Pinzellades d’història, Una ruta per Montjuïc

Plaça España

Ens trobem a un dels punts de referència de Barcelona. Punt de trobada d'artèries de la ciutat i una de les entrades principals de Barcelona, és també l'entrada del que va ser l'Exposició Universal de 1929. Les torres venecianes marquen el punt d'entrada d'aquesta exposició. Els materials de que estan fetes són pedra artificial i maons de fusta. Si es van usar materials tan poc nobles va ser perquè estava previst desmuntar-les després de l'exposició, però un canvi de plans va fer que hagin arribat als nostres dies. Se'ls hi diuen torres venecianes perquè amb el seu disseny es pretenia imitar l'estil del Campanar de Sant Marc a Venècia. Cada torre va 47 metres d'alçada, i si bé abans eren visitables, des de fa bastants anys ja no ho són. Si mirem muntanya amunt veurem l'avinguda Maria cristina amb les fonts laterals, la font màgica, les columnes de nova construcció i coronant l'escenografia el MNAC. Totes elles són construccions de l'Exposició Universal que van canviar totalment el relleu d'aquesta vessant de la muntanya.

Font Màgica de Montjuïc

La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928. El fet que es preveiés una construcció efímera, els anys de guerra i la pobresa de la postguerra va fer que requerís de tres restauracions. Una als anys 80 en la que s'hi va incorporar música, una altra abans de les olimpíades i una altra just després en la que es va actualitzar tot el sistema. Ara com ara roman tancada a causa de la sequera, però és una de les grans atraccions turístiques de la ciutat. Cada any és punt de trobada durant la cloenda de les festes de la Mercè una de les patrones de la ciutat i s'hi celebra el Piromusical que combina aigua, música i focs artificials. De farà pocs anys també és punt de trobada per a la celebració de Cap d'Any, on aquest any a més de l'aigua la performance ha inclòs drons en substitució dels focs artificials. La font màgica no és només la font principal, sinó que Carles Buïgas va preveure tot de fonts i sortidors al voltant del sortidor principal, al llarg del passeig de Maria Cristina i escales amunt fins a arribar al Palau Nacional, actual Museu Nacional Art de Catalunya. Així tota la visual de la muntanya adquiria un aire grandiloqüent i un escenari in crecendo amb composició triangular culminat per les cúpules del Palau.

Palau Nacional i Mirador de Barcelona

El Palau Nacional és un palau construït entre el 1926 i el 1929 per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 i que des del 1934 allotja el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Fou l'edifici principal de l'Exposició, obra d'Eugenio Cendoya i Enric Catà, sota la supervisió de Pere Domènech i Roura, i tot desestimant el projecte inicial de Puig i Cadafalch i Guillem Busquets. Al seu Saló Oval s'efectuà la cerimònia d'inauguració de l'Exposició, presidida per Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. Té una superfície de 32.000 m². D'estil clàssic inspirat en el Renaixement espanyol, té una planta rectangular amb dos cossos laterals i un de posterior quadrat, amb una gran cúpula el·líptica a la part central. Les cascades i brolladors de l'escalinata del Palau foren obra de Carles Buïgas, i es van col·locar nou grans projectors que encara avui emeten uns intensos feixos de llum que escriuen el nom de la ciutat en el cel. El Palau Nacional es dedicà a mostrar una exposició d'art espanyol amb més de 5.000 obres procedents de tot el territori de l'Estat. La seva arquitectura és d'estil noucentista: ordre, mesura, serenitat i harmonia (estil més clàssic i menys espontani que el modernisme). Recorda al renaixement espanyol en exemples com el Palau Reial del Pardo a Madrid, la Giralda de Sevilla o el Palau de Carlos V a Granada.

Jardins de Laribal

Començats entre els anys 1917 i 1924 en previsió a l'Exposició internacional del 1929, va ser construït sobre una antiga plaça militar sota la supervisió de Jean-Claude Nicolas Forestier i Nicolau Maria Rubió i Tudurí.El jardí és organitzat per terrasses diferenciades per diferents nivells, connectades per camins i escales.

Font del Satanás

Punt de reunió de practicants de la bruixeria per celebrar aquelarres a l'antiguitat.

Palauet Albéniz

L'abans conegut com el Pavelló Reial de Montjuïc va ser construït al primer quart del segle XX, a causa de la celebració de l'exposició Universal de Barcelona de 1929. La seva funció és la d'allotjar a persones il·lustres quan aquestes visiten Barcelona.Presenta un estil conegut com l'historicisme arquitectònic, i està envoltat pels Jardins de Joan Maragall.

Teatre Grec

Dissenyat pels arquitectes Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser construït l'any 1929 amb l'objectiu de poder utilitzar-ho en l'exposició internacional que Barcelona va acollir aquell any. Es va aprofitar el forat que va deixar una antiga pedrera per instal·lar-hi el teatre. Està inspirat en el teatre d'Epidaure del segle IV a.C. a Grècia.Amb uns 460 m² i capacitat per 1,900 espectadors, s'han interpretat tragèdies gregues de tota mena en el seu interior.Actualment, és un dels teatres principals del Festival de Teatre GREC.

Fundació Miró

Institució cultural dedicada a preservar peces artístiques del pintor català Joan Miró, se’n custodien més de 100.000 peces. Va ser la primera organització artística de Barcelona ideada entre un arquitecte i un artista: Joan Miró i Joseo Lluis Sert. És un edifici totalment singular principalment perquè el més habitual és que les obres d’art s’exposin en edificis ja creats i s’hagin de fer adaptacions per a la seva exposició (llum, temperatura, protecció, arxiu…) I en aquest cas és un edifici que ja es va crear amb tota la intenció de ser un museu. En aquest sentit destaca la il·luminació. Una de les primeres coses que es poden apreciar és que les cobertes tenen forma d’¼ de cercle. Són així per poder proporcionar una llum natural indirecta constant a les sales. L’edifici té una distribució pensada per poder fer un recorregut sinuós que no sembli obligat i que a l’hora no ens faci perdre’ns ni tornar sales enrere per veure quelcom que se’ns hagi escapat. Més que voler oferir un temple a l’art, es volia oferir un espai de debat, projecció i avantguarda, i per això es va recórrer a una arquitectura racionalista i moderna, amb inspiracions mediterrànies (patis, lluernaris, grans finestrals, façanes blanques…). Res més intencionat que el nom que trobem a l’entrada CEAC Centre d’Estudis d’Art Contemporani per veure que Miró no volia només exposar la seva obra, sinó ser una finestra per a artistes emergents d’arreu del món.

Jardins Mossèn Cinto Verdaguer

Com tants espais verds de Barcelona, sobretot a la zona de Montjuïc, aquests jardins estan situats en els terrenys d’una antiga pedrera. Van ser inaugurats el mateix dia que els de Mossèn Costa i Llobera i els de Joan Maragall: el 22 de juny de 1970, i és un dels tres parcs que es van dedicar a poetes catalans. La noia dels lliris (1970), situada a prop del llac, és un homenatge a Mossèn Cinto Verdaguer i duu una inscripció amb aquests versos del gran poeta: “Bonica és la rosa / més ho és el ram / més ho és el lliri / que floreix tot l’any”. Maternitat, de Sebastià Badia (1970), està situada al costat de la caseta de jardiners, sota un gran pi marítim. És una imatge serena, dolça i molt tendra d’una dona mirant-se el fill que té a la falda.

Basses amb nenúfars

A la part de dalt del Parc Jacint Verdaguer es concentra la part més important de la col·lecció de plantes aquàtiques. Estan situades en una trentena de petits safareigs connectats que es reparteixen a banda i banda d’una llarga escalinata. L’aigua va baixant des d’un estanyol allargassat situat al davant d’una paret de rocalla amb una petita cascada. Un pont de fusta arrodoneix la delicadesa d’aquest racó, on hi ha un dels accessos del recinte. Amfibis Gràcies a la naturalització i a un manteniment respectuós d’aquestes basses es localitza en aquest espai de Montjuïc una nodrida colònia d’amfibis. La seva presència a Montjuïc és anterior a la creació d’aquestes basses. Formen part de la fauna lliure preexistent a la muntanya. Els tolls naturals on vivien van ser substituïts en el moment de la construcció dels jardins per aquestes basses intercomunicades i els animals van aprofitar aquest nou hàbitat generat ocupant-lo fins a l’actualitat. Així, a l’interior de l’aigua hi trobarem exemplars de granota verda (Pelophylax perezi), els corresponents capgrossos de la seva espècie i altres granotes terrestres, així com larves de libèl·lules i espiadimonis. L’altra espècie que comparteix l’espai és la reineta (Hyla meridionalis). Les reinetes, però, no les trobarem a l’aigua: viuen camuflades entre les plantes del voltant de les basses.

Parc Super Tobogans

Castell de Montjuïc

En altre temps fortalesa militar, ara és un equipament municipal de l'Ajuntament de Barcelona. L'aspecte actual de la fortificació no és l'original. El 1751 l’enginyer militar Juan Martín Cermeño va derruir l'antic fortí del 1640 per poder edificar una fortalesa més adequada a les tècniques modernes seguint els sistemes de defensa concebuts per l’enginyer francès Vauban, optant per un disseny amb forma estelada, i nous baluards. Una vegada superada la muralla, el cos principal s'estructura al voltant d'un pati porticat. Les estances són cobertes amb volta de mig punt.[1] Va ser des d'aquest castell que es va realitzar l'infame bombardeig de Barcelona l'any 1842 amb el que es pretenia sotmetre un aixecament revolucionari durant la regència d’Espartero. Un any més tard es van bombardejar les dRassanes i la muralla de Barcelona. També ha fet funció de pressó al llarg del segle XIX i principis del XX. Si han retingut polítics, pensadors i treballadors, destacant 3.000 treballadors de la revolta de la Canadenca, presoners franquistes durant la guerra civil i un cop acabada la guerra s’hi ficaren presoners republicans, entre els quals destaca el President Lluis Companys que va ser empresonat, jutjat i afusellat el 15 d’octubre de 1940. El Castell de Montjuïc va ser presó militar fins al 1960, on després de vàries obres d’acondicionament al 1963 es va inaugurar un museu militar, que va estar en funcionament fins al 2009, quan la funció del Castell canvia i comença a albergar el Centre Internacional per la Pau del Castell de Montjuïc. Actualment però és un centre d’interpretació de la Memòria Històrica de la muntanya i la ciutat i acull exposicions temporals de temàtica variada.

Mirador de l'Alcalde

Mirador situat en un jardí, conegut per les cascades en diversos nivells, un quiosc que ven cervesa i vistes sobre el port.

Mirador de Miramar

Mirador que es troba als jardins amb el mateix nom: Miramar. Es pot gaudir de molt bones vistes de la Barcelona marítima principalment.

Drassanes

Les Drassanes Reials de Barcelona són un edifici militar d'estil gòtic emplaçat a la façana marítima de la capital de Catalunya. Es varen començar a bastir al final del segle XIII durant el regnat de Pere el Gran i des del seu origen es van destinar a la construcció de les galeres de l'armada del rei d'Aragó. Al 1500 es van construir unes noves drassanes al mateix emplaçament, deixant els ciments de les d’origen medieval i una part de les naus més properes al mar. . A dia d’avui són el Museu Marítim de Barcelona, i a la banda que dóna a Paral·lel podem trobar el jardí del Baluart que forma part de l’antiga muralla de Barcelona (la segona muralla, que encabia Gòtic, Raval i Born). L’estructura formal, construïda per naus lineals construïdes amb línies d’arcades de pedra, tant en sentit longitudinal com transversal, que es contraresten entre elles, ha donat joc a un edifici vast caracteritzat per l’espai isòtrop de l’interior. Els principis arquitectònics formals són tan potents que van seguir intalterats i van marcar la pauta en les diferents ampliacions de l’edifici la qual cosa va donar lloc a la construcció del gòtic civil més gran d’Europa. La reforma i rehabilitació que es va dur del 1984 fins al 2007 va permetre de mostrar restes arqueològiques i d’afavorir la transparència dels espais. La transparència ha estat l’eina de disseny que ha permès revalorar l’espai isòtrop de les naus desplaçant a zones perifèriques els serveis de restauració d’objectes, maquetes, vaixells i els magatzems. Les estades noves s’han realitzat com si fossin mobiliari, com a grans caixes de fusta dins del gran espai. Els nous tancaments de façana es realitzaran en vidre amb fusteria de perfils d’acer pintats d’oxiron, a l’igual que els tancaments que separen zones d’usos diferents, com la biblioteca i el doble espai del hall.

Metro Drassanes