Tres barris de Nou Barris

Carrer de Casas i Amigó

Cases baixes del barri de Porta. Aquest primer impuls d'urbanització a Porta degut a la construcció, l’any 1855, de la línia ferroviària de Barcelona a Saragossa, i amb la instal·lació, el 1880, dels Tallers del Ferrocarril del Nord a l’actual zona de Can Dragó. Amb la instal·lació, el poble de Sant Andreu va experimentar un augment demogràfic considerable gràcies a l'arribada d’obrers, per els quals es van edificar noves cases de planta baixa més pis.

Can Verdaguer

Els orígens de la masia actual daten del segle XVI, després de múltiples reformes realitzades en un antic mas del segle XIV. La masia va pertànyer des de l’origen a la família de Berenguer Verdaguer, i segons sembla, va ser reconstruïda després de la Guerra de Successió, l’any 1714. Entre els anys 1858 i 1931 s’hi van realitzar les reformes que n’han configurat l’estructura actual. Durant els darrers 100 anys, els masovers van ser la família Samsó, que cultivava farratge per al bestiar i productes d’horta, sobretot verdures, que venien al mercat de Sant Andreu. Eren terres molt fèrtils, ja que la masia es va construir en una zona plena de torrents que baixaven de Collserola. Finalment, l’any 1987 se’n va urbanitzar l’entorn i la masia va perdre els terrenys de cultiu. Va continuar com a residència dels masovers fins que l’Ajuntament la va adquirir, l’any 2006, per convertir-la en un equipament per al barri de Porta. L’equipament es va inaugurar el març del 2013 i s’ha convertit en un punt de dinamització del barri. Un dels trets més característics de la masia són dos rellotges de sol. Un a la part dreta de la façana principal, per sobre del portal d’arc de mig punt adovellat, i l’altre, en una façana lateral, al costat d’on avui dia trobem la terrassa de la cafeteria del centre cívic. També és característic d’aquesta masia el jardí posterior, on es conserva una font ornamental i la palmera més alta de Barcelona i de la Península, de 27 metres d’altura i 110 anys de vida. Del seu passat rural també se’n conserva la premsa de vi, que es pot veure a l’exterior de l’edifici. És una masia del segle XVI de planta basilical amb cobertes a quatre vessants, portal d'accés dovellat i diverses finestres, tant al primer pis com a les golfes. Té cossos annexes laterals per a guardar els carruatges i altres objectes agrícoles. Al damunt del magatzem hi ha un petit terrat. En entrar a la casa hi ha la tradicional gran sala i a mà dreta hi ha una cuina amb rajoles de ceràmica. Encara es guarda el cup del vi i altres objectes de la pagesia. Darrere de la casa hi ha un pati, que havia estat un jardí amb un gran pi i una bassa d'aigua pròpia. La finca havia tingut una gran extensió de terres de conreu que arribaven a l'avinguda Meridiana i fins al carrer de l'Escultor Ordoñez. També hi havia un bon sector amb plantacions de vinya.

Can Valent/ Tanatori Sant Andreu-Nou Barris

és una antiga masia construïda aprofitant una torre de defensa medieval. També coneguda com a Can Pere Valent, la masia es va construir al voltant dels segles XVI i XVII al costat del desaparegut camí de Santa Eulàlia de Vilapicina, que unia la parròquia de Sant Andreu amb Horta. Després de diversos projectes per intentar donar-hi un ús ciutadà i acollir-la com a equipament del barri, la casa està ara pràcticament en ruïnes. El vell mas podria haver estat construït al segle XVII i té una estructura clàssica, tot i que podem apreciar que la nau o el cos de l’esquerra és més ample que el de la dreta. Segons alguns estudis, els constructors van aprofitar una torre de defensa medieval que hi havia a l’indret, que devia ser dels segles XI-XII. A partir d’aquesta torre es va començar a bastir la masia, que molt probablement ha arribat als nostres dies amb alguna remodelació. El darrer propietari de la masia va ser el jardiner Sebastià Padrós. En morir, la seva vídua va vendre la casa a la constructora Sala Amat. Aquesta empresa va intentar enderrocar la masia, però l’Ajuntament els ho va prohibir i va fer que en reconstruïssin els murs malmesos. L’empresa va complir l’ordre, però no va respectar la tipologia de l’edifici i hi va emprar maó modern. L’ Ajuntament la va expropiar l’any 1985. Des d’aleshores va romandre en estat d’abandó fins al 2022 amb un projecte de rehabilitació que acabarà al 2023 i un nou Tanatori que ja està n funcionament. Horts Can Valent Can Valent és un espai dins del Pla Buits gestionat per l'Assemblea d'Aturats de Nou Barris, el col·lectiu de Porta'm a l'Hort, la Plataforma 500x20, l'Associació de Veïns de Porta, la Federació Transforma Porta, ASIA-Assoc. Salut i Agroecologia entre altres. El projecte neix l'any 2016 amb la intenció d'oferir un espai a famílies en necessitat i persones desocupades del barri. Organització: assamblea i comissions.Tipus de parcel·les: única parcel·la comunitària.Destí dels aliments: repartiment per autoconsum.Valors afegits: ús social. Motivació principal de l'espai: inserció social, autoocupació i autoabastiment d'aliments.

Edifici Meridian

El Meridian és un edifici d'oficines, del 2007, de 22.864 m2 repartits entre planta baixa, 17 pisos i 2 soterranis. Situat a un extrem de l'illa, desplaçat cap al nord, aconsegueix fer-se visible des de l'avinguda Meridiana, al darrere de El Corte Inglés. L'accés al gran volum prismàtic és una mena de plaça coberta de 15 metres de volada, també final del passeig lateral que puja des de l'avinguda. Les dues façanes llargues -est i oest- estan cobertes amb brise-soleil per obtenir una climatització sostenible.Al seu costat sud, hi ha un petit edifici -2.600 m2- compacte de planta baixa i tres pisos, projectat pels mateixos arquitectes i actualment seu de la UNED. Reflexió sobre el model oficines enfront al teletreball de la pandèmia. Som Multiespai (2018), anteriorment conegut com a Heron City Barcelona (2001)és un centre comercial i d’esbarjo al barri de Porta, al districte de Nou Barris de la ciutat de Barcelona.Model d’oci que potser no ha acabat de funcionar.

Cementiri de Sant Andreu

L’augment de la població al municipi de Sant Andreu i la consolidació de les idees higienistes van fer que el 1839 es traslladés el vell cementiri parroquial a l’actual barri de Porta. Aquesta actuació va facilitar que, prop del cementiri, comencessin a ubicar-s’hi petites indústries farineres i de fusteria, així com a bastir-s’hi algunes cases.

Antic Camp de la Damm

Adéu a la Damm Així, l’antic temple del que es considerava la pedrera del Barça talla el seu vincle amb Nou Barris d’una vegada per totes. La història del camp on més ha durat l’equip que menys dura als camps es desfà, finalment. I ho fa amb certa malenconia. Des del CF Damm recorden que en aquest terreny es van guanyar partits que quedaran gravats a la memòria de molts noubarriencs. Com aquell del 18 de juny de 1967, a les 11 del matí, quan la Damm va guanyar al juvenil del Madrid per 3 gols a 0. El camp era ple a vessar i, per primera vegada, molts aficionats van haver de quedar-se al carrer davant la impossibilitat d’entrar per falta d’espai. Segons expliquen fonts del club, la rebuda de l’entorn veïnal a la institució va ser tan positiva que l’equip que havia circulat per diferents camps llogats de Barcelona –fins a vuit l’any 1965– va establir-se definitivament a un emplaçament de manera permanent. I quan va poder, va convertir-se en propietari del camp de terra, l’any 1982 per 23 milions de pessetes –ara equivaldria a 182.000 euros–, en una operació que van tancar amb l’Associació Esportiva del Doctor Andreu (AEDA), anterior posseïdor de l’espai. Després de diversos milers de partits, a causa de les dimensions del terreny de joc, la necessitat de disposar de gespa artificial i davant la impossibilitat tècnica d’aconseguir una ampliació de l’espai, l’any 2012 es va decidir deixar de jugar al camp del carrer La Selva. Actualment, els equips del CF Damm s’entrenen i disputen els partits a les instal·lacions del complex esportiu de la Teixonera i al camp de futbol de la UE Horta.

Pl. Sóller

En aquesta zona de Nou Barris molts dels seus habitants començaren a reunir-se entre rates, pols i fang a l’enorme espai abans ocupat per una bòbila. Els seus vint-i-dos mil metres quadrats ja s’havien contemplat com a plaça l’any 1949, però l’idea, ben caritativa aleshores, s’esfumà durant la redacció del Pla Parcial, el mateix causant de tan obscena verticalitat. La part central del polígon, on es, estava projectada la construcció de la parròquia, les escoles i més habitatges, quedà com un gran solar, ja que els veïns reclamaven la construcció d’una gran zona verdal. Aquests terrenys propietat de R. Sanahuja havien de ser edificats per la Cooperativa de Viviendas de la Encarnación, que es negava a cedir-los per a fer la zona verda. Això provocà l’abandonament del solar, ja que l’Ajuntament no li concedia els permisos de construcció. Finalment, després de moltes reivindicacions veïnals, l’Ajuntament expropià els terrenys i decretà la construcció de la plaça Sóller el 1966, però no fou fins quinze anys més tard que s’urbanitzà com a zona verda. De mica en mica les reivindicacions donaren el seu fruit en un context impregnat de surrealisme. Mentre els veïns plantaven arbres algunes autoescoles empraven el rectangle envoltat de blocs per a les pràctiques dels seus alumnes. L’any 1974, amb l’auge de les associacions, debutà l’afany de tenir un espai per a la comunitat, i pels volts de 1980 el Consistori capitanejat per Narcís Serra, de qui hauria de valorar-se més la seva breu etapa com a batlle, inicià les obres d’urbanització, i això fou com el 1983 nasqué la plaça de Sóller, la més gran de Barcelona i especial per la seva configuració, una espècie de trifàsic entre el recinte canònic d’aquest tipus de llocs, un llac amb una escultura contemporània, la cosa de dur l’art lluny del centre era una veritable novetat, dedicada al Mediterrani i un bosc. L’altra dia pensava al dany fet pel totpoderós Oriol Bohigas amb les seves places dures, a entovar en algun moment per a reparar aquest concepte uniformitzant de gairebé tots els barris de la capital catalana. Reflexionava sobre el tema i meditava també al voltant dels pòrtics a les places, com aquesta, ara mateix en obres i d’aspecte més aviat desolador, doncs la seva magnitud abandonada entre gratacels de quatre duros no inspira la voluntat pròpia de comunicar-se, pròpia d’indrets accessibles des de els quatre punts cardinals. La seva posició enclaustrada és una traïció a una sèrie de principis universals, oblidats en excés, com quan, sens anar més lluny, els mandats de Clos i Trias s’inventaren allò de la plaça privada, una contradicció lèxica insuportable. El maig de 2018 s’aprovà un projecte per a revolucionar-la.El maig de 2018 s’aprovà un projecte per a revolucionar-la. El 2019 van començar les actuacions de reforma i ampliació, que es van aturar per la irrupció de la covid-19. I el Desembre de 2021 es va inaugurar la nova plaça. L’Ateneu té una nova seu, els pòrtics ha dit adéu per sempre més i hi ha un espai d’us polivalent junt a d’altres destinats a l’exercici per a la gent gran, jocs per nens, gossos i un altre en forma d’àgora, per a muntar esdeveniments al parc, metamorfosi interessant i mostra evident de l’aposta transformadora. L'Ateneu la Bòbila de Porta és l'espai on diverses entitats es reuneixen per poder desenvolupar el seu propi projecte així com treballar per continuar impulsant el projecte de l'Ateneu la Bòbila de Porta. Malgrat que l'Ateneu com a entitat neix el 2015, la història darrere d'ell es remunta a 1983, quan es va inaugurar la plaça de Sóller. "La lluita veïnal va evitar l'edificació d'aquesta plaça. Els veïns estaven en contra de la massificació de barri ". El veïnat també demanava que els baixos de la plaça (on ara hi ha l'Ateneu) es convertissin en espai comunitari. Ho van aconseguir el 1994. Des d'aquest any i fins al 2010, l'associació de veïns de Porta va gestionar aquest espai. El 2010 va passar a fer-ho una empresa privada. L'ara Ateneu la Bòbila va ser de l'any 2010 i fins al 2015 al Centre Cívic Porta-Sóller. "En els centres cívics es parla d'usuaris. Nosaltres parlem de veïns i veïnes. Entitats: Associació de veïnes i veïns de Porta - Agrupament Scout Creu del Sud - Associació en defensa de l´habitatge 500×20- Casal de Joves Porta-Sóller-Assemblea d´aturades i aturats de Nou Barris- Porta'm a l'hort -Omnium Cultural Nou Barris-Club de Petanca Alcúdia -Grup de Dones de Porta-Asia Salud Y Agroecologia.

Barrí Porta

Aquest primer impuls d'urbanització a Porta va continuar amb la construcció, l’any 1855, de la línia ferroviària de Barcelona a Saragossa, i amb la instal·lació, el 1880, dels Tallers del Ferrocarril del Nord a l’actual zona de Can Dragó .Amb la instal·lació, el poble va experimentar un augment demogràfic considerable gràcies a l'arribada d’obrers, per els quals es van edificar noves cases de planta baixa més pis. A la darreria del segle XIX, la població de Nou Barris es podia estimar en uns 1.700 habitants, majoritàriament pagesos, però amb una incidència progressiva dels jornalers ocupats en les manufactures locals o en les indústries cada cop més nombroses de Sant Andreu. Poques coses sabem de les inquietuds socials i culturals d’aquesta població, però són il·lustratius alguns fets dels quals tenim constància per exemple, les demandes que fan els veïns de Santa Eulàlia a l’Ajuntament de Sant Andreu l’any 1874 perquè instal·li al barri una escola de noies, o bé la fundació, el 1887, de la Societat d’Obrers i Auxiliars L’Estrella, situada al carrer de Porta i dedicada a activitats recreatives i familiars i a l’ajuda mútua entre els associats en cas de mort o malaltia.

Dr Pi i Molist

Passatge Dr.Pi i Molist.Edifici que fa cantonada entre el carrer del Doctor Pi i Molist i el passatge del mateix nom. Tot i l'alteració de la planta baixa, conserva a la planta pis els esgrafiats originals, a base de volutes i sanefes, d'inspiració barroca. Tanmateix, l'element més destacat és el rellotge de sol. Té forma oval, amb marques horàries des de les 4 de la matinada fins a les 12 del migdia, amb el lema El Cel és ma Regla. Al voltant de l'oval hi ha dos gerros amb flors sobre un entaulament molt ornamentat i, al capdamunt, el rostre d'un sol amb ocells al costat.1925.Noucentisme.Malgrat aquesta singularitat, l’edifici no només no està catalogat i protegit, sinó que forma part d’una illa de cases afectades per un pla urbanístic del 1979.Amb l’aparició d’edificis i arbres al seu voltant, el rellotge ja no rep tantes hores de sol com en els orígens. Tanmateix, continua passant les revisions dels professional de la Gnomònica, coneguts com a quadranters, per comprovar la seva exactitud.

Carrer Sant Iscle

Aquest important encreuament de camins es deia Quatre Camins o les Estrates Forcatas. Teniem el camí a Horta, a Sant Iscle (Cerdanyola), a Barcelona, i a Sant Martí de Provençals. Aquí segueix el traçat de l’antic camí de Sant Iscle. “És un camí històric.Camí dit de Romanet o Vell de Sant Iscle. Aquest camí moria on està la l'ermita romànica de Sant Iscle de les Feixes,(Cerdanyola) indret molt popular on s'hi feien i fan aplecs populars de la gent que venia d'Horta, Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Santa Eulàlia de Vilapicina.

Pont de Can Basté

Continuem pel carrer de Pere Artés, deixant a l’esquerra el mercat de la Mare de Déu de la Mercè, per passar sota del pont tribuna del conjunt arquitectònic del segle XVII format per l'església vella de Santa EulAlia de Vilapicina i la masia de Can Basté. Al’esquerra deixem aquest darrer eclifici, també conegut com Can Nadal, construint possiblement sobre una torre medieval que per la manca d'utilització s'ha deteriorat. A mà dreta, deixem Can Artés, edifici que presenta portes dovellades i finestres de tradició gòtica. Can Sabadell Masia ubicada als terrenys del dipòsit de l’Entitat Metropolitana del Transport i de la parròquia de la Mare de Déu de Fàtima. El seu nom gairebé ja no es conserva a memòria col·lectiva de la població de Nou Barris. Va ser enderrocada, al 1959, amb motiu de la urbanització del passeig de Fabra i Puig i de l’entorn on es localitzava. Molt a prop de l’actual carrer Peñalara i passatge Grau. VILA ROMANA. Al parament de l'actual església de santa Eulàlia de Vilapicina (del s. XVIII)es pot constatar l’existència de carreus aprofitats de dimensions molt desiguals d’una construcció molt anterior, potser d’una suposada vil•la romana. Dins el parament posterior de la capçalera, a més, es pot observar una espècie de pedrís o banqueta que hi ha entre els pilars de suport de l'arc. La part superior de la banqueta es correspon a la superfície d’un paviment d'opus signinum, d’uns 18 centímetres de gruix i d'una gran qualitat, que amb tota seguretat pertanyia a les instal•lacions o dependències d'una vila romana ubicada en aquests contorns i que podria ser molt bé la cèlebre Vila Picina. A finals dels anys cinquanta del segle XX, el Servei Provincial d'Arqueologia, sota la direcció del Josep de C. Serra Ràfols, va excavar dues sitges immediates al camí antic d'Horta, molt properes a d’absis de l’església del segle XVIII de Santa Eulàlia de Vilapicina. Sembla que una d’elles havia estat escapçada parcialment per l’eixamplament de l’antic camí d'Horta. Aquesta, la més propera al camí, tenia una profunditat d’uns 1’20 metres, amb una amplada en el punt màxim de 1,05 metres, i estava totalment reomplerta de terres i restes diverses, tot formant quatre estrats diferents que oferiren materials ceràmics dels segles X-XI i del segle XIV.

Esglesia Santa Eulàlia/ Ca n’Artes

L' Església vella de Santa Eulàlia de Vilapicina i la masia de Can Basté. A l’esquerra deixem aquest darrer edifici, també conegut com Can Nadal, construint possiblement sobre una torre medieval que per la manca d'utilització s'ha deteriorat. A mà dreta, deixem Can Artés, edifici que presenta portes dovellades i finestres de tradició gòtica

Barri Santa Eulàlia de Vilapicina

Carrer dels Amics en terrenys de la finca de Can Basté destaca la placa de senyalització de carrers antics (1869)de la casa cantonada amb Amilcar( anterior a l’època de l agregació)i que demostra que el carrer pertanyia al districte v abans Sant Andreu de Palomar fins el 1984 que passa a Nou Barris. Abans de l’annexió a Barcelona, Sant Andreu de Palomar es componia en cinc districtes. Un d’aquests districtes era el de Santa Eulàlia de Vilapicina.Era el V com es pot veure encara en la placa de senyalització del carrer Amigos. Carrer Amilcar. Anterior a 1865.Entre les heretats de Can Baste i Torrent dels Pardals(Horta)Abans Nacional.1876 es construeix el Centre Eulalienc o Casinet d’Horta(1903).Punt neuràlgic, de lleure i associa isme de la barriada de Santa Eulàlia de Vilapicina enderrocat el 2002 però no desaparegut a perdre la clàssica façana. Hi ha un establiment emblemàtic tocant al passeig Maragall. Pl.Santa Eulàlia.Típica plaça del segle XIX com plaça Nadal, Les Palmeres, Bacardí. Carrer de Sant Ferran.Nom antic ha perdurat.cases amb pati del 1935.Serrano. La vida social a Nou Barris s’organitzava al voltant de societats culturals, esportives i recreatives de tota mena, com van ser el Casinet de Vilapicina, continuador de la societat L’Estrella.

Cartellà /Riera d’Horta

La Riera d'Horta és una de les antigues rieres del Pla de Barcelona. El fet de tenir una gran abundància d'aigua va propiciar que s'hi desenvolupessin indústries que en necessitaven. Hi havia adoberies de pell (com can Fontaner, que fou la més gran i important), bugaderies, la fàbrica de midó de la família Oliver (la torre d'aigua del carrer Cartellà hi pertanyia), bòbiles, etc. També hi proliferaven molts oficis relacionats amb l'aigua: aiguaders, pouataires i tots els oficis ja desapareguts relacionats amb l'adob de la pell: assaonadors, blanquers, pellaires. carrer Pitàgores. El setembre de 1978 uns forts aiguats van provocar una riuada al carrer Cartellà que va afectar moltes cases, botigues i vehicles amuntegats. Inclús després de soterrar-se, la riuada produïa el desbordament del clavegueram. Per aquest motiu entre el 2009 i el 2010 es va construir un dipòsit pluvial al 'Parc de les Rieres d'Horta', un dels més grans de Barcelona, de 70.000 metres cúbics de capacitat, distribuïts en tres mòduls que permeten salvar el desnivell del terreny, dipòsit que acumula l'excés d'aigua d'una tempesta i se'n fa un desguàs controlat, evitant així les inundacions. Monument Escultor Vallaró

Torre Llobeta

Passeig Maragall/ Els 15

Al passeig Maragall a l'alçada dels 15 es creuen els camins de Sant Iscle, el de Sant Martí a Horta i l’antic camí d'Horta que ve de Barcelona

Les Cotxeres/ Virrei Amat

Can Xiringoi/ Cotxeres Borbó

A la zona de Vilapicina es va iniciar tímidament la industrialització, ja que s’hi van instal·lar manufactures dedicades a la producció de teixits, d’adobs, de sabó, de maons, de productes químics… i fins i tot d’electricitat, per a la tracció dels tramvies de la línia de Barcelona a Horta, a les actuals cotxeres del passeig de Borbó. Aquest modestíssim procés d'industrialització, sobretot si el comparem amb les proporcions que assolia el mateix procés a la resta d’indrets del pla de Barcelona, va coincidir amb la iniciativa urbana més important del segle XIX a Nou Barris: a urbanització del passeig de Santa Eulàlia, actualment de Fabra i Puig. El passeig va ser aprovat l’any 1875 per l’Ajuntament de Sant Andreu i, des de la dècada dels vuitanta, es va convertir en l’eix vertebrador d’una mena de petit Eixample que va dinamitzar l’activitat constructiva als barris de Vilapicina i Porta.

Passatge Esperança

La Jota 1923

Pl. Garrigó

Passatge Sta Eulàlia

Passatge Manel Sancho/ Fabrai Puig

Estatua Romana Venus de Barcelona (Segle I)

Can Dragó/Torrent d’en Piquer

Aquest primer impuls d'urbanització a Porta va continuar amb la construcció, l’any 1855, de la línia ferroviària de Barcelona a Saragossa, i amb la instal·lació, el 1880, dels Tallers del Ferrocarril del Nord a l’actual zona de Can Dragó .Amb la instal·lació, el poble va experimentar un augment demogràfic considerable gràcies a l'arribada d’obrers, per els quals es van edificar noves cases de planta baixa més pis, a redós del nucli antic.Exemple el carrer de l’Ordre ara Ignasi Iglesias.El pare del poeta i dramaturg Ignasi Iglesias va ser un dels treballadors dels Tallers del Nord que van venir a viure a Sant andreu. Els tallers ferroviaris van passar a propietat de la RENFE el 1941 i donaven servei a la línia de tren de Barcelona a Saragossa, que discorria per l'actual avinguda Meridiana. Els tallers van deixar de funcionar quan les vies van ser soterrades, el 1965.El 1990-1992 el Parc de Can Dragó ja era una realitat.

Carrer Piferrer

Can Dragó Vell i Can Dragó Nou. El terme Dragó fa referència a una companyia de dragons de l'exèrcit borbònic, que van ocupar els terrenys d'aquesta masia durant la Guerra de Successió.Abans de travessar la Meridiana on hi havia un pont de ferro dels anys 1960 com altres passem la Riera de Sant Andreu/Andorra( i hi havia la heretat de Can Diumenjó desapareguda el 1930 per l'ampliació dels Tallers del Nord) i la Font de Canyelles)i arribem al carrer de Piferrer que presentava cases menestrals a banda i banda i forma part del districte de Nou Barris. El tram més antic del carrer Piferrer presentava cases a banda i banda. Es tractava de cases pairals o menestrals. A mà dreta teniem una filera de cases de dos pisos que conservaven tot el seu caràcter de poble. A la primera planta, hi trobavem una porta petita que servia d'entrada a l'interior de I'habitatge, al costat d'una de més gran que podia donar pas a la quadra amb animals. Al pis de dalt una finestra i un balcó.Teulada de doble vessant i darrera de l'habitatge un pati exterior amb un Safareig i uns petits horts pel conreu familiar. A la façana de dues capelles una al principi i l’altre al final del carrer amb Sant Agustí i la Mare De déu