Matimecres bell / vell sarria

Introducció.- Sarrià va ser l’últim poble annexionat a Barcelona el 1921. Però Sarrià existia ja al segle X amb el nom de Sirriano. Bàsicament era un petit nucli al voltant de l’església de Sant Vicenç dedicat a l’agricultura, principalment, a la vinya. Fora del nucli hi destacaven grans finques, Santa Amèlia (Vil·la Amèlia), Can Ponsic, Can Caralleu, Can Pomaret, Pedres Albes, (Pedralbes) i el Monestir. Al segle XVIII, Barcelona s’ofega dins de les muralles. La insalubritat porta malalties i la gent benestant comença a buscar espais on canviar d’aires. Ho troben als peus de Collserola on les marinades mantenen fresc l’ambient i la muntanya protegeix dels rigors de l’hivern. Moltes de les finques comencen a urbanitzar-se i com sempre passa, els burgesos competeixen entre ells per crear grans cases i palauets de diferents estils que van del neogòtic centreeuropeu fins al modernisme. Durant el segle XX, amb les guerres i les crisis industrials molts d’aquests edificis es van abandonant i l’ajuntament els va adquirint per fer-hi parcs i equipaments. Amb aquesta caminada en veurem alguns i recorrerem el Vell / Bell Sarrià.
Passatge Tubella.- Encara dins del barri de les Corts, en Joan Tubella, propietari dels terrenys va veure l’oportunitat de fer-hi negoci creant casetes unifamiliars pels treballadors qualificats de les fàbriques que anaven sorgint al barri. Així doncs, al 1925 encarrega a l’arquitecte Antoni Pons i Domínguez, la construcció de casetes de planta baixa totes iguals per minimitzar-ne els costos. El fet, es que els fonaments exagerats van permetre fer-hi un pis al damunt. D’aquestes cases se’n conserven 18 i estan considerades Be Cultural d’Interès Local.
Can Deu.- Projectat el 1898 per l’arquitecte Eduard Mercader, és un exemple d’eclecticisme. La família Deu es dedicava a la destil·lació d’alcohols. Els seus licors estaven considerats de qualitat extrema i, fins i tot, van donar dites populars com “va ser un banquet de Cal Deu”, i altres. Els seus licors van ser exportats a Sud-Amèrica amb gran èxit. Al 1929 però, es liquida la societat i al 1936, l’edifici és ocupat per milícies. Passada la guerra, és tornat a la família Deu fins que al 1981 mor l’últim descendent de la família. Al 1984 es ven a l’Ajuntament per fer-hi equipaments.
Santa Maria del Remei.- Compartint la plaça de la Concòrdia amb Can Deu, l’església del Remei és el centre parroquial de Les Corts. Erigida el 1846 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres, les seves obres es perllongaren fins el 1850, quan fou consagrat. Al 1936 fou cremat fou reconstruït en diverses fases fins el 1968. El seu estil també es podria qualificar d’eclèctic per la barreja d’elements.
Plaça de Sants Vicenç de Sarrià.- És un racó pictòric i de rodatges cinematogràfics. Fins el 1888 va ser la plaça Unió i el centre del barri de l’Estació de la segona línia fèrria més antiga de la Península. L’escultura de Sant Vicenç, d’autor desconegut, ha presidit la plaça des de 1896. Abans havia estat a la plaça de la Vila, davant l’església de Sant Vicenç.
Casa de la Vila de Sarrià.- Edifici d’estic eclèctic obra de l’arquitecte Francesc Mariné del 1895. Actualment alberga la Seu del districte de Sarrià – Sant Gervasi.
Església de Sant Vicenç de Sarrià.- D’estil neoclàssic, obra de Josep Mas del 1781. El sant titular de l’església era Sant Vicenç d’Osca. El seu exterior te aspecte d’església monumental, potser exagerada pel que era el poble de Sarrià al segle XIX. Un detall de la façana, però li dona certa importància. Damunt de la porta hi ha esculpida una petxina de pelegrí inscrita dins d’una corona de llorer. Així doncs, aquesta església forma i formava part del Camí de Mar de Santiago de Compostela. El seu interior és ric amb retaules i pintures tot hi haver sofert els embats de la Guerra Civil. El primer esment d’aquesta església es remunta al 987, cinquanta anys després de la primera menció del nom de Sarrià. El 1147, es consagra un temple romànic i el 1347 es reedifica amb estil gòtic. El 1781 és quan es requereix fer un temple més gran. El 1940, l’arquitecte Lluís Bonet, restaura l’església i construeix un nou tabernacle amb pintures al fresc.
Parc de Joan Reventós.- És l’últim parc obert al barri al 2008. Ocupa l’espai torrencial de la Riera de les Monges i comunica el centre de Sarrià amb la Ronda de Dalt. El fet de ser una riera activa ha obligat a fer-hi uns drenatges inundables per èpoques de grans pluges. El parc te una part de jocs infantils i un llarg passeig vorejat de vegetació de ribera.
Jardins de Can Sentmenat.- Son els jardins del Palau dels Marquesos de Sentmenat construït el 1779, i que actualment, acull l’Escola EINA. El palau, d’estil neogòtic, és obra d’Andreu Bosch. Al 1960 albergava el Consolat Francès i al 1974 va ser venut a una Inmobiliaria. L’Ajuntament de Barcelona va fer valdre el seu dret a tanteig i va adquirir la finca el 1992. Els jardins son d’estil francès amb un seguit d’estàtues representatives de les diverses famílies emparentades amb els Sentmenat. Així doncs, hi trobem els llinatges dels Jordán de Urríes, Sarriera, Osorio, Despujol, Patiño i Ciutadilla, a més del seu propi. No se sap el perquè algunes d’elles, estan decapitades.
Can Ponsic.- És un casalot senyorial construït sobre un espai aplanat sustentat per murs en forma de muralla perimetral. És obra d’Agustí Font del 1892. L’edifici, de planta quadrangular, està rematat per dues torres amb merlets i una capella separada. Actualment, hi ha les instal·lacions de la Guardia Urbana i l’Escola de Música. Dins del jardí hi ha una torre del segle XII, molt modificada que, es creu, que formava part d’un conjunt de torres de vigilància de l’antic camí de Finestrelles. Al segle XVI hi havia entre 10 i 12 torres com aquesta documentades al voltant de Barcelona.
Jardins de Vil·la Cecília.- Van ser creats el 1986 dins d’uns terrenys de la família Girona i que també en va ser propietari Eduardo Conde, fundador dels magatzems El Siglo, la casa del qual és l’actual centre cívic. Els jardins, d’estil postmodern, son obra de José Antonio Martínez i Elías Torres. Els elements decoratius, com fanals, bancs i portes tenen formes vegetals i estan totalment integrats amb els elements naturals del parc. A l’entrada del carrer de Santa Amèlia hi destaca un canal d’aigua amb l’escultura “Ofèlia ofegada”, obra de Francisco López Hernández, inspirada amb l’Ofèlia de Hamlet.
Jardins de Vil·la Amèlia.- Dins del mateix terreny de la família Girona que els anteriors, van ser creats el 1970 per Joaquim Casamor. El seu nom es deu al de l’esposa de Manuel Girona, Amèlia de Vilanova. Al centre del parc hi un estany amb una illeta on hi destaca l’escultura “Driade”, obra de Ricard Sala. El parc es d’estil romàntic i son destacables alguns arbres centenaris catalogats com els eucaliptus i les palmeres washingtònies.
Jardins de la Maternitat.- Concebuts el 1889 com un espai matern-sanitari de la Diputació de Barcelona formaven part de la nova concepció de recinte sanitari, igual que Sant Pau, on es conjuguen pavellons separats per especialitats, molt lluminosos i envoltats per jardins que donen tranquil·litat i serenitat. Els pavellons, majoritàriament modernistes, son obra inicialment de Camil Oliveres i Cansaran. A la seva mort, altres arquitectes com Joan Rubió, José Godall o Manuel Baldrich van seguir l’obra posant-hi cada un d’ells, el seu propi estil. Els jardins son tot un compendi de botànica on cada estació de l’any hi te un espai on demostrar la seva bellesa. Actualment i després de la construcció de la nova Maternitat a la part alta dels jardins, els pavellons han estat destinats a serveis de la Diputació, col·legis i una emissora de ràdio.
Jardins de la Rambla de Sants.- Son fruit d’una reclamació veïnal després que la cobertura de les vies deixés no solament una frontera física, sinó també visual que partia el barri en dos. L’anomenat calaix de la vergonya havia de tindre una utilitat d’unió i no de divisió. És per això que l’agost del 2016 s’inauguren aquests jardins elevats obra d’Anna Molino i Sergi Godia. S’hi planten especies autòctones, com farigola, romaní, espígol, entre altres, creant un espai perfumat. Ascensors i escales mecàniques permeten accedir-hi des del carrer d’Antoni Capmany i des de la Riera Escuder. Un pas subterrani permet el pas de vehicles a la zona del mercat de Sants. De moment, la plataforma elevada arriba fins a la Riera Blanca, al límit amb l’Hospitalet, però la idea és allargar-ho. Tot i que segueix sent una de les joies de Sants, el seu estat de conservació és força lamentable.