l'Ajuntament" o "permís per un temps indeterminat". Ja des d'aquestes dates s'estableix que es tracta d'autoritzacions per a ocupar terrenys públics, propietat de l'comú, l'ús exclusiu dels quals el concedeix l'Ajuntament. Malgrat tot, ha estat una constant en tots aquests anys d'història de les "pesqueres" el seu ús, en algun cas, per alguna persona diferent de la titular durant una bona temporada i també que es venguessin i heretessin. El 7 de maig de 1874 el fabricant Pere Colomer Sala demana poder aixecar una caseta de pesca al llac, al paratge conegut com "Roca d'en Roquetes": "Construir una casella per poder pescar amb canya (...) amb l'objecte que cap persona li molesti ni li inquieti la pesca en aquest punt amb xarxes, croca (...) ". Inicialment, l'avui dia pesquera "Marimon", era una petita caseta en cúpula, que estava unida a terra per una passarel·la. Al 1887, entre aquesta primerenca edificació de l'anomenada llavors "pesquera Colomer" i la riba de l'estany, es va construir l'actual pesquera modernista. Aquesta obra la va fer Llorenç Marimon Salvany (agent d'assegurances i negocis) que la va adquirir el 27 de juliol de 1878 i li ha donat el nom actual. Després va passar a Jaume Dilmer Ricolt, Josep Marimon, a la família Agustí i actualment a la Serra. Al 1890 rebia el nom de "pavelló de l'salvament de náufrechs" per estar dedicada a aquesta finalitat. Uns dies després, Pere Rodríguez Bovis, el 21 de maig de 1874, reclamava un permís per a una "casella per pescar amb canya" a la "pesquera d'en Gomis". Aquesta pesquera, entre finals de segle XIX i començament de l'XX, mesurava uns 7,65 metres quadrats. Passats uns dies, el 27 d'agost, el mateix Pere Rodríguez Bovis, aquesta vegada en nom del "Tinent General dels Exèrcits Nacionals" Narcís de Ameller Cabrera, fa el mateix per a una "casella per pescar amb canya" al lloc denominat " Mineta ", que afrontava amb terres del seu representat. La primera edificació de l'actual "Gimferrer" data també de 1874. El 13 d'agost el sabater Rafael Funtané Castañer va demanar el permís per a: "una casella per pescar amb canya a la Llacuna i punt denominat la pesquera de Ameller". El 8 de maig de 1912 el paleta Jaume Casellas Serrà, en nom de l'gendre de la vídua Rigau, va sol·licitar ampliar-la com "xalet-pesquera" i el 1948 va ser reformada novament. Després Rafael Funtané va passar per les mans de fabricant de sabó Pere Rigau Bosch, de Josep Vallmajor Gayolà, de la família Servosa i fins arribar a la família Gimferrer. A partir de 1877, en les sol·licituds, es passa a donar més importància a el fet de poder tenir la barca (de passeig i de pesca) a resguard, que a el poder pescar. Per tancar les barques es fer coberts més grans i es van ampliar les seves dimensions: mitjançant la reforma de les antigues o bé fent-les de nou. Es denominaven "casa-pot". En algunes d'elles també es va introduir un nou ús, que s'afegia a el de pescar i de guardar la barca: el bany a l'interior.