L’estany de Puigcerdà i el parc Schierbeck

L'estanv
de Puigcerdà
La seva construcció es remunta, com a mínim,
al s. XIII. Conegut per documents arxivístics, el seu origen podria haver estat una zona de molleres o un petit embassament natural. El primer escrit que l'esmenta data del 2 de desembre de 1260, on es cita com a referência per situar un terreny que cedeix el paborde de les propietats de Sant Miquel de Cuixà a Arnald de Prat.
Alimentat per la sequia de Puigcerda, ha estat un gran subministrador, tant pel regadiu com per la neteja del clavegueram i per fer front als incendis. A més, ha estat aprofitat per a
l'extracció de blocs de glaç, de peix (truites,
barbs de muntanya, bagres, anguiles...) i, fins i tot, de llot per a guano.
Al darrer terç del s. XIX i primer del segle XX el seu entorn sofrí una gran tranformació en
construir-s'hi diverses quintas o vil-les d'estiueig de la burgesia intel lectual i industrial barcelonina i iniciar-se un nou tipus d'explotació: la
turisticorecreativa. Amb els anys s*anaren integrant nous elements com el quiose central, un embarcador, nou arbram i la il-luminació. La remodelació del 1992 fou la més profunda i afectà la seva tradicional fesomia.
La sèquia neix a Riutés, prop de la Tor de Querol,
i pren les agües del riu Querol o Aravó. Hom té noticia de la seva existência des del 1310. Amb la divisió fronterera de la Cerdanya, tres quartes parts d'ella restaren en territori francès, fet que hauria de comportar que el 1866 li fos
reconeguda a Puigcerdà la seva propietat privada per un tractat. El 1868 es va regular l'ús de l'aigua i es creà una comissió internacional de la qual
l'alcalde puigcerdanès n'és el president.



El parc
Schierbeck
Porta el nom de German Schierbeck (Copenhaguen, 1842-Barcelona, 1912) fill del conseller reial d'Estat de Dinamarca, Guillem.
Va estudiar a la Universitat d'Elzene i de jove va venir a Barcelona. D'esperit emprenedor, aviat establí relacions comercials amb els principals centres cotoners del món. La seva
vâlua el dugué, als 23 anys, a ser nomenat consol general del seu país a Barcelona. Fou sol-licitat com a conseller en moltes empreses (ferroviaries, carboniferes...), tot guanyant-se un merescut prestigi en el món de la banca, pel que fou nomenat director de la Catalana General de Crèdit. Li fou concedida la Creu de Carles III, així com la Placa i Gran Creu d'Isabel la Catòlica, mentre que el monarca danès el nomenà reial conseller d'Estat el 1902.
dels terrenys per poder-les fer realitat com la concessió del permís per millorar l'antiga carretera a Llívia o les cessions de l'avinguda i del parc que porten el seu nom, ideats per ell mateix i fets realitat per la seva filla Maria.
German, el 1890, demanava suport a l'Ajuntament per fer un parc al "camp de l'estany", de la seva propietat, i el qual posava a disposició. Contractà l'arquitecte paisatgista
Raveau perqué redactés el projecte. La proposta fou acceptada malgrat que, mort a Barcelona el 1912, no podria veure el parc acabat. El projecte fou reprès per la seva filla Maria Schierbeck
Esclús després d'uns pactes amb l'Ajuntament.
El 1925 es posava la primera pedra d'acord amb un projecte de Joan S. Roig. Al centre s'erigí un bust de German, el qual fou destruit el 1936, i
amb el temps s'anaren afegint altres elements
arquitectònics: colomars, quioscs...
Va visitar la Cerdanya el 1866 i li provocà una tan grata impressió que adquirí una finca a Puigcerdà el 1884, en la qual construiria la seva casa Ro de Rigolisa. La d° una important explotació agroramadera.
Animós de
manifestacions agrícoles i pecuáries de la
contrada, els seus cavalls obtingueren molts premis en els concursos hípics. Igualment, aportà moltes idees sobre el nou urbanisme i la donació
El darrer projecte de remodelació data del 1992.
Fet per l'arquitecte David Ferrer i amb el suport de la Generalitat de Catalunya, reconfigurà tots
els seus espais i integrà, a més, l'antic camp del Sedó. Hi destacà la important replantació, aixi
com la instal lació d'un reg d'aspersió.