Volta per la riera de Talamanca
Trail photos
Author
Trail stats
- Distance
- 3.24 mi
- Elevation gain
- 620 ft
- Technical difficulty
- Easy
- Elevation loss
- 620 ft
- Max elevation
- 1,930 ft
- TrailRank
-
67
5
- Min elevation
- 1,323 ft
- Trail type
- Loop
- Moving time
- one hour 16 minutes
- Time
- 5 hours 3 minutes
- Coordinates
- 863
- Uploaded
- October 22, 2023
- Recorded
- October 2023
near Talamanca, Catalunya (España)
Viewed 111 times, downloaded 5 times
Trail photos
Itinerary description
Waypoints
Waypoint
1,831 ft
Talamanca: plaça del Raval
En aquesta plaça se'ns donen les instruccions per al recorregut que avui hem de fer. Talamanca és cap de municipi. Es troba a la comarca del Bages a a 552 m d'altitud, ubicat a la serra del Rossinyol. El 2018 tenia 219 habitants. És situat al sector NE del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, molt a la vora del límit. Té vistes cap al Montcau (1.054 m), segona muntanya més elevada del parc, i l'Obac. Limita amb els municipis de Mura, Navarcles, el Pont de Vilomara i Rocafort, Sant Fruitós de Bages, Calders i Monistrol de Calders. L'origen del topònim és possiblement àrab i vindria de "talc" (elevació del terreny) i al-Manqab 'vessant de la muntanya que dona al camí'. Tot i que s'hi ha trobat un jaciment ibèric, el primer document que parla de Talamanca és del 916.
Religious site
1,818 ft
Església parroquial de Santa Maria
Edifici romànic del segle XII. Planta original d'una sola nau de creu llatina. Actualment té tres naus. Absis semicircular amb volta de quart d'esfera amb arcuacions cegues. Finestral de triple arcada. Volta de canó a la nau central, amb rics arcs torals. Carreus ben tallats col·locats en filades. Contraforts a les cantonades. Campanar de torre modern construït darrere de l'original de cadireta. Portalada sòbria, però amb capitells decorats amb motius vegetals. A l'interior hi ha el sepulcre de Berenguer de Talamanca, del segle XII, que pertanyia als Cavallers de Talamanca.
Religious site
1,825 ft
Portalada de Santa Maria de Talamanca
Sòbria però equilibrada, de mig punt, als capitells hi ha esculpits motius vegetals, tret característic de l'art romànic. Els carreus estan ben tallats i col·locats.
Tree
1,815 ft
Alzina carrasca (Quercus ilex subsp. ballota)
Arbre mediterrani de tendència continental habituat als ambients secs. Propi de l'estatge basal, pot arribar als 1.500 m en vessants assolellats. Els seus glans són més saborosos que els de l'alzina (Quercus ilex ilex). És de la família de les fagàcies, de capçada densa i fulles curtes. Planta monoica. És l'arbre més característic de la península Ibèrica.
Tree
1,815 ft
Alzina carrasca (Quercus ilex subsp. ballota)
L'alzina carrasca forma carrascars, boscos més eixarreïts que els alzinars típics amb marfull, però amb un sotabosc ric en arbusts mediterranis i plantes aromàtiques.
Tree
1,841 ft
Alzina carrasca (Quercus ilex subsp. ballota)
Les fulles de la carrasca són més curtes que les de l'alzina.
Flora
1,792 ft
Farigola (Thymus vulcaris)
Altres noms: timó. Subarbust de la família de les labiades. Mata perenne aromàtica: 30-40 cm. Tiges llenyoses i pubescents. Textura de les fulles, d'1 cm, herbàcia de color verd espigat a l'anvers i blanquinós al revers. Flors hermafrodites roses o blanques. Es cultiva.
Flora
1,792 ft
Farigola (Thymus vulcaris)
Amb la farigola, a Egipte hi embalsamaven morts. A Grècia hi extreien perfum. A Roma hi purificava esperits. A l'edat mitjana es posaven sota els coixins per purificar i agafar el son. També es va fer servir d'encens i per als fèretres. Té usos culinaris (sopes de farigola, aigua de farigola...) i és considerat un antibiòtic natural per al mal de coll (angines, faringitis...)
Flora
1,815 ft
Farigola (Thymus vulcaris)
Viu pràcticament per tot el territori de Catalunya als estatges basal i montà, prioritàriament en sòls bàsics (calcaris, margosos, amb conglomerats...), pobres i secs. A les solanes del Pirineu pot trobar-se a 1.500 m d'altitud.
Tree
1,772 ft
Pi blanc (Pinus halepensis)
Conífera mediterrània que prové d'Alep (Síria). És una pinàcia. Pot arribar a 20 m d'alçada i a viure 90 anys. Té el tronc dret i la capçada irregular. L'escorça és grisa cendrosa i s'esquerda amb els anys, fins que adquireix un color marró vermellós.
Tree
1,772 ft
Pi blanc (Pinus halepensis)
Les seves: fulles són aciculars i flexibles, de 8-10 cm i de color verd clar. S'agrupen en parells. L'arbre floreix al maig i és hermafrodita. Les pinyes són allargades: 5-12 cm. Se les mengen els esquirols.
Tree
1,815 ft
Pi blanc (Pinus halepensis)
Habita en sòls pobres i suporta bé la sequera. La seva fusta és resinosa, inflamable en cas d'incendi. De la resina se'n feia trementina i de la fusta, d'escassa qualitat, petites peces. De fet no forma boscos, sinó que és una espècie vegetal més de brolles, màquies, garrigars i fenassars on l'espècie predominant és un arbust. És propi de l'estatge basal, tot i que pot sobrepassar els 1.000 m d'altitud.
Flora
1,654 ft
Romaní (Salva rosmarinus)
Arbust aromàtic de la família de les lamiàcies, és una planta mediterrània. Té usos culinaris i medicinals, com els olis essencials. La seva olor és forta, però molt agradable. Viu al sud d'Europa, a Àsia i al nord d'Àfrica, normalment per sota dels 1.000 m i en indrets no gaire castigats per les glaçades a l'hivern. És termòfila i pot arribar a 1 m d'alçada.
Flora
1,654 ft
Romaní (Salva rosmarinus)
És termòfil. Les seves tiges són molt ramificades. Fulles lanceolades de color verd brillant: 3-5 cm. Flors hermafrodites. Se'n troben diverses variants. S'utilitza a la cuina tradicional mediterrània sobretot com a condiment. Les abelles n'aprofiten el nèctar de la flor. Té ferro, calci i vitamina B6.
Flora
1,654 ft
Romaní (Salva rosmarinus)
A Catalunya la seva distribució és mediterrània. Viu en ambients secs i pobres. El seu límit al nord són els vessants assolellats calcaris del Prepirineu; difícilment arriba al Pirineu axial perquè és sensible a les glaçades.
Flora
1,644 ft
Arbocer (Arbus unedo)
Altres noms: arboç. El seu fruit, la cirera d'arboç, és comestible, però si se'n prenen bastants poden resultar indigestos perquè porten alcohol. Per a la mainada no són aconsellables. Es presenta majoritàriament en forma arbustiva, però alguns exemplars poden atènyer els 10 m. L'escorça és de color marró fosc.
Flora
1,644 ft
Arbocer (Arbus unedo)
Els seus brots i són rosats. Les fulles són de 4 a 10 cm les més grosses, lanceolades, dures i brillants, de color vermellós a l'hivern. Les flors són blanques o verdoses. Floreix de l'octubre al gener. L'arboç, el fruit, té una baia esfèrica, carnosa i groguenca.
Flora
1,644 ft
Arbocer (Arbus unedo)
És una espècie vegetal mediterrània pròpia de l'estatge basal. Difícilment assolirà els 800 m d'altitud. Es va servir com a ornamental i es cultiva en llocs assolellats.
Waypoint
1,346 ft
Mas del Molí del Menut
D'origen medieval, construït segurament (amb les reformes consegüents) durant l'ocupació dels colons portats per Guifré el Pelós a la segona meitat del segle IX per repoblar el Bages, que es trobava al camí dels comtats pirinencs (Cerdanya i Urgell) a Barcelona, reconquerida el 801 per Lluís el Piadós, fill de Carlemany. Aquests colons del Pirineu es van anar dispersant i un exemple d'això és aquest mas. El 1266 se l'anomenava mas del Cingle, en un document de venda de l'abat de Sant Benet de Bages a Guillem de Singla. Consta de tres plantes: ala baixa s'hi troba l'àrea productiva, a la primera la residència i ala de dalt el rebost, sempre a la zona nord, la més freda. Ha destacat per la producció de vinya i farina. A la façana principal, encarada al sud, hi destaca un rellotge de sol esgrafiat el 1969.La porta és adovellada. No gaire lluny hi ha les restes de l'església de Santa Cecília de Talamanca, romànica, dels segles XI-XII. Unes darreres investigacions semblen evidenciar que es tractava d'un monestir de monges.
Fauna
1,444 ft
Escarabat pudent (Blaps lusitanica)
Trobat davant del mas del Molí del Menut, després d'observar-lo em va semblar que era d'aquesta espècie, pròpia del Bages i del proper Moianès. Amb el nom d’escarabats pudents es coneixen en català les espècies d’escarabats del gèneres "blaps", de la família tenebriònids, completament negres, cuirassats i de mida grossa, d’uns 30-38 mm sense comptar les extremitats. Es caracteritzen pels seus èlitres soldats i acabats en una punta a l’extrem. No poden volar. Quan se senten amenaçats, enlairen l’abdomen afuat i, per mitjà d’una glàndula anal, excreten una gota d’un líquid pudent i irritant per repel·lir l’atacant. Les dues espècies més freqüents al Bages són Blaps gigas i Blaps lusitanica. Blaps lusitanica: té les dues puntes de l’apèndix dels èlitres rectes, paral·leles i ben unides en un extrem agut, mentre que Blaps gigas té les puntes de l’apèndix arrodonides i lleugerament divergents, com els llavis d’una boca. A més, Blaps lusitanica té el cos més gros i bombat i les potes, en relació al cos, més curtes que en el cas de Blaps gigas. El Blaps lusitanica s’alimenta de matèries vegetals en descomposició. Surt de nit, mentre que de dia sol romandre amagat.
Ruins
1,356 ft
Bassa del mas del Molí del Menut
Es va construir per tal d'aprofitar l'aigua de la riera de Talamanca per al molí. Al costat hi ha les restes d'una construcció.
Tree
1,323 ft
Pollancre (Populus nigra)
El pollancre ver, pollanc, poll/pollancre negre o àlber negre (Populus nigra)[2] és un arbre caducifoli de la família de les Salicàcies, el qual ha estat cultivat des de l'antiguitat. Actualment creix espontàniament a la major part d'Europa, al nord d'Àfrica i al sud-oest d'Àsia, vivint als boscos de ribera i llocs humits, i també a les terres remogudes, sempre lluny de la sequedat i entre 0 i 1.400 metres d'altitud (rarament fins a 1.600 metres).[3] A prop dels rius conviu amb altres pollancres. Hi ha molts tipus de pollancres o pollancs, anomenats també xops, clops i populines (Cerdanya). Arriba normalment als 20-30 m d'alçada i excepcionalment lsa 40 m. La seva escorça és d'un color gris característic i llisa, la qual a poc a poc es va esquerdant. Les fulles es poden reconèixer fàcilment, ja que tenen una forma triangular molt clara, oscil·lant entre una forma de diamant a una de triangular de 5-8 cm de llarg i 6-8 cm d'ample i són verdes en la cara i l'anvers. El pollancre és una espècie dioica, és a dir que hi ha peus mascle i peus femella, i en tots els casos les flors es disposen en aments, una agrupació densa de flors allargada i cilíndrica que, en el cas dels pollancres, són molt fàcils de veure al febrer i març, ja que surten abans que brotin les fulles. Les seves llavors són minúscules i tenen uns pèls llargs cotonosos dissenyats expressament perquè la dispersió de les llavors es faci a través del vent, i així arribar el més lluny possible.
Tree
1,323 ft
Pollancre (Populus nigra)
Arriba normalment als 20-30 m d'alçada i excepcionalment als 40 m. El pollancre és una espècie dioica, és a dir que hi ha peus mascle i peus femella, i en tots els casos les flors es disposen en aments, una agrupació densa de flors allargada i cilíndrica que, en el cas dels pollancres, són molt fàcils de veure al febrer i març, ja que surten abans que brotin les fulles. Les seves llavors són minúscules i tenen uns pèls llargs cotonosos dissenyats expressament perquè la dispersió de les llavors es faci a través del vent, i així arribar el més lluny possible.
Tree
1,398 ft
Pollancre (Populus nigra)
Les fulles del pollancre es poden reconèixer fàcilment, ja que tenen una estructura triangular molt clara, oscil·lant entre una forma de diamant a una de triangular de 5-8 cm de llarg i 6-8 cm d'ample i són verdes a la cara i l'anvers.
Panorama
1,438 ft
Talamanca des de la riera d'igual nom
Aquest punt té un doble interès. Per una banda es pot veure Talamanca des de la seva riera, uns 150 m per sota. Al poble hi destaca el castell, amb la seva torre cilíndrica medieval. El castell era romànic, del segle X, però només en queda la torre i algunes restes de murs al penyal on s'alça. L'edifici que l'envolta és del segle XVIII. Tot és un bé d'interès nacional. El motiu d'aquesta fortificació va ser al principi per a la salvaguarda del camí ral que unia els comtats pirinencs amb Barcelona, exposada a les incursions de sarraïns. El comte cerdà Guifré el Pelós (840-897) va repoblar el Bages amb colons cerdans i urgellencs i la fortalesa els oferia igualment protecció. Més endavant, quan els àrabs van ser empesos més al sud, les funcions que va tenir eren estrictament feudals. Després de la Guerra de Successió, el rei Felip V va manar destruir-lo, ja que havia estat el centre de les forces austriacistes a la batalla de Talamanca (13 i 14 d'agost de 1714), en la qual les forces borbòniques van ser estrepitosament derrotades. Però uns anys més tard els marquesos de Castellbell el van reconstruir. És de planta rectangular, orientat a migdia. La coberta és de dos vessants. Disposa de planta baixa, primer i segon pis. Els blocs estan lligats amb morter de calç o ciment i en alguns murs s'hi conserva l'arrebossat de calç. Disposa de pati interior. És citat per primer cop el 967 i era del domini feudal dels Cardona. N'hi ha un inventari del 1332 a l'Arxiu Històric Comarcal de Manresa. Avui pertany a la vídua del Sr. José Yoldi Aranzo, que el va comprar el 1976. Per altra banda, la riera de Talamanca fou l'escenari principal de la batalla, ja que l'exèrcit borbònic va ser incapaç de creuar-la. Des de principis de febrer de 1714, Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, amb els seus regiments, sometents i voluntaris, es movia per la Catalunya central. Feia pocs mesos que presidia la Junta de Guerra i era comandant general de l'exèrcit català de l'interior; és a dir, dirigia les forces que resistien a l'exterior de Barcelona durant els mesos de guerra. El seu refugi principal era el castell de Cardona, que juntament amb la ciutat de Barcelona eren els dos punts que resistien l'ocupació borbònica. Des de Cardona, el marquès de Poal organitzava les campanyes militars que tenien lloc a l'interior del territori i fomentava la insurgència contra les autoritats filipistes per crear un front que restés atacants al setge de Barcelona. L'objectiu final del marquès de Poal era atacar el cordó del setge de Barcelona. A primers d'agost de 1714 es va dirigir al castell de Talamanca amb bona part del seu exèrcit, així com un destacament de granaders de Cardona. En total eren uns 2.500 combatents. El dia 13 es va presentar a la vora de Talamanca un nombrós exèrcit borbònic a les ordres del mariscal de camp "conde de Montemar" amb més de 3.500 efectius, entre els quals 1.500 eren dragons de cavalleria. Els borbònics van instal·lar el seu quarter a la casa de Mussara, a l'altre costat de la riera, i van fer baixar pel vessant abrupte, amb cingleres, la infanteria cap a la riera amb el propòsit d'atacar l'exèrcit català. En aquesta riera els regiments de fusellers de muntanya o miquelets es van enfrontar a la infanteria i els dragons borbònics, als quals van causar moltes baixes. Al mateix temps, el marquès de Poal va bloquejar la riera pel i el camí de Mura al sud perquè el comte de Montemar no rebés reforços i va escometre per dos flancs el quarter de Mussara. L'escaramussa de la riera es va prolongar fins a l'endemà al matí, quan les forces borbòniques, davant les pèrdues que els estaven ocasionant, van decidir retirar-se. Llavors els catalans van empaitar-los fins a Sant Llorenç Savall, Castellar i les portes de Sabadell, quan se'ls va acabar la pólvora. Fou una massacre. Resultat de la batalla: 670 baixes entre els borbònics per 10 dels catalans, entre morts i ferits. La victòria catalana va ser absoluta i el marquès de Poal va tenir l'esperança de poder atacar el setge de Barcelona i entrar a la ciutat, però això no va succeir. El mateix general Villarroel li va dir ordenar a través de mitjancers que no ho fes. Aleshores es va retirar a Cardona i quan l'exèrcit austriacista va capitular se'n va anar a Àustria, on va servir a les ordres de l'emperador.
Cave
1,438 ft
Balma dels Gobians
Les balmes o "baumes" són freqüents al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. No gaire lluny d'aquí, al terme de Mura, hi ha la casa medieval del Puig de la Bauma, bastida a l'interior d'una gran balma. Tanmateix, és un dels punts on poden trobar-se conglomerats, tan freqüents a les parts més altes de l'espai natural. De fet és la roca que hi predomina. El conglomerat secundari o pudinga és format per còdols cimentats per antigues argiles i es diferencia de la bretxa, conglomerat primari que es troba al Pirineu axial, perquè aquesta és cantelluda. Els conglomerats de Sant Llorenç del Munt i de tota la Serralada Prelitoral (Montserrat, Montsant, els Ports de Beseit...) són secundaris i es tracta de roques sedimentàries detrítiques, formades per detrits o runes naturals. Aquí van tenir, fa uns 40 milions d'anys, uns 700 m de gruix. Per entendre'ns, fa 60 milions d'anys, quan s'inicia el plegament alpí, més o menys on avui hi ha el mar s'hi alçava encara la gran cadena muntanyosa herciniana, que es va alçar durant l'era primària (541-251 milions d'anys). Restes d'aquella immensa serralada són avui el Montseny, el Montnegre, les Gavarres, l'Ardenya i la serra de Collserola, amb roques ígnies com el granit i metamòrfiques com l'esquist. El mar interior de Catalunya connectava amb l'Atlàntic perquè el Pirineu encara no s'havia aixecat. Però els rius d'aquella època erosionaven les muntanyes hercinianes i en dipositaven els còdols als deltes costaners juntament amb sorra i fang. D'aquí van sorgir aquests conglomerats, de còdols arrodonits o codines cimentats per argiles. Quan es va alçar el Pirineu al nord i el Sistema Ibèric al sud, l'accés a l'Atlàntic es va tallar i es va formar amb el temps un mar interior a la vall de l'Ebre i la Depressió Central catalana. D'altra banda, el massís hercinià es va anar enfonsant. El mar interior era d'escassa profunditat i ric en sal (Cardona, Súria...). A poc a poc els sediments van reblir aquest mar interior i el Mediterrani es va estendre a l'est on hi havia hagut les muntanyes hercinianes. Es calcula que fa uns 20 milions d'anys, al període miocè (era terciària), aquest mar ja ocupava la posició actual i el seu nivell era semblant al d'ara. I fa 12-7,5 milions d'anys es va buidar la conca de l'Ebre i en conseqüència la Depressió Central. Curiosament, un segon moviment orogènic, fa 22 milions d'anys, havia format el Prepirineu i moltes de les seves serres i massissos exteriors són també de conglomerats, prova que l'erosió de les aigües que venien del Pirineu axial hi van fer una funció semblant a la de la Serralada Prelitoral. La serra de Picancel (Berguedà), les serres de Busa i dels Bastets (Solsonès), les Encantades o Montserratines (Solsonès i Alt Urgell), la serra del Corb i la mola de Sant Honorat (Alt Urgell), els Collegats (Pallars Jussà), els Mallos de Riglos i el Salto de Roldán (Osca) són de conglomerats secundaris. El Llobregat i els seus afluents van drenar l'aigua cap al Mediterrani i ho continuen fent. La riera de Talamanca pertany a la conca del Llobregat. Només el riu Ripoll, al costat oriental de Sant Llorenç del Munt, drena les aigües al Besòs. Per una sèrie de plegaments i encavalcaments els còdols cimentats, que ja eren roques, van romandre per sobre dels materials primaris o paleozoics (granits, esquists, pissarres...). Així es va configurar el relleu del parc, amb moles (la Mola, 1.104 m, punt més elevat), agulles (Cavall Bernat, Cavall Bernat de la Vall, la Castellassa de Can Torres...), pallers rocosos (el Paller de Tot l'Any), cims rasos (el Montcau "mont calb", la Pola...), castells naturals (Castellsapera, 'castell de la pedra'), coves (Simanya, Drac, Manel...), cingleres (cingle dels Cavalls...). A causa de les fractures provocades pels moviments geològics i la carstificació, hi abunden també els avencs (Castellsapera, Daviu, Club, Marquet de la Roca...) i les balmes com aquesta, la dels Gobians. Al parc s'hi troben també altres roques detrítiques, com gresos i lutites, així com calcàries i dolomies, bioquímiques, d'esquelets orgànics de carbonat de calci o amb una proporció del 5 al 50% de dolomia, carbonat magnèsic. Les roques més antigues es localitzen als voltants de Matadepera, amb pissarres i esquists amb vetes de quars. Cal fer menció també de la pedra tosca, de formacions litogèniques (estalactites, estalagmites, columnes, colades...) i de flors d'aragonit ales cavitats. El clima correspon al mediterrani de tendència continental, més sec que el litoral, d'hiverns suaus, primaveres i tardors més humides i estius secs i calorosos. El fet que hi hagi lutites i margues impermeables motiva que hi corri aigua subterrània i que al parc s'hi trobin més de 100 fonts, tot i que només un 33% tenen aigua. El règim de cabal de les rieres és irregular i darrerament es veu perjudicat per secades cada vegada més llargues. Tot i això, la riera de Talamanca funciona com a col·lector d'altres torrents secundaris.
Waypoint
1,392 ft
Barraca de vinya
Aquesta és força curiosa perquè els seus carreus no estan units per cap mena de morter i se sosté després de segles d'existència. Al Pirineu hi ha cabanes de pastor, bastides amb la mateixa tècnica, així com altres construccions semblants en indrets rurals de Catalunya. Les cabanes o barraques aprofiten els materials rocosos de l'entorn, en aquest cas margues i gresos, alguns dels quals en forma de llosa.
Ruins
1,411 ft
Sínia del Forner de Can Valls
Màquina per elevar l'aigua; per tant, es tracta d'un molí fariner o farinera. L'objectiu era regar els horts i per descomptat produir farina. Les primeres sínies, tot i que perfeccionades arreu d'Europa, eren àrabs. Aquesta és de rosari. Les primeres sínies d'aquest estil són angleses. A Bellver de Cerdanya hi funciona encara la Farinera, amb la seva sínia ,que aprofita l'aigua del Segre.
Ruins
1,405 ft
Sínia del Forner de Can Valls
A l'interior hi havia un ruc que, amb els ulls embenats perquè no es maregés, movia la sínia.
Ruins
1,523 ft
El Fornot
Forn d'obra on es fabricaven teules, rajoles i totxos d'argila cuita. Eren freqüents arreu de Catalunya, així com els forns de calç als indrets calcaris.
Ruins
1,536 ft
Fragment d'una teula al Fornot
És freqüent trobar encara restes de teules, antany molt fabricades, al voltant d'aquests llocs. Les teules han donat nom a cases com el Teuler o la Teuleria, escampades per Catalunya.
Ruins
1,536 ft
El Fornot
El patrimoni industrial d'aquest indret és força interessant i interessa que es conservi.
Fountain
1,723 ft
Font de Talamanca
És curiosa perquè s'hi troba un negundo considerat arbre monumental d'interès local. En realitat és un auró de fulla de freixe (Acer negundo), propi d'Amèrica del Nord. Es tracta, per tant, d'una espècie invasora. S'utilitza en jardineria. Fa 10-25 m d'alt per 30-35 m de diàmetre. Les fulles són pinnades compostes. El seu fruit és la sàmara. És una planta dioica: arbres mascles i arbres femelles.
Panorama
1,812 ft
Arribant a Talamanca
És aquest un bon lloc per observar l'itinerari recorregut a més de la casa de Mussara, quarter de les forces borbòniques a la batalla de Talamanca, avui al terme municipal de Monistrol de Calders. Quant a la riera, se n'expliquen dues llegendes. Una té a veure amb les encantades o dones d'aigua; es diu que abans hi vivien. Una altra d'un bandoler, que fugint del sometent que el perseguia se'n va escapar fent tres salts espectaculars per damunt de la riera. Una tercera llegenda fa referència a l'església romànica de Santa Magdalena, on s'assegura que hi ha un tresor amagat que encara no s'ha trobat.
Comments (1)
You can add a comment or review this trail
I have followed this trail View more
Information
Easy to follow
Scenery
Easy
Molt bé