Barcelona. Tour pel centre històric. Plaça Catalunya - Les Rambles - Port i Maremagnum - Passeig Gràcia - Casa Batlló de nit

Inici de ruta en la Plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia

Cases Antoni Rocamora

> Documentació: "Cases Rocamora. Les cases Rocamora són un conjunt arquitectònic situat al Passeig de Gràcia i el carrer de Casp de Barcelona, catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.[1] Descripció: Conjunt de tres edificis entre mitgeres de planta baixa amb ús comercial i cinc plantes d'habitatges de renda. Les cases tenen entrades independents però estan unificades uniformement mitjançant una façana que repeteix la mateixa estructura, un sol mòdul consistent en les tribunes i els coronaments de les cúpules que sobrepassen el propi terrat. Hi ha una torre que trenca amb l'ordenació establerta a la manera d'un mirador de planta circular amb pinacles situat al vèrtex de la cantonada. Els elements decoratius goticistes queden articulats a través de la pròpia estructura de l'edifici.[2] Història: Entre 1863 i 1883, en aquesta illa hi hagué el Prado Catalán, i el 1884 s'hi va instal·lar el Cafè[3][4] i el Teatre Novedades. Una part dels terrenys eren propietat del comerciant Isidre Alandí i Llamusí i el tintorer Francesc Llenas i Duran (vegeu fàbrica Batlló-Llenas), que van tenir una disputa amb l'Ajuntament per l'expropiació d'una franja de terreny al Passeig de Gràcia.[5][6] Entre 1897 i 1901, Antoni Rocamora i Pujolà va adquirir-ne tres parcel·les que incloïen el cafè i l'entrada al teatre als germans Artur i Francesc Llenas i Ventura,[7] i a la cunyada d'aquest darrer, Àngela Canela i Bauzà, vídua d'Isidre Alandí.[8][9][10] El 1914, Rocamora va demanar permís per a construir-hi tres cases segons el projecte de l'arquitecte Joaquim Bassegoda i Amigó (tot i que probablement hi col·laborà el seu germà Bonaventura).[10] El 1915, en plena construcció, va presentar un nou projecte que augmentava l'alçada en un pis mes,[11] i finalment, les obres s'acabaren el 1917.[12][2] A la mort de Rocamora, les cases es van repartir entre les seves filles: Eulàlia (núms. 12-14), Elvira (núms. 8-10) i Isabel (núm. 6).[13]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Cases_Rocamora

Escultures de la Plaça de Catalunya

Glorieta i escultura

Centre Plaça de Catalunya, els típics coloms i els turistes

Escultura cavall i caravella

Escultura 'Sabiduría' (1929)

Diferents escultures

Monument a Francesc Macià

> Documentació: "Biografia. Francesc Macià. Primer president i restaurador de la Generalitat moderna. Nascut el 1859 a Vilanova i la Geltrú, va ser dirigent del partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), després d'una gran victòria electoral en les eleccions municipals, proclamà la República Catalana des del Palau de la Generalitat a Barcelona el 14 d'abril de 1931. Tres dies més tard, i com a conseqüència d'una negociació amb representants del Govern de Madrid, s'acordà que la nova institució d'autogovern rebria el nom de Generalitat de Catalunya. Francesc Macià, governant d'una enorme popularitat, morí exercint el càrrec de president de la Generalitat el dia de Nadal de 1933." Font: https://president.cat/president/historia-presidencia/galeria-presidents/francesc-macia

Barra & Art Coktails & Tapas

Font de la Portaferrissa

> Documentació: "FONT DE PORTAFERRISSA. Al carrer de Portaferrissa, cantonada amb La Rambla trobem una font de 1604 (en l’actual emplaçament al 1680) que va ser redecorada amb ceràmiques l’any 1959 i re-inaugurada el 24 d’octubre del mateix any. Està feta amb pedra de Montjuïc amb enrajolats ceràmics. A les ceràmiques de Joan Baptista Guivernau que es van instal·lar a la font l’any 1959 trobem un text de Pere Voltes que diu: EL 24 DE SETEMBRE DE 1959, FESTA DE LA MERCÈ, FOU INAUGURAT EL PLAFÓ DE RAJOLES D'AQUESTA FONT LA "PORTA FERRIÇA" ERA UNA DE LAS PUERTAS DE LA SEGUNDA MURALLA DE BARCELONA, CONSTRUIDA EN EL SIGLO XIII. LA BARRA DE HIERRO UNA DE LAS MEDIDAS LONGITUDINALES USADAS EN LA CIUDAD - QUE SE FIJÓ EN ELLA LE DIO NOMBRE ASI COMO A LA CALLE QUE CONDUCIA A DICHA PUERTA DESDE EL CENTRO DE LA CIUDAD ANTIGUA. EN LA CALLE PUERTAFERRISA, SE CONSTRUYERON, A PRINCIPIOS DEL SIGLO XVI, LA CASA GRALLA BELLO EDIFICIO PLATERESCO DESAPARECIDO AL ABRIRSE LA CALLE DEL DUQUE DE LA VICTORIA, Y LA CASA PINÓS, DEL MARQUÉS DE BARBARÁ, DERRUIDA TAMBIÉN A MEDIADOS DEL SIGLO XIX. LA CONSTRUCCIÓN DEL PALACIO MOYA, (HOY COMILLAS) EN 1774, MOTIVÓ EL DERRIBO DE LA ANTIGUA PUERTA. ASOCIACIÓN DE VECINOS - PUERTAFERRISA - CUCURULLA - BOTERS La Font va ser construïda l’any 1604 al costat del col·legi de Betlem (cantonada La Rambla – Carme). El 15 de maig del 1680, el rector del col·legi va demanar el seu trasllat ja que els jesuïtes, propietaris de l’escola, volien aixecar una capella. El trasllat es va fer a càrrec dels Jesuites que, per indicació del Consell de Cent, la van situar adossada a una de les torres del portal de la Ferrissa, a la muralla de La Rambla. Amb motiu de la construcció del Palau Moja es van enderrocar les torres i part de la muralla que va continuar desapareixent al llarg dels segles XVIII i XIX però la font va restar al seu lloc." Font: https://www.amicsdelarambla.cat/cat/turisme/font-de-portaferrissa

Mercat de Sant Josep, la Boqueria

> Documentació: "La Boquería. El Mercado de San José (en catalán Mercat de Sant Josep), popularmente conocido como La Boquería1​2​ (en catalán La Boqueria), es un mercado municipal que se encuentra en la Rambla de Barcelona (España). Además de ser un lugar donde se puede comprar todo tipo de productos frescos, es también una atracción turística. Tiene una superficie de 2583 m² con más 300 puestos ofreciendo una gran variedad de productos locales y exóticos, tanto a los compradores particulares como a los restauradores de la ciudad. Es el mercado más grande de Cataluña, el más variado en oferta alimentaria y también el más visitado por los turistas.3​ La consultoría CrearMas ha presentado el proyecto que quiere llevar a cabo para actualizar el mercat de la Boqueria, el cual incluye una serie de acciones para transformar el mercado, siguiendo las tendencias más actuales del retail, para que sirvan de referencia y centro de atracción.​ Historia: El mercado fue inaugurado en 1840, pero sus orígenes están al aire libre, ante las puertas de la antigua ciudad, en la explanada del Pla de la Boqueria, donde vendedores ambulantes y labradores de los pueblos y masías próximas se instalaban con el fin de vender sus productos, antes de que la ciudad se saliera de sus primeras murallas. Este mercado se hacía fuera de las murallas de la ciudad por ahorrar el impuesto de entrada de mercancías. Antes del mercado, estuvo en el mismo lugar el convento de San José. En 1586 los carmelitas descalzos (denominados els josepets por ser los difusores, con Teresa de Jesús a la cabeza, del culto popular a la figura de San José) fundaron el convento en el lugar donde hoy está el mercado. A medida que la Rambla fue tomando importancia como paseo urbano en el siglo xviii, se consideró necesario sacar las carnicerías de su recorrido y fueron desplazadas, todavía muy cerca, hacia el interior, junto al huerto del convento de San José, que junto con otros conventos de la zona, fue asaltado e incendiado durante el motín anticlerical instigado y dirigido por algunos políticos liberales en Barcelona el día de San Jaime (25 de julio) de 1835. Tras el incendio del convento, este se suprimió, se expropió a los carmelitas el edificio, se demolió y fue construida en su lugar una plaza con grandes columnas rodeada de porches, que sería la más grande de Barcelona. Se decidió trasladar el mercado de manera temporal en su interior, pero finalmente sería su emplazamiento definitivo. Las obras de techado se iniciaron el día de San José de 1840. A principios del siglo xx, la Rambla tenía desde la calle del Carme hasta la de la Petxina toda la anchura que hoy en día tiene frente al Palacio de la Virreina. El mercado se situaba en el espacio entre las casas y los árboles, dividido en sectores bien diferenciados según el producto que se vendía. Muchos vendedores obsequiaban una flor por la compra de algún producto de alimentación, y aquí encontramos el origen de un colectivo popular e inseparable del conjunto de este paseo: los actuales floristas de la Rambla. Más tarde también se añadió la venta de animales, sobre todo pájaros. La cubierta metálica actual se inauguró en 1914. La última modificación arquitectónica del mercado fue en el año 2000, y actualmente se prepara otra que afectará sobre todo la plaza de la Gardunya.6​ A lo largo de los años, se ha convertido en el mercado más emblemático de Barcelona. El colectivo de vendedores, la estructura y situación del mercado lo convierten en un lugar de visita obligada para compradores y turistas. Cada vez hay más establecimientos del mercado regentados por inmigrantes, en los que se encuentran especialidades de Japón, Italia, Grecia o los países árabes." Font: https://es.wikipedia.org/wiki/La_Boquería

Basílica de Santa Maria del Pi (gòtic segle XIV)

> Documentació: "Santa Maria del Pi. L'església de Santa Maria del Pi, o simplement del Pi, és una basílica gòtica situada a la plaça del Pi de Barcelona, declarada bé cultural d'interès nacional.[1][2] Història: L'església del Pi està documentada des del 987,[3] tot i que hi ha la tradició que existia en el mateix lloc una capella ja en el segle V (415). Situada en la confluència de l'antiga Riera de Collserola (o de Sant Miquel) amb la via sepulcral dels segles I a III, que sortint del portal sud del cardo de la ciutat romana de Barcino,[4] anava cap a la zona de Sarrià (Barcelona), en un lloc anomenat des d'antic Palma del Pi o Pla del Pi.[5] A l'entorn d'aquesta primitiva capella es va anar formant a partir del segle IV un dels primers ravals de la ciutat fora muralles anomenat la Vilanova del Pi que, a poc a poc, va anar conformant l'actual barri. El seu cementiri medieval és documentat l'any 1074 i des de l'any 1188 ja consta com a parròquia eclesiàstica. Malgrat les referències documentals, no s'han localitzat restes de l'edifici d'aquell temps, que devia ser d'estil romànic, cosa que ha fet suposar que es trobava al mateix lloc que l'església gòtica actual, el subsol de la qual no ha estat excavat.[3] En aquest cas, l'església romànica devia ser més petita que la gòtica (com passa també amb la catedral), ja que es conserven registres de donacions i adquisicions de terrenys per la construcció de l'edifici actual.[3] Una imposta romànica situada al portal lateral de l'església, formada per capitells majoritàriament de caràcter fitomòrfic i datat al segle xii, s'ha relacionat amb aquesta construcció romànica desapareguda. La construcció de l'actual temple gòtic es deu a la primeria del segle xiv. Consta el 1321 l'existència ja de la capella de Sant Climent i de Sant Llorenç i el 1332 es treballava en el quart tram de la nau, que fou coberta a la segona meitat del segle xiv. Pere el Cerimoniós feu donacions l'any 1379 per començar el campanar, que s'acabà durant les obres que va dirigir el mestre major Bartomeu Mas, entre 1460 fins el 1486,[6] o fins a la seva mort l'any 1497. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va causar seriosos danys a l'església, sobretot a la façana. El segle xv es correspon amb un període d'esplendor per l'església del Pi, que s'havia convertit en una de les comunitats principals de la ciutat. El nomenament de rector anava aparellat a càrrecs de responsabilitat a la cort, com ara personatges de la talla d'Alfons de Tous i Felip de Malla, membres destacats de la política de les primeries del segle xv en foren rectors. L'any 1508 Pere Joan Matoses n'era sagristà i al seu entorn sembla que es va anar formant un cenacle erudit que es mantingué actiu fins al final del segle xvi, prova d'això és la important biblioteca que aquest autor cedeix a l'església i que es va convertir en una de les primeres biblioteques públiques de la ciutat. Durant el segle xvii, la comunitat del Pi es consolida malgrat que decau la seva influència a la cort. La gran quantitat de plets per qüestions de precedència o d'interessos econòmics centra la seva activitat social. Són exemple d'això la confrontació de les capelles de música i el plet mantingut per causa de la proliferació de comunitats conventuals a la seva demarcació i que li generà problemes econòmics considerables degut a la feligresia i drets sacramentals perduts. En aquest moment rep la dependència de la parròquia de Sant Esteve de Castellar (Castellar del Vallès) en extingir-se el monestir de Sant Llorenç del Munt que en detenia la jurisdicció. La parròquia i terme de Sants també va pertànyer al Pi fins ben entrat el segle xix. Des de 1697 fins al 1714, la comunitat del Pi va participar activament en els successius setges que patí Barcelona, principalment amb aportacions econòmiques destinades al suport del cos militar que defensava la ciutat. El setge dels anys 1713-1714 va ser el més difícil i dramàtic degut a les destruccions que patí i als morts comptats entre els membres de la comunitat. La repressió posterior a la caiguda de la ciutat l'11 de setembre de 1714 l'afectà sensiblement com a la resta de les comunitats eclesials amb la pèrdua de les rentes que van ser segrestades per les autoritats borbòniques i l'exili d'alguns dels seus beneficiats. Cap a la meitat del segle xviii comença la recuperació que es consolida, a final de segle, amb un nou moment d'esplendor que té el seu punt culminant amb la beatificació de Sant Josep Oriol l'any 1806 canonitzat posteriorment l'any 1909. El segle xix és moment de creixement de la comunitat de preveres en detriment de la junta d'obra, tradicionalment considerada la propietària i gestora principal de l'edifici. L'any 1817 s'eliminà el cementiri, actual plaça de Sant Josep Oriol, que va ser traslladat al Poblenou seguint les directrius higièniques del moment. L'any 1835, la primera desamortització (Juan Álvarez Mendizábal) no va afectar directament a la basílica però sí a les comunitats conventuals de la seva jurisdicció que van ser eliminades. Algunes esglésies conventuals foren erigides parròquies i la jurisdicció del Pi es va fragmentar; va perdre, d'aquesta manera, molta de la seva feligresia. La desamortització de Pascual Madoz, l'any 1855, l'afectà directament amb la pèrdua de béns immobles. A partir d'aquell moment s'inicia una llarga decadència de la vida comunitària tot i que s'esdevé la declaració de basílica menor l'any 1925 i que comença el reconeixement històric i artístic de l'edifici que és declarat monument nacional l'any 1931. L'any 1936, la Guerra Civil espanyola representà un cop molt for a la vida parroquial tal com s'havia esdevingut fins aquell moment i al llarg dels segles, i va desaparèixer definitivament per aquesta raó la comunitat de preveres beneficiats." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_del_Pi

Placeta de la Boqueria. Casa Bruno Cuadros

> Documentació: "Casa Bruno Cuadros. La Rambla es una caja de sorpresas inagotable. Una caja que se abre y deja entrever joyas como esta alegoría del orientalismo la Casa Bruno Cuadros, que en su día fue una tienda de paraguas de Barcelona. El estilo que la acompanya, próximo al modernismo con el colorido y la delicadeza de sus decoraciones, convierten este edificio en el protagonista de muchos álbumes fotográficos de los visitantes de Barcelona. En el año 1883, el arquitecto Josep Vilaseca se encargó de reformar el edificio de la Casa Bruno Cuadros y la tienda de paraguas que había en los bajos. Eran los años previos a la Exposición Universal de 1888, y Barcelona no paraba de crecer: en todas partes se construían interesantes obras. El modernismo empezaba a hacerse notar y, con él, el gusto por las decoraciones orientales: La Casa Bruno Cuadros de Barcelona, llamada popularmente "Casa de los paraguas" es un buen ejemplo. Vilaseca combina toda clase de elementos arquitectónicos previos al modernismo con otros inspirados en otras culturas en un edificio ecléctico que deja boquiabiertos a todos los que pasean por las Ramblas. Los balcones y la galería del último piso de la Casa Bruno Cuadros están llenos de referencias egipcias. En la fachada, los esgrafiados y las vidrieras recuerdan sombrillas y abanicos de hierro fundido. En la tienda, el orientalismo también impregna el exterior, caracterizado por los trabajos de carpintería, los cristales pintados y las pinturas con personajes extraídos de láminas japonesas. El elemento decorativo más vistoso es, sin embargo, el gran dragón chino de hierro forjado que sobresale de la fachada, que sostiene un paraguas como reclamo de la tienda. Después de las reformas de 1980 en el local de la vistosa tienda de paraguas se ubicó una sucursal bancaria." Font: https://www.barcelonaturisme.com/wv3/es/page/4421/casa-bruno-cuadros.html

Carrer Ferran

Passatge Madoz, porta d'accés a la Plaça Reial

Restaurant la Gallega i Cafeteria Tobogán

Plaça Reial, terrasses

Restaurant Italià Rossini

Restaurant les Quinze Nits

Font de les Tres Gràcies

> Documentació: "Font de les Tres Gràcies. La Font de les Tres Gràcies es troba a la plaça Reial de Barcelona, al districte de Ciutat Vella. Va ser creada el 1867 per Antoine Durenne sobre un disseny de Louis-Tullius-Joachim Visconti, i instal·lada el 1876 amb un projecte arquitectònic d'Antoni Rovira i Trias. Aquesta obra està inscrita com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/646.[1] Història i descripció: La Plaça Reial, així anomenada en honor dels Reis Catòlics, es va començar a construir el 1850 al solar deixat per un antic convent de caputxins, amb un projecte d'urbanització de Francesc Daniel Molina. Al centre es va decidir posar un monument dedicat a Ferran el Catòlic, encarregat a l'escultor valencià Josep Piquer. Però el 1856, amb motiu d'una visita de la reina Isabel II, com encara no estava fosa l'estàtua en bronze es va decidir instal·lar un primer model que tenia fet l'escultor en guix, que no va ser de l'agrat dels ciutadans, que poc després ho van trencar a pedrades. Tan sols va quedar el pedestal, obra dels germans Baratta, que va ser enderrocat el 1868 en el trancurs de la revolució que va originar la I República.[2] Llavors, el 1876 es va plantejar la col·locació d'altre monument a la plaça, i per iniciativa de l'arquitecte Antoni Rovira i Trias es va decidir la instal·lació d'aquesta font, copiada d'un model francès elaborat deu anys abans per Antoine Durenne sobre un disseny de Louis-Tullius-Joachim Visconti. La font està composta per un estany circular al centre del qual s'aixeca una tassa amb sis mascarons que vessen aigua, sobre la qual s'ubiquen les estàtues de les Càrites, rematades per altra tassa superior. Antigament estava rodejada d'un parterre circular de gespa tancat per una barana baixa de ferro, i l'estany de la font quedava arran de terra; posteriorment es va eliminar aquest parterre i es va circumdar l'estany amb un mur baix de pedra.[3] Les figures d'Aglaia, Eufròsine i Talia, deesses de l'encant, la creativitat i la fertilitat, estan representades en forma de triple Hècate, esquena amb esquena i amb les mans entrellaçades, com en una dansa. Aquest model estava inspirat en unes estàtues de Germain Pilon elaborades cap al 1560 per a l'església parisenca dels Celestins, conservades actualment al Museu del Louvre, les quals estaven al seu temps influïdes per un dibuix de Primaticcio. Aquesta iconografia tenia un origen neoplatònic, en què les tres Gràcies representarien l'amor, la bellesa i el plaer, al mateix temps que és una al·legoria de les tres accions liberals d'origen estoic: oferir, acceptar i tornar els beneficis. De la sèrie elaborada per Durenne va sorgir altra font homònima instal·lada a la plaça de la Borsa de Burdeus.[4] Aquesta font va ser substituïda el 1892 per un brollador lluminós i traslladada a la Rambla del Poblenou, però el 1926 va ser retornada al seu lloc original per decisió de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, director de Parcs i jardins de Barcelona. La font va ser restaurada el 1983, en el conjunt d'una reforma de la plaça en què es va eliminar el trànsit de vehicles. A prop es troben els fanals dissenyats per Antoni Gaudí per a la plaça." Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Font_de_les_Tres_Gràcies

Atraccions de les Rambles, Alienígena

Parada de quadres i pintures en les Rambles

Atraccions de les Rambles, caricaturistes

Atraccions de les Rambles, Dama de la Burguesia

Monument a Colom

Las Golondrinas, embarcacions d'esbarjo

Port de Barcelona i Telefèric del Port

Rambla de Mar, Passarel-la Marítima

Posta de sol en la Muntanya de Montjuïc

Las Golondrinas, embarcacions d'esbarjo

Maremagnum, centre comercial i d'oci

Rambla de Mar, Passarel.la Marítima

Posta de sol des del port

Noria, atracció temporal

Panoràmica Rambla de Mar i Maremagnum

Noria, atracció temporal

Atraccions de les Rambles, el Quixot

Atraccions de les Rambles, Alien

Atraccions de les Rambles, caricaturistes

Restaurant Bella Rambla

Gran Teatre del Liceu

> Documentació: "Gran Teatre del Liceu. El Gran Teatre del Liceu, construido en el 1847, es un equipamiento cultural único en Barcelona y uno de los teatros de ópera más destacados de Europa. Emplazado en la Rambla, acoge cada año grandes producciones de ópera, ballet y música sinfónica. El edificio se destruyó por un incendio en 1994 y se reinauguró en 1999 tras una espléndida reconstrucción. El Gran Teatre del Liceu fue levantado a la Rambla por la burguesía de Barcelona sobre el solar de un antiguo convento. Su finalidad era alojar el Conservatori de Música y, por encima de todo, crear un espacio donde la alta sociedad pudiera ver ópera, el producto cultural estrella del momento. El Liceu se convirtió en un símbolo de la ciudad de Barcelona, hasta el punto que, cuando un incendio lo destruyó en 1994, toda la sociedad catalana quedó conmovida. La reconstrucción dotó al edificio del Liceu de una infraestructura técnica y escénica muy avanzada, además de recuperar fielmente el aspecto original de uno de los teatros más reconocidos. Con un aforo de 2.292 plazas y cinco anfiteatros, el Gran Teatro del Liceu de la Rambla de Barcelona es hoy uno de los teatros de ópera más grandes del mundo. La temporada de ópera, danza y música empieza en el mes de septiembre y se prolonga hasta julio. Además, el Gran Teatre del Liceu nos permite visitar los espacios más representativos y disfrutar de los detalles y la magnificencia de su arquitectura. Destacan la Sala Gran, el Foyer y el Saló dels Miralls I (Salón de los Espejos), así como el Cercle del Liceu. La sede de este club privado es un magnífico exponente del modernismo catalán, con mobiliario de la época y obras originales del pintor Ramon Casas." Font: https://www.barcelonaturisme.com/wv3/es/page/5059/gran-teatre-del-liceu.html

Les Rambles. Antiga Casa J. Xanco Cotchet (any 1820)

> Documentació: "Antiga Casa Cotchet-Xancó. L'Antiga Casa Cotchet-Xancó és un establiment de Barcelona catalogat com a establiment de gran interès (categoria E1).[1] Descripció: Establiment que ocupa la planta baixa amb porta d'accés i aparadors afrontats a la Rambla. Pel que fa a l'exterior, damunt d'un sòcol de pedra de Montjuïc, es desenvolupa una estructura de fusta formada per uns estrets muntants que configuren els espais dels tres aparadors que es localitzen a cada costat de la porta d'accés. A cada aparador es disposen diversos rètols que anuncien productes com «gèneres de punt», «banyadors» o «camiseria a mida»; en un dels rètols més grans veiem la data de fundació de la botiga, 1820 i, a sobre la porta, el rètol indica «Preu fix». Corona aquesta estructura un gran rètol que funciona com una llinda de tot el conjunt amb el nom de l'establiment.[2] Respecte a l'interior, es conserva el mobiliari original de la botiga d'estètica modernista. Destaquen els prestatges de fusta que ocupen gairebé tot l'espai perimetral i consten, a més de la decoració dels rematats superiors, d'unes persianes per protegir els productes emmagatzemats. També cal esmentar el moble de la caixa enregistradora, alguns taulells usats també com a mostradors, algunes cadires i els punts de llum de llautó.[2] Història: Establiment fundat el 1820 per part d'Antoni Cotchet, posteriorment del seu nebot Josep Xancó associat durant amb temps Joan Bel. La decoració interior data aproximadament del 1912.[2]" Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Antiga_Casa_Cotchet-Xancó

Passeig de Gràcia

Gran Via de les Corts Catalanes

Passeig de Gràcia

Passeig de Gràcia. Casa Batlló

> Documentació: "Història de la Casa Batlló. La Casa Batlló està situada al número 43 del Passeig de Gràcia, un carrer que antigament unia la ciutat amb la Vila de Gràcia, avui plenament integrada com a barri de la ciutat. Urbanització del Passeig de Gràcia. A partir de 1860, any en què s’aprova un ambiciós pla urbanístic a Barcelona (Pla Cerdà) el Passeig de Gràcia es perfila com el seu eix principal i comencen a assentar-s’hi les residències de les famílies més il·lustres de la ciutat. D’aquesta manera, al segle XIX el carrer es va convertir en un passeig per a vianants i cotxes de cavalls, i a partir del segle XX en una avinguda principal per als automòbils. Originalment, l’edifici va ser construït l’any 1877 per Emili Sala i Cortés (un dels professors d’arquitectura de Gaudí), quan a Barcelona encara no hi havia llum elèctrica. L’any 1903 el va adquirir D. Josep Batlló i Casanovas, un industrial tèxtil propietari de diverses fàbriques a Barcelona i destacat home de negocis. Construcció de Casa Batlló: D. Josep Batlló va concedir total llibertat creativa a Antoni Gaudí, encarregant-li unes obres que en principi consistien a derrocar l’edifici. No obstant això, gràcies l’audàcia de Gaudí, es va descartar l’enderrocament de la Casa i es va dur a terme una reforma integral entre 1904 i 1906. L’arquitecte va canviar completament la façana, va redistribuir els envans interiors, va ampliar el celobert i va convertir el seu interior en una autèntica obra d’art. A més del seu valor artístic, l’obra revesteix una enorme funcionalitat, més pròpia del nostre temps que del passat. Fins i tot hi ha qui veu en ella elements precursors de les avantguardes arquitectòniques de finals del s. XX. La Mansana de la Discòrdia. Al costat de Casa Batlló i a la mateixa època, destacats arquitectes van reformar altres cases que en el seu moment van competir pels premis urbanístics convocats per l’Ajuntament de Barcelona. És per aquest motiu que aquest tram es coneixia com la Mansana de la Discòrdia. Aquestes cases també són modernistes i, juntament amb Casa Batlló, actualment formen un conjunt únic format per: – Casa Amatller (by the architect Josep Puig i Cadafalch). – Casa Lleó Morera (by Lluís Domènech i Montaner). – Casa Mulleras (Enric Sagnier). – Casa Josefina Bonet (Marcel-li Coquillat). Història recent. La Casa Batlló va deixar de pertànyer a la família Batlló a la dècada dels 50. Després d’acollir diferents empreses i particulars, des de la dècada dels 90 l’edifici està en mans dels actuals propietaris, la família Bernat, que ha restaurat íntegrament la casa. L’any 1995 la família obre la casa a la societat i presenta aquesta joia arquitectònica al món, oferint l’espai per a esdeveniments. A partir de 2002, coincidint amb l’Any Internacional Gaudí, Casa Batlló acull també visites culturals. Ambdues activitats es desenvolupen en l’actualitat innovant constantment en la seva oferta i continguts. Actualment, Casa Batlló és Patrimoni Mundial de la UNESCO i una icona de Barcelona, una parada imprescindible per conèixer l’obra de Gaudí i el modernisme en la seva màxima expressió. També és un dels atractius culturals i turístics millor valorats, amb 1 milió de visitants a l’any." Font: https://www.casabatllo.es/ca/antoni-gaudi/casa-batllo/historia/