Callejeando por Barcelona desde Nou Barris a Eixample.

Plaça de la República (abans Plaça Llucmajor)

La República (Homenatge a Pi i Margall) és un monument escultòric situat a la plaça de la República de Barcelona, al districte de Nou Barris. Es troba en una rotonda per la que circula el trànsit, de manera que no és directament accessible al públic. El conjunt està dedicat a la Primera República Espanyola, així com al que va ser un dels seus presidents, Francesc Pi i Margall. El monument consta d'un pedestal d'acer patinable sobre el que se situa la figura de La República, una estàtua de 4,5 metres d'alçada confeccionada en bronze, elaborada per l'escultor Josep Viladomat el 1934; a més d'un medalló de marbre en relleu amb l'efígie de Pi i Margall, obra de Joan Pie. La idea d'un monument dedicat a Pi i Margall va sorgir el 1915 i es va decidir la seva ubicació a la plaça del Cinc d'Oros, a la confluència de l'avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia —es deia així perquè la seva part central, de forma rodona amb un obelisc i rodejada de quatre fanals igualment de planta rodona, semblava aquesta carta de naip—. El 19 de setembre de 1915 es va col·locar la primera pedra, en un acte presidit per l'alcalde accidental, Joan Pich i Pon, però al produir-se uns altercats entre republicans i catalanistes el projecte quedà postergat. El 1917 es va reprendre el projecte, i es va encarregar la confecció de l'obra a Miquel Blay, que va esbossar un gran conjunt escultòric amb un bust del president republicà, tot i que novament el projecte quedà en suspens amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera.[1] Figura de La República Amb l'arribada de la Segona República es va reprendre el projecte, tot i que es va descartar l'obra de Blay, pensada en un estil ja passat de moda. El 1932 es va organitzar un concurs públic, que va guanyar Josep Viladomat, amb una imatge de la República en forma de nu femení amb un barret frigi, amb el braç aixecat i portant un ram de llorer, la qual va ser elaborada el 1934 en bronze.[2] La model per representar la República va ser Mercè Gallén Ibáñez. S'integrava llavors en un conjunt amb l'obelisc —conegut com el llapis—, dissenyat pels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, i el medalló de Joan Pie dedicat a Pi i Margall. El monument va ser inaugurat pel president de la Generalitat Lluís Companys el 12 d'abril de 1936. Després de la Guerra Civil, el 13 d'abril de 1939 les autoritats franquistes van retirar l'estàtua i el medalló, els quals van ser substituïts per una al·legoria de la Victòria de Frederic Marès, juntament amb un escut amb l'àliga franquista —conegut popularment com El Gran Lloro—, i van rebatejar la plaça com plaça de la Victòria. Paradoxalment, l'estàtua de la Victòria de Marès havia sigut concebuda com de la República i havia competit amb la de Viladomat al concurs d'adjudicació del 1932, que va guanyar Viladomat perquè la seva obra s'adaptava millor a la perspectiva elevada (19 metres). Marès va haver de fer algunes modificacions a la seva obra, com tapar el tors anteriorment nu.[3] Afortunadament, l'estàtua i el medalló no van ser destruïts, sinó que van ser guardats a un magatzem municipal del carrer Wellington, juntament amb altres estàtues retirades per les autoritats del nou règim. Amb l'arribada de la democràcia, l'Ajuntament de Barcelona va començar a pensar a recuperar aquestes obres per a l'espai públic, però durant un temps no es va trobar el lloc adient, en ser descartada l'opció de tornar a la seva ubicació original. Es va proposar en primer lloc instal·lar-les al vestíbul del mateix Ajuntament, juntament amb altres escultures col·locades en aquest indret, però la idea no va prosperar. El 1983 l'escultura va ser enviada per la Generalitat a l'exposició Catalunya a l'Espanya moderna, celebrada a Madrid, però al tornar va seguir sense col·locar-se en un lloc definitiu. Durant un temps va ser exposada a la plaça Sóller, amb una sèrie de propostes per al seu emplaçament, i el 1986 va ser col·locada a la porta d'entrada de la seu del districte de Nou Barris —l'antic Hospital Mental de la Santa Creu—, per iniciativa del regidor Juanjo Ferreiro. Finalment, es va decidir el seu emplaçament a la plaça de Llucmajor, com a part integrant d'un monument de nova construcció, a càrrec dels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón, en forma d'una estructura d'acer patinable de 30 metres d'alçada, d'aspecte abstracte, tot i que recorda una asta de bandera i una escalinata. Es va afegir aleshores al conjunt el medalló de Joan Pie. El monument va ser inaugurat per l'alcalde Pasqual Maragall el 14 de juliol de 1990.[4] El 14 d'abril de 2016 la plaça de Llucmajor va passar a anomenar-se de la República, d'acord amb el monument, una vella reivindicació veïnal que va ser atesa per l'Ajuntament de Barcelona. L'anunci es va efectuar el 29 de novembre de 2015, fixant-se la data pel 14 d'abril, «dia de la República» (per la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931).[5][6] Font. Wikipèdia

Estatúa homenatge als republicans de Nou Barris

Situada a l'entrada del parc de la Guineueta

Antic Institut Mental Pi i Molist. Actual seu districte de Nou Barris

L'Institut Mental de la Santa Creu és un antic hospital psiquiàtric de Barcelona, catalogat com a bé amb elements d'interès (categoria C).[1] Actualment, només en resten tres pavellons ocupats per la Seu del Districte i la Biblioteca de Nou Barris, i l'església, dedicada a Sant Rafael. Descripció Originalment, l'edifici estava format per dotze pavellons aïllats disposats perpendicularment amb dues crugies paral·leles i que tenien a ambdós extrems uns hemicicles per al tractament dels malalts amb més dificultats. En total, tenia una capacitat per a 800 usuaris.[2] L'hospital disposava d'infermeries, sales de reunions, grans menjadors, sales de treball, biblioteca i banys. També hi havia espais dedicats a l'esbarjo dels interns, com una sala de billar, de música, teatre i grans patis i jardins.[2] Els malalts ingressats eren de famílies de classe mitjana i benestant, per tal com el centre era privat i hi havia tres pensionats: de primera, de segona i de tercera classe. El personal sanitari no era escàs, en comparació amb altres centres. L'Institut Mental de la Santa Creu va ser construït entre 1885 i 1915 per l'Hospital de la Santa Creu en terrenys comprats en part a la finca Can Carreras,[4] a prop de la masia de Ca n'Amell Gran, que encara avui dia està dempeus i serveix de local d'associacions del barri de la Guineueta. Fou dissenyat per l'arquitecte Josep Oriol i Bernadet a partir del projecte del Dr. Emili Pi i Molist, un dels pioners en el tractament de les malalties mentals a Espanya, amb capacitat per més de 700 malalts. Pi i Molist, que concebia l'hospital com una institució d'avantguarda, un espai en el qual els malalts, aïllats del medi, rebrien bones impressions de l'ambient que els afavoririen la seva recuperació. Per això calia situar l'hospital en un lloc ben ventilat, proveït d'aigua i ben lluny dels nuclis urbans, però alhora ben comunicat. En aquell moment es va optar per una zona agrícola entre el barri d'Horta i Sant Andreu de Palomar, dins la parròquia de Santa Eulàlia de Vilapicina. L'hospital tenia dotze pavellons perpendiculars i estava envoltat per una propietat de més de 100 hectàrres, on hi havia masies, terrenys agrícoles, pastures, etc. Al voltant d'un mòdul central s'articulaven les dues ales, que albergaven un departament general per a cada sexe. En aquest immens edifici, residien persones que hi havien viscut gran part de la seva vida, persones amb problemes greus de personalitat, la malaltia de les quals feia difícil la seva convivència amb la família, persones aleshores mal diagnosticades perquè no es disposaven dels mitjans adequats per facilitar-ne la rehabilitació social, éssers infeliços, solitaris, supermedicats, a qui moltes vegades se'ls havien practicat electroxocs com a mètode més conegut per a tranquil·litzar-los. El 30 de setembre del 1987, després d'un segle d'existència, el Mental va tancar les seves portes. En aquell moment, amb l'evolució del concepte i tractament de la salut mental, els malalts considerats més lleus van ser enviats a casa seva i se'ls feia seguiment mèdic des d'un centre de dia que es va instal·lar en el mateix lloc on havia estat l'hospital. Els que no tenien família que se'n fes càrrec va ser enviats a pisos d'acollida on s'ajuntaven 4 o 6 persones amb un/a tutor/a. Molts d'ells, els que havien viscut en el centre gran part de la seva vida, en treure'ls del seu hàbitat i ser traslladats al Frenopàtic o a Sant Boi, van morir. Els diaris de l'època se'n van fer ressò, de tot plegat. Font Wikipèdia

Pla de las Madres de Mayo i placa al maquis Josep Lluis Facerias

El pla de les Madres de la Plaza de Mayo està delimitat pel passeig Verdun i el carrer Pi i Molist. Aquesta plaça petita i inclinada acull diverses plaques commemoratives de fets molt diferents, però que tenen un lligam en comú: la lluita contra les dictadures. Barcelona és una de les ciutats que més exiliats d’Argentina va acollir entre 1976 i 1983, arran de la dictadura militar en aquest país. Aquesta comunitat està representada per entitats com la Comissió de Solidaritat amb els Familiars Desapareguts a l’Argentina (COSOFAM), que tingué la iniciativa de sol·licitar un espai urbà dedicat a les Madres de la Plaza de Mayo. Així, l'any 1991 s'inaugurà aquest pla com a homenatge a les mares, àvies i familiars que des de 1977 es reuneixen a la Plaza de Mayo de Buenos Aires per exigir al govern argentí la investigació de la desaparició dels seus familiars durant la dictadura. Es van col·locar dues plaques commemoratives al paviment de la plaça i l'any 1995 al mateix districte de Nou Barris es creà l'arbreda de la Memòria, al turó de Roquetes, en memòria de les víctimes argentines. Més actual és la placa circular situada molt a prop del pas de zebra, inaugurada l'any 2004 en homenatge al militant llibertari antifranquista Josep Lluís Facerías, mort en aquest indret el 30 d'agost de 1957. Al començar la Guerra Civil, Facerías s'allistà a les Joventuts Llibertàries amb només setze anys. Va lluitar amb l'exèrcit republicà fins que caigué a mans franquistes i inicià un periple per diverses presons, camps de concentració i batallons de treball que durà fins a l'any 1945. Un cop lliure, es reincorporà al moviment anarquista, integrant-se al Sindicat d'Indústries Gràfiques de la CNT, i reprengué la lluita armada amb atracament a bancs, bombes a edificis oficials i atemptats. Va formar part del quartet de maquis urbans més conegut junt amb Quico Sabaté, Marcel·lí Massana i Ramon Vila, àlies Caracremada”. El dia de la seva mort, Facerías s'havia de trobar amb un company de militància pels voltants de l'Institut Mental, però aquest havia estat interceptat i torturat el dia anterior fins que confessà l'hora i el lloc de la trobada. El 30 d'agost de 1957 la policia esperava Facerías a la cantonada de Pi i Molist amb el passeig d'Urrutia, on el van metrallar fins caure en un forat del solar on avui hi ha la plaça. Quan els agents s'hi van apropar, el van trobar mort i amb una granada a la mà que no li va donar temps a activar. Cada 30 d’agost se celebra un homenatge popular davant de la placa per recordar la mort daquest maqui urbà que va lluitar sempre en contra del feixisme i de la dictadura franquista. Font https://memoriabcn.cat/espais-memoria/

Santuari de Santa Eulàlia de Vilapicina

Santa Eulàlia de Vilapicina és un santuari del segle xviii, actualment pertanyent al barri del Turó de la Peira, districte de Nou Barris, de la ciutat de Barcelona, a tocar del límit amb el barri de Vilapicina i la Torre Llobeta. Forma un conjunt històric, catalogat com a bé cultural d'interès local l'any 1971, juntament amb la masia de Can Basté -actualment centre cívic-, l'antic hostal de Ca l'Artés i dues cases adossades, que conformen el nucli de l'antic llogaret de Santa Eulàlia de Vilapicina

Can Basté

És una casa situada a prop de la plaça Virrei Amat i de l'antiga església de Santa Eulàlia de Vilapicina. L'edifici està bastit a quatre vents, amb façana principal al passeig de Fabra i Puig. La façana està esgrafiada i amb porta principal d'arc de mig punt dovellada. Està edificada sobre una torre medieval. Anteriorment havia estat del noble Ramon de Sagarriga, baró de Creixell. A finals del segle xviii era coneguda com a Can Nadal, nom del seu propietari, Antoni Nadal. A les darreries del segle xix era propietat de Pere Pous i Bases. A principis del segle xx era dels Marés, amos de Can Carabassa, del barri d'Horta. Després passà als Fargas, de Sant Andreu de Palomar, fins que l'any 1955 es traslladaren a Can Fargas, a Horta. La casa passà als Rocafort i posteriorment fou adquirida per l'ajuntament de Barcelona.

La Flama de Ricard Vaccaro

La confluència dels carrers Cartellà i Costa Cuixart forma part de l'antiga riera d'Horta. "La flama" de l'escultor, pintor i dissenyador de joies Vaccaro (1946-2016) és una peça singular, una fita monumental, en un entramat urbà sense gaire caràcter dit els Quinze, ordenat urbanísticament per Rosa M. Clotas i Joan Llongueras. S'inaugura l'any 1999: casualment o no, són quinze metres i quinze tones d'acer en una llenca helicoïdal ascendent sobre un llenç d'aigua que al·ludeix a l'origen de la cultura. En el seu cim, dins d'una caixa, cartes, discos i llibres preuats per l'artista. Juga amb la combinació d'acer inoxidable i acer corten, que amb el temps es rovella i pren una pàtina vermella, de flama. Ricard Vaccaro es caracteritzava, a més, per estudiar l'emplaçament de les seves obres en diferents circumstàncies horàries i climàtiques per precisar al màxim el seu impacte. Amb abundant obra pública arreu de Catalunya, sobretot a Barcelona i al Baix Llobregat. Va fer nombroses peces en record de personalitats polítiques d'esquerra.

Torre Llobeta

La Torre Llobeta és una masia gòtica de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ubicada al límit del districte de Nou Barris, la Torre Llobeta es troba al bell mig de l'illa de cases delimitada pel Passeig de Maragall i els carrers de Santa Fe, de Cartellà i de Subirats. Es tracta d'un edifici aïllat de planta quadrangular l'estructura en alçat del qual comprèn planta baixa, una planta i golfes sota una teulada de quatre vertents. L'edifici disposa d'un antic accés principal orientat a la plaça de la Torre llobeta i un accés secundari (avui principal) vers el Carrer de Santa Fe. Aquests dos accessos menen al pati central al voltant del qual s'organitzen les diverses estances que formaven el mas i que conté l'escala noble.

Plaça Catalana

La Plaça Catalana és una plaça del districte d'Horta-Guinardó. Antigament anomenada Plaça de la Font Catalana, va ser construïda en paral·lel amb la plaça de la Font Castellana (situada a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat). Una mina alimentava la font que hi ha al centre. L'any 1907 unes fortes pluges causaren un esllavissament de terra que tapà la mina. Al final la font s'alimentà amb aigua corrent. Després de la guerra civil espanyola, les lletres que encapçalen la font foren trencades, amb el desig d'esborrar tot allò que sonés a català

El nen de la rutlla

Una de las esculturas más singulares del barrio del Guinardó es la de El nen de la rutlla, un bronce de Joaquim Ros i Bofarull que se instaló el año 1961 en la plaza que había entre la avenida de la Mare de Déu de Montserrat y la entrada del parque del Guinardó. Una escultura que el mes de enero del 2011 cumplió su quincuagésimo aniversario. Esta pieza artística, que siempre ha fascinado tanto a los vecinos como a los visitantes, surgió de un concurso público organizado por el Ayuntamiento de Barcelona —presidido entonces por Josep Maria de Porcioles—, a principios de la década de 1960, en el que resultaron premiadas diez obras que fueron distribuidas por los diferentes jardines públicos de la ciudad. La escultura de El nen de la rutlla fue inaugurada el sábado 28 de enero de 1961 por el teniente de alcaldía de obras e instalaciones municipales, Santiago Udina, acompañado de los señores Mendoza, jefe de la sección de Urbanismo, y Riudor, jefe de la sección de Parques y Jardines, así como también del consejero, señor Casasús. Una inauguración que se enmarcaba en los actos conmemorativos del 22.º aniversario de la liberación de Barcelona, dicho de otro modo, de la ocupación de Barcelona por las fuerzas franquistas. Con respecto al escultor, Joaquim Ros i Bofarull, nació en la calle de la Cadena de Barcelona el 15 de diciembre de 1906, pero poco después se trasladó a vivir al barrio de Horta, donde se crió. Ya de niño iba a buscar barro a las viñas de al lado de su casa, y con él modelaba figuras de pesebre que, a escondidas de su familia, llevaba a vender a la feria de Santa Llúcia. Después de una dilatada carrera como escultor, murió a los 84 años, el 18 de junio de 1991.

Monument a Ramon Pla i Armengol - Mas Ravellat

Els jardins del Doctor Pla i Armengol estan situats al districte d'Horta-Guinardó de Barcelona. Es troben en una finca anteriorment de titularitat privada que acollia l'Institut Ravetllat-Pla, un centre d'investigació contra la tuberculosi fundat el 1919 pel doctor Ramon Pla i Armengol i el veterinari Joaquim Ravetllat i Estech. La casa i els jardins de la finca, d'estil noucentista, van ser dissenyats el 1930 per l'arquitecte Adolf Florensa. Els jardins es van obrir al públic en 2019,[1] amb la casa reconvertida en el Museu Núria Pla

Pou als jardins Pla i Armengol

Els jardins tenen una extensió de 36.718 m². El seu centre neuràlgic és la casa i jardins noucentistes de l'antic Institut Ravetllat-Pla, que incloïa un conjunt d'escultures repartides pels jardins, safareigs i pèrgoles. Després de la rehabilitació del conjunt es van incloure a més una zona infantil, un amfiteatre, un mirador, un Centre de Treball de Parcs i Jardins, uns horts urbans, basses amb substrats naturals i diverses peces de mobiliari urbà: 55 bancs, 40 cadires i 16 pedres de formigó per seure al sotabosc. L'espai s'estructura en tres sectors diferenciats: el jardí noucentista; la zona dels antics estables, on s'ha instal·lat un amfiteatre, una plaça verda, un mirador i una zona de jocs infantils; i l'espai sud-est, on es troben els horts urbans i els espais per a la promoció de la biodiversitat, d'accés restringit. Mes informacio a Wikipedia

Cuartel de Gerona

Los jardines del Baix Guinardó, anteriormente denominados jardines del Príncipe de Gerona (1995-2018), se encuentran en el distrito de Horta-Guinardó de Barcelona. Fueron creados en 1995 con un proyecto de Jordi Farrando. Historia En los años 1980 el antiguo cuartel de Caballería de Gerona, junto a otros acuartelamientos de la ciudad, fueron vendidos por el Ministerio de Defensa al Ayuntamiento de Barcelona. En 1995 cerca de dos hectáreas de los terrenos fueron transformadas en parque público, según un proyecto del arquitecto Jordi Farrando.1​ Se mantuvo la referencia gerundense de la etapa militar, por lo que la nueva zona verde fue bautizada como jardines del Príncipe de Gerona (en catalán: Jardins del Príncep de Girona), en honor a Felipe de Borbón, quien ostentaba dicho título por entonces. En 2013 los jardines ganaron 2500 m² con el derribo de las antiguas residencias militares, todavía existentes en el lateral de la Travessera de Gràcia. Para decidir los usos del nuevo espacio, y del parque en general, el 26 de octubre de 2014 el Ayuntamiento organizó un proceso participativo entre los residentes en la zona.2​ Una de las actuaciones solicitadas por los vecinos fue el cambio de nombre de la zona verde, por lo que surgieron cuatro propuestas: jardines del Baix Guinardó, parque del Lago, parque de la República y jardines de la Princesa Leonor (en referencia a Leonor de Borbón, princesa de Gerona).3​ En octubre de 2017 el consistorio, a través de la ponencia de nomenclátor, eligió la denominación jardines del Baix Guinardó, para «dotar de identidad al barrio» y por la «voluntad de rebajar la carga simbólica de la monarquía en el nomenclátor de Barcelona».4​ El cambio de nombre fue ratificado por el pleno municipal del distrito de Horta-Guinardó con los votos de los grupos municipales de BComú, PSC, ERC, Cs y PDeCAT.5​ El rebautizo se materializó el 30 de septiembre de 2018, con una fiesta popular en los jardines, presidida por el primer teniente de alcalde, Gerardo Pisarello.6​ Descripción Los jardines se sitúan en el antiguo patio central del Cuartel de Gerona, un antiguo acuartelamiento militar de caballería cuyo edificio está ocupado hoy día por oficinas municipales del distrito de Horta-Guinardó.7​ La zona ajardinada se vertebra alrededor de un gran estanque de forma cuadrada, que supone el centro neurálgico del parque. A su alrededor se sitúa una amplia explanada de sablón, y se combinan los elementos vegetales con las zonas de ocio (un área infantil, un bar, un merendero, mesas de ping-pong y una serie de aparatos de gimnasia). En un desnivel del terreno se encuentran unos bancales con especies arbustivas.8​ Vegetación Entre las especies presentes en el parque se hallan: el árbol del paraíso (Melia azedarach), el durillo (Viburnum tinus), el pino piñonero (Pinus pinea), la palmera de Canarias (Phoenix canariensis), el palmito (Chamaerops humilis), el ficus (Ficus elastica), el plátano (Platanus x hispanica), el baladro (Nerium oleander), la buganvilla (Bougainvillea sp.) y el jazmín azul (Plumbago auriculata).

Jardins del Baix Guinardó

Los jardines se sitúan en el antiguo patio central del Cuartel de Gerona, un antiguo acuartelamiento militar de caballería cuyo edificio está ocupado hoy día por oficinas municipales del distrito de Horta-Guinardó.7​ La zona ajardinada se vertebra alrededor de un gran estanque de forma cuadrada, que supone el centro neurálgico del parque. A su alrededor se sitúa una amplia explanada de sablón, y se combinan los elementos vegetales con las zonas de ocio (un área infantil, un bar, un merendero, mesas de ping-pong y una serie de aparatos de gimnasia). En un desnivel del terreno se encuentran unos bancales con especies arbustivas.8​ Vegetación Entre las especies presentes en el parque se hallan: el árbol del paraíso (Melia azedarach), el durillo (Viburnum tinus), el pino piñonero (Pinus pinea), la palmera de Canarias (Phoenix canariensis), el palmito (Chamaerops humilis), el ficus (Ficus elastica), el plátano (Platanus x hispanica), el baladro (Nerium oleander), la buganvilla (Bougainvillea sp.) y el jazmín azul (Plumbago auriculata).

La Sedeta

La Sedeta és una antiga fàbrica del districte de Gràcia de Barcelona, catalogada com a bé amb elements d'interès (categoria C del Catàleg de Patrimoni).[1] Descripció La Sedeta està ubicada a la semi-illa delimitada pels carrers de Sant Antoni Maria Claret, passatge Llavallol, Indústria i Sicília, on se situa l'accés principal. El pati d'illa està dividit entre dos espais; parc públic i pati d'escola.[2] Construït originàriament com a fàbrica tèxtil, actualment s'utilitza com a centre cívic, escola i institut en projectar-se un canvi d'usos l'any 1982. Està format per un volum lineal que segueix les alineacions dels carrers. Aquest llarg volum s'organitza segons les diferents tipologies arquitectòniques que coincideix amb les diferents funcionalitats.[2] Així, trobem els següents cossos:[2] Afrontant al carrer Industria i al xamfrà trobem el cos més alt amb quatre plantes. Té façanes de maó vist amb estètica fabril on domina el buit sobre el ple. Presenta un doble pla de façana; la més exterior expressa elements propis d'una estructura portant d'arcs escarsers sobre amples pilastres i la més retirada que omple els espais generats per la primera. En aquest pla retirat apareixen les obertures que estan organitzades en eixos verticals seguint la retícula regular principal i repetint els arcs escarsers. Les dues ultimes plantes disposen de cornises de separació entre plantes. S'accedeix des del xamfrà a través d'una de les obertures que es posiciona en el centre del xamfrà i es reforçada visualment per un arc de mig punt. Aquest cos alberga l'institut.[2] Afrontant al carrer Sicilia trobem un altre cos adossat al primer però de menor alçada al disposar de tres plantes de menor alçada. Aquest havia estat un cos força simètric format per dues ales amb una part diferenciada al mig que serveix d'accés. Les façanes tenen una composició similar a la del primer cos i només varia l'última planta on divideix les obertures en dues finestres de menor dimensió. Actualment l'ala de l'esquerra està substituïda per un cos d'igual volum però de nova construcció. Aquesta intervenció ha estat força respectuosa al utilitzar el mateix material de façana i proporcions d'obertures. L'ala original alberga el centre cívic i la nova l'escola.[2] Afrontant al carrer Sant Antoni Maria Claret, trobem la façana alineada a carrer de l'antic cos que tancava l'illa, enderrocat en el projecte de canvi d'ús. Aquesta façana, reforçada i estintolada amb uns murs de maó vist en forma de triangle en planta, fa de tanca del pati d'illa.[2] Per últim trobem el propi pati d'illa que està delimitat per aquests cossos arquitectònics i per una tanca lleugera que afronta al passatge Llavallol. Aquest pati està dividit en dues zones; la meitat nord-oest, vinculada al centre cívic, és d'ús públic i s'organitza en dues terrasses amb un amfiteatre entre les dues. L'altre meitat és d'ús escolar.[2] Totes les teulades són cobertes a doble vessant de teula àrab amb canalons de recollida d'aigua, amagats pel perímetre de la façana.[2] Destaca la cornisa amb dents de serra del carrer Sant Antoni Maria Claret per la seva curosa execució en obra vista de maó.[2] Història 1915: la fàbrica comptava amb més de sis-cents treballadors.[2] 1951-1953: abandonament de l'activitat industrial[2] 1982-1985: S'inicia els nous usos com a centre cívic primer i com a escola després

Font de la Caputxeta Vermella al Passeig de S.Joan

La font d’una sola aixeta, està bastida dins un basament de pedra d’inspiració barroca, obra que suporta la imatge de bronze de l’escultor Josep Tenas i Alivés de 1921, mostra la Caputxeta amb un cistell, acaronant el llop

Casa de les punxes o Casa Terrades

La Casa Terrades o de les Punxes és un edifici modernista situat als carrers del Rosselló, Bruc i l'Avinguda Diagonal a l'Eixample de Barcelona, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.[ Fou projectat per Josep Puig i Cadafalch (1903-1905).

La Pedrera.

La Casa Milà, també coneguda com «la Pedrera», és un edifici modernista obra d'Antoni Gaudí, que es troba a la cantonada del passeig de Gràcia i el carrer de Provença de Barcelona, i l'any 1984 fou declarat Bé Cultural del Patrimoni Mundial per la UNESCO.

La Pedrera o Casa Milá

Wikipèdia

Façana modernista a carrer Villarroel

Façana modernista al carrer Diputació