Vulpellac nucli antic, 2-FEB-2016

El nucli del poble és un conjunt monument declarat bé cultural d'interès nacional.
Els diferents vestigis de muralles permeten seguir-ne el traçat en la major part de l'antic recinte. Es conserva alguns casals amb detalls arquitectònics remarcables, que es poden datar entre els segles XVI i XVIII.


L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és l'antiga capella del castell. L'edifici actual és del segle XVI, d'estil gòtic tardà, amb detalls renaixentistes i fortificada. A migdia s'ha excavat part d'una necròpolis alt-medieval amb tombes antropomorfes

El castell-palau, per la seva banda, manté en una bona part l'estructura essencial del segle XIV, un notable exemplar de l'arquitectura civil gòtico-renaixentista

A l'entorn de l'església i del palau hi ha restes disperses de la muralla, alguns vestigis de la qual es troben entremig de les cases del poble. L'element més ben conservat és la torre-portal del nord-est, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Es conserva una altra torrre, cilíndrica.



LLEGENDA

Arreu del Castell de Vulpellac hi ha inscripcions bíbliques, però en una finestra renaixentista hi apareix l'emblema, el nom i la famosa inscripció de Miquel Sarriera: Ego sum pecavi - 1533 (Jo sóc el que vaig pecar).

Pel seu misteri, aquesta frase ha donat origen a la llegenda del castell que explica que per la proximitat del castell de Vulpellac amb el de Cruïlles existia entre ambdós senyors una cordial amistat fins al punt que eren freqüents les visites de l'un i l'altre.

El senyor de Cruïlles havia pretès l'esposa de Miquel abans del seu casament, però ella mai no havia correspost a aquest amor. Per aquest motiu, féu córrer certs rumors impropis d'una dama tan formal i seriosa. Aquestes murmuracions arribaren a oïdes del senyor Sarriera, que entrà en gelosia, tancant a la seva muller a la torre de càstig. Després de torturar-la per tal que reconegués els fets, fou aparedada viva a la cambra de la torre.

Passà el temps, i el senyor de Sarriera s'assabentà de la calumnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació féu empresonar l'impostor, fent-lo morir.

Torturat ara ell per la seva consciència, va cridar al confessor i li explicà tot el que havia passat. Aquest li aconsellà que fes una visita al papa de Roma, per tal d'aconseguir el perdó i així alliberar-se de la preocupació produïda pels seus horrorosos crims.

El baró retornà al castell. Ja no era aquell home intractable, dèspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, va cridar a un operari per dur a terme una ràpida reforma. I un bon dia aparegueren gravades les misterioses paraules en l'escut de la baronia que presideix el pati d'armes.