L'Hospitalet Industrial

Download

Trail photos

Author

vergara.g.sergio

36 3 17

See more trails from this author

Trail stats

Distance: 3.25 mi
Elevation gain: 49 ft
Technical difficulty: Easy
Elevation loss: 121 ft
Max elevation: 166 ft
TrailRank: 60
Min elevation: 6 ft
Trail type: One Way

Moving time: one hour 8 minutes
Time: one hour 24 minutes
Coordinates: 883
Uploaded: February 25, 2021
Recorded: February 2021

2 Claps

near Collblanc i La Torrassa, Catalunya (España)

Viewed 491 times, downloaded 9 times

Trail photos

Itinerary description

Ruta autoguiada per algunes de les fàbriques més importanats de l'H.

Fins al segle XVIII Hospitalet era un poblet de producció agrícola i artesanal. Havia crescut a l'entorn de dos grans nuclis medievals: l'església de Santa Eulàlia i la Vila Vella. A mitjans del segle XIX, l'economia agrària comparteix un creixement amb l'aparició de noves indústries en el terme municipal. Un dels grans símbols d'aquest procés és l'aparició del canal de la Infanta, construït l'any 1819, destinat a ús agrícola però també a ús industrial.
La industrialització anirà vinculada amb la ciutat de Barcelona, en un primer moment gràcies als prats d'Indianes i posteriorment les fàbriques aprofitant l'espai i el baix cost dels terrenys hospitalencs. En aquesta època Barcelona era encara una ciutat emmurallada i no hi havia espai per això es van haver d'instal·lar fàbriques a Gràcia, Sants i al mateix Hospitalet.

Waypoints

Can Trinxet

Can Trinxet és el conjunt industrial més gran que va haver-hi en L’Hospitalet a principis del segle XX. Aquí on les dones, en la seva gran majoria, filaven cotó sota les parets aixecades pel modernista Ramon Alsina; i aquí per on Alfons XIII es va passejar allà per 1927. Actualment es conserva com a espai cultural per a la ciutat. Can Trinxet fou una indústria textil dedicada a la filatura i el teixit del cotó. L’edifici es va començar a construir l’any 1900 i estava situat molt a prop del canal de la infanta, del qual obtenia l’aigua necessària per als processos industrials. Can Trinxet fou molt popular per confeccionar llençols i, sobretot, teixits de pana. La gran majoria de treballadores eren dones i els pocs homes que hi havien tenien tasques de direcció del personal i d’assistència a la maquinària (servei tècnic). A part de les naus industrials dedicades al filat i al teixit, el conjunt industrial comptava amb d’altres edificis, com per exemple una infermeria per atendre lesions i una escola on s’ensenyava a llegir i escriure a les treballadores que ho desitjaven. El fundador de la fàbrica fou Avel·lí Trinxet i Casas, un burgès fill d’industrials. El negoci esdevingué familiar i els seus successors van ampliar la fàbrica, adquirint altres naus situades a prop. El moviment obrer es va fer força fort a l’Hospitalet i el sindicat de la CNT (Confederació Nacional de Treball), de tendència anarquista, era potent a Can Trinxet i s’hi van dirigir importants lluites obreres ocasionant anys de veritable conflictivitat social (1933 i 1935). Quan va esclatar la Guerra Civil espanyola (1936 - 1939), la indústria va ser col·lectivitzada, és a dir passà de ser una propietat privada a una de col·lectiva i va quedar nacionalitzada. Malgrat tot, quan va finalitzar el conflicte, la fàbrica va retornar a mans privades. Can Trixet seguirà viva fins als anys seixant del segle XX, quan entrà en declivi.

Photo ofErmita Romànica de Santa Eulàlia de Provençana

Ermita Romànica de Santa Eulàlia de Provençana

Santa Eulàlia, una màrtir cristiana barcelonesa d’època visigoda, fou molt benerada al llarg de l’Edat Mitjana al comtat de Barcelona. Per aquesta raó, durant l’edat mitjana es construïren diversos edificis religiosos en honor seu. Un d’aquests edificis fou l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana, de la qual es té constància ja des del segle IX, malgrat no fou consagrada pel bisbe fins l’any 1101 (segle XII). Tanmateix, la construcció de l’ermita va propiciar que al seu voltant es concentrés població pagesa, que va originar l’aparició d’un nucli de població. Molts d’aquests pagesos treballaven les terres de la propietat eclesiàstica. L’ermita va anar transformant-se i ampliant-se al llarg dels anys, ja que es feia necessari un espai més ampli que pogués acollir l’augment de fidels que s’anava produint a les terres del voltant. A més, a la vora de l’ermita també s’hi van anar situant altres edificis com les dependències dels ermitans, l’estable per als animals que ajudaven en les tasques agrícoles, etc. No serà fins el 1940 que es va començar a construir la nova parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, que destaca per les seves dos torres. A prop de l’ermita encara avui es pot observar la creu de terme que marcava l’entrada i la sortida d’una població.

Cosme Toda

El complex industrial de Cosme Toda és, sens dubte, un dels més imponents que es conserven a la nostra ciutat. El recinte fabril fou construït a finals del segle XIX (1884) i es va ampliar al 1928. Cosme Toda estava dedicada a la producció de rajoles i altres derivats de la ceràmica, com per exemple els maons. El seu fundador fou el senyor Cosme Toda i Vives. Avui en dia no es conserva tot el recinte sencer, però s’han fet treballs arqueològics recentment que han permès fer troballes molt interessants. Encara avui es conserva una de les naus principals, molt gran i imponent, projectada per l’arquitecte Puig i Gairalt l’any 1923 i d’estil racionalista. La planta baixa d’aquesta nau estava dedicada als forns i les premses per fabricar els productes ceràmics, mentre que els pisos superiors es destinaven a l’assecat de les peces. La casa de l’entrada, visible avui en dia, era la residència del director de la fàbrica i destaca pel color vermellòs dels maons utilitzats en la seva construcció. La màquina que té la següent gravació “G. PINETTE CHALON”, actualment situada prop de la casa del director, és una màquina creada per Gustave Pinette, un important industrial francès. Possiblement la seva funció estigués vinculada a l’elaboració dels motlles dels maons, ja que podria ser una premsa de ceràmica que permetia mecanitzar el procés de creació dels maons (abans es feien a mà). Encara avui en dia es poden observar les mines de fang, des d’on s’extreia la matèria prima de la fàbrica i que estaven situades als soterranis per tal de que el fang es mantingués humit. Igual que d’altres indústries de l’Hospitalet, Cosme Toda fou col·lectivitzada durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) i es va reconvertir la seva producció, quelcom que va provocar que durant els anys del conflicte la fàbrica produís material bèl·lic. Cosme Toda es va dedicar, concretament, a la producció d’obusos (projectils) per abastir l’aviació republicana. Com a curiositat, cal esmentar que les galeries i passadissos subterranis de la fàbrica la van convertir en un espai idoni per ubicar-hi un polvorí durant la Guerra Civil. Un polvorí és un espai per emmagatzemar pólvora i altre material bèl·lic. Aquest fet, unit a la fabricació de material bèl·lic que executava la fàbrica, va provocar que molts hospitalencs s'emportessin un bon ensurt l’any 1938, quan es va produir un incendi a la fàbrica. Com us podeu imaginar un incendi en un polvorí que alhora és fàbrica d’obusos no son una bona combinació. De fet, les fonts expliquen que l’explosió va arribar-se a veure fins a 10 km de distància. Si voleu saber-ne més sobre aquest esdevenient visiteu el següent article: https://ireneu.blogspot.com/2019/01/explosion-cosme-toda.html

Fàbrica Albert Hermanos

La Fàbrica Albert Germans a L’Hospitalet de Llobregat, projectada pels arquitectes Ramon i Antoni Puig i Gairalt l’any 1926. Dedicada a la fabricació de cordons i cintes, estigué en funcionament fins el 2007. El conjunt està format per una nau d’estructura de formigó armat amb coberta en dents de serra, i per un cos d’oficines i serveis amb façana d’obra vista i coberta a quatre aigües. La fàbrica, desocupada des del tancament de l’empresa, es manté en bon estat. Està protegida pel Pla especial del Patrimoni arquitectònic del municipi, i té una qualificació urbanística de zona de renovació urbana en transformació de l’ús a equipament. L'ús de la tècnica del maó vist en construccions industrials s’inicià a Catalunya en les darreres dècades del XIX, prengué forta significació durant el modernisme, i perdurà fins més enllà dels límits cronològics d'aquest corrent artístic. El llenguatge de l'obra vista donà significació específica a les grans fàbriques, les quals s'identificaven a partir de la seva imatge externa, ensenya de la firma. A la fàbrica Albert Germans, Ramon Puig i Gairalt mantingué la tècnica del maó vist, experimentant en composicions arquitectòniques de llenguatge més clàssic i geomètric. Aquesta solució ve reforçada per les cobertes en dent de serra ("shed") de les naus, les quals acaben d'atorgar l'ordenació geomètrica dels volums. El resultat és un conjunt harmònic, on els cossos extrems de les dues casetes emmarquen el mur continu amb dent de serra que presenten les naus pel carrer Rodés. La il.luminació zenital de les naus a través de la coberta de "shed", permet que la seva façana no presenti cap obertura al carrer, excepte un òcul o ull de bou que acaba per dona més expressivitat a tot el conjunt.

Can Vilumara

Francesc Vilumara i Bayona va fer construir la fàbrica l'any 1907, la família provenia de Pont de Vilumara. No obstant, des de l'any 1865, ja n'existia una a Barcelona. Francesc Vilumara va triar l'Hospitalet perquè hi havia espai, hi arribava el tren (l'horari d'entrada i sortida dels treballadors i treballadores es feia coincidir amb l'horari del tren) i per aprofitar l'aigua del Canal de la Infanta. L'aprofitament de l'aigua era important per a la secció d'estampats i acabats de l'empresa. L'Edifici d'entrada destinat a la porteria i casa del director és d'estil modernista, amb un gran plafó de la Mare de Déu dels Àngels, patrona dels seders i un fris amb papallones que decora l'edifici amb les inicials de Francesc Vilumara. La fàbrica Vilumara era coneguda popularment per Les Sedes, nom referent a la fabricació de seda. L'any 1982, Josep Ma. Vilumara va cedir-la com a Institut Can Vilumara i camp d'esports.

La Farga

La fàbrica popularment coneguda com "La Farga" es remunta a l'any 1900. Va anar passant de mans i canviant la seva naturalesa empresarial (S.L., S.A. etc.). La fabrica arribà a ser una de les millors foneries d'Espanya. Un forn de marca Siemens (1927) va convertir la Farga en una de les indústries més importants pel que fa a tecnologia. En 1982, La Farga era encara una antiga fosa (fundición) situada en el centre de la ciutat. En 1996 es va convertir en un gran complex comercial, empresarial i de congressos, un equipament que ajudà a la reactivació econòmica del municipi i va crear 2.700 llocs de treball. La nova Farga va ser un símbl de la sintesis del passat industrial del municipi i del seu objectiu futur, convertir-se en una ciutat dels serveis. En aquest link trobaràs una noticia de 1994 any en que es va aprovar el projecte de reconversió de l'antiga fàbrica en el complex comercial que és avui dia (https://studylib.es/doc/6920825/2-l-hospitalet-3)

Centre d'Art Tecla Sala

En els seus inicis, el primer edifici construït va ser un molí paperer (1855-1880) que aprofitava el salt d'aigua del Canal de la Infanta, al seu pas pel Torrent Gornal. Tot el treball que es feia era manual i era necessària mà d'obra especialitzada, coneixedora de l'ofici. mireu aquest link per saber què és i com funciona un molí paperer https://www.youtube.com/watch?v=x4V_L-NNDUU A partir de 1882, la família Basté, hereva del molí, converteix l'edifici en una indústria de filats i teixits de cotó. L'expansió de l'activitat industrial comporta una extraordinària ampliació de les instal·lacions. En 1892 s'encarrega a l'arquitecte Claudi Durán i Ventosa el projecte d'un nou edifici. Durán, que serà conegut com l'introductor del formigó armat a Espanya, realitza un imponent edifici de tres plantes amb predomini dels murs de maó vist i les grans finestres per a entrada de la llum. Curiosament, l'edifici no serà recordat amb el nom de la família Basté, que mantindrà l'activitat industrial fins a 1913, sinó amb el de la persona que adquireix la propietat quan Successors d'Andreu Basté tanquen l'empresa: Tecla Sala (Roda de Ter 1886-Barcelona 1973) Tecla Sala es convertirà en una de la fàbriques destacades del tèxtil en l’Hospitalet. A diferència d'altres empreses del sector, des dels seus inicis va utilitzar l'electricitat com a energia. Dedicada als filats i torts de cotó, comença la seva activitat amb 2.000 fusos que arribaran a ser 33.500 en la dècada de 1960. El cens obrer de 1923 recull un total de 322 treballadors en la Tecla Sala, dels quals 271 eren dones, és a dir, el 84% de la plantilla. El 1979 la fàbrica tancarà degut a la crisi del sector tèxtil. El 1982 l'ajuntament de l’Hospitalet va comprar el recinte fabril per a destinar-lo a equipament cultural. Dins de la política de recuperació del patrimoni industrial de la ciutat, Tecla Sala va acollir diferents iniciatives com l'Escola Taller del Patrimoni (1990-1993) i altres activitats de caràcter cultural i artístic. Uns anys més tard, es converteix en el Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, compost pel Centre d'Art i la Biblioteca Central. A més, és la seu de diferents entitats culturals com el TPK Arts Plàstiques, la Fundació Arranz-Bravo i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet.

Comments

You can add a comment or review this trail