CEC FAMILIAR - Massis de l'Ardenya

És un diumenge de mitjans de setembre. Els últims dies ha refrescat força a tot el país, amb pluges incloses, però sembla que avui els núvols només seran un complement discret per un cel blau i assolellat.
Ens hem trobat a l’encreuament entre la carretera de Sant Feliu de Guíxols a Tossa de Mar i el Camí de les Penyes i ja constatem que som una bona colla!
Des del punt de trobada ens allunyem de Sant Feliu per un camí de terra que surt a la dreta de la carretera. El bosc, molt cuidat i treballat, ens protegeix del sol amb els seus pins i les alzines sureres. El camí és estret i fa que el grup prengui la forma d’un llarg centpeus multicolor. El camí és planer fins que arribem al Coll de Portes. A partir d’aquí comença el pendent. Cadascú al seu ritme, pugem fins a trobar un tram d’un antic Camí Romà que conserva parts de la calçada empedrada. I si fins aquí el camí era estret, a partir d’aquest punt, la traça del recorregut juga a aparèixer i “quasi desaparèixer” mentre s’endinsa al bosc. Uns centenar de metres més enllà, arribem a la Cova de la Costa d’en Cirera. La cova fa la funció de túnel i ens deixa a l’altra banda d’un immens roc. Petits i grans, amb més facilitat els primers i amb menys espai els segons, travessem els 5-10 metres de cova i en sortir decidim esmorzar.
Quan reprenem la marxa, el pendent segueix on estava però el podem afrontar amb més forces. Al cap d’uns minuts arribem al Paradolmen de la Penya de l’Àliga. Aquesta formació rocosa adaptada per servir de cambra funerària, ens ofereix unes vistes idíl•liques sobre el litoral i el mediterrani. No ens estranya que les volguessin contemplar eternament. Pocs metres més enllà, arribem a la Penya de l’Àliga. Aquests parell de roques apilades sobresurten del bosc com una descomunal fita, amb la particularitat que la roca que la corona té, segons com ho mires, la forma del cap del rapinyaire. Ens hi enfilem i la fotografiem del dret i del revés. Seguim el camí que, en aquest últim tram, canvia el bosc per una vegetació més baixa que ja no ens protegeix tant del sol. Sortosament al cap de poc arribem al cap de munt del Puig Gros. Estem en el punt més alt del recorregut i a partir d’ara ens queda una baixada constant fins a ran de mar. Tot i que hi ha una pista ample, nosaltres agafem un corriol que surt entre unes casetes d’antenes i que ens portarà fins al Coll de la Mare de Deu. Allà sí que sense més possibilitats agafem una pista ampla que seguirem xino-xano durant dos quilòmetres i mig. Des del Mirador de Cal Romaguer, un antic mas mig enrunat, contemplem el paisatge i els més ràpids aprofiten per cremar energies fent alguna galopada fins al creuament amb la carretera. En aquest punt, creuem curosament la carretera i agafem un estret corriol molt difuminat per la vegetació. Els pendents són forts, el terra granulós i l’esmorzar ja el tenim als peus (amb els més de cinc quilòmetres que hem caminat)... Però, finalment, la vegetació s’obre i ens aboca a una preciosa platja de còdols. Hem arribat a la Cala Urgell. Tot i que els còdols no ens ho posen fàcil, qui més qui menys es descalça i fa un bany més o menys llarg. Comencen a sortir entrepans i carmanyoles i cadascú dina amb el cul clavat a la pedra que més compassiva li ha semblat.
Després de dinar el grup es dividirà: els més menuts, faran el camí de pujada fins a la Carretera pel mateix camí que ens ha portat fins aquí; els més ganàpies, resseguiran la costa per anar a buscar els cotxes i recollir als primers.
Els primers en sortir són els grans, que tenen el camí més llarg. Saltant de còdol en còdol, resseguim la Cala Urgell en direcció a Sant Feliu. Quan la cala ja s’acaba, apareixen unes escales a mà esquerra que s’enfilen ben dret. Les agafem i anem guanyant nivell ràpidament. Apareix un petit pas aeri, després del qual deixem les escales i seguim a la dreta per un corriolet que uns metres més endavant té un pas estret i delicat (especialment per la gent amb vertigen). Tots ho passem amb una mica d’emoció i molta cura (ens han alertat molt... potser massa i tot) i amb un tres i no res queda en darrera. El corriol ressegueix el penya-segat i ens ofereix unes vistes privilegiades sobre el mar i la Punta d’en Bosc. Finalment arribem al Carrer de Can Pei, de la urbanització Punta Brava. Tot i que caminar pels seus carrers és un “luxe” que preferiríem evitar, la urbanització ens reserva una grata sorpresa: hem trobat una “font” amb aigua! Ens saciem la set i alguns es remullen una mica (voluntària o involuntàriament). Uns centenars de metres més endavant trobem una pineda i unes escales de pedra que porten fins a la platja. Hem arribat a la Platja Can Dell. Aquest cop no ens aturem a banyar-nos i fem tota la platja direcció Sant Feliu de Guíxols. De nou els còdols ens fan fer equilibris de roc en roc fins arribar a unes escales costerudes. El fort desnivell fa que a mitja pujada ens penedim de no haver-nos remullat una mica. Però la mateixa pujada fa que en un tres i no res arribem al Camí de les Penyes on retrobem els cotxes per anar a buscar els més menuts.