MatiMecres Barcelona misteriosa 2

Introducció.- Aquesta nova caminada misteriosa podríem dir que també és curiosa, doncs moltes de les coses que veurem son més importants pel seu desconeixement que no pas pel seu misteri. Així doncs veurem carrers que no surten a les guies, seguirem carrers que deuen la seva forma al traçat de les muralles, ens endinsarem a la Barcelona templera, passarem sota de falsos ponts i no abandonarem l'esoterisme i la maçoneria.
El carrer desaparegut.- Quan a l’any 1860, Ildefons Cerdà, crea el projecte de l’Eixample barcelonès, numera els carrers que encara no tenien nom. Així doncs, al carrer de Balmes li correspon el 26, Rambla Catalunya és el 27, i el passeig de Gràcia li correspon el 29. Que havia passat amb el 28? Simplement no hi cabia. La quadricula de l'Eixample era totalment regular però va xocar amb algunes vies que ja existien com en el cas del passeig de Gràcia i que haguessin tingut que moure de lloc. Davant la impossibilitat de fer-ho, es va optà per fer algunes illes més amples per cobrir l'espai. Així ho podem veure a les fotos aèries.
Carrer Estruc.- Dedicat al bruixot Astruc Sacanera, que hi va viure el segle XV. Una placa commemorativa posada pel hipnòleg Ricard Bru ho recorda. Tot el carrer està decorat amb números envoltats de simbologia de bruixeria i esoterisme. Al número 14 hi ha un edifici del segle XVIII que en els seus balcons es poden veure dracs i animals fantàstics.
Passatge de les Manufactures.- Aquest carrer no consta a la majoria de guies de la ciutat. És un pas per sota de les cases entre els carrers Trafalgar i Sant Pere Més Alt i te la particularitat que salva amb unes escales el talús que separa el pla de Barcelona de les zones deltàiques i marítimes de la costa. Dins hi ha botigues, restaurants i entrades a vivendes. Hi trobarem l’escultura voladora d’Antonio Iranzo, “Petjades” en honor a totes les petjades dels treballadors del tèxtil que es desplaçaven a traves d’aquest passatge per anar als seus llocs de treball. El seu mal estat l’havia mantingut tancat molts anys, però ara torna a lluir tot el seu esplendor.
Passatge Sert.- Vestigi del passat industrial del segle XIX, uneix Sant Pere Més Alt amb Trafalgar. Igual que l’anterior, era, i és un lloc de pas que uneix la nova Barcelona amb la zona industrial i comercial de dins les muralles. L’edifici que creua és l’antiga fàbrica de mantes Sert Hermanas y Solà, SA. i data de 1867. El pintor Josep Maria Sert va néixer en aquest passatge al 1874 i va destacar-se per la tècnica “grisalla” que permet donar volum amb un sol color. La seva principal obra son els murals de la catedral de Vic. El seu nebot, que curiosament tenia el mateix nom, va ser membre del GAT PAC i junt amb altres arquitectes, va dissenyar la Casa Bloc de Sant Andreu. Després de tornar de l’exili, va fer obres com la Fundació Miró o la reproducció del pavelló de la República de la Expo de París, el 1937.
Arc de Triomf.- En els seus relleus hi podem veure importants al·legories maçones.
Parc de l’Estació del Nord.- Ocupa l’espai de vies secundàries de l’estació del ferrocarril de Barcelona a Zaragoza. El parc, construït el 1987, quan l’estació havia entrat en desús, te com a principal estructura, l’escultura “Cel Caigut” i “Espiral Arbrada”, obra de Beberly Pepper.
Castell dels Tres Dragons.- Edifici modernista de 1888, obra de Domènech i Muntaner. El seu nom s’inspira a l’obra homònima de Serafí Pitarra. Va ser el restaurant de la Expo de 1888. La tècnica del trencadís destaca als escuts que voregen la façana amb motius d’animals i plantes.
Carrer del Sots-tinent Navarro.- Hi podem veure part de la muralla romana. Es diu que en aquest punt i va néixer l’any 97 Lucius Minuciós Natals Quadro nius Verus, el barceloní més antic que es te noticia. Això no és del tot veritat, doncs la colònia va ser fundada el segle I a.c. i, de ben segur que hi va néixer gent. El que si que és el primer barceloní famós per haver participat i guanyat la cursa de quadrigues a la ciutat d’Olímpia de Grècia.
Carrer del Pom d’Or.- Aquest curt carrer rep el nom de la casa d’Arnau de Jonqueres, home adinerat que lluïa una gran bola de llautó a l’escalinata que donava entrada a la mansió. La bola en qüestió, era enllustrada a diari, donant la sensació d’or. De la casa no en queda res, però el record persisteix en el nom del carrer.
Carrer de Regomir.- És un dels més antics de Barcelona i formava part del decumanus que creuava la ciutat del mar a la muntanya i tenia un dels quatre accessos a la ciutat emmurallada. Deu el seu nom a la proximitat del rec Comtal que el comte Mir va manar construir el segle X. Així doncs, el seu nom seria una deformació de Rec d’en Mir. Però hi ha una altre versió que ho atribueix al rei Gamir, últim cabdill àrab de Barcelona.
Capella del Palau Reial Menor de Barcelona.- És l’únic vestigi que en queda del Palau Reial Menor, d’origen templer (segle XII). El palau fou enderrocat el 1866 per la seva propietària, la comtessa de Sobradiel, per construir-hi pisos de lloguer (l’especulació no és nova). La porta, al fons del carrer Timó és original. El nom del carrer “Ataülf” fa honor al rei visigot mort a Barcelona el 415. Aquest rei va erigir la ciutat com a capital de tots els seus estats.
Carrer de Petrixol.- Allà per l’any 800, Barcelona estava sota domini musulmà i l’única església cristiana oberta era la del Pi. La llegenda explica que els fidels tenien de fer grans marrades per arribar-hi doncs els carrers principals eren exclusius pels musulmans. El mossèn del Pi, anant a cercar aigua a un pou proper a l’església va descobrir que al fons d’aquell pou era ple de monedes d’or que segurament havien amagat els cristians. Creient que tanta riquesa havia de repercutir en favor dels feligresos, va presentar-se davant del cabdill musulmà per demanar-li obrir una via directa fins a l’església. El clergue li va fer veure el mal moment que passaven les seves finances i que estava disposat a pagar-li l’obra. El cabdill li va posar un preu molt alt, i el clergue el va cobrir en bona part. Tot i no ser el que li demanava el cabdill, aquest va cedir veient els diners i va fer obrir una porta i un pas des de la Porta Ferrissa. D’aquí ve el nom de Petritxol o Portixol.
Carrer de Portaferrissa.- A la façana del número 11 hi veiem dos àngels que suporten un escaire i un compàs, principals símbols de la maçoneria.
Plaça de la Vila de Madrid.- Hi trobem restes d’una antiga necròpolis romana dels segles I al III. Es considera que els seus enterraments eren de persones de classe mitja o baixa, però son els enterraments més ben conservats de tots els trobats a Barcelona. L’eix de la necròpolis anava des de la Porta Ferrissa fins a Santa Anna, vorejant la muralla. El seu bon estat de conservació és deu a que van ser recobertes de sorra al·luvial procedent de les rambles (rieres) properes.
Monestir de Santa Anna.- Del segle XII, pertany a l’ordre del Sant Sepulcre de Jerusalem. Al 1489. aquesta ordre va incorporar-se a l’Ordre dels Hospitalers. Al 1991 va ser restaurat i va recuperar la relíquia del Sant Sepulcre que havia desaparegut durant la Guerra Civil. Actualment, és destacable l’ajuda als sense sostre de la ciutat a nivell d’acolliment i alimentació. Això és possible per molts donatius que rep, però també, pel patrimoni que te amb pisos tutelats rebuts d’herències de fidels.
Columnes de la Generalitat.- Les quatre columnes de l’entrada del Palau de la Generalitat, tenen 1.900 anys. Aquestes columnes van ser esculpides a Troia, amb granit d’una sola peça i traslladades a Tàrraco per mar, juntament amb altres, per formar part de les estances del emperador Adrià, al fòrum de la ciutat. Després de la caiguda del Imperi Romà, les columnes van servir per la construcció de Sant Pere Sescelades, una església desapareguda situada al nord de Tarragona. L’any 1598 part del material de l’església en ruines va ser reutilitzat i quatre d’elles van arribar al Palau de la Generalitat de Barcelona.
El pont del carrer del Bisbe.- És el pont més fotografiat de Barcelona i d’aspecte gòtic és del segle XX. Ha estat escenari de pel·lícules, com El Perfum. La llegenda explica que la calavera creuada per una daga que hi ha a sota, es de debò i si algú gosa retirar la daga, els edificis de la ciutat s’esfondraran. Joan Rubió i Bellver, autor del pont, va ser molt criticat per fer una imitació gòtica i la realitat va ser que la calavera i la daga van estar dedicats a tots els seus crítics.
Capella de Santa Llúcia.- Santa Llúcia de Siracusa és una santa consagrada tant per l’església catòlica com per la ortodoxa. La llegenda explica que quant era una nena va decidir consagrar la seva vida a Déu, però la seva mare la va prometre amb un home pagà. Per deslliurar-se del compromís, va resar a la capella de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que patia la seva mare. El desig es va complir i la mare va desfer el compromís amb l’home. Aquest, però, molest amb la decisió va denunciar Llúcia als romans, que la volien obligar a adorar els deus pagans. Davant de la seva negativa, la van torturar traient-l’hi els ulls, però com que hi va continuar veient, la van decapitar. Per aquest motiu, Santa Llúcia és la patrona dels cecs i de les modistes que es deixaven la vista cosint.
Carrers de la Palla i Banys Nous.- Seguirem el perfil de la muralla per aquests dos carrers per acabar a la Rambla dels Caputxins.