Circular, Figueres - Vilabertran - Figueres

Ronda Sud i rec del mal pas

Rentador de la font de l’Abat Rigau

El conjunt patrimonial de la font de l'Abat Rigau està formada per la font datada del segle IX juntament amb l’edifici del rentador i la bassa de captació amb un entorn d’horts d’origen medieval. El rentador de Vilabertran és una petita construcció de ciment on antigament es rentava la roba. Obra d’estil popular de principis del segle XX amb coberta de teula a dos aigües sostinguda sobre 5 pilars de rajol sobre una deu d’aigua natural que brolla prop del monestir de Santa Maria a l’inici del camí de l’Abat Rigau. Al costat trobem una bassa de captació d’aigua d’origen medieval anomenada la bassa del rentador. Aquestes dues construccions estaven lligades antigament a un sistema de rec dels horts pròxims que alimentaven una gran bassa, actualment dessecada anomenada El llac de Vilabertran. Encara ara hi ha algunes senyores de Vilabertran que utilitzen el rentador: diuen que l’aigua és molt neta, tèbia a l’hivern i molt fresca a l’estiu. Antigament es deia que l’aigua del rentador era medicinal i la gent hi anava a rentar-se els ulls. La font, la bassa de captació medieval i el safareig és un conjunt patrimonial arquitectònico-artístic molt proper a La Canònica de Santa Maria de Vilabertran i del camí de Sant Jaume. És un espai ideal per a gaudir amb tranquil·litat d’un dia de pícnic.

Foto

Antigament en els pobles s'hi construïen safaretjos públics, on les dones eren les encarregades de rentar la roba de la família. Els safareigs eren espais on la gent solia socialitzar i conversar, pel que encara queden expressions com fer safareig per indicar quan s'està rumorejant o explicant coses de terceres persones.

Basa o font artesiana

Pou que es forma gràcies a l’existència d’un aqüífer subterrani. Un pou artesià és un tipus de pou del qual l'aigua (o un altre fluid) emergeix espontàniament: l'aigua subterrània arriba directament a la superfície sense cap auxili mecànic (sense una bomba submergida) perquè l'aigua tendeix a sorgir per efusió fins a la cota de la línia piezomètrica (la qual sovint es troba sota el nivell del terra).

Zona d'esbarjo de la font de l'Abad Rigau

Monestir de Santa Maria de Vilabertran

Santa Maria de Vilabertran és un monestir romànic situat a Vilabertran (Alt Empordà). És un monument declarat bé cultural d'interès nacional des del 1930. La canònica de Santa Maria de Vilabertran, erigida al lloc d'una església dedicada a Santa Maria documentada entre el 954 i el 986, fou fundada per Pere Rigald, que vers el 1060 hi aplegà una comunitat de clergues que adoptaren la regla de Sant Agustí vers l'any 1080.Com a conseqüència d'una donació de terres l'any 1069 per part d'unes famílies de la zona, la comunitat estableix les bases per a la creació d'un monestir i s'institueix a Pere Rigau com a cap. La donació de terres incloïa un perímetre de 60 passos per construir un cementiri, així com una font situada enfront de l'església. A poc a poc es va anar formant una comunitat de canonges que residien en una casa annexa a l'església de Santa Maria. La nova comunitat va adoptar les normes de Sant Agustí. Rigau va ser el seu primer abat i es va decidir que, a la seva mort, els propis membres de la congregació triarien al seu successor. El 1080 es va iniciar la construcció del nou monestir. La nova església va ser consagrada l'11 de novembre de 1100 pel bisbe de Girona Bernat Umbert. Rigau va intentar expandir els dominis del monestir; el seu intent d'annexionar el monestir de Sant Joan de les Abadesses va fracassar, però el de monestir de Santa Maria de Lladó va acabar convertint-se en filial de Vilabertran. Rigall va morir en una data sense determinar entre el 1107 i el 1114. Encara que mai es va seguir un procés de beatificació, va acabar sent venerat com a sant. El monestir va seguir prosperant després de la seva mort. Va ser un centre d'acollida dels pelegrins que es dirigirien a Terra Santa, ja que disposava d'un hospital. Els abadiats de Pere de Torroja (germà d'Arnau de Torroja, Gran Mestre de l'Orde del Temple) i de Ramon d'Usall (1152-1179) van ser especialment importants en aquesta col·laboració amb els Ordes militars i el Passatge a Terra Santa. L'any 1176, el vescomte Gifré de Rocabertí li va fer donació a l'abat Ramon de la vila de Vilabertran per al monestir. El 29 d'octubre de 1295 es va celebrar a Santa Maria l'enllaç entre el rei Jaume II d'Aragó i Blanca de Nàpols, la seva segona esposa. A mitjans del segle xiv va ser dotada amb una gran creu de plata amb camafeus egipcis, amb una relíquia de la Veracreu possiblement provinent de l'ambaixada d'Eymeric d'Usall (1303-1304, 1305-1306) que va intentar l'alliberament de fra Dalmau de Rocabertí, de la casa dels senyors de Peralada i Vilabertran. Abona aquesta hipòtesi l'afirmació del P. Dromendari del fet que fra Dalmau de Rocabertí, el templer, hauria mort el 1326 a Vilabertran. En el segle XV, l'abat Antoni Girgós (1410-1424) va fer construir el palau abacial, féu fortificar el cenobi i construí la torre del Rellotge. El 1592 la canònica fou secularitzada i convertida en col·legiata regida per un arxipreste. Durant el segle xviii es van afegir al flanc nord de l'església, la capella dels Dolors i la sagristia nova. A finals del segle xviii, arran del saqueig de les tropes franceses (1794) durant la Guerra Gran es va perdre l'arxiu i la biblioteca. Amb la desamortització del 1835 totes les dependències, tret de l'església, passaren a mans de particulars, i patiren un important procés de degradació. La recuperació del cenobi començà el 1941, després que l'any 1930 era declarat monument nacional. Entre el 1948 i el 1955 sota la direcció de l'arquitecte Pelayo Martínez es realitzaren les primeres obres de restauració, centrades en l'església, i que malgrat la seva correcció comportaren l'enderroc de part de l'obra de fortificació del segle xv. El Palau Abacial i les restes de fortificacions han quedat especialment protegides per la Llei 16/85 del "Patrimoni Histórico Español".Entre el 1980 i el 1991 es procedí a una intervenció integral del conjunt monàstic, a càrrec de la Generalitat de Catalunya.

Església de Santa Maria de Vilabertran

Església de planta basilical de tres naus amb transsepte, i tres absis semicirculars capçats a llevant. La nau central és coberta amb volta de canó reforçada mitjançant quatre arcs torals, que alhora es recolzen damunt columnes cilíndriques amb capitells motllurats, i estan adossades als murs. Les naus laterals, en canvi, presenten voltes de quart de cercle i menys alçada que la central, a la que s'obren a través d'arcs formers de mig punt recolzats en columnes cilíndriques i pilastres rectangulars amb capitells. El transsepte és cobert per una volta de canó i es comunica amb les naus laterals mitjançant arcs de quart de cercle. Tant l'absis com les dues absidioles estan coberts per voltes de quart d'esfera i s'obren al creuer per arcs de mig punt adovellats amb capitells motllurats. L'arc triomfal de l'absis major consta de dos arcs de mig punt en gradació, recolzats damunt columnes de planta semicircular amb capitells decorats. Al pilar del costat de l'Evangeli de l'arc triomfal, una làpida inscrita indica el lloc de repòs de "part de les restes, la més important" d'Alfons el Cast, rei d'Aragó i comte de Barcelona. Probablement fa referència a les entranyes, que hi quedaren dipositades mentre la resta del cos es traslladà a Santa Maria de Poblet. Al voltant del mur que forma la conca absidal de l'absis major hi ha una successió de set arcs de mig punt, sostinguts per columnes circulars amb capitells decorats, i assentades damunt d'un sòcol. A la banda de tramuntana del creuer s'afegí, al segle xiv, la capella funerària dels Rocabertí. Està coberta per una volta de creueria amb la clau central decorada i les arestes sostingudes en fines columnetes adossades als murs. La capella s'obre al creuer mitjançant un esvelt arc apuntat amb pilars adossats i capitells. A continuació hi ha la capella dels Dolors, afegida al conjunt en el segle xviii i reformada l'any 1960 per l'arquitecte Pelai Martínez. Consta de dues estances, la primera coberta per una volta d'aresta i la segona per una cúpula que es recolza en una cornisa motllurada. Les estances es comuniquen mitjançant un arc de mig punt sostingut per pilars adossats als murs, amb capitells motllurats. La porta d'accés a la capella és d'arc de mig punt adovellat. Al costat de la capella hi ha la sagristia nova, bastida al segle xviii també. El temple s'il·lumina a través de diverses finestres. Les tres obertures dels absis, les sis de la nau central i la de la banda de migdia del transsepte són de doble esqueixada i arcs de mig punt. Damunt de l'arc triomfal de l'absis major i de les dues absidioles hi ha ulls de bou, i a la capella dels Rocabertí hi ha una gran rossassa i dues finestres d'arc apuntat. Pel que fa als portals, el que dóna accés a la sagristia és d'arc rebaixat adovellat mentre que el que es comunica amb el claustre, adossat a la nau de migdia, és d'arc apuntat amb columnetes i capitells decorats. L'antiga porta romànica, actualment tapiada, és d'arc de mig punt adovellat amb llinda i timpà decorat amb la representació pictòrica de l'Agnus dei. Als peus de l'església, encastades als murs laterals, hi ha les tombes de l'abat Rigall i de l'abat Hortolà. La façana principal del temple, orientada a ponent, presenta un portal d'accés rectangular amb llinda i timpà semicircular. Aquesta obertura és producte d'una reforma inacabada que intentava monumentalitzar-la. El pati i el campanar, cap a 1890 El parament també presenta tres finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, decorades amb dents de serra i situades damunt i als costats del portal. A l'extrem nord-oest del parament hi ha la torre campanar. És de planta quadrangular i està distribuïda en tres pisos, amb finestres geminades de mig punt emmarcades per quatre arcuacions llombardes a totes les cares. La separació entre els pisos es marca amb un fris de dents de serra. Està cobert per una cúpula a l'interior i teulada de quatre vessants a l'exterior. La façana havia de tenir un altre campanar a la dreta que no s'arribà a aixecar. Exteriorment, l'absis central presenta lesenes a la part inferior del mur, i un fris de dents de serra recorre els tres absis sota les cobertes. La finestra de l'absis major també presenta decoració de dents de serra. La capella dels Rocabertí presenta contraforts de reforç als angles. Les obertures exteriors que il·luminen la nova sagristia, a la banda de tramuntana de la portalada, són d'arc rebaixat i estan emmarcades amb carreus de pedra calcària. La construcció està bastida amb petits carreus irregulars situats a la part inferior del parament i carreus més grossos, ben desbastats i disposats en filades. A l'interior, els murs i les voltes són fets de carreus regulars de diverses mides, i els arcs són bastits amb dovelles desbastades.

Camí de la font de l’Abat Rigau

A Vilabertran s’explica una llegenda de la formació d’aquesta font. Es diu que… “un dia, mentre l’abat Rigau estava resant al cor, en sentir com la tramuntana anava agafant impuls i violència, mogut per la curiositat, per l’afany de contemplar un espectacle que intuïa atractiu, s’enfilà al campanar a fi de poder veure com el vent se les havia, amb fúria gairebé èpica, contra el brancatge de les oliveres i els fruiters, arrossegant les teules, onejant pels sembrats i conduint un remolí de polsegueres que enterbolien la nitidesa del cel. De cop i volta, tot i que s’havia abraçat al coll d’una campana, se sentí arrabassat i endut pels aires amb més facilitat que si hagués estat una fulla d’olivera o de pollanc. Sigui però que el bon abat tingues fama de Sant, sigui perquè l’acomboiessin els àngels del Senyor tan sovint invocats o que Santa Maria intercedís per ell, el cert és que l’hàbit ben folgat que duia, fent-se precursor del primer paracaigudes es va inflar suaument i en un impuls d’ocell el féu aterrà amb tota calma arran de camps. L’endemà, per sorpresa de frares i llecs, al lloc de la caiguda havia brollat una font.” Extret del llibre “Pobles de l’Empordà” (1984-89) de Montserrat Vayreda

Camí de caboques

Mas Clarors

Mas Morell

Passeig de John Lennon

Monument homenatge a Pep Ventura

Monument promogut per l'entitat Foment de la Sardana, inaugurat l'any 1972. El disseny de l'obra és de l'arquitecte Pelayo Martínez, el bust de l'escultor Llorenç Cairó i el plafó ceràmic de l'artista Joaquim Bech de Careda. Plaça President Tarradellas

Antic escorxador - Actual Arxiu històric i comarcal

Després de la desamortització de l'any 1835, on hi havia hagut l'antic convent dels caputxins, l’arquitecte J. Roca i Bros va fer un projecte inicial d’escorxador municipal de Figueres, que es va inaugurar l’any 1846. Entre els anys 1904 i 1907, després de ser enderrocat l'edifici, es féu el nou escorxador, amb el projecte de l'arquitecte Josep Azemar, i es va convertir en una arquitectura modernista catalana d'interès local cap a l'any 1974. L'Escorxador va funcionar fins a l'any 1976 i més tard la part esquerra es va convertir en un mercat de peix. Fou rehabilitat l'any 1988 i l'any 1991 començà a funcionar la part dreta com a seu de l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà. L'any 2010 comença la consolidació de l'edifici, ja que presentava problemes a la coberta i el 8 de març de 2013 s’inaugura l'Antic Escorxador de Figueres i rep el nom de Casa Empordà. L'any 2015, últim projecte de reconversió de l'escorxador, es fa per a adequar i traslladar l'Oficina de Turisme a l'anomenada Casa Empordà.

Casa Jiménez

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Modernisme Autor Josep Bori Gensana Situació Plaça de la Palmera, 1 Edifici entre mitgeres de l'any 1907, projectat per Josep Bori, que va ser arquitecte provincial de Barcelona entre 1894 i 1938. L'element més destacat de la seva façana és la tribuna central, de formes arrodonides i relleus esculpits, que fa de balcó del pis superior. Cal destacar també l'ornamentació de la planta baixa, de temàtica vegetal, i el coronament sinuós, centrat amb un medalló on s'endevina un rostre femení.

Casa Mas Roger

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Modernisme Autor Josep Azemar Pont Situació Carrer Monturiol, 10 Edifici de l'any 1910 promogut per Enriqueta Mas Roger, membre d'una de les famílies més riques de Figueres al tombant de segle. Té tres façanes composades amb el mateix llenguatge que, com en tantes obres d'Azemar, combina elements historicistes, populars i modernistes, sense vinclar-se clarament a cap dels estils. En aquest edifici va viure-hi Salvador Dalí des de l'any 1912 i també hi tenia l'estudi, on hi va pintar algunes de les seves obres més importants de la primera època.

Casa Alexandre Delofeu - La Matemàtica de la història

Alexandre Deulofeu va ser un farmacèutic, polític, químic i escriptor nascut a l’Armentera l’any 1903. Quan era només un adolescent, el seu pare va decidir traslladar la farmàcia familiar a Figueres. Més tard va abandonar la capital altempordanesa, per desplaçar-se a Madrid. Hi va estudiar farmàcia i química. Acabada la carrera universitària, va tornar a Figueres. Allà va aprovar l’oposició per convertir-se en professor de física a l’institut. Alhora, va realitzar-se en les seves aspiracions polítiques. Primer, es va convertir en dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà. Després, va ser escollit regidor a les eleccions municipals del 1934. Més tard, en plena Guerra Civil, també va haver de fer-se càrrec de l’alcaldia. Aquest conflicte, com en el cas de tantes altres persones, va truncar els seus plans de vida. L’any 1938 fou mobilitzat al front. A causa de la seva condició de farmacèutic va dedicar-se a tasques de sanitat militar. Aquesta va ser la seva contribució a la lluita per la República. Quan la desfeta ja era imminent, va fugir cap a l’exili. Després un llarg periple, camp d’internament inclòs, es va instal·lar a Montpeller. No tornaria a Catalunya fins l’any 1947. A França, va començar a desenvolupar la seva matemàtica de la història. A partir d’aquest moment, no abandonaria mai aquesta tasca. Quan estudiava ciències químiques i farmàcia a Madrid, Alexandre Deulofeu va prendre consciència de l’existència d’uns processos biològics intrínsecs a l’experiència humana. Les persones neixen, creixen, arriben a la maduresa i, després, inicien una decadència que els porta a la seva extinció. Això passa amb totes les generacions. Des de l’exili, desenganyat amb les barbaritats que injustament havien marcat el segle XX, va començar a pensar que potser la successió dels esdeveniments històrics també era regit per un procés similar. Talment com si fos llei de vida, la història era una realitat prèviament determinada.

Casa de Puig - natal de Salvador Dalí

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Eclecticisme Autor Josep Azemar Pont Situació Carrer Monturiol, 6 Edifici projectat l'any 1898 per Josep Azemar. Era un edifici de lloguer, propietat de la marquesa consort de la Torre, Dolors de Puig. Hi va néixer Salvador Dalí l'any 1904, els pares del qual hi tenien llogada la planta baixa i l'entresòl. Obra de joventut d'Azemar, s'inscriu encara dins els cànons de l'eclecticisme, amb una composició amb eixos homogenis definits per les obertures. Aquí visqué també l'afrancesat Tomàs Puig, alcalde i corregidor. Fou l'inspirador de la política "catalanista" del mariscal Augereau, governador de Catalunya sota Napoleó fins la seva caiguda en desgràcia.

Casa Roger

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Modernisme Autor Josep Azemar Pont Situació Carrer Monturiol, 9 Edifici de l'any 1897 que reflecteix l'estil habitual de l'arquitecte Josep Azemar, que es mou entre l'Historicisme i un Modernisme molt respectuós amb el classicisme compositiu. Així, en aquesta façana veiem una estructura força convencional que només en els detalls ornamentals es fa palesa la seva pertinença al Modernisme. És especialment remarcable la tribuna, de fusteria metàl·lica i vidres policromats, i el tractament del pis superior, a l'estil de les galeries renaixentistes. La casa va ser promoguda pel comercial i banquer Tomàs Roger Larrosa.

Casa Albert Gruart

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Historicisme Autor Ildefons Casamor Situació Carrer Monturiol, 7 Edifici entre mitgeres de l'any 1900, d'estètica plenament neogòtica. Li dóna caràcter el balcó amb tribuna de la planta principal així com les finestres coronelles del pis superior. La casa va ser promoguda pel banquer Vicenç Albert Gruart però pocs anys després va ser adquirida pel també banquer Lluís Perxas Soler, que hi va establir la seu de la seva banca, Perxas, Dorca i Cia.

Casa Monturiol Porret

Tipus Edifici residencial Període 1911-1929 Estil Noucentisme Autor Ricard Giralt i Casadesús, reforma Situació Carrer Monturiol, 5 Edifici que va ser promogut per Joaquim Monturiol Porret l'any 1892 i edificat pel mestre d'obres Josep Bruguera. Anys després, el 1915, va ser reformat per Ricard Giralt que li va atorgar el seu aspecte actual. És una façana ja allunyada del Modernisme que té els seus referents estètics en el barroc i que està composada amb dos cossos ben diferenciats. El més destacable és el cos on hi ha la tribuna, que fa de balcó del pis superior i que té un coronament més distingit, amb un frontó centrat per un òcul i envoltat de garlandes.

Casa Fages de Climent

L'emblemàtica Casa Fages de Figueres, construïda el segle XIX i on va néixer el poeta Carles Fages de Climent, es convertirà en un hotel de luxe de quatre estrelles superior inspirat en l'univers de Salvador Dalí. L'immoble està ubicat al cor de la capital alt-empordanesa, al final de la Rambla i a l'inici del carrer Monturiol, on precisament s'obrirà al públic la casa-natal del pintor figuerenc. L'edifici, fins ara propietat de la família Sanllehí-Fages i obra de l'arquitecte Josep Roca i Bros, l'ha adquirit el grup francès Fimed Hotels per 2,2 milions d'euros, amb el projecte de reformar-ne l'interior i convertir-lo en un luxós hotel amb decoració modernista i amb reminiscències dalinianes batejat amb el nom d'El Diví, tal com li agradava a Dalí que l'anomenessin.

Casa Joanama

Tipus Edifici residencial Període Segle XIX Estil Romanticisme Autor Josep Roca Bros Situació Rambla, 33 Edifici estret, entre mitgeres, construït l'any 1856 promogut per Josep Joanama. Durant molts anys va allotjar el Cafè del Progrés i actualment acull l'Hotel Rambla. la façana s'estructura horitzontalment en tres nivells separats. La planta baixa i el primer pis, emmarcats amb pilastres que imiten carreus, els dos pisos següents, entre pilastres estriades de capitell jònic, i el pis superior, separat per una cornisa.

Casa Puig Soler

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Eclecticisme Autor Josep Azemar Pont Situació Carrer Sant Pau, 2 / Rambla Edifici de l'any 1901 que fa cantonada entre el carrer Sant Pau i la Rambla. És justament al xamfrà, arrodonit, on la façana s'expressa amb més caràcter, mitjançant una tribuna oberta amb arcs de mig punt sobre fines columnetes i un cos elevat a mode de torre. Té alguns detalls historicistes però no es pot qualificar pròpiament com un edifici modernista.

Casa Pagès Bassols

Tipus Edifici residencial Període 1911-1929 Estil Noucentisme Autor Raimon Duran i Reynals / Pelayo Martínez Situació Rambla, 21 Edifici entre mitgeres construït l'any 1929 de nova planta en el solar que havia ocupat l'escola dels Maristes. Utilitzant un llenguatge formal noucentista, l'edifici s'articula al voltant d'una tribuna central molt destacada flanquejada per dues balustrades, al pis principal.

Casa Cusí

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Historicisme Autor Josep Azemar Pont Situació Rambla, 20 Edifici senyorial construït l'any 1894 i ampliat en 1903-1904, quan s'hi va afegir una nova crugia i la torre. Va ser promogut per l'empresari, banquer i polític monàrquic Carles Cusí de Miquelet. Inicialment donava a un estret carrer que va desaparèixer en ampliar-se la Rambla. Té l'aspecte d'un palau gòtic, amb tribunes i balcons de pedra calada, galeria al pis superior i una torre lateral. El seu estil és bàsicament historicista, tot i que Azemar hi va incorporar alguns elements decoratius ceràmics habituals als edificis modernistes.

Casa Salleres

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Modernisme Autor Josep Azemar Pont Situació Rambla, 16 Situada a la part alta de la Rambla, la casa que va fer construir Vicenç Salleres Camps l'any 1904 va ser projectada per Josep Azemar, arquitecte figuerenc que es movia entre l'eclecticisme i el modernisme temperat. En aquesta casa hi destaca especialment la tribuna central, amb estructura de ferro, ceràmica i vidres emplomats. L'acabat del parament imita un encoixinat i a la part més alta es guarneix amb uns esgrafiats que ara amb prou feines s'endevinen. Delimiten la façana dos pinacles coronats amb un barret de trencadís.

Casa Poli Deseia

Tipus Edifici residencial Període Segle XIX Estil Romanticisme Autor Josep Roca Bros Situació Rambla, 15 És un dels edificis destacats de la part alta de la Rambla. Fet construït per Abdó Polí Deseia, projectat per Josep Roca Bros l'any 1864. La façana s'estructura horitzontalment en tres cossos, delimitats pels balcons correguts del primer i el tercer pis. Aquest pis superior és fruit d'una remunta de començament del segle XX, ben integrada a la resta de l'edifici. A la planta baixa s'obren tres grans arcades de mig punt. El cos central, format pel primer i segon pis, remarca els eixos de les obertures amb pilastres esculpides capçades amb capitells jònics. Els germans Polí Deseia estan documentats com a hostalers des del segle XVIII. Abdó Polí va ser alcalde de Figueres a mitjan segle XIX. Aquesta antiga fonda va ser convertida en hotel a inicis del segle XX (l'Hotel Comerç)

Casa Alegret

Tipus Edifici residencial Període Segle XIX Estil Romanticisme Autor Josep Roca Bros, atrib. Situació Carrer Nou, 4 Edifici entre mitgeres construït l'any 1864, que va ser la residència de la família d'industrials Alegret, un membre de la qual, Basili Alegret Vidal, va ser alcalde de Figueres entre 1881 i 1883. La seva façana, d'un sol eix d'obertures, es caracteritza per les amples pilastres estriades que decoren els dos primers pisos, els capitells de les quals enllacen amb una cornisa que separa el pis superior, ornamentat amb relleus. La casa va ser restaurada l'any 1999.

Casa Vila Moner i Plaça del Dr Ernest Vila

Casa Vila Moner (C / Nou, 18) s.XVI / 1967 La plaça Dr. Ernest Vila és punt de connexió entre la ciutat nova i la part més central. Se la coneix popularment com a plaça de la Font Lluminosa, per la font que la presideix des de 1965. Aquesta obra fou projectada per Carles Buïgas, que també és l’enginyer de la Font Màgica de Montjuïc, a Barcelona. A més del brollador, a banda i banda, hi ha dues escul- tures de Frederic Marés que representen el rei Jaume I i el seu cronista, Ramon Muntaner. A l’extrem sud de la plaça hi va haver, des del segle XVI, l’església de Sant Baldiri i, des del segle XVII, l’Hospital de la Caritat, que va ser construït fora de les muralles per tal d’evitar contagis; el terreny va ser cedit a la ciutat l’any 1608 per la senyora Úrsula Vila- nova i Roca. L’Hospital es va utilitzar molt sovint com a clínica militar, a causa de la proximitat del castell de Sant Ferran, i, a principis del segle XX, va haver d’atendre els afectats per la gran epidèmia de xarampió, tifus i grip que va obligar a tancar tots els col·legis públics. Durant la Guerra Civil (1936- 1939) va ser destinat a hospital militar; l’any 1938 va ser bombardejat, quan encara no se n’havien evacuat els malalts i ferits de guer- ra. L’edifici va ser definitivament enderrocat l’any 1961. El nom de plaça del Dr. Ernest Vila, prestigiós metge de Figueres (1884-1960), ve de la commemoració del passat hospitalari d’aquest indret.

Casa Pagès

Tipus Edifici residencial Període 1888-1910 Estil Eclecticisme Autor Josep Martí Roca, m.o. Situació Carrer Nou, 46 Edifici entre mitgeres construït l'any 1906 promogut per l'industrial Pau Pagès Lloveras. Està format per dos cossos verticals, un d'ells, mes estret, es configura com una mena de torre en elevar-se un nivell per damunt de l'altre. Aquest cos més alt té una tribuna amb esveltes columnes i barana de forja, al pis principal, i està coronat amb una cúpula de ceràmica policromada. Són remarcables els forjats de les baranes dels balcons.

Casa Pages Bofill

Tipus Edifici residencial Període 1911-1929 Estil Noucentisme Autor Francesc Tarragó Situació Carrer Nou, 48 L'any 1929 l'industrial Josep Pagès Bofill es va fer construir aquesta casa senyorial, amb jardí posterior, al costat de la casa modernista del seu pare, Pau Pagès Lloveras. És un edifici d'estètica classicista, remarcada pels frontons triangulars que coronen les obertures principals o la tribuna amb columnes i capitells de ressonàncies greco-romanes.

Casa Nouvilas

Una majestuosa escala dóna la benvinguda a un casal neoclàssic que va ser propietat i residència de la família Nouvilas, hisendats de Castelló d'Empúries i Rabós d'Empordà, descendents de Ramon de Nouvilas, un dels tres ministres empordanesos durant la I República (1873-1874). Nouvilas, ministre de la Guerra i abans capità general de Catalunya; el figuerenc Joan Tutau, ministre d'Hisenda, i el rosinc Francesc Sunyer Capdevila, ministre d'Ultramar. La tradició militar de la família va tenir continuïtat amb el general Godofred Nouvilas, nomenat fill adoptiu de Figueres l'any 1925 per les seves gestions en la construcció de la primera escola pública, l'actual col·legi Sant Pau. Actualment, la Casa Nouvilas i altres casals nobles de la ciutat, construïts la segona meitat del XIX o principis del XX, són l'exemple més clar de l'auge i el declivi de la burgesia figuerenca. Els uns deshabitats, els altres en estat precari; però la seva majoria amb un futur incert per la desaparició d'un sector social que va ser clau en la construcció de la ciutat moderna.